El monstre de Creta de Silvio Amadio (1960)

Resultat d'imatges

LA LLEGENDA

En la mitología grega, Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i d’Etra. La ciutat d’Atenes havia de lliurar cada any un tribut a Minos, rei de Creta. Havien de lliurar cada any noies joves de les famílies més nobles de la ciutat, que serien lliurades al Minotaure que es trobava en el laberint de la ciutat construït per Dèdal.

Teseu, en tenir coneixement d’això, va decidir oferir-se com tribut anual tot i que el seu pare li insistia en no fer-ho. Al final va aconseguir convèncer-lo, afirmant-li que si tenia èxit i aconseguia tornar, posaria veles blanques en el seu vaixell, i si hi havia fracassat, les veles serien negres.
En arribar a Creta, el propi rei Minos els va examinar per confirmar que servien com sacrificis humans. Teseu, al trobar-se en la cort, va conèixer la filla d’aquest, Ariadna. Ella es va assabentar de l’objectiu que tenia Teseu i, havent-se enamorat d’ell, va decidir ajudar-lo, ja que tot i que aconseguís matar el Minotaure, sortir del laberint era una tasca impossible. Per això, li va lliurar un cabdell de fil d’or.
Quan va entrar al laberint, Teseu va anar desenrotllant el cabdell per després trobar la sortida. Quan per fi va trobar el Minotaure, el primer que va fer va ser donar voltes per intentar esgotar  la bèstia. Després s’hi va enfrontar i va donar mort al mInotaure. Tot seguit, va anar seguint el fil que li havia donat la seva estimada per trobar la sortida.

Després de la victòria, Teseu es va reunir amb els joves que l’havien acompanyat i amb Ariadna es van embarcar i posar rumb a Atenes. Durant el trajecte, es van aturar a  l’illa de Naxos. Ariadna, que es trobava indisposada, va baixar del vaixell, i el vaixell va partir deixant  Ariadna a l’illa.

Teseu, a causa de l’eufòria del triomf, es va oblidar de canviar les veles negres per les blanques. Egeu, veient les veles negres que significaven que el seu fill havia fracassat, va creure que el seu fill havia mort. No va poder suportar-ho i es va llançar al mar que rep el nom en honor seu. Gràcies al seu nomenament com a rei, va aconseguir unir els pobles formant l’estat atenès.

DÈDAL

Dèdal era un atenès bandejat a Creta. Va ser el constructor del laberint, on Minos va fer tancar el terrible Minotaure, que era aplacat periòdicament amb sacrificis humans.

Dèdal per desgràcia, va ser tancat, amb el seu fill Ícar, en el mateix laberint. Però Dèdal va construir per a ell i per al seu fill unes ales de cera amb les què, salvant els murs de presó, van sobrevolar Mar Mediterrani. Ícar, desobeint els consells del seu pare, va volar tan a prop del sol que els raigs van fondre la cera de les ales, i va caure al mar que porta el seu nom,mar d’Icària.

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Basada en la llegenda del Minotaure. El Minotaure és un ésser monstruós meitat home i meitat toro amb hàbits caníbals. Aquest és fill de Minos,(rei de Creta) qui  mana construir a Dèdal un laberint per tancar al minotaure i ocultar-ho. Minos, que té subjectes diverses ciutats de la Grècia continental, entre elles Atenes, obligà al pagament d’un tribut (anual) de deu donzelles i deu joves de les millors famílies d’aquesta ciutat per a aliment del minotaure. Com els atenesos estan farts d’aquesta tirania, Teseu, príncep de la ciutat, es presenta voluntari amb la intenció de matar el Minotaure. Quan  arriba al palau de Minos, una de les seves filles, Ariadna, s’enamora perdudament d’ell i, després amb la promesa d’emportar-se-la, l’ajuda per aconseguir el seu objectiu donant-li un cabdell de llana que li serveix de guia per sortir del laberint un cop hagi executat el monstre.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Silvio Amadio fa una adaptació italiana poc fidel al mite grec, ja que la presència de un dels personatges principals de la llegenda, el Minotaure, es gairebé inexistent, i el film es centra en la subtrama de conspiració política pel poder entre Freda i Ariadna, i les histories amoroses entre la parella protagonista (Teseu i Ariadna), deixant de banda el mite.

Sembla que el director hagi agafat el mite de Teseu i el Minotaure només com a pretext per a poder explicar (amb una ambientació que no correspon a l’antiga Grècia) la lluita del poble per la alliberació de governants injustos, situació que succeïa en la societat italiana del moment.

Rosanna Schiaffino a El monstre de Creta (1960)

Aspectes a destacar són la caracterització del Minotaure, que és bastant ridícula ja que resulta ser un ésser agradable de veure, “monu” fins i tot,  i, no terrorífic i amenaçador com hauria de ser la imatge d’un monstre, i la poca emoció i sentiments que expressen els actors, sobre tot Freda, personatge molt rígid amb la mateixa expressió per a totes les escenes. Tot aquests factors fan que la història tingui menys credibilitat.

Tot i així, la pel·lícula és molt dinàmica i entretinguda en les escenes d’acció i lluites, però en les altres escenes, és bastant lenta i llarga, provocant que sigui difícil la continuació  del film.

Una curiositat d’aquest és que el protagonista, Bob Mathias, és un atleta olímpic, primer decatleta en guanyar dos ors olímpics consecutius. Tot i el prestigi que donava aquest actor-atleta a la pel·lícula, sembla que aquesta tingués intenció de ser un film Hollywodienc amb molt d’èxit, per l’ús d’ escenaris senzills però grans amb capacitat per a molts extres, i un bon repartiment d’actors coneguts en el món del cinema com Rosana Schiffiano, però sense èxit.

Per últim dir, que no és recomanable per aquells que vulguin entendre el mite de Teseu i el Minotaure, ja que no és fidel, ni els personatges ni la història estan ben representats.

Alexia Àlvarez

Segon de batxillerat Humanístic

El ressuscitat de Kevin Reynolds (2016)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

La història ens situa a Jerusalem, dies després de la mort de Jesús (un predicador natzarè crucificat tres dies abans), el cos del qual desapareix tres dies després de la seva mort, fet que ell havia anunciat que passaria. A la ciutat no es parla d’una altra cosa i per això, Ponç Pilat mana a Clavius, un centurió romà, que investigui la realitat de l’assumpte. La missió que li encomanen consisteix a localitzar el cos desaparegut de Jesús de Natzaret per tancar i donar fi al tema de la resurrecció. No obstant això, al llarg de la missió, els dubtes augmenten en el centurió, respecte a l’existència del sobrenatural i es veurà confrontat amb els apòstols i els misteriosos esdeveniments que van tenir lloc després de la crucifixió.

TRÀILER

CRÍTICA

Kevin Reynolds mitjançant una nova perspectiva realitza una pel·lícula sobre la història que ha marcat la humanitat. L’interessant és que t’explica una part de la història poc coneguda i representada en el cinema  des d’una perspectiva totalment diferent a totes les que s’han fet fins ara, que és la d’un romà, la de una persona no-creient, no es basa  en els capítols de la Bíblia súper explotats com el naixement, la infància i els últims anys de Jesús, si no que es basa en els capítols desconeguts de la Bíblia, aquells que ningú t’explica, Jesús després de ressuscitar, què va fer? Va tornar al cel el mateix dia, es va prendre alguns dies, què va fer? Després de ressuscitar Jesús va viure quaranta dies, dels quals va tenir alguns moments amb els seus deixebles, amb la gent i la major part del temps la va passar caminant en el desert.

I és que morir crucificat no n’hi havia prou, la fe va traspassar el temps i es va fer més fort per una raó: la resurrecció. No hi havia més demostració de divinitat que la vida eterna. És per això que no només els romans no volien que ningú entres a la tomba de Jesús si no també els mateixos sacerdots jueus, aquells que ho odiaven i creuen, fins ara, que Jesús no va ser un salvador si no va ser un simple boig, un pallasso popular. Totes les pel·lícules de Jesús acaben amb la mort i resurrecció d’aquest però després d’això va haver-hi més, com s’explica en aquest film.

Pel que fa al repartiment, van comptar amb una Maria Magdalena (María Botto) poc creïble com a personatge, des de el meu punt de vista. Jesús va ser personificat per Cliff Curtis, bastant diferent en tots els sentits al Jesús que tenim idealitzat, fins i tot semblava hindú més que jueu. I com sempre el protagonista havia de ser el més atractiu de tota la pel·lícula: Joseph Fiennes protagonitza al tribú romà..

Per anar acabant m’agradaria destacar aspectes de la pel·lícula com la ambientació (que està bé en general) en la qual penso que hi ha alguns errors, com per exemple; en una escena es pot veure que quan mor un soldà romà l’hi posen una moneda a la boca per al barquer, i es mentida, es posaven una moneda a cada un dels ulls tancats.

Es nota que abans de fer la pel·lícula l’equip s’ha informat de com era el món romà aleshores, ja que la ambientació es bona. En petits detalls com les posicions de la infanteria romana, la vestimenta, la jerarquia entre rangs, la manera de fer, de conquerir, i reaccionar contra l’enemic dels romans.. etc et fa apreciar-la encara més.

La conclusió i el missatge del film, es que la fe i la creença es subjectiva i relativa fins i tot per a qui viu la història en primera persona, que totes les posicions en la religió són i han de ser respectables i respectades. Us la recomano.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu de la infanteria romana? I de la forma de conquerir i reaccionar contra l’enemic dels romans?
  • Què en sabeu del procés de dol i de com es deia adéu en el l’època romana als difunts, quines eren les tradicions?

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic

Hèrcules de Brett Ratner (2014)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Hèrcules, com tots els herois grecs, és un semidéu. Després de realitzar els terribles dotze treballs que li van ser imposats i després de perdre la seva família, decideix girar l’esquena als déus i trobar consol en la recerca d’aventures. Gràcies a les seves aventures, ha trobat homes afins que s’han unit a ell, ja que comparteixen el seu amor pel combat i no tenen por de la presència constant de la mort en les seves vides. El rei de Tràcia pretén que aquests homes formin un exèrcit invencible.

TRÀILER

CRÍTICA

La pel·lícula comença recordant la llegendària història d’Hèrcules, des del seu naixement com el fill del déu Zeus i la mortal Alcmena fins a la realització dels dotze treballs, que no s’expliquen bé, com per exemple el treball de L’hidra de Lerna, es veu una seqüència en què ell la mata però no surt ni que de cada cap tallat en surtin dos més, ni com la mata realment.

Però en el film després de la mort de la seva dona i els seus fills el nostre heroi viu turmentat i viatja per les terres de Grècia oferint els seus serveis al millor postor. Pel camí ha reclutat una banda de lleials i ferotges mercenaris (Autolico d’Esparta, Tideo de Tebas(la ciutat dels morts), Atalanta d’Escitia, Ancialao d’Argos famós vident, Oleu d’Atenes) cadascun especialitzat en l’ús d’unes armes determinades. La fama d’heroi del poble que té Hèrcules atraurà l’atenció del rei de Tràcia, que per mitjà de la seva atractiva filla sol·licitarà l’ajuda de l’heroi per posar fi a la guerra que viu el seu país i vèncer el malvat Rhesus. ¿La recompensa? El seu pes en or.

A partir d’aquest moment la pel·lícula es desenvolupa pels trets característics del gènere al qual pertany, surten batalles èpiques, alguna derrota, entrenament de l’exèrcit, presentació dels personatges, i flash-backs explicatius (mort de la seva família).

Aspectes que m’han sorprès bastant i majoritàriament de forma positiva, primer de tot la quantitat de personatges famosos en la nostra actualitat que surten en el film, com la mateixa dona d’Hèrcules la famosa model Irina Shayk, una altra model bastant coneguda com Barbara Palvin, i també la quantitat d’actors famosos com Joseph Finnes, el mateix Hèrcules que és el famós actor Dwayne Johnson més conegut com “La Roca”, Ian McShane, John hurt conegut a part de per la seva gran trajectòria cinematogràfica pel seu paper com a Ollivander a la saga Harry Potter. Opino que tot aquest repertori és només una estratègia publicitària per a primer donar més bon catxe a la pel·lícula, i fer-ne més publicitat d’aquesta.

Un altre aspecte que m’ha sorprès és el gir que el director dóna a la pel·lícula que en comptes de centrar-s he en els dotze treballs que tot i així no els deixa de banda, se centra més en el després d’aquests i sobretot en el turment que continua sentint l’heroi pel seu assassinat.

També, com al llarg de la pel·lícula es dóna la imatge que Hèrcules és realment un mercenari (i per això s’enfronta l’aventura que ens relata el film), la seva banda el ven al poble grec com un heroi immortal incapaç de ser vençut per ningú, sobretot el seu cosí qui narra a la gent els dotze treballs que va haver de portar a terme. Fins i tot el mateix heroi en un moment de la pel·lícula ho diu: “Solo soy un simple mercenario que lucha a cambio de oro.”

Cal destacar un llenguatge bastant senzill i informal que consta de paraules en diàlegs entre els personatges, com tio, mi niño, etc.” 

Per últim dir que la pel·lícula ha superat les meves expectatives, ja que penso que aquest enfocament diferent dóna uns aires nous a la història d’aquest heroi, no obstant això, no la recomano a la gent que vulgui saber realment els treballs que va dur a terme, ja que com he dit abans aquest film no se centra en això.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu dels 12 treballs que va haver de fer Hèrcules?
  • Per què se’l considera un semidéu? Quina característica física té?
  • Què sabeu de l’exèrcit grec?
  • Creieu que realment era un mercenari?

Alexia Álvarez Pàmies

Primer de Batxillerat  Humanístic

El segon origen de Carles Porta (2015)

Cartel de Segundo origen (Segundo origen)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Segon origen (Segundo origen)
  • Director i guionistes: Carles Porta. Marcel Barrena, Carmen Chaves, Bigas Luna, Carles Porta, David Victori (Novel·la: El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo)
  • Any d’estrena: 2015
  • Durada: 102 minuts
  • Repartiment:  Rachel Hurd-WoodAndrés BatistaSergi LópezIbrahim ManéPhilip Hurd-Wood, Marieta Orozco, Albert Prat, Andro Crespo
  • País d’origen: Espanya
  • Idioma original: Espanyol i Anglès
  • Gènere: Ciència ficció. Terror. Aventures| Futur postapocalíptic. Supervivència

ARGUMENT

L’Alba és una noia de 20 anys que viu amb el seu pare (d’origen anglès). Després de la mort de la seva mare a causa d’un càncer, el seu pare pren la decisió de traslladar-se a viure a una masia prop de Lleida, el lloc d’origen de la seva dona. Aquí, l’Alba fa classes d’anglès a en Dídac, un nen de 10 anys a qui li encanta el futbol i els tractors. Un dia, quan l’Alba torna a casa amb moto, veu com tres nois tiren en Dídac al llac, sense pensar-s’ho, es capbussa a salvar-lo. Quan els dos pugen a la superfície, tot ha quedat en ruïnes. S’adonen que ells són els dos únics supervivents. Junts hauran de començar de zero per reconstruir les seves vides, i preservar la cultura humana, fet que implica procrear.

TRÀILER

CRÍTICA

M’agradaria destacar dos aspectes fonamentals de la pel·lícula: Un, la fotografia, veure ciutats com Barcelona o Lleida destruïdes i en la misèria no és fàcil, i en el meu parer aquests espais catastròfics són molt creïbles. I dos, la banda sonora que li dóna un toc perfecte en els moments més dramàtics de la pel·lícula, aquest tipus de banda sonora són dels que et fa posar els pèls de punta.

Un altre tema molt encertat en la pel·lícula són les parts on apareix la veu en off de la protagonista, donen una informació important en pocs segons, en transporta en una altra dimensió.

D’altra banda, la interpretació de la protagonista, Rachel Hurd- Wood, no és del tot convincent pel que fa a la parla, hi ha vegades que no se l’entén massa bé. Tot i així, la seva interpretació és bona, sap transmetre a l’espectador el seu patiment. No convenç del tot el personatge de Dídac, interpretat per Ibrahim Mané, però cal esmentar que és la seva primera aparició al cinema i ho hem de tenir en compte. Però també dir que “Segon origen” ha estat una pel·lícula esperada per molts espectadors ja que va ser lectura obligatòria en molts instituts i es podria haver buscat un altre protagonista amb més experiència.

La part negativa de la pel·lícula, com he dit al principi, és que la segona meitat de la pel·lícula el guió no es basa en la novel·la, això en part és una decepció per a l’espectador que ha llegit el llibre, per al que no l’ha llegit és un final més intrigant. Finalment, afegir que de vegades alguna seqüència es fa lenta, amb plànols de càmera massa llargs per al meu gust.

 En conclusió, “Segon origen” podria haver estat una gran pel·lícula i es quedarà en una pel·lícula bona i recomanable que cal anar a veure al cinema. Potser la sobtada mort de Bigas Llunes, qui havia de dirigir el film, va afectar a això. Us recomano, als que no heu fet, un cop vist la pel·lícula llegir la novel·la. Veureu que com sempre (o gairebé sempre), la novel·la supera la pel·lícula.

Per cert, podem establir alguna relació amb Deucalió (el Noè grec) i Pirra? Quina?

Alexia Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

El discurs del rei de Tom Hooper

Discurs rei cartell.jpg

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Jorge VI (1936-1952), duc de York, està afectat d’una severa tartamudesa, tracta de superar-la per poder exercir el lideratge del seu país, (després de l’abdicació del seu germà gran, Eduard VIII) amb ajuda de l’expert logopeda Lionel Logue, que va intentar eliminar-la emprant una sèrie de tècniques poc ortodoxes, mentre els esdeveniments el porten al tronc del Regne Unit i s’acosta la Segona Guerra Mundial.

TRÀILER

CRÍTICA

“El discurs del Rei” narra una petita anècdota històrica succeïda en un moment especialment rellevant de la història recent. La veu d’un rei, com la de qualsevol figura política, és la seva millor arma per comunicar, convèncer i liderar el seu poble. Un rei que tartamudeja pot semblar un líder feble, una figura feble.

Al meu entendre, la gran troballa de la pel·lícula és mostrar que aquest defecte de la parla que en una altra persona i / o en un altre moment hagués resultat irrellevant, resultava de gran importància per al Rei d’Anglaterra, amb la Segona guerra Mundial a la cantonada i en un moment en què la imatge pública del rei arriba als seus súbdits a través dels mitjans audiovisuals.

Una trama basada, per fer una comparació, en la relació professor-alumne, és una cosa molt vist. Caure en el tòpic és molt, però que molt fàcil. Perquè hi ha elements que inevitablement es repeteixen, ja sigui el xoc de caràcters, la no comprensió del que el professor pretén, el no-respecte per les capacitats de l’alumne, etcètera. Però Seidler i Hooper es fan per sortejar una i altra vegada aquestes dificultats ascendint a cotes de brillantor excepcionals. Un element d’originalitat l’introdueix, òbviament, el fet que un pertanyi a la reialesa i l’altre sigui un plebeu, i que aquest, per aplicar amb èxit el seu mètode, exigeixi una relació d’igualtat, i fins i tot d’amistat. Però la raó que aquesta pel·lícula sigui gairebé un miracle no rau només en això, ja que hi ha mil i un detalls, perfectament cuidats, que contribueixen a reforçar el que s’explica.

Així  podem entendre d’on ve la inseguretat d’Albert i la confiança de Lionel, aprenem a conèixer i contrastar els respectius entorns familiars i les seves diferents responsabilitats. I hi ha escenes redondísimas, que produeixen emocions genuïnes: no voldríem fer el llistat de les mateixes, però val la pena destacar la de la primera consulta d’Albert, la que té lloc a Westminster quan assagen la coronació i, per descomptat, la del climàtic discurs després de la declaració de guerra.

És molt intel·ligent i adient la partitura musical, tant els temes originals d’Alexandre Desplat, com l’ús de música clàssica, Beethoven i la seva setena simfonia en un moment clau. I la fotografia, amb lents curtes, i el recurs a picats i contrapicats, resulta molt apropiada per ressaltar la solitud de la funció real, tot i que, paradoxalment, un es trobi en bona companyia.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Us preguntareu-ho que té a veure això amb cap assignatura de clàssiques, doncs té a veure amb un famós orador de Grècia que també patia de tartamudesa, sabríeu esbrinar qui va ser i que va fer aquest orador cada dia per superar aquest problema?

  • Podeu comentar aquest fragment de la pel·lícula:

    Imatge de previsualització de YouTube

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic

Imago mortis, d’Stefano Bessoni (2009)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

En el segle XVII, abans de la invenció de la fotografia, Girolamo Fumagalli, un científic obsessionat amb la idea de reproduir imatges, descobreix que assassinant una persona i arrancant-li els ulls, és possible reproduir en un paper la última imatge impresa en la retina. Aquesta tècnica s’anomena “ tanatografia”, i en la actualitat, aquest terrible ritual comença a practicar-se en una escola de cine. ( Co producció italo-hispànica escrita per un dels guionistes de REC.)

TRÀILER

CRÍTICA

La capacitat per crear imatges que té aquest director que també és il·lustrador, és bastant dolenta, ja que la història no atrapa ni la por se sent.

Dividida la pel·lícula en dos capítols invisibles que cobren el títol de l’exercici que encarrega el professor en cada lliçó, la trama es va desplegant amb algunes troballes curioses, però amb un pobre desenvolupament global i una gran lentitud. És possible que la col·laboració hagi portat a discussions, doncs en general s’aprecia que la escriptura podria haver tingut un millor resultat. No és, tanmateix, l’única relliscada, per exemple un dels girs finals ( spòiler): el personatge encarnat per Leticia Dolera, tan present en tota la cinta, però sense una funció o relació amb les protagonistes concreta, està confessant des del principi que ella és la culpable, doncs una altra explicació no pot donar-se a la seva presència.

I per últim cal destacar un vestuari campestre i esgarrapat.

Què vol dir el títol de la pel·lícula? Quina llengua és? Per què l’utilitza?

Quins ètims grecs té el mot tanatografia?

 Alexia Álvarez Pàmies

1t Batxillerat Grec

Helena de Troya, de J.K.Harrison (2003)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Mini sèrie de TV de 2 episodis.  Encara que Hèlena està casada amb Menelau, rei de Esparta, Hèlena s’enamora bojament de Paris, un ben plantat príncep troià. Els amants fugen junts a Troia, on el pare de Paris, el rei Príam, els ofereix aixopluc. Agamènon decidit a recuperar Hèlena, el despietat germà de Menelau, condueix els exèrcits de tot Grècia fins a les costes de la ciutat fortificada.

TRÀILER

CRÍTICA

Producció per a TV (amb un pressupost limitat), dividida en dues parts, però que constitueixen un sol film. Té una interessant narració i la posada en escena del discurs que pot observar-se des de una lectura profunda: l’amor, l’odi, la ira, la venjança, l’orgull, l’ambició i la lluita pel domini geogràfic i comercial de Troia. Molt bona ambientació, amb uns escenaris reals, ben colorits i destaca l’harmonia amb el relat històric sobre el qual es basa la pel·lícula.

Hi ha pocs efectes especials, encara que la bona vestimenta dels personatges ho compensa. L’actuació és on el film balla, en les escenes de lluita és nota moltíssim les coreografies encorsetades, les expressions i els gestos resulten una mica absurds, per part d’alguns actors, aquests mateixos són incapaços de donar vida i caràcter als seus personatges mitològics, tota una llàstima tenint en compte la qualitat  de l’obra  des de un punt de vista artístic i històric.

  • Com es desencadena la guerra de Troia?
  • Agamèmnon, vol defensar l’honor del seu germà o té altres intencions?
  • Per què col·locaven els grecs, dues monedes sobre els ulls dels cadàvers? Ho feien així?
  • Per què decideix Aquil·les participar en la guerra?
  • Responeu des del vostre punt de vista, qui és el personatge més interessant de la pel·lícula?
  • És Hèlena pacifista?

Alexia Álvarez Pàmies

1t Batxillerat Grec

L’Odissea d’Andrei Konchalovsky (1997)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Mini sèrie de TV. 2 episodis. Ulisses és el rei d’Ítaca. Comparteix el tron amb Penèlope, la seva dolça i bonica esposa, amb la que té un fill, Telèmac. La campanya militar contra Troia requereix la presència d’ Ulisses, amb la qual cosa, ha de deixar la seva família i la seva pàtria. Durant la guerra, idearà el llegendari cavall de fusta, amb el que aconseguirà enganyar els seus enemics i posar fi a la guerra. Però comet un greu error: portat per l’eufòria i l’alcohol, blasfema innocentment contra els déus. Posidó, greument ofès, decideix posar sobre Ulisses i els seus homes una terrible maledicció: mai més no podran tornar a les seves terres fins que comprenguin que no poden enfrontar-se a les seves divinitats. A partir d’ara, hauran de superar una sèrie de perilloses proves que convertiran el seu viatge de tornada en una increïble aventura. Així, doncs, Ulisses rebrà una gran lliçó: aprendrà quina és la diferencia entre l’astúcia i la saviesa i que la felicitat, precisament, resideix en aquesta última.

TRÀILER

CRÍTICA

El millor de la pel·lícula és que tot  i les tres hores de duració és bastant fidedigna a l’obra de Homer. En aquest film, hi tenen cabuda pràcticament totes les situacions que transcorren  en l’obra sobre la tornada d’Ulisses a la seva estimada Ítaca, i els impediments en el seu camí de retorn. El que falla, què és? Doncs, per començar l’ elecció de l’actor que encarna l’heroi protagonista, Armand Assante, és molt poc encertat ( excepte Eric Roberts, que fa de pretendent de Penèlope, no hi ha res més rescatable en aquest aspecte) no considero que li doni la suficient personalitat al seu personatge, resultant en ocasions totalment buit i això que és la peça fonamental de l’obra.

L’escenografia és bastant dolenta, ja que la pel·lícula no és tan vella, podrien haver posat molt més cura en el que són els efectes especials. El doblatge és també bastant dolent, penso que és el que fa donar-li més baixa qualitat a la sèrie. El ritme narratiu en el que  transcorre el guió, és pausat, lent i sense agilitat.

El poema d’Homer encara espera aquella pel·lícula que ens apropi realment a la seva història, tot i la seva pervivència en altres. L’Odissea d’Andrei Konchalovsky és entretinguda i emocionant. No deixa de ser, tanmateix, una encomiable aproximació per aquells als que vulguin conèixer Ulisses sense passar pel paper o fomentar-ne la seva lectura. A diferència d’altres produccions, aquesta destaca, tot sent fidel a l’esperit homèric, per la intervenció dels déus.

  • Els meus companys de literatura universal que han vist la pel·lícula amb mi, què us ha semblat? I la resta de companys de grec, l’heu vista? Si es així, què n’opineu!
  • Us ha agradat l’aventura amb el ciclop Polifem? Quines altres pel·lícules l’han interpretat? Quina us agrada més? Quina és més fidel a l’Odissea d’Homer?
  • Quins episodis de les aventures d’Ulisses heu trobat a faltar?
  • Us ha emocionat el reconeixement dels esposos?
  • Quins déus heu reconegut? Quins atributs els caracteritzen?  Quin paper fan? 
  • Qui són les dones de l’Odissea? Quins valors tenen?  Com apareixen al film?
  • Saps qui és Laocoont?
  • Creieu que l’ambientació està ben documentada? Va existir, per exemple, la banyera de Penèlope? Penèlope va pentinada com les dones de l’època minoica i micènica? El seu palau a la sèrie recorda els palaus de l’època? Els vaixells estan ben documentats?…

Alexia Álvarez Pàmies

1t Batxillerat Grec

La llegenda del Minotaure (2006)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Minotaur ( La llegenda del Minotaure)
  • Director i guionistes:  Jonathan English,  Nick Green, Stephen McDool
  • Any d’estrena:  2006
  • Durada: 93 min.
  • Repartiment:  Tom Hardy, Michelle Van Der Water, Tony Todd, Lex Shrapnel, Jonathan Readwin,Rutger Hauer, Maimie McCoy, Lucy Brown, James Bradshaw, Fiona Maclaine, Claire Murphy
  • País d’origen:  Regne Unit
  • Idioma original:  Angles
  • Gènere: Terror, Monstres i  Mitologia

ARGUMENT

Cada cinc anys, el petit poble coster en el que habita Theo, s’enfronta a la tragèdia del segrest de nou joves que són joves regalats al Minotaure, deu al que veneren els despiadats soldats del rei Deucalió, i que habita en els ciments de un palau llunya. Theo, valent i audaç , aconsegueix introduir-se en el vaixell que transporta la nova remesa de màrtirs per rescatar a la jove que estima, quedant abandonat a la seva sort, junt amb els seus companys, en el laberint que custodia el Minotaure…

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

La pel·lícula no és dolenta, només té algunes coses que es podrien millorar, com la seva duració, massa curta per explicar una història tan bona com la del Minotaure, i l’altra cosa, és que l’han intentat fer-la com semblant a un film de terror. La pel·lícula consta de dues claríssimes parts, la primera explica el mite del Minotaure, que per cert encara que sigui d’un temps curt ho explica molt bé, i la segona és la barreja entre terror i aventura quan els nois ja estan a dins del laberint enfrontant-se a allò desconegut. El monstre en els plans llargs apareix molt malament digitalitzat i en els plans curts és substituït per un remei de cuir artesanal de mobilitat ortopèdica. En els personatges i l’ambientació de les escenes podem apreciar que el físic i la mentalitat no encaixen amb l’època que volen representar.

El mite del Minotaure encara espera aquella pel·lícula a gran escala que ens apropi a la seva història, i ens endinsi en aquesta.

Alexia Álvarez Pàmies

4t B d’ESO (Opt. llatí)

Aníbal, el pitjor malson de Roma (2006)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Aníbal ( Aníbal: el pitjor malson de Roma)
  • Director i guionistes:  Edward Bazalgette,Matthew Faulk, Mark Skeet
  • Any d’estrena:  2006
  • Durada: 89 min.
  • Repartiment:  Alexander Siddig, Emilio Doorgasingh, Mido Hamada, Hristo Mitzkov, Shaun Dingwall, Tristan Gemmill, Ben Cross, Valentin Ganev, Bashar Rahal, Rob Dixon
  • País d’origen: Regne Unit
  • Idioma original:  Angles
  • Gènere: Acció, Drama, Biogràfic, Històric.

ARGUMENT

Aníbal, el malson de Roma  un jove de 26 anys, explora al home darrera del mite,  rellevant  el que va ser lo que el va portar a convertir-se en una ment mestra de una de les campanyes militars més audaces de la historia mundial.  Aníbal va aconseguir  frenar el avanç del Imperi Romà, portar a les seves tropes a través dels Pirineus i els Alps, davant les mateixes portes de Roma , desafiant al enemic de la seva pròpia terra. La vida de un dels majors estrategues, arriba a la ma de la BBC (British Broadcasting Corporation, cadena anglesa), en aquesta fabulosa superproducció que combina el drama, amb les ultimes investigacions històriques i  l’art de les animacions digitals, per portar a terme que la Historia  revisqui a la pantalla, i per  a tots els públics.

TRÀILER

CRITICA

Aníbal va ser un dels majors conductors d’homes que mai ha existit, i també un dels pocs grans líders militars. Aquesta modesta producció televisiva és una bona manera d’apropar-nos a la seva figura. Té alguns error de ambientació que no són adients, i algunes llicències històriques, però en general es bastant respectuosa, la reconstrucció de la Batalla de Cannas, és la major  obra d’Aníbal, ja que és magnífica!
Aníbal Barca es probablement l’únic  o un dels pocs grans conquistadors amb una  intel·ligència superlativa i  amb capacitat de superació, (vencedor dels Alps i gran estratega de Cartago) que ens ha arribat en exclusiva pels fonts dels seus enemics romans, que el van odiar com a la Pesta, encara i així, no deixaven de respectar-lo, i en no pocs casos, admirar-lo. A  més Corneli Nepote el va batejar com el més gran general que havia existit.

Alexander Siddig encapçala aquest repartiment d’un producte digne al que li  falta pressupost per establir unes cotes, que el portin a un nivell més elevat, recreant batalles tan apocalíptiques com la de Zama, on bona part del Mediterrani estava en joc.

Dintre del seus límits, aquest apropament al enemic a les seves portes, es digne d’elogi, i admirable en les seves pretensions, encara que Aníbal Barca i la seva
època continua esperant aquella pel·lícula o sèrie televisiva a gran escala que ens apropa a aquell futur fenomen terrible i fascinant que va ser la segona guerra Púnica.

Alexia Álvarez Pàmies

4t B d’ESO (Opt. llatí)