Preestrena d’Hèrcules, l’origen de la llegenda de Renny Arlin

Divendres 17 de gener vaig assistir al passi de premsa que la distribuidora DeAplaneta va fer a Madrid de la pel·lícula “Hércules: El origen de la Leyenda (The legend of Hercules), producció nordamericana dirigida per Renny Arlin (La jungla 2, Máximo riesgo) i encapçalada en el repartiment per actors habituals d’algunes de les últimes produccions d’acció: Kellan Lutz, Scott Adkins , Liam McIntyre i Liam Garrigan.

Cartel pel·lícula

FITXA TÈCNICA:

  • Nom original:
  • The legend of Hercules

  • Director i guionistes:
  • Renny Arlin, Daniel Giat, Giulio Steve, Renny Harlin i Sean Hood

  • Any d’estrena:
  • 2014

  • Durada:
  • 99 minuts

  • Repartiment:
  • Kellan Lutz, Gaia Weiss, Scott Adkins, Roxanne McKee, Liam Garrigan, Liam McIntyre, Johnathon Schaech, Rade Šerbedžija

  • País d’origen:
  • USA

  • Idioma original:
  • Anglès

  • Gènere:
  • Pèplum, acció

    ARGUMENT:

    Tal com ja ens deixa entreveure el títol d’aquesta pel·lícula, la nova posada en escena d’Hèrcules pretén recrear en l’espectador la maduració i transformació de l’heroi grec, des que un jove, intrèpid i enamorat Hèrcules (Kellan Lutz), absolutament desconeixedor del seu origen diví, pren finalment consciència de la seva excepcional naturalesa i del rol que li pertocarà jugar entre els homes com a fill de Zeus. Una assumpció que, a Hèrcules, li serà un camí molt cruent i sacrificat, atès que el seu padrastre, el rei Amfitrió (Scott Adkins), el discrimina en favor del seu germà Íficles, conscient des d’un primer moment que no es tracta d’un fill natural. Pel mateix motiu, Amfitrió també destesta la seva esposa Alcmena (Roxanne McKee), ja que en ella Zeus engendra el seu fill entre els homes, després de les súpliques que Alcmena dirigeix als déus amb la fi de frenar la set de sang del seu marit. El jove Hèrcules, enamorat de la bellíssima princesa Hebe (Gaia Weiss), és enviat pel seu pare a una emboscada al desert d’Egipte, acompanyat d’una escapçat batalló de soldats dirigit pel capità Sotiris (Liam McIntyre). Hèrcules i Sotiris són fets esclaus i enviats a Sicília a lluitar com a gladiadors, des d’on tramen el seu retorn a Grècia i l’alliberament del seu poble de la tirania d’Amfitrió.

    TRÀILER:

    CRÍTICA:

    Fet l’obligat repàs sinòptic de la cinta, ara em resultarà molt complicat trobar-li algun atribut artístic, històric o argumental com per recomanar-la als lectors més cinèfils, tret que no sigui del visionat accidental en alguna taquilla de TV d’abonament. Amb “Hércules: El orígen de la leyenda“, ens trobem davant d’una mera passarel·la en 3D de la fornida més frapant de models de Hollywood que, com és previsible, s’enfilen en la lluita i el combat per fer més llaminera aquesta exhibició gratuïta de músculs, bíceps i cossos, a voltes empastifats d’una enlluernadora crema solar factor 90, a voltes arrebossats amb l’arena del sòl on lluiten. Potser així, els actors masculins afarten els deliris més voluptuosos de la imaginació de les seves o els seus fans. Però difícilment deixen entreveure cap signe de la seva vàlua artística o interpretativa. Unes lluites i uns combats que, mancats de tot rigor documental, són un mer recurs coreogràfic per emfatitzar encara més l’atractiu físic dels protagonistes, en la seva majoria masculins, a banda de ser el focus on s’han abocat la majoria d’efectes tècnics i especials. Combats cos a cos i una acció bèl·lica dominada per un exagerat registre a capoeira brasilenya, ja vist en altres produccions precedents del mateix gènere, farcit d’acrobàcies atlètiques i claus marcials.

    L’inici de la pel·lícula, amb un plànol a vol d’ocell sobre la ciutat en disputa d’Argos, recorda més la resolució que proporcionaven els videojocs de la primera PlayStation que no pas el d’una pretesa producció de cine èpic actual. A Hèrcules no hi manca l’habitual tunejat dels escenaris i el grafisme virtual 3D generats per ordinador (el “plastilina-ground”, si em permeteu l’expressió), però en algunes escenes com l’explicada anteriorment els resultats són bastant mediocres. Una arrancada del film que, a banda de la decebedora consecució estètica, fa inevitable que l’espectador la vinculi amb l’inici de Troia, dirigida el 2004 per Wolfgang Petersen, en què els reis Agamèmnon i Tessàlia posen fi a les seves disputes enfrontant els dos millors guerrers de cada exèrcit. En el cas que ens ocupa, és el mateix Amfitrió qui medeix la seva força amb el rei d’Argos per posar fi a la conquesta de la ciutat per part del primer. Aquest nexe amb pel·lícules de renom del mateix gènere, com Troia o 300, ens el retrobem també a l’instant en què l’esquinçada falange grega, capitanejada per Sotiris, cau en una emboscada per terres d’Egipte. La seqüència, la morfologia del lloc i el desenvolupament del combat duu les senyes d’identitat del final de 300, quan el reducte d’espartans és finalment massacrat pels perses a l’estret pas de les Termòpiles. I no acaba pas aquí la tasca d’aprofitar-se de cèlebres seqüències de films anteriors, amb l’objectiu, suposo, de generar certa empatia a l’espectador, més o menys inconscient. Després de ser esclavitzats a Egipte, Hèrcules i Sotiris són venuts com a gladiadors i transportats en galeres a Sicília, on s’hauran de guanyar la seva llibertat combatent contra ferotges contrincants (algun amb estètica skin!). Aquest episodi també s’emparella amb la seqüència dels primers combats del general Màximus, ja esclavitzat com a gladiador, als amfiteatres romans del nord d’Àfrica, que Ridley Scott va plasmar a l’oscaritzada Gladiator (2000). En definitiva i pel que fa al guió, “Hércules: el origen de la leyenda” no deixa de ser una macedònia feta amb diferents retalls fílmics d’èxit provat, al paladar de l’espectador, que no arrisca res ni ens aporta cap instant digne de deixar un mínim registre a la memòria. És inevitable, per tant, sortir de la sala amb aquella agre sensació que et diu això ja ho he vist. I potser més d’un cop!

    A tot això, i des del punt de vista de la realització tècnica, en moltes escenes s’abusa del recurs a la relantització sobtada del moviment, ara molt de moda en totes les cintes d’acció. Una tècnica propiciada, per una banda, per les càmeres d’última generació que permeten la captació de fins a 1000 quadres per segon, i després perquè la digitalització de les sales està implantant la projecció estàndard entre 60 i 100 quadres per segon. Sens dubte, la qualitat que aporten els recursos més moderns en la captació i la projecció d’imatges, conjuntament amb el tractament digital de les imatges, és un autèntic delit als sentits per a tots els amants del cinema. Però de la mateixa manera que, a l’inici dels anys 50 de la passada dècada, la introducció del Cinemascope (l’actual Panavision) va propiciar el sorgiment d’algunes pel·lícules totalment prescindibles per guió i interpretació, meres exhibicions de paisatges i deserts en pantalla panoràmica, no dubto que, amb el pas dels anys, aquesta nova adaptació d’Hèrcules anirà al calaix de la pura recreació plàstica dels ulls de l’espectador, tot i que ara agraden els herois atordits entre els seus sentiments i les seves oblidacions, com serà The Thracian Wars dirigida per Brett Ratner (X-Men: la decisión final) i interpretada per Dwayne Johnson, una adaptació a la gran pantalla de la homònima noveL·la gràfica de Steve Moore. Dividida en cinc còmics a l’estil de 300 de Frank Miller, narra les aventures d’Hèrcules com a soldat en l’exèrcit de Tràcia i s’estranarà també enguany. Més lluita, més acció, més sang i esperem que hagin consultat més fonts clàssiques per fer-ne el guió.

    És veritat que, d’entrada, d’aquesta pel·lícula no esperava gaire cosa més, potser perquè que el filó de la mitologia grega presenta símptomes d’estar-se exhaurint per a la indústria de Hollywood, després de gairebé deu anys d’ús intensiu com a font d’inspiració, per a unes quantes produccions (Troia-2004). I potser ara, toca deixar-la descansar una temporada llarga, almenys fins que algú sigui capaç de fer-ne una relectura fílmica i argumental renovada, i que ens aporti quelcom més que el lluïment gestual de fornits actors al ritme de danses afroamericanes.

    Gaby, des de Madrid!