Fedra de Jules Dassin

Pòster de la pel·lícula. Extret de Wikipedia [Enllaç]

FITXA TÈCNICA

  • Nom originalPhaedra.
  • Director i guionistes: Dirigida i escrita per Jules Dassin.
  • Any d’estrena: 1962
  • Durada: 115 minuts
  • Repartiment: Melina Merkuri (Fedra), Anthony Perkins (Alexis), Raf Vallone (Thanos), Olympia Papadouka (Anna) i Élisabeth Ercy (Ercy).
  • País d’origen: Grècia, Estats Units i França.
  • Idioma original: Grec i anglès.
  • Gènere: Drama

Deixo l’enllaç de la pel·lícula amb subtítols en castellà.

ARGUMENT

La pel·lícula és una adaptació de la tragèdia Hipòlit d’Eurípides. En aquesta versió, Fedra està casada amb Thanos, un ric armador grec. Aquest anteriorment ja s’havia casat i havia tingut un fill, Alexis, el qual estava estudiant a Londres. Quan Thanos s’assabenta que el seu fill esta estudiant art, envia Fedra a buscar-lo i li diu que el porti a París, on ell els esperarà. Fedra coneix Alexis al British Museum de Londres i des d’aquell instant els dos mantenen un bona relació. Alexis canvia totalment la visió que tenia de Fedra. Els dos viatgen a París i es troben amb Thanos, però de seguida ell se’n va per negocis. Aleshores, en el moment que se’n va, els dos admeten els seus vertaders sentiments l’un per l’altre: Fedra havia caigut enamorada del jove Alexis, i ell sentia una gran atracció per la seva bella madrastra. Passen uns dies a Paris, sols, tancats a casa fent l’amor, fins que Thanos truca per saber si el seu fill havia tornat a Londres; això trenca la màgia i els torna a la realitat. Alexis agafa un avió cap a Londres i Fedra torna a Grècia. Quan Thanos ve de Nova York intenta fer somriure la seva dona, però Fedra el refusa i intenta ignorar-lo. Alexis viatja cap a l’illa d’Hidra (Grècia), on el seu pare el rebrà amb els braços oberts i amb el cotxe que ell sempre havia volgut. El jove es comportarà amb normalitat davant el seu pare, però quan Fedra s’acosti, ell intentarà allunyar-la al més possible. Fedra se sentirà trista i desesperada, té el seu estimat molt a prop seu però no pot acostar-s’hi perquè ell l’allunya. Les coses començaran a complicar-se quan en una festa, Ercy, la germana petita de Fedra, conegui Alexis i aquesta caigui enamorada de l’encant del noi. Aleshores, Thanos i el pare de Fedra arribaran a un acord per casar els dos joves. Fedra se sentirà gelosa i intentarà aturar aquest casament. Llavors, el mateix dia que un dels vaixells de Thanos s’enfonsa i perd moltíssima gent, Fedra confesa al seu marit la seva aventura amb Alexis. Thanos deixara Fedra, però donarà una pallissa al seu fill. Finalment Alexis mor tirant-se per un penya-segat amb el cotxe en contra direcció i Fedra se suïcida amb unes pastilles.

TRAILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Melina Merkuri  ens torna a sorprendre amb aquesta adaptació de la tragèdia d’Eurípides. Deixant enrere la prostituta lliure del Pireu de Mai en diumenge, es posa en la pell de Fedra, una dona casada i feliç que ho té tot però que la seva perfecta vida comença a enfonsar-se quan coneix el seu fillastre Alexis. Un gran canvi de personatge, ja que Fedra és una dona molt apassionada i sensible, però Melina demostra el seu gran talent per interpretar qualsevol personatge; sens dubte va ser una gran actiu. Encara que tot el protagonisme sigui per Merkuri, Anthony Perkins també ha estat esplendit en la pel·lícula, sobretot en l’escena final on hi possa molta més força al tornar-se boig.

La pel·lícula en si m’ha agradat. La adaptació de la tragèdia també m’ha semblat molt correcta; es manté l’argument original encara que amb alguns elements canviats o adaptats a l’època dels 60. La personalitat dels personatges també és una cosa que es manté i, igual que en Mai en diumenge ,són personatges realistes. Els diàlegs també estan ben escrits i, com a tota pel·lícula de Jules Dassin, la música està molt ben escollida, és un element important.

En la tragèdia original d’Eurípides, Fedra esta casada amb Teseu i el seu fillastre es diu Hipòlit. El jove Hipòlit és un noi que dedica la seva vida a caçar i l’única deessa que venera és Àrtemis, deessa de la caça i dels boscos, i menysprea Afrodita. Aleshores Afrodita, morta de gelosia, condemna Fedra a enamorar-se d’Hipòlit. El noi rebutjarà Fedra i això la portara al suïcidi, tot deixant una nota acusant el noi de violar-la. Quan Teseu torni i llegeixi la nota, matarà el seu fill. Finalment Àrtemis apareix i tots acaben sabent la veritat de la tragèdia; Hipòlit serà venerat en moltes ciutats.

En la pel·lícula el personatge de Fedra segueix sent el mateix. En canvi Teseu passa a ser Thanos, un magnat dels vaixells, Hipòlit passa a ser Alexis, un noi obsessionat per els cotxes (igual que Hipòlit ho és amb els cavalls) i una mica picaflor, l’esclava de la tragèdia és Anna, la serventa fidel de Fedra la qual sembla enamorada d’ella. Ercy, la germana petita de Fedra, i els seus pares són personatges que no existeixen en la tragèdia però que Dassin va crear per a la pel·lícula.

En la tragèdia l’enamorament de Fedra passa quan Teseu és fora en alguna aventura; aquest enamorament en la pel·lícula també passa quan Thanos és a l’estranger i Fedra va a buscar Alexis a Londres, encara que el consum d’aquest amor no passa quan els dos són a París i Thanos ha tornat a marxar. També s’ha de dir que en l’obra això passa a causa del gels d’Afrodita. En el film veiem el giny mitològic quan Fedra i Alexis es paren davant d’una estàtua de la deessa i, seguidament, la càmera la enfoca. Una de les grans diferencies entre l’obra d’Eurípides i el film de Jules Dassin és que Alexis sí que sent una mica d’afecte i atracció física per Fedra, en canvi, Hipòlit, repudia totalment a Fedra (i a les altres dones) tot i venerar i estimar una deessa. Hipòlit quan s’assabenta de l’enamorament de Fedra li dedica unes paraules de repuig que fereixen el cor de la pobra Fedra; quan la Fedra dels 60 admet a Alexis que l’estima, ell no s’ho pensa dos cops i decideix encendre encara més l’espurna de luxúria que havia aparegut entre els dos.

Fotograma de la pel·lícula. [Font]

L’esclava de Fedra intenta ajudar-la i que se centri en el que és bo i normal. Anna, la bona serventa de Fedra, també fa les mateixes funcions que aquesta esclava, però crec que intervé més i que, analitzant les seves accions, sembla enamorada de Fedra -cosa que em sorprèn si estem parlant d’una pel·lícula dels 60.

Les trobades de passió entre Fedra i Alexis només passen durant l’estada a París. Quan cadascun torna a la seva realitat i es veuen una altra vegada, setmanes després a Grècia, Alexis ignorarà Fedra i serà al més fred possible amb ella, mentre que la pobra dona, embruixada per la passió, intentarà acostar-s’hi. Això s’anirà allargant en tota la pel·lícula fins arribar al punt on Fedra no pugui més i admeti al seu marit que està enamorada del seu fill. En la tragèdia, l’enamorament de la protagonista, el descobriment d’Hipòlit i el seu rebuig, el suïcidi de Fedra i l’assassinat d’Hipòlit passaran durant tot un dia.

En el final també hi ha alguns canvis. En l’obra, Fedra se suïcida amb una corda al coll i, a més, deixa una nota acusant Hipòlit d’haver-la violat com a motiu del seu acte. Hipòlit va morir mort esquinçat per dos cavalls per ordre del seu pare. En el film, el mateix dia en que el vaixell “Fedra” pateix un accident i mor molta gent, Fedra admet a Thanos haver tingut una aventura amb el seu fill, aquest no la perdona però la deixa marxar; Alexis és qui rep. Thanos li dóna una pallissa que el deixa amb diverses ferides. El jove culpa Fedra de tots els seus mals, agafa el seu cotxe i se’n va. En el viatge, Alexis va cantant a l’hora que plora i condueix en zig-zag, això el portarà a caure per un penya-segat per anar en contra direcció, on morirà; igual que Hipòlit va morir per culpa dels seus cavalls, Alexis mor a causa de conduir malament el cotxe. Fedra s’acaba suïcidant en el seu llit mitjançant unes pastilles que la deixen com si estigués adormida.

  • Has vist la pel·lícula? Si és així, què et va semblar?
  • Què opines del conflicte que planteja el mite? És possible l’amor entre una dona madura i un noi jove?
  • És un tema que s’ha plantejat sovint en el cinema. Se t’acudeixen d’altres exemples de relacions d’aquesta mena?

Marina Ruíz

2n batxillerat Institut Isaac Albéniz de Badalona

Mai en diumenge de Jules Dassin

Pòster de la pel·lícula. Extret de Wikipedia [Enllaç]

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Ποτέ την κυριακή (Poté tin kyriaki).
  • Director i guionistes: Dirigida i escrita per Jules Dassin.
  • Any d’estrena: 1960
  • Durada: 91 minuts
  • Repartiment: Melina Merkuri (Ilya), Jules Dassin (Homer), George Foundas (Tonio), Mitsos Liguisos (El capità), Alexis Solomos (Mr. No Face) i Títos Vandís (Jorgo).
  • País d’origen: Grècia
  • Idioma original: Grec i anglès
  • Gènere: Comèdia

Aquí  trobareu la pel·lícula sencera en versió original subtitulada en anglès.

ARGUMENT

Homer, un turista vingut d’Amèrica i filòsof apassionat per la cultura de la antiga Grècia i els seus pensadors, arriba al port del Pireu (Grècia) a la recerca de la veritat i la decadència d’aquella esplèndida cultura que tenia Grècia segles enrere.

En un bar del port es creua amb Ilya, una popular prostituta del Pireu amb un esperit lliure i independent que treballa tots els dies menys els diumenges, perquè aquests els dedica solament a passar un divertit temps amb els seus amics (que solen ser els seus clients). A Homer li crida l’atenció aquesta dona perquè a ella li encanta anar a veure tragèdies gregues al teatre d’Atenes, -especialment la tragèdia Medea- tragèdies que després explica als seus amics donant la seva pròpia versió.

Homer té l’objectiu de salvar-la i treure-la d’aquell món i aleshores li ofereix un tracte: durant tres setmanes, sense treballar, li ensenyarà cultura, història i filosofia; si finalment no li agrada, pot tornar a la seva antiga vida. Quan Ilya, a través d’una amiga, descobreix que el diner que li dóna Homer per sobreviure prové de Mr. No Face, el proxeneta que la vol contractar, aquesta es rebel·la contra ell i torna a la seva vida com a prostituta.

 TRÀILER

En ser una pel·lícula dels anys 60 no té tràiler, però perquè us feu una idea de com és, us deixo una escena: quan Homer coneix Ilya en un bar a través d’un enfrontament amb un home borratxo que s’enfada amb ell.

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Tot i ser una pel·lícula dels anys 60, m’ha agradat. L’argument és senzill però em va semblar molt divertida. Té un humor normal, no un humor absurd com l’actual i el diàleg està molt ben escrit. Els personatges són molt realistes, el director va reflectir molt bé la societat grega dels anys 60 i el tracte de les prostitutes. Les cançons escrites per a la pel·lícula són molt adients i característiques de les escenes, aquí la música és un element molt important.

La pel·lícula té bastant pervivència de la tragèdia Medea. Ilya, en no estar contenta amb l’argument i final de Medea (i de les altres tragèdies) ho canvia totalment i explica als seus amics la seva pròpia versió. En la història original Medea envia la promesa de Jàson -per qui ell l’havia abandonat- regals enverinats que un cop servits, maten la princesa i el pare d’aquesta; després, per fer sofrir Jàson, mata els seus propis fills i seguidament fuig. Segons Ilya, Medea envia regals preciosos per felicitar-la pel seu compromís amb Jàson però la família reial refusa els regals, i aleshores per fer mal Jàson amaga els fills. Finalment, Jàson torna amb Medea i tots se’n van a celebrar-lo a la vora del mar.

Fotograma de la pel·lícula. [Font]

Analitzant l’actitud i personalitat d’Ilya he pogut esbrinar la raó per què canvia les tragèdies. Encara que nosaltres veiem Ilya com una dona contenta i lliure, ella no està satisfeta amb la seva vida i, en veure com aquestes tragèdies acaben, posa el seu desig de millorar la seva vida canviant el final d’aquestes tragèdies. És a dir, intenta transformar les tragèdies segons l’ideal de vida que a ella li agradaria tenir.

A part dels canvis del mite, crec que Ilya també té semblances amb Medea. No és la Medea que Jàson coneix a la Còlquida (sensible i enamoradissa), i menys és la Medea que assassina els seus propis fills, però té l’actitud ferma amb què Medea s’enfronta a Jàson, la lluita que presenta al capdavant de les altres prostitutes, igual que Medea quan exigeix els mateixos drets que els homes.

Acabaré amb una referència literària que ajudarà a fer-nos una idea de la transcendència d’aquest film a tots els nivells. Es tracta d’un fragment de La mirada del tafur de Ferran Torrent, on s’esmenta la pel·lícula.

Al llarg de la nit Melissa no s’havia mogut del Hollywood. Fins i tot quan el cambrer, al voltant de la una, tancà la cafeteria al públic, va romandre al racó de la barra ara i adès posant monedes en el giradiscos. Li agradava la música grega, en especial la banda sonora del Zorba el griego (veia en Anthonny Quinn l’ideal de l’home lliure) i Nunca en domingo, de Melina Mercuri, pel·lícules que, gairebé sempre acompanyada per Ferran, no es cansava d’admirar.

La mirada del tafur, Ferran Torrent, pàgina 112

Melissa és una prostituta grega que passa molt de temps en un bar de València anomenat Hollywood. Ferran Torres, un dels amos de l’establiment, n’està enamorat, però ella és lliure i aviat canviarà de ciutat. A Melissa li agrada escoltar la banda sonora de Nunca en domingo (també de Zorba el griego) perquè són pel·lícules que admira molt i també perquè li agrada la música grega. Per la descripció anterior de Melissa es pot veure una al·lusió d’Ilya, ella també és una prostituta lliure i sense lligams.

En definitiva, Ilya és ja un personatge arquetípic, una referència per a la posteritat, de la mateixa manera que Medea ho era per a ella, fins al punt que gosava canviar la història de l’heroïna grega per convertir-la en el seu ideal de vida. D’aquesta manera podia suportar la duresa de la realitat que li havia tocat viure.

Aquests són els elements de reflexió que us proposo:

  • L’acció de la pel·lícula té lloc al Pireu, ¿podeu definir-lo i ubicar-lo en funció de la geografia grega antiga? Busqueu informació de com és actualment.
  • Hi ha un mite ovidià en què un artista intenta fer una cosa semblant al que pretén Homer, model·lar un ésser femení segons el propi ideal. Se n’han fet moltes versions posteriors, teatrals, cinematogràfiques…
  • El fragment que trobeu a l’article està en versió original sense subtítols, però potser podreu distingir alguns famosos pensadors grecs que s’hi esmenten en anglès. Digueu qui són. També podeu comentar el nom del protagonista. Al prinicipi ell mateix explica per què l’hi van posar.
  • Escolteu també com sona el grec modern i fixeu-vos en el ball que interpreta un home a la taberna. S’anomena ζειμβέκικο, informeu-vos-en.
  • Pel que fa al fragment, de La mirada del tafur, ¿què me’n podríeu dir, de l’altra film grec que s’hi esmenta? L’heu vist? Comproveu si es troba en aquest bloc i, si és així, enllaceu-lo en el comentari.

Marina Ruíz

2n batxillerat INS. Isaac Albéniz de Badalona

Lemnos, la tragedia del engaño

Lemnos, la tragedia del engaño

Lemnos és un projecte de llargmetratge, amb guió i direcció d’Alejandro Lorenzo Lledó, basat en la tragèdia grega  Filoctetes  de Sòfocles i amb actors que prometen. Tot un reguitzell d’associacions li donen suport i esperem que ben aviat en puguem gaudir per això, no sols des de Chiron sinó també des de La cinta de Νίκη ens afegim a tan esplèndida iniciativa.

FITXA TÈCNICA:

  • Nom original: Lemnos, la tragedia del engaño
  • Director i guionistesAlejandro Lorenzo Lledó
  • Any d’estrena:
  • Durada: 100 minuts
  • RepartimentMarc Clotet (Neoptòlem), Jacob Torres (Filoctetes), Alex Brendemühl (Odisseu), Marc Pujol (Alceu).
  • País d’origen: Espanya
  • Idioma original: Castellà
  • Gènere:
  • Tragèdia grega

ARGUMENT:

Odisseu i Neoptòlem viatgen a l’illa de Lemnos, en el desè any de la guerra de Troia, per aconseguir la decisiva intervenció de Filoctetes, propietari de l’arc d’Hèracles. Renunciant al seu sentit de l’honor i de la justícia, Neoptòlem utilitza l’engany i l’astúcia per robar l’arc, infligint a la seva ànima una ferida inesborrable.

TRÀILER: (A l’espera de l’original)
Imatge de previsualització de YouTube

NOTÍCIES:
Lemnos conta per primer cop al cinema la missió que va marcar el destí de la guerra de Troia i ens transporta a un món mític d’herois llegendaris, armes sobrenaturals i llocs inexplorats. Els déus romanen impassibles al dolor humà. Els corruptes són premiats i els febles repudiats. Les grans certeses han desaparegut i la supervivència esdevé una aventura .

Lemnos ocupa el buit del cinema espanyol pel que fa a les adaptacions d’obres grecollatines. S’erigirà com la primera tragèdia grega del cinema espanyol. I vol ser-ho respectant l’esperit de l’obra original, però adaptant-la al llenguatge del cinematògraf i potenciant els paral·lelismes amb l’actualitat en un diàleg viu amb el passat.

Es constitueix com un producte audiovisual de qualitat, que emocioni i commogui amb les adversitats, anhels i somnis dels personatges i sigui un vehicle per a la imaginació . Pretén ser una obra innovadora que fascini i enriqueixi l’espectador i agiti les seves consciències i que serveixi també de reivindicació del nostre patrimoni grecollatí, posant de relleu la modernitat de l’antiguitat, font inesgotable de respostes a les qüestions fonamentals de l’ésser humà, especialment en moments de crisi i incertesa com l’actual.
Lemnos vol transcendir els estrictes límits de la pantalla de cinema per esdevenir un esdeveniment amb repercussió en els altres àmbits de la vida cultural. A l’exhibició en cinemes i festivals de cinema se sumarà la difusió de la pel·lícula en instituts, universitats, festivals de teatre grecollatí, museus, centres de cultura, establint un intercanvi fructífer amb alumnes, professors, associacions i institucions.

Les grans obres són aquelles capaces de conjugar diversos nivells d’interpretació i de reunir entre els seus espectadors diferents sensibilitats i inquietuds. Lemnos és la pel· lícula de l’aficionat o de l’amant del cinema, de l’ inexpert en el món antic o de l’estudiós de l’antiguitat, del qual desitja veure una història ben narrada en imatges i sons, l’estudiant o l’adult, del que vol evadir-se del present i submergir-se en un fascinant món mític de déus i homes, desitjós de trobar i deixar-se delectar amb la claredat i transparència d’un bell film bell.

Lemnos presenta un conflicte ètic i moral sobre el sentit de la justícia .
Quan Odisseu, cap grec i màxim representant del poder de l’exèrcit, transmet a Neoptòlem l’engany a aplicar per robar l’arc que té Filoctetes, determinant per a la conquesta de Troia, postil·la : “potser hagin altres formes més honrades d’actuar, però ara hem de ser espoliadors de tan valuosa arma”. A canvi, rebrà grans premis: glòria, reconeixement, riqueses. Per a Odisseu les persones són mitjans per aconseguir un guany. Neoptòlem enganyarà i robarà a Filoctetes, però descobrirà un ésser humà admirable. Un ésser noble i sincer, abandonat malalt per l’exèrcit grec i que ara torna a ser maltractat. La tragèdia de Neoptòlem és ser honrat en un món corrupte. Haver estat elegit per decidir la guerra de Troia i pensar en solucions justes. En definitiva, tenir consciència.

Mentre esperem amb candeletes que Lemnos sigui ben aviat una realitat i li puguem dedicar-li una entrada completa amb tràiler i crítica inclosa, després d’anar a veure-la al cinema, podeu seguir la seva evolució al blog de la pel·lícula i a les xarxes socials (Facebook i Twitter).

Èdip, el fill de la Fortuna de Pier Paolo Pasolini

Enllaç

FITXA TÈCNICA:

Títol original: Oedipus Rex (Edipo re)

Director i guionistes: Pier Paolo Pasolini i Luigi Scaccianoce

Any d’estrena: 1967

Durada: 99 minuts

Repartiment: Silvana Mangano,  Franco CittiAlida ValliCarmelo BeneJulian BeckLuciano BartoliFrancesco LeonettiAhmed BelhachmiGiovanni Ivan Scratuglia, Giandomenico DavoliNinetto DavoliLaura BettiPier Paolo Pasolini, Isabel Ruth

Pais d’origen: Itàlia i Marroc

Idioma original: Italià

GènereDrama

ARGUMENT:

Laios i Iocasta, reis de Tebes, descobreixen mitjançant un oracle que llur fill Èdip serà l’assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Així doncs, ordenen un esclau que es desfaci del nadó al mont Citeró. L’esclau, però, sent llàstima del nadó i decideix no matar-lo, sinó abandonar-lo. És aleshores que el recull un pastor de Corint que el duu al rei de Corint, que l’adopta com a fill seu.

Un bon dia Èdip descobreix mitjançant l’oracle d’Apol·lo l’horrible vaticini i se’n va de Corint. Durant el viatge troba en Laios al camí. Comencen a barallar-se, i finalment Èdip mata el rei Laios i els seus guàrdies. Quan arriba a Tebes, allibera la ciutat de l’esfinx, i obté el tron de la ciutat quan es casa amb Iocasta: aleshores s’acompleix l’oracle.

Temps després, per tal d’acabar amb una gran epidèmia a la ciutat, Èdip consulta l’endeví Tirèsias, que li confirma la causa d’aquesta epidèmia: l’assassinat de l’antic rei Laios. Un cop sabuda la veritat Iocasta se suïcida penjant-se al palau i Èdip es punxa els ulls per quedar-se cec. Finalment fuig de la ciutat.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

Èdip rei és una cèlebre representació de la tragèdia grega pels sentiments de compassió, de terror, por i passió – representats com la catarsi – : Èdip , volent trobar el culpable de la seva desgràcia, de la seva veritable història va ser destinat a descobrir que ell mateix és el culpable per haver matat el seu pare i per haver-se casat amb la seva mare.

Durant la pel·lícula, em vaig adonar del problema de l’autoidentificació d’Èdip: perquè vol conèixer la veritat, costi el que costi, i en la seva recerca troba la relació amb els altres personatges: Jocasta mare seva i esposa; Creont cunyat seu  i l’endeví Tirèsias, i el seu veritable pare, Laios, etc .

Amb Èdip igualment es reflecteix la impotència de l’ésser humà davant el seu destí (amb un desenllaç catastròfic), en què els seus sentiments, debilitats i defectes superen la raó, es dicta la superioritat indiscutible de Déu sobre l’ésser humà, és com un camí per complir la nostra missió a la vida. Vol reflectir la superioritat de Déu (que en la història no és només un) enfront dels homes, la manera en què regeix el món i ens demostra per què no s’ha de reptar ja que sempre ens superarà, planteja que la naturalesa farà complir les seves normes a qui no les compleix, tot i que desconegui la seva falta. A partir del caràcter ens podem adonar del respecte i la fe que el poble tenia envers els oracles i els déus.

La pel·lícula em va fer pensar que realment hi ha un destí immutable: una línia ja traçada per a les nostres vides. Això de “predestinar el destí” potser és possible, però la nostra mania com a éssers humans per desafiar nostre Déu no està permès. Aquesta tragèdia em deixa clar que ningú no pot escapar del seu destí, que a fi de comptes s’imposa a la raó humana  i m’ha despertat la curiositat i l’interès per llegir la tragèdia en què es basa de Sòfocles.

Tenía dos objetivos: primero, hacer una especie de autobiografía completamente metafórica (y, por consiguiente mitificada); y segundo, confrontar el problema del psicoanálisis sobre el mito, pero en lugar de proyectar el mito sobre el psicoanálisis, reproyecté el psicoanálisis sobre el mito. Esta era la operación fundamental de Edipo…

José Luis Guarner, Pasolini. XXV Festival Int. de Cine San Sebastián, 1977.

Edipo Rey from cineculturalclub on Vimeo.

Rebeca Barroso

1r de Batxillerat

Grec

El rei lleó

Enllaç

 

FITXA TÈCNICA:

TÍTOL ORlGINAL: The Lion King, El rei lleó

DIRECTOR I GUIONISTES: Rob Minkoff i Roger Aller, (Director) Irene Mecchi, Jonathan Roberts i Linda Woolverton

ANY D’ESTRENA: 1994

DURADA: 88 minuts

REPARTIMENT:

Matthew Broderick (Simba)

Jeremy Irons (Scar)

Ernie Sabella (Pumba)

Nathan Lane (Timón)

Moira Kelly (Nala)

Robert Guillaume (Rafiki)

Rowan Atkinson (Zazu)

James Earl Jones (Mufasa)

PAIS D’ORIGEN: Estats Units
IDIOMAS ORIGINAL: Anglès
GÈNERE: comèdia, aventura i animació

 

ARGUMENT:

Simba és un cadell de lleó i successor al tron ​​de la selva, cosa que no agrada al seu oncle Scar i per això prepara un pla per ocupar el tron. Amb l’ajuda de tres malvades i ximples hienes, Scar ordeix un estratagema en què el seu germà i rei Mufasa mor. Simba creu que ha estat per culpa seva i decideix fugir a la selva. Allà coneix un suricata anomenat Timó i un facoquer anomenat Pumba. Aquests l’adopten i, a més de fer amistat, li ensenyen la filosofia de viure sense preocupacions: el Hakuna Matata. Mentrestant, el seu oncle Scar, al funeral de Mufasa i el seu fill Simba, pren el tron i anuncia el naixement d’una nova era.

Anys després, un Simba ja adult rescata Pumba de ser menjat per una lleona. Aquesta resulta ser la seva antiga amiga d’infància Nala, que en reconèixer-lo li demana que torni per recuperar el tron. El regne s’ha convertit en un autèntic despropòsit, mal governat i sense menjar ni aigua. Simba, que en un primer moment no vol renunciar al seu actual estil de vida, finalment accepta després d’entaular conversa amb un mandril anomenat Rafiki, el qual li parla sobre el seu pare. En aquest moment, l’ànima del seu pare apareix al cel, dient-li que ha de recordar qui és i d’on ve. Després que l’ànima de Mufasa desaparegui, Simba, juntament amb Rafiki, reflexiona sobre el que ell ha de fer i així se’n va immediatament a la seva llar a reclamar el tron.

Simba, a qui en un primer moment confonen amb el seu pare, és testimoni de la decadència del seu regne i enfurismat decideix actuar. És en aquest moment quan Simba obliga Scar a revelar el secret que guardava tots aquests anys: ser el responsable de la mort de Mufasa. Tot i que Simba al·lega que havia estat un accident, Scar se n’aprofita, i juntament amb les hienes, el porta fins a la vora d’un precipici. En aquest moment, un tro cau sobre el pasturatge sec i inicia un incendi. Simba rellisca. Llavors Scar confessa que ell va ser el veritable assassí del seu pare. Simba ple de ràbia salta sobre Scar i l’obliga a confessar públicament, traint i culpant les hienes del seu pla. Després d’una batalla final en què Scar acaba sent assassinat per unes furioses hienes, el cicle de la vida es tanca amb l’ascens al tron ​​de Simba, amb la rematada final d’un epíleg, en què Simba i Nala es casen i Rafiki presenta la nova i futura successora de tots dos.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

 

 

CRÍTICA:

És una divertida, entretinguda i entranyable pel·lícula de dibuixos animats, ideal per als nens, que va suposar un gran èxit per a la Disney ja que es va convertir en pocs mesos en un dels films més taquillers de la història del cinema. A més, al llarg de la tardor del 2011-2012 es va reestrenar a tot el món en 3D amb gran èxit (va estar dues setmanes consecutives en el número 1 als EUA) sumant gairebé 400 milions de dòlars només als Estats Units per a un total mundial superior als 950 milions .

Tothom recorda i canta d’aquesta pel·lícula el Hakuna Matata, no us recorda el Carpe diem d’Horaci? Ara bé la trama d’aquesta pel·lícula és una autèntica tragèdia, és a dir, tracta arguments seriosos de tema mític. No us recorda a Hamlet de Shakespeare? Coincideixen també en el tòpic somnis imago mortis. Però, Hamlet alhora beu en la tradició clàssica i s’inspira en Orestes. Què tenen en comú, doncs, Simba i el fill d’Agamèmnon? Quin paral·lelisme podeu establir entre El rei lleó i l’Orestíada d’Èsquil?

En aquesta pel·lícula, hi podem observar que és una aventura d’animals per a un públic infantil, però dins d’ella podem veure fragments seriosos com quan es mor el pare de Simba o quan el regne va al naixement de Simba com si fos un déu.

També podem veure que la vida no és sempre tan bonica sinó que hi ha obstacles que hem de superar i demostrar que nosaltres podem superar, costi el que ens costi, i això que explico el podem relacionar a la part en què Scar li treu el tron ​​i Simba ho acaba aconseguint.

He escollit aquesta pel·lícula, ja que he vist el musical de “El Rey León” a Madrid i em va semblar una obra espectacular i molt ben interpretada, les decoracions eren fabuloses, tots els personatges (els animals) estaven molt ben representats. Em va encantar aquest espectacle i no només per com està fet sinó per la decoració que és sorprenent.

Imatge de previsualització de YouTube

Rebeca Barroso
1r Batx. Grec i Llatí

Poderosa Afrodita, de Woody Allen

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Mighty Aphrodite
  • Director: Woody Allen.
  • Guionistes: Woody Allen.
  • Any d’estrena: 1995.
  • Durada: 95 minuts.
  • Repartiment: F. Murray Abraham, Woody Allen, Claire Bloom, Helena Bonham Carter, Olympia Dukakis, Michael Rapaport, Mira Sorvino, David Ogden Stiers, Jack Warden i Peter Weller.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Comèdia.

ARGUMENT

En Lenny i l’Amanda són una parella que viu a Nova York, ell és cronista esportiu i ella una galerista d’art. Un dia, sopant amb uns amics, es treu el tema de la paternitat i l’Amanda planteja la possibilitat d’adoptar un fill. En un començament en Lenny s’hi nega rotundament però, uns dies més tard, sorgeix la oportunitat d’afillar un nadó de manera ràpida i senzilla. Tot hi haver-s’hi negat en un principi, una vegada el nadó és a casa en Lenny està encantat amb ell i arriba a estimar-se’l moltíssim.

A mesura que el nen va creixent, en Lenny, el seu pare, s’adona que és un nen molt intel·ligent i pensa que seria una bona idea conèixer la seva mare, que segur, seria una dona llesta i brillant. Així doncs, decideix buscar-la. Gran serà la seva sorpresa quan descobreixi que la mare biològica del seu fill és Linda Ash, una encantadora i tendra prostituta, no massa llarga que es dedica a fer pornografia i s’ha quedat a mig camí del seu somni; arribar a ser actriu.

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

“Hilarante y tierna.” Carlos Boyero del Diari El Mundo.

“Espléndida comedia.” M. Torreiro del Diari El País.

“Deliciosa fábula urbano-social, irónica y desmitificadora.” Antonio Albert de Cinemania.

“Otra maravillosa película del maestro Woody Allen.” Miguel Ángel Palomo del Diari El País.

cor de la tragèdia grega i el llatinisme deus ex machina amb aquesta pel·lícula em puc considerar fan de Woody Allen i per primer cop vaig entendre el paper del cor grec, fins i tot millor que portant-nos a veure cada any les tragèdies gregues al teatre!

Pigmalió?

Núria Yela
2n Batx. Grec i Llatí