Jàson i els argonautes, de Don Chaffey


FITXA TÈCNICA:

Nom original: Jason and the argonauts
Director i guionistes: Don Chaffey, Beverley Cross i Jan Read
Any d’estrena: 1963
Durada: 104 min.
Repartiment: Todd Armstrong, Nancy Kovack, Gary Raymond i Nigel Green
País d’origen: Regne Unit i Estats Units
Idioma original: Anglès
Música: Bernard Hermann
Fotografi: Wikle Cooper i Ray Harryhausen
Montatge: Maurice Rootes
Efectes especials: Ray Harryhausen
Productora: Columbia Pictures Corporation
ARGUMENT:
Aquesta pel·lícula ens narra la història de l’heroi Jàson, destinat a ser rei de Tessàlia, però Pèlias, l’usurpador del tron, l’envia a buscar el mític i misteriós velló d’or. Enfront això, Jàson organitza uns jocs i escull com a tripulació herois de tota Grècia. Entre els escollits es troben Càstor, Peleu i fins i tot el famossísim Hèrcules. Una vegada pugen a bord de l’Argo, després de passar dies i dies sense veure terra, la seva primera parada és en una illa deserta, rica en recursos. Hèrcules i el seu amic Hilas es presenten voluntaris per anar a investigar el terreny, troben el tresor dels déus. Incapaços de resistir-se, agafen una petita part, despertant la ira del guardià de l’illa, Talos, el Gegant de Bronze. Ataca la tripulació de Jàson, però l’heroi demana ajut a Hera. Aquesta li revela la debilitat del gegant, que és precisament el seu taló. Una vegada trobat, el gegant cau derrotat al terra, aplastant amb el seu pes a Hilas, provocant-li la mort. Hèrcules decideix no partir i quedar-se a terra, ja que no vol admetre la mort del seu amic. Per continuar les seves aventures, Jàson i els seus homes necessiten l’ajut d’un endeví, Fineu, que és cec. Aquest pateix el constant atac de les harpies, que no el deixen menjar. Capturades amb una forta xarxa, l’endeví els indica que han d’anar a la Còlquida. Per arribar, l’Argo ha de creuar un gegantí estret de roques que es tanca quan els vaixells s’acosten: les Simplègades. Apareix llavors Tritó, fill de Posidó, cridat per Hera amb la missió d’obrir pas als mariners.
En la Còlquida són ben rebuts i Jàson s’enamora de Medea, filla d’Eetes. Per desgràcia, tot és una trampa feta per l’argonauta traïdor Acast, fill de Pèlias, i els mariners acaben empresonats. No passa molta estona fins que són rescatats per Medea. En la foscor de la nit, s’escapen, i Jàson, juntament amb Càstor i Peleu, van a buscar el velló d’or. El màgic objecte està protegit per la temible Hidra de Lerna, que ha matat a Acast perquè aquest també volia el velló. Després d’un terrible combat, Jàson dóna mort al monstre clavant-li l’espasa al cor. Quan el rei Eetes s’assabenta, utilitza el poder de la dea Hècate, utilitzant les dents de l’Hidra, invoca set guerrers esquelets amb una agilitat i força increïbles. Càstor i Peleu moren en el combat. Finalment, Jàson es llença a l’aigua, i els esquelets, en la seva persecució, cauen pel penya-segat i es trenquen contra les roques. Encara que l’aventura no acaba aquí, Zeus decideix donar “un moment de pau” al jove aventurer i als argonautes.
TRÀILER:
Imatge de previsualització de YouTube
CRÍTICA:

La idea original, la sinopsi i els efectes especials són obra de Ray Harryhausen. Tot i que es considera el millor treball de l’artista i el més rentable, Jàson i els Argonautes no van gaudir de massa èxit quan es va estrenar. En Harryhausen sempre es va entristir per no ser proposat candidat a l’Òscar als millors efectes especials pel magnífic enfrontament amb els set esquelets.

Imatge de previsualització de YouTube
La pel·lícula tracta d’allunyar-se dels paràmetres del “pèplum” amb grans dosis d’aventures i bèsties mítiques, respectant fidelment la llegenda i comptant amb excel·lents actors. L’heroi del poema èpic d’Apol·loni de Rodes (recordeu la lectura en adaptació El viatge dels argonautes) és molt menys actiu, li falta inpuls propi. Sempre està ajudat per les dees Hera i Atena o per Medea que li resol el problema del velló d’or, la persecució d’Eetes, i inclús el problema del gegant Talos. En canvi, en el poema, són els seus companys els qui tenen tot el protagonisme durant el viatge. El Jàson del film, tot i que és ajudat per Hera, arriba a prendre decisions per ell mateix (passar per les Roques Fragoses o Simplègades) i es mostra com a protagonista quasi absolut de les accions: acaba amb Talos, mata l’hidra, prepara el parany per a les harpies i lluita amb els esquelets.
El prototip és el de un heroi masculí típic, deutor sobre la tradició d’heroi occidental. Medea té, en conseqüència, un paper secundari, encara que s’ompli de lluita interna entre la seva pàtria i la passió amorosa. La seva ajuda és efectiva, però secundària, i això es veu clarament en el fet que dorm els guàrdies i no rl drac com en el poema. En el cinema, el tema de la recerca del velló d’or ja sortia en la pel·lícula Hèrcules de P. Francisci (1957). Aquí, el protagonisme de l’aventura requeia en Hèrcules, més què Jàson, i que no feia acte de presència Medea. En 1960 es va fer un altre film que tocava el mateix tema: Los gigantes de Tesalia de Riccardo Freda. Tot i que l’anterior pel·lícula va aconseguir grans millores estètiques, les aventures de Jàson no seguien d’una manera fidel les dades mitològiques, sinó que creaven un nou heroi enfrontant-se a diferents perills. Així, Roland Carey interpretava un Jàson amb el deure d’anar a la Còlquida per recuperar el velló d’or que apagarien els volcans de Tessàlia, en erupció per la còlera de Zeus. En lluita contra un univers fantàstic, Jàson es reafirma com un heroi, desembarcant en una desconeguda illa, on els seus companys són transformats en ovelles per una maga anomenada Gaya (la Circe d’Ulisses). En una altra illa, la població ofereix sacrificis humans a un monstre (fusió entre goril·la i ciclop) que lluita contra Jàson.
Així doncs, el títol que més es va difondre sobre la saga dels Argonautes i el que conserva quelcom d’esperit de les fonts, és aquesta pel·lícula de Don Chaffey. El film disposa d’un doble lloc d’acció: l’Olimp i el món dels mortals en què el primer influeix en gran mesura. Aquesta producció té dos guanys: el primer és gràcies als efectes de Ray Harryhausen assistim a les transformacions dels déus. I la segona, aconsegueix una adaptació que segueix de manera més fidel que Hèrcules l’obra d’Apol·loni de Rodes, encara que existeixin diferents reelaboracions sobre l’argument de la mateixa.
Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.

Hèrcules, de Pietro Francisci

Le fatiche di Ercole

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Le fatiche di Ercole

Director i guionistes: Pietro Francisci, Ennio De Concini, Gaio Frattini i Age & Scarpelli

Any d’estrena: 1959

Durada:

Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Fabrizio Mioni

País d’origen: Itàlia i Espanya

Idioma original: Italià

Gènere: Pèplum

ARGUMENT:

La princesa Íole va en un carro tirat per uns cavalls desbocats. Hèrcules, que va de camí a la cort del rei Pèlias de Iolcos per instruir en l’ús de les armes al príncep Ífit, agafa un arbre i, posant-se davant, aconsegueix aturar-los. En agraïment, la noia li explica la història de l’arribada al poder del seu pare i el saqueig d’un dels més meravellosos tresors: el velló d’or. Alguns sospiten el que al final se sabrà: El rei Pèlias ha ocupat el tron fent servir el fratricidi. Hèrcules i la princesa se senten atrets mútuament, i es desenvolupa el romanç.

Una Sibil·la avisa el monarca que el seu poder serà posat en perill per un desconegut que, enlloc de portar dues sandàlies, en calci. En l’intent de matar un lleó per emular Hèrcules en les seves conquestes, parteix Ífit. L’heroi aconsegueix matar la fera i porta el cadàver del príncep mort a palau. El rei mana a Hèrcules de buscar Quiró per redimir-se. A punt de morir, Quirò parla a Hèrcules del velló d’or i li demana que es faci càrrec de Jàson, que l’ha tingut des que era un nen. Quan Jàson, nebot de Pèlias i legítim rei de Iolcos, arriba a la ciutat portant tan sols una sandàlia, l’usurpador s’espanta i dóna per bo l’encàrrec que es fa al recent vingut de recuperar el velló d’or, que es troba en la llunyania de la terra de la Còlquida.

Per poder arribar, Jàson i Hèrcules naveguen a bord de l’Argo, amb Ulisses i el seu pare Laertes, Argos, Càstor i Pòl·lux, el cantautor Orfeu, el metge Asclepi, entre d’altres. Després d’una tempesta en el mar, els Argonautes s’entretenen en un exuberant jardí juntament amb les amazones, governades per la reina Antea. Jàson s’enamora d’ella però més tard descobreixen que les amazones tenen l’objectiu de matar-los mentre dormin i fugen per la nit amb l’Argos. A les costes de la Còlquida, els Argonautes lluiten amb uns homes-mico mentre que Jàson aconsegueix matar un drac i recuperar el velló d’or.

Més tard, se celebra la tornada dels herois. Pèlias i el seu ajudant Euristeu es neguen a la petició de Jàson i roben el velló. Durant la batalla final, Hèrcules aconsegueix derrotar la infanteria del monarca fent malbé el pòrtic del palau. Finalment, Pèlias es mata amb verí i l’heroi ocupa el tron. Hèrcules i la princesa reprenen el seu romanç.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

Hèrcules és una pel·lícula de tema mitològic-fantàstic que es considera l’inici del subgènere del pèplum. Es base en la participació d’Hèrcules en el Viatge dels Argonautes segons explica les Argonàuticas, de l’autor grec Apol·loni de Rodes. Encara així, la història difereix molt entre la pel·lícula i el poema. Aquesta producció va llançar a la fama a l’aixecador de pesas Steve Reeves, qui ha quedat com a heroi del pèplum per antonomàsia. Tan Reeves com Koscina, l’amor d’Hèrcules en la pel·lícula, tornarien a interpretar els papers principals en la continuació: Hèrcules encadenat. A més a més, es poden observar moltes diferències entre els personatges de les històries tradicionals i les corresponents de la pel·lícula. Per exemple:

Amazones: El desenvolupament d’aquest passatge de la pel·lícula és completament diferent de la tradició clàssica; en ella, la reina de les Amazones que apareix en les aventures d’Hèrcules és Hipòlita, mentre que en el film és Antea. Quan els viatgers escapen amb l’Argos, les Amazones els criden des de la riba. En canvi, Hèrcules mana a Orfeu que canti i la resta que l’acompanyi per apagar el cor de les dones; en la tradició antiga, el músic fa servir la veu i la lira per apagar la veu de les sirenes.

Euristeu: En la tradició clàssica, és cosí d’Hèrcules i rei de l’Argòlida; en la pel·lícula és el còmplice del rei Pèlias.

Hèrcules: En l’àmbit clàssic, els dotze treballs van ser encarregats per Euristeu, a petició de la Sibil·la de Delfos, per purgar l’heroi d’haver matat els seus fills durant un atac de bogeria provocat de la dea Hera. En la pel·lícula, aquests treballs es limiten a dos: matar el Lleó de Nemea i el Toro de Creta, i són realitzats per Hèrcules de manera espontània i voluntària. En la tradició clàssica, Hèrcules abandona l’expedició en perdre el seu protegit i eròman Hilas; en el film, el protegit és Ulisses. Hèrcules renuncia a la seva condició immortal per estar a la mateixa alçada que els seus companys. La participació d’Hèrcules en el poema és molt anecdòtica, però en la pel·lícula té un gran pes.

Íole: En la tradició clàssica, és filla d’Èurit, rei d’Ecàlia; en la pel·lícula, és filla de Pèlias i per tant germana d’Ífit i cosina de Jàson.

Quiró: En la tradició clàssica, és un centaure el qual Hèrcules acaba matant per accident amb una fletxa coberta de verí. En la pel·lícula, Quiró és un home i no és mort per l’heroi.

Ulisses: No va ser mai un Argonauta, sinó el seu pare Laertes, rei d’Ítaca.

Deixant de banda tot l’anterior, comentaré la producció del film. Per als escenaris d’Hèrcules es van aprofitar els de Ulisses, pel·lícula de 1954 dirigida per Mario Camerini, amb Kirk Douglas com a protagonista. Aquesta pel·lícula va ser la primera filmada a Itàlia amb el sistema francès Dyaliscope per pantalla panoràmica. Per la factura general, es pot dir que és una producció de baix pressupost. Steve Reeves era un consumat genet i, per això, les escenes d’acrobàcies a cavall són seves. El productor Joseph E. Levine (1905-1987) va adquirir els drets de distribució de la pel·lícula als Estats Units i la va fer projectar en moltes sales (en 175 tan sols en l’àrea de Nova York); va ser un gran èxit en taquilla. Levine va portar a terme una campanya de saturació amb més de 600 anuncis visuals i una inversió de 120.000 dòlars de l’època, procediment llavors un tan novedós que s’ha convertit en quelcom habitual en els nostres dies.

Segons comentava Steve Reeves, les cadenes de la pel·lícula eren de fusta, però que van ser pintades perquè semblés metall. Es va contenir amb els seus moviments quan es balancejava per no fer mal als actors que interpretaven els enemics d’Hèrcules. Això va molestar el director, qui va donar instruccions a Reeves perquè colpejarà tan fort com pugués. Quan Reeves va contestar que no els volia fer cap mal, el director va exclamar:  !”Si ellos no se lastiman, entonces no se les paga!”.

Tot i que hi ha certes diferències entre aquesta i el mite clàssic, des del meu punt de vista crec que està força ben elaborada. Els decorats, a càrrec de Mario Serandrei, i el vestuari, de Giulio Coltellacci, estan molt ben aconseguits. Per altra banda, dintre de l’àmbit bèl·lic, els combats són bastant realistes. Tenint en compte l’època en què es va estrenar, va ser tota una innovació. Recomano aquest film a tots aquells a qui els agradi el cinema aventurer i històric.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí.