Arxiu de l'autor: bernard.sara1120

Gorgona: La llegenda de Vandorf

Publicat el per
1

La_leyenda_de_Vandorf-341436826-large

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Gorgon
  • Director i guionistes: Terence Fisher i John Gilling
  • Any d’estrena: 1964
  • Durada: 83 min.
  • Repartiment: Peter Cushing, Christopher Lee, Richard Pasco, Barbara Shelley, Michael Goodliffe, Patrick Troughton, Jack Watson i Joseph O’Conor.
  • País d’origen: Regne Unit.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Terror i fantàstic.

ARGUMENT

Al poble de Vandorf estan succeint uns insòlits assassinats on els quals les víctimes es converteixen en pedra. Quan la filla de l’amo del bar mor d’aquesta manera, la gent no triga a atribuir els efectes a algun element diabòlic.

TRÀILER

 

CRÍTICA

Molt bona pel·lícula realitzada durant l’esplendor de la “Hammer” i dirigida pel magnífic Terence Fisher amb tota la seva elegància.

Trasllada la mitologia hel·lènica als ambients romàntics típics del terror britànic de l’època, en un notable guió de John Gilling.

Genial com sempre la fotografia i música, però sobretot, la brillant interpretació de Barbara Shelley.

Un clàssic d’una era justament mítica.

 

Bé, ara arriben les clàssiques preguntes! Esteu preparats?:

1- Quin mític monstre surt en escena?

2- Com s’ho feia per convertir en pedra a les seves víctimes?

3-En quines altres pel·lícules el trobem?

Sara Bernad

1r d’Educació Infantil (Grau Superior)

Troya, de Wolfgang Peterson

Publicat el per
17

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/ca/thumb/4/4a/Troia.jpg/410px-Troia.jpg

 

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Troy

Director i guionistes: Wolfgang Peterson i David Benioff

Any d’estrena: 2004

Durada: 163 min.

Repartiment: Brad Pitt, Orlando Bloom, Eric Bana, Rose Byrne, Saffron Burrows, Diane Kruger, Sean Bean, Julie Christie, Brian Cox, Brendan Gleeson, Garrett Hedlund, Tyler Mane, Peter O’Toole, Vincent Regan, John Shrapnel, Nigel Terry, Julian Glover, Frankie Fitzgerald, James Cosmo i Kevin Bones.

País d’origen: Malta, Estats Unids i Regne Unid

Idioma original: Anglès

Gènere: Èpic

ARGUMENT:

La pel·lícula comença amb una disputa entre Agamèmnon i el rei de Tessàlia. Més tard, a Esparta, el rei Menelau celebra una festa amb els prínceps troians: Hèctor i Paris. Enmig de la festa, Paris entra a l’habitació on es troba Hèlena, reina d’Esparta, i sigilosament li demana que se’n vagi amb ell i que no han de témer Menelau. Al dia següent, Hèctor i Paris tornen juntament amb altres troians amb vaixells cap a la seva pàtria. En aquell precís moment, Paris confessa al seu germà gran que s’ha endut Hèlena amb ell. Al principi Hèctor se sent molest per aquesta decisió, però al final accepta ja que pensa que no hi ha volta enrere si el mal està fet.

Mentrestant a Esparta, Menelau demana ajut a Agamèmnon per recuperar la seva esposa. Aquest últim accedeix però tan sols perquè  té ambició de posseir la ciutat de Troia. Nèstor, amic d’Agamèmnon, li aconsella que porti Aquil·les a la batalla per assegurar la victòria. Odisseu (o Ulisses segons la versió romana) convenç Aquil·les d’anar-hi, amb el propòsit d’obtenir la immortalitat. Aquil·les va a la guerra juntament amb el seu cosí i aprenent Pàtrocle i els seus lleials mirmidons. L’endemà, Príam, rei de Troia, rep Hèlena com a princesa de Troia. Però és molt tard per fer-la tornar. L’exèrcit grec arriba a les platges de la ciutat amb milers de vaixells, però Aquil·les és qui ataca primer, matant els sacerdots i saquejant el temple d’Apol·lo. Hèctor arriba amb la seva infanteria i se sorprèn de les habilitats de lluita d’Aquil·les. Aquest decideix perdonar-li la vida i el deixa anar. Més tard Aquil·les rep al seu campament Briseida, cosina dels prínceps i servidora d’Apol·lo, però és cridat per Agamèmnon. Ja en el campament, el rei es nombra a sí mateix com el responsable de prendre la platja de Troia, i per si fora menys es queda amb Briseida. Pres per la ràbia, Aquil·les està disposat a atacar Agamèmnon, però és atura’t per Briseida, i finalment decideix no lluitar més.

Quan es fa de dia, l’exèrcit grec es prepara per atacar les muralles de la ciutat, però abans d’això Paris decideix reptar en duel Menelau. El rei accepta i venç amb molta facilitat el príncep, però abans de morir Paris fuig i és rescatat per Hèctor qui finalment mata Menelau, perquè no podia deixar que el seu germà morís. Agamèmnon s’enfureix i ordena atacar, però els grecs estan massa a prop de les muralles i els arquers. Enmig del combat, Hèctor es troba amb un soldat immens, robust i musculós anomenat Àiax el Gran. El príncep venç en la seva lluita, fet que baixa la moral al debilitat exèrcit grec. Odisseu aconsella a Agamèmnon que es retiri abans que es quedi sense soldats. Retrocedeixen i la batalla finalitza. Ja a la nit, Odisseu reclama a Agamèmnon que faci les paus amb Aquil·les per no ser derrotats demà. L’heroi recupera Briseida i la porta al seu campament. S’enamora d’ella i la tracta bé. Briseida arriba a entendre Aquil·les i també s’enamora. Els dos decideixen passar junts la nit i retirar-se a Troia el dia següent. Els troians, convençuts que la moral grega està pel terra, decideixen atacar el campament de bon matí. Els grecs fugen espantats per la força dels troians, però de sobte apareixen els mirmidons, comandats per la figura d’Aquil·les. Hèctor s’enfronta a l’heroi grec, tallant-li el coll, fent que els troians cridessin d’eufòria mentre que els hel·lens es queden glaçats. En aquell moment Hèctor li treu el casc i descobreix que es tracta de Pàtrocle. Hèctor i Odisseu acorden una treva. Eudor es dirigeix al campament d’Aquil·les i li comunica la terrible notícia. Per altra banda, Hèctor ensenya a la seva esposa Andròmaca un túnel secret que condueix als afores de la ciutat de Troia.

Pel matí, Aquil·les es dirigeix a les muralles de Troia per enfrontar-se a Hèctor. El príncep s’acomiada de la seva família i surt a lluitar amb ell. Finalment Hèctor mor i l’heroi hel·lè lliga els seus peus al carro i l’arrossega fins al seu campament. Ja per la nit, el rei Príam es presenta personalment davant d’Aquil·les i li demana que li torni el cos mort del seu fill. L’hel·lè accedeix i li entrega a Briseida juntament amb 12 dies de treva. Dotze dies després, els troians revisen el campament dels grecs i veuen que està completament buit excepte un cavall de fusta, que diu ser una ofrena a Posidó.

Príam decideix fer entrar-lo a la ciutat i celebren una festa. Per la nit, les portes del cavall s’obren i d’allà surten 4.000 soldats grecs. Briseida, que estava en un temple, és trobada per Agamèmnon. Ella li clava un ganivet, derribant-lo. Aquil·les troba Briseida i s’abracen. En aquell precís moment, Paris apareix i li clava una fletxa en el seu punt feble, el taló. L’heroi s’acomiada de la noia, agonitzant. Finalment, Andròmaca, Hèlena, Paris i Briseida fugen de la ciutat juntament amb altres troians supervivents del saqueig.

TRÀILER:

CRÍTICA:

Aquest film, com ja haureu observat, el seu argument es basa en la famosa Ilíada d’Homer, però que també inclou material de l’Odissea (del mateix autor) i de l’Eneida de Virgili. Amb això es pot dir que es tracta d’un tot en un. Per altra banda, entre el text original i la pel·lícula hi ha certes discrepàncies, com per exemple:

1) En l’obra, Menelau recupera Hèlena i la porta de nou a viure amb ell a Esparta, i en aquesta pel·lícula Paris i ella aconsegueixen fugir junts de Troia.

2) El film posa en primer terme l’amor per sobre de l’honor, contràriament al text d’Homer, on l’honor és el valor més important.

3) Des d’un punt de vista cultural, destaca la transformació de la relació homoeròtica entre Aquil·les i Pàtrocle en una relació de parentesc que els fa cosins, distorsionant d’aquesta manera un eix principal de la trama clàssica degut amb tota certesa a l’acomodament del que l’àmbit de Hollywood considera moralment acceptable.

4) Segons la pel·lícula, el príncep Hèctor guanya el robust Àiax el Gran. Aquest duel, en el text original surt victoriós Àiax en tirar-li una pedra enorme a Hèctor.

Després de tot i des del meu punt de vista, aquesta pel·lícula tot i que no és massa fidel a la vertadera obra d’Homer, em va agradar molt quan la vaig veure per primera vegada i penso que les escenes de combats estan molt ben aconseguides. La recomano a tots a qui els hi agradi el cinema històric i vulguin començar a conèixer què va passar a Troia, quins són els personatges del cicle troià i quin és el llegat d’Homer.

Un bon paral·lelisme per començar a estirar del fil i conèixer l’època micènica en què es desenvolupa la película el trobareu aquí:

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí

Hércules encadenado, de Pietro Francisci

Publicat el per
1

FITXA TÈCNICA:
Nom original: Ercole e la regina di Lidia
Director i guionistes: Pietro Francisci i Ennio De Concini
Any d’estrena: 1959
Durada: 105 min.
Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Sylvia Lopez
País d’origen: Itàlia, Espanya i França
Idioma original: Italià i Francès
Gènere: Pèplum
ARGUMENT:
La base de la trama és una espècie de barreja entre diferents llegendes i obres de teatre gregues: en particular, de les tragèdies Els set contra Tebes, d’Èsquil i Èdip a Colonos, de Sòfocles. La història d’Hèrcules i la reina Omfàlia està agafada directament de la mitologia grega, si bé es suprimeix tota referència al travestisme, a l’intercanvi de rols sexuals entre Hèrcules i Omfàlia i l’ambigüitat de l’heroi en aquest terreny. L’única referència a les tasques de filament i costura a les que es dedicava Hèrcules amb les assistents d’Omfàlia en la tradició clàssica es limita a aquesta frase: “Tejí los hilos (de mi memoria) juntos”. El film s’allunya molt de la tradició, barrejant tots els esdeveniments a l’atzar i presenta un conjunt de personatges diferent de les fonts clàssiques.
De camí a Tebes, Hèrcules, Íole i Ulisses arriben a Colonos. L’heroi ha d’impedir una disputa entre els germans Etèocles i Polinices pel dret d’ocupar el tron de Tebes. Abans de completar aquesta tasca, l’heroi beu del que seria la Font de l’Oblit i perd la memòria. És hipnotitzat per una dona que representa la dansa de Shiva i queda captiu d’Omfàlia, reina de Lídia. La reina acostuma a mantenir els homes fins que es cansa d’ells i els converteix en estàtues. El jove Ulisses tractarà que Hèrcules recobri la memòria. Etèocles pretén fer de Íole víctima de les feres en l’amfiteatre. Hèrcules mata tres d’ells, rescata la seva esposa i ajuda l’exèrcit tebà a lluitar contra uns assaltants enviats per Polinices. Els dos germans, en última instància, lluiten l’un amb l’altre per quedar-se amb el tron i acaben matant-se. Més tard, és escollit per aclamació el sacerdot Creont. Omfàlia, en veure perdut l’amor d’Hèrcules, es treu la vida.
TRÀILER:
[youtube]http://youtu.be/KUmTP4GtJvk[/youtube]

CRÍTICA: Ja en el moment de l’estrena, la crítica de l’època entenia i interpretava correctament la pel·lícula (i el pèplum, en general ). El desembre de 1960, l’Heraldo del cinema deia d’ella: Tiene las mismas características que Hércules, aunque tal vez la supera en puerilidad y en motivos para que el público se ría, a veces porque está hecha un poco en broma, y a veces porque las exageraciones son divertidas. La distribució internacional va dotar a la pel·lícula amb diferents noms, contradictoris entre sí de vegades. A Argentina fou titulada Hércules sin cadenas i que, fins i tot, es va convertir a Omfàlia en reina de Saba i de les amàzones. En l’especial sobre el pèplum en la revista Fotogramas ( número 1.849 ), es deia que Sylvia López, intèrpret en el personatge d’Onmàlia, donava vida a “la más excitante mantis religiosa del género, a medio camino entre Ayesha de Rider Haggard y la Antinea de Pierre Benoît, y encarnada con equilibrio entre la grosería y la prestancia”.
Poc va poder gaudir de la popularitat de la pel·lícula Sylvia López, ja que morí a causa d’una leucèmia pocs mesos després de l’estrena. En definitiva, Hércules encadenado o també ben dit Hércules y la reina de Lidia, és un film que pertany al subgènere del Pèplum, dirigit per Pietro Francisci. Podem dir que es tracta d’una seqüela  continuació de la pel·lícula Hércules ( Le fatiche di Ercole, 1958 ) i també està lliurament  basada en diverses obres clàssiques.
[youtube]http://youtu.be/Z0fWTwhz3cU[/youtube]
Sara Bernad
2n de Batxillerat de Grec i Llatí

Jàson i els argonautes, de Don Chaffey

Publicat el per
13


FITXA TÈCNICA:

Nom original: Jason and the argonauts
Director i guionistes: Don Chaffey, Beverley Cross i Jan Read
Any d’estrena: 1963
Durada: 104 min.
Repartiment: Todd Armstrong, Nancy Kovack, Gary Raymond i Nigel Green
País d’origen: Regne Unit i Estats Units
Idioma original: Anglès
Música: Bernard Hermann
Fotografi: Wikle Cooper i Ray Harryhausen
Montatge: Maurice Rootes
Efectes especials: Ray Harryhausen
Productora: Columbia Pictures Corporation
ARGUMENT:
Aquesta pel·lícula ens narra la història de l’heroi Jàson, destinat a ser rei de Tessàlia, però Pèlias, l’usurpador del tron, l’envia a buscar el mític i misteriós velló d’or. Enfront això, Jàson organitza uns jocs i escull com a tripulació herois de tota Grècia. Entre els escollits es troben Càstor, Peleu i fins i tot el famossísim Hèrcules. Una vegada pugen a bord de l’Argo, després de passar dies i dies sense veure terra, la seva primera parada és en una illa deserta, rica en recursos. Hèrcules i el seu amic Hilas es presenten voluntaris per anar a investigar el terreny, troben el tresor dels déus. Incapaços de resistir-se, agafen una petita part, despertant la ira del guardià de l’illa, Talos, el Gegant de Bronze. Ataca la tripulació de Jàson, però l’heroi demana ajut a Hera. Aquesta li revela la debilitat del gegant, que és precisament el seu taló. Una vegada trobat, el gegant cau derrotat al terra, aplastant amb el seu pes a Hilas, provocant-li la mort. Hèrcules decideix no partir i quedar-se a terra, ja que no vol admetre la mort del seu amic. Per continuar les seves aventures, Jàson i els seus homes necessiten l’ajut d’un endeví, Fineu, que és cec. Aquest pateix el constant atac de les harpies, que no el deixen menjar. Capturades amb una forta xarxa, l’endeví els indica que han d’anar a la Còlquida. Per arribar, l’Argo ha de creuar un gegantí estret de roques que es tanca quan els vaixells s’acosten: les Simplègades. Apareix llavors Tritó, fill de Posidó, cridat per Hera amb la missió d’obrir pas als mariners.
En la Còlquida són ben rebuts i Jàson s’enamora de Medea, filla d’Eetes. Per desgràcia, tot és una trampa feta per l’argonauta traïdor Acast, fill de Pèlias, i els mariners acaben empresonats. No passa molta estona fins que són rescatats per Medea. En la foscor de la nit, s’escapen, i Jàson, juntament amb Càstor i Peleu, van a buscar el velló d’or. El màgic objecte està protegit per la temible Hidra de Lerna, que ha matat a Acast perquè aquest també volia el velló. Després d’un terrible combat, Jàson dóna mort al monstre clavant-li l’espasa al cor. Quan el rei Eetes s’assabenta, utilitza el poder de la dea Hècate, utilitzant les dents de l’Hidra, invoca set guerrers esquelets amb una agilitat i força increïbles. Càstor i Peleu moren en el combat. Finalment, Jàson es llença a l’aigua, i els esquelets, en la seva persecució, cauen pel penya-segat i es trenquen contra les roques. Encara que l’aventura no acaba aquí, Zeus decideix donar “un moment de pau” al jove aventurer i als argonautes.
TRÀILER:

CRÍTICA:

La idea original, la sinopsi i els efectes especials són obra de Ray Harryhausen. Tot i que es considera el millor treball de l’artista i el més rentable, Jàson i els Argonautes no van gaudir de massa èxit quan es va estrenar. En Harryhausen sempre es va entristir per no ser proposat candidat a l’Òscar als millors efectes especials pel magnífic enfrontament amb els set esquelets.

La pel·lícula tracta d’allunyar-se dels paràmetres del “pèplum” amb grans dosis d’aventures i bèsties mítiques, respectant fidelment la llegenda i comptant amb excel·lents actors. L’heroi del poema èpic d’Apol·loni de Rodes (recordeu la lectura en adaptació El viatge dels argonautes) és molt menys actiu, li falta inpuls propi. Sempre està ajudat per les dees Hera i Atena o per Medea que li resol el problema del velló d’or, la persecució d’Eetes, i inclús el problema del gegant Talos. En canvi, en el poema, són els seus companys els qui tenen tot el protagonisme durant el viatge. El Jàson del film, tot i que és ajudat per Hera, arriba a prendre decisions per ell mateix (passar per les Roques Fragoses o Simplègades) i es mostra com a protagonista quasi absolut de les accions: acaba amb Talos, mata l’hidra, prepara el parany per a les harpies i lluita amb els esquelets.

El prototip és el de un heroi masculí típic, deutor sobre la tradició d’heroi occidental. Medea té, en conseqüència, un paper secundari, encara que s’ompli de lluita interna entre la seva pàtria i la passió amorosa. La seva ajuda és efectiva, però secundària, i això es veu clarament en el fet que dorm els guàrdies i no rl drac com en el poema. En el cinema, el tema de la recerca del velló d’or ja sortia en la pel·lícula Hèrcules de P. Francisci (1957). Aquí, el protagonisme de l’aventura requeia en Hèrcules, més què Jàson, i que no feia acte de presència Medea. En 1960 es va fer un altre film que tocava el mateix tema: Los gigantes de Tesalia de Riccardo Freda. Tot i que l’anterior pel·lícula va aconseguir grans millores estètiques, les aventures de Jàson no seguien d’una manera fidel les dades mitològiques, sinó que creaven un nou heroi enfrontant-se a diferents perills. Així, Roland Carey interpretava un Jàson amb el deure d’anar a la Còlquida per recuperar el velló d’or que apagarien els volcans de Tessàlia, en erupció per la còlera de Zeus. En lluita contra un univers fantàstic, Jàson es reafirma com un heroi, desembarcant en una desconeguda illa, on els seus companys són transformats en ovelles per una maga anomenada Gaya (la Circe d’Ulisses). En una altra illa, la població ofereix sacrificis humans a un monstre (fusió entre goril·la i ciclop) que lluita contra Jàson.
Així doncs, el títol que més es va difondre sobre la saga dels Argonautes i el que conserva quelcom d’esperit de les fonts, és aquesta pel·lícula de Don Chaffey. El film disposa d’un doble lloc d’acció: l’Olimp i el món dels mortals en què el primer influeix en gran mesura. Aquesta producció té dos guanys: el primer és gràcies als efectes de Ray Harryhausen assistim a les transformacions dels déus. I la segona, aconsegueix una adaptació que segueix de manera més fidel que Hèrcules l’obra d’Apol·loni de Rodes, encara que existeixin diferents reelaboracions sobre l’argument de la mateixa.
Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.

Las crónicas de Narnia: el león, la bruja y el armario, d’Andrew Adamson

Publicat el per
1

    FITXA TÈCNICA:

    Any d’estrena: 2005

    Durada: 137 min.

    Repartiment: Georgie Henley, Skandar Keynes, William Moseley, Anna Popplewell, Tilda Swinton, James McAvoy, Jim Broadbent, James Cosmo, Kiran Shah, Liam Neeson i Rupert Everett.

    País d’origen: Estats Units

    Idioma original: Anglès

    Gènere: Aventura, Fantasia i Acció

     

    ARGUMENT:

    Durant la Segona Guerra Mundial, s’està vivint un dels pitjors conflictes: La Batalla d’Anglaterra, en què la força aèria alemana bombardeja Londres. Davant això, els quatre germans Pevensie (Peter, Susan, Edmund i Lucy) són enviats a la casa d’un vell professor per estar sans i estalvis. Avorrits per les estrictes normes imposades per l’ama de claus, decideixen fer un cop d’ull a la mansió. Un dia, la Lucy troba un armari bellament decorat i entra per curiositat, transportant-s’ha en una màgica terra coberta de neu anomenada Narnia. Allà coneix a un faune, el Senyor Tumnus. L’invita a casa seva i intenta adormir-la amb una dolça melodia per portar-la a la Bruixa Blanca, reina de Narnia. En efecte, havia ordenat que l’hi portessin tot ésser humà. Però el faune s’apiada de la Lucy i l’hi ajuda a tornar al seu món. Al sortir, ella intenta convèncer els seus germans de la seva aventura però ningú l’hi creu. Una nit, ella torna a Narnia i el seu germà Edmund la segueix. Lucy va a casa del faune, però el noi es perd i es troba amb la Bruixa Blanca, i promet convertir-lo en príncep de Narnia si condueix als altres nens al seu castell. Al sortir els dos de l’armari, Peter i Susan l’hi pregunten a Edmund si aquell món màgic existeix. Ell ho nega i Lucy es posa molt trista. Però, temps després, al fugir de l’ama de claus, els germans Pevensi estan junts en l’armari. La primera criatura amb la que es troben és un castor que parla, el Senyor Castor. Ell els porta a casa seva. Juntament amb la seva esposa, explicant que el món en el que es troben és Narnia i que la guàrdia de la Bruixa Blanca s’han emportat al senyor Tumnus per ajudar a la Lucy. Els germans s’assebenten que existeix una profecia narniana en la que diu que dos fills d’Adàn i dos filles d’Eva (éssers humans) arribarien a Narnia per derrotar a la Bruixa Blanca i així convertir-se en els vertaders reis i reines, i els castors pensen que els germans Pevensie són els destinats. Els hi comuniquen que Aslan, el gran Lleó, està a Narnia i que tenen que trobar-se amb ell. Mentres parlen, Edmund s’escapa per reunir-se amb Jadis.

    Peter, Susan, Lucy i els senyors Castor comencen el seu viatge per trobar-se amb Aslan, i la Bruixa Blanca, en assabentar-se, els segueix. Degut a la presència del lleó, l’encanteri de l’hivern etern comença a trencar-se, la qual és obligada a desplaçar-se per trineu. Per fi els nens arriben al campament d’Aslan. Després, un destacament parteix per alliberar a Edmund de la bruixa. En assabentar-se del fet, la bruixa es dirigeix al campament i l’hi recorda que, segons els convenis establerts, tot traïdor té que ser entregat a ella. Aslan discuteix amb ella en privat i acorden que ell serà sacrificat per salvar al noi. Per la nit, la Lucy i la Susan acompanyen a Aslan fins a la Taula de Pedra, on la bruixa el mata. No obstant, degut a la Gran Màgia, Aslan no mor i les noies el descobreixen pel matí. Mentrestant, es lliure una batalla entre els exèrcits de Peter i la bruixa. Aslan i les noies arriben amb reforços: Els éssers que abans havien estat convertits en pedra són finalment salvats pel lleó. Finalment, derroten a la Bruixa Blanca. Peter, Susan, Edmund i Lucy són coronats reis i reines de Narnia, i Aslan se’n va. 15 anys després, sent els Pevensie ja adults, surten de caça, i es troben amb el fanal en que anys enrere es varen Lucy i Tumnus es varen conèixer. Arriben llavors fins al lloc per on havien arribat a aquell món. Tornan al seu, convertits un altre vegada en nens i descobrint que no ha passat ni tant sols un minut a la terra des de que es varen anar. A la nit següent, Lucy es dirigeix a l’armari per tornar a Narnia, però el professor Kirke, present a l’habitació, l’hi diu que ja no podrà tornar a Narnia per mitjà de l’armari, però que possiblement Lucy i els seus germans tornin d’una altra manera, en el moment menys esperat.

    TRÀILER:

    [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=cqKgpNB-rtY[/youtube]

     

    CRÍTICA:

    La pel·lícula fou aclamada per la crítica amb comentaris molt positius. La pàgina Rotten Tomatoes, l’hi va donar un 76% de critiques positives basada en 202 comentaris de crítics professionals amb una qualificació de 6.9/10. El crític Rogert Ebert va donar una qualificació de 3 estrelles sobre 4. El crític Leonard Martin també li va donar 3 estrelles de 4, afirmant:  “una valiosa e impresionante película familiar”, encare que també digué: “que se enciende un poco y los efectos especiales son extremadamente variables.” Duane Dudak del Millwaukee Journal Sentinel li va atorgar 3/4. Elizabeth Weitzman del New York Daily News li va donar 4 estrelles de 4 i digué: “Un viaje que atraviesa la generación, que se siente cómodamente familiar tanto emocionante y original.” La pàgina Metacritic li va atorgar una puntuació de 75/100 punts, basat en 39 crítiques. Inclús el crític Mick LaSalle del San Francisco Chronicle apareix com la segona millor pel·lícula de l’any 2005.

    En la meva opinió, aquesta pel·lícula em va agradar força. Trobo que les escenes de lluita, sobretot la batalla final, són increïblement realistes, aconseguint aquella sensació d’endinsar al propi espectador en el film, fent que es senti partícip del moment. Té una molt bona ambientació i posseeix uns grans efectes especials. És apte per passar una bona estona de cinema amb la família.

    Aquest film va obtenir diverses nominacions i dos premis en total. Són els següents:

    Premis Óscar:

    2005- Al millor maquillatge per Howard Berger i Tami Lane. Guanyadors.

    2005- Al millor so per Terry Porter, Dean A. Zapancic i Tony Johnson. Nominats.

    2005- Millors efectes especials per Dean Wright, Bill Westenhofer, Jim Berney i Scott Farrar. Nominats.

    Globos d’Or:

    2006- Millor Banda Sonora per Harry Gregson-Williams. Nominat.

    2006- Millor cançó original de Alanis Morissette. Nominada.

    Premis BAFTA:

    2005- Millor disseny de vestuari per Isis Mussenden. Nominada.

    2005- Millor maquillatge per Howard Berger, Gregory Nicotero i Nikki Gooley. Guanyadors.

    2005- Millors efectes visuals per Dean Wright, Bill Westenhofer, Jim Berney i Scott Farrar. Nominats.

    D’aquesta pel·lícula, vull destacar especialment el gran reguitzell de monstres mitològics que fan acte d’aparició. Podem trobar centaures, sàtirs, minotaures, grifos i molts altres éssers més.

    Per cert, si heu vist la pel·lícula i us va agradar, recomano el joc, on els jugadors es posaran a la pell dels protagonistes i viuran les mateixes aventures del film.

    Què us sembla?. Creieu que amb aquest film podem arribar a aprendre sobre els monstres mitològics?.

    Sara Bernad

    2n de Batxillerat de Llatí i Grec.

Hèrcules, de Pietro Francisci

Publicat el per
4

Le fatiche di Ercole

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Le fatiche di Ercole

Director i guionistes: Pietro Francisci, Ennio De Concini, Gaio Frattini i Age & Scarpelli

Any d’estrena: 1959

Durada:

Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Fabrizio Mioni

País d’origen: Itàlia i Espanya

Idioma original: Italià

Gènere: Pèplum

ARGUMENT:

La princesa Íole va en un carro tirat per uns cavalls desbocats. Hèrcules, que va de camí a la cort del rei Pèlias de Iolcos per instruir en l’ús de les armes al príncep Ífit, agafa un arbre i, posant-se davant, aconsegueix aturar-los. En agraïment, la noia li explica la història de l’arribada al poder del seu pare i el saqueig d’un dels més meravellosos tresors: el velló d’or. Alguns sospiten el que al final se sabrà: El rei Pèlias ha ocupat el tron fent servir el fratricidi. Hèrcules i la princesa se senten atrets mútuament, i es desenvolupa el romanç.

Una Sibil·la avisa el monarca que el seu poder serà posat en perill per un desconegut que, enlloc de portar dues sandàlies, en calci. En l’intent de matar un lleó per emular Hèrcules en les seves conquestes, parteix Ífit. L’heroi aconsegueix matar la fera i porta el cadàver del príncep mort a palau. El rei mana a Hèrcules de buscar Quiró per redimir-se. A punt de morir, Quiró parla a Hèrcules del velló d’or i li demana que es faci càrrec de Jàson, que l’ha tingut des que era un nen. Quan Jàson, nebot de Pèlias i legítim rei de Iolcos, arriba a la ciutat portant tan sols una sandàlia, l’usurpador s’espanta i dóna per bo l’encàrrec que es fa al recent vingut de recuperar el velló d’or, que es troba en la llunyania de la terra de la Còlquida.

Per poder arribar, Jàson i Hèrcules naveguen a bord de l’Argo, amb Ulisses i el seu pare Laertes, Argos, Càstor i Pòl·lux, el cantautor Orfeu, el metge Asclepi, entre d’altres. Després d’una tempesta en el mar, els Argonautes s’entretenen en un exuberant jardí juntament amb les amazones, governades per la reina Antea. Jàson s’enamora d’ella però més tard descobreixen que les amazones tenen l’objectiu de matar-los mentre dormin i fugen per la nit amb l’Argos. A les costes de la Còlquida, els Argonautes lluiten amb uns homes-mico mentre que Jàson aconsegueix matar un drac i recuperar el velló d’or.

Més tard, se celebra la tornada dels herois. Pèlias i el seu ajudant Euristeu es neguen a la petició de Jàson i roben el velló. Durant la batalla final, Hèrcules aconsegueix derrotar la infanteria del monarca fent malbé el pòrtic del palau. Finalment, Pèlias es mata amb verí i l’heroi ocupa el tron. Hèrcules i la princesa reprenen el seu romanç.

TRÀILER:

CRÍTICA:

Hèrcules és una pel·lícula de tema mitològic-fantàstic que es considera l’inici del subgènere del pèplum. Es base en la participació d’Hèrcules en el Viatge dels Argonautes segons explica les Argonàuticas, de l’autor grec Apol·loni de Rodes. Encara així, la història difereix molt entre la pel·lícula i el poema. Aquesta producció va llançar a la fama a l’aixecador de pesas Steve Reeves, qui ha quedat com a heroi del pèplum per antonomàsia. Tan Reeves com Koscina, l’amor d’Hèrcules en la pel·lícula, tornarien a interpretar els papers principals en la continuació: Hèrcules encadenat. A més a més, es poden observar moltes diferències entre els personatges de les històries tradicionals i les corresponents de la pel·lícula. Per exemple:

– Amazones: El desenvolupament d’aquest passatge de la pel·lícula és completament diferent de la tradició clàssica; en ella, la reina de les Amazones que apareix en les aventures d’Hèrcules és Hipòlita, mentre que en el film és Antea. Quan els viatgers escapen amb l’Argos, les Amazones els criden des de la riba. En canvi, Hèrcules mana a Orfeu que canti i la resta que l’acompanyi per apagar el cor de les dones; en la tradició antiga, el músic fa servir la veu i la lira per apagar la veu de les sirenes.

– Euristeu: En la tradició clàssica, és cosí d’Hèrcules i rei de l’Argòlida; en la pel·lícula és el còmplice del rei Pèlias.

– Hèrcules: En l’àmbit clàssic, els dotze treballs van ser encarregats per Euristeu, a petició de la Sibil·la de Delfos, per purgar l’heroi d’haver matat els seus fills durant un atac de bogeria provocat de la dea Hera. En la pel·lícula, aquests treballs es limiten a dos: matar el Lleó de Nemea i el Toro de Creta, i són realitzats per Hèrcules de manera espontània i voluntària. En la tradició clàssica, Hèrcules abandona l’expedició en perdre el seu protegit i eròman Hilas; en el film, el protegit és Ulisses. Hèrcules renuncia a la seva condició immortal per estar a la mateixa alçada que els seus companys. La participació d’Hèrcules en el poema és molt anecdòtica, però en la pel·lícula té un gran pes.

– Íole: En la tradició clàssica, és filla d’Èurit, rei d’Ecàlia; en la pel·lícula, és filla de Pèlias i per tant germana d’Ífit i cosina de Jàson.

– Quiró: En la tradició clàssica, és un centaure el qual Hèrcules acaba matant per accident amb una fletxa coberta de verí. En la pel·lícula, Quiró és un home i no és mort per l’heroi.

–Ulisses: No va ser mai un Argonauta, sinó el seu pare Laertes, rei d’Ítaca.

Deixant de banda tot l’anterior, comentaré la producció del film. Per als escenaris d’Hèrcules es van aprofitar els de Ulisses, pel·lícula de 1954 dirigida per Mario Camerini, amb Kirk Douglas com a protagonista. Aquesta pel·lícula va ser la primera filmada a Itàlia amb el sistema francès Dyaliscope per pantalla panoràmica. Per la factura general, es pot dir que és una producció de baix pressupost. Steve Reeves era un consumat genet i, per això, les escenes d’acrobàcies a cavall són seves. El productor Joseph E. Levine (1905-1987) va adquirir els drets de distribució de la pel·lícula als Estats Units i la va fer projectar en moltes sales (en 175 tan sols en l’àrea de Nova York); va ser un gran èxit en taquilla. Levine va portar a terme una campanya de saturació amb més de 600 anuncis visuals i una inversió de 120.000 dòlars de l’època, procediment llavors un tan novedós que s’ha convertit en quelcom habitual en els nostres dies.

Segons comentava Steve Reeves, les cadenes de la pel·lícula eren de fusta, però que van ser pintades perquè semblés metall. Es va contenir amb els seus moviments quan es balancejava per no fer mal als actors que interpretaven els enemics d’Hèrcules. Això va molestar el director, qui va donar instruccions a Reeves perquè colpejarà tan fort com pugués. Quan Reeves va contestar que no els volia fer cap mal, el director va exclamar:  !”Si ellos no se lastiman, entonces no se les paga!”.

Tot i que hi ha certes diferències entre aquesta i el mite clàssic, des del meu punt de vista crec que està força ben elaborada. Els decorats, a càrrec de Mario Serandrei, i el vestuari, de Giulio Coltellacci, estan molt ben aconseguits. Per altra banda, dintre de l’àmbit bèl·lic, els combats són bastant realistes. Tenint en compte l’època en què es va estrenar, va ser tota una innovació. Recomano aquest film a tots aquells a qui els agradi el cinema aventurer i històric.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí.

El exorcista, de William Friedkin

Publicat el per
1

FITXA TÈCNICA:

Nom original: The Exorcist

Director i guionistes: William Friedkin

Any d’estrena: 1973

Durada: 122 min.

Repartiment: Linda Blair, Ellen Burstyn, Jason Miller, Max Von Sydow, Lee J. Cobb, Kitty Winn, Barton Heyman i Jack McGowran.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Terror i Drama Psicològic

 ARGUMENT:

La pel·lícula comença amb unes excavacions arqueològiques a Al-Hadar, a prop de Nínive, Irak. El pare Lankester Merrin (Max Von Sydow) visita un lloc on una petita pedra s’assembla a una ganyota; es troba la criatura bestial. Merrin viatja cap endavant per trobar l’estranya estàtua de Pazuzu, que té un cap similar al que havia trobat. Mentrestant, el pare Damien Karras (Jason Miller), un jove sacerdot de la Universitat de Georgetown, a Washington D.C., comença a dubtar de la seva fe, mentre que fa front a una malaltia terminal de la seva mare.

Chris MacNeil (Ellen Burstyn), una actriu en Georgetown, nota canvis dramàtics i perillosos de la seva filla de 12 anys, Regan MacNeil (Linda Blair). La seva mare creu al principi que aquests canvis estan relacionats amb la pubertat, però els metges sospiten que es pot tractar d’una lesió cerebral. Regan suporta una sèrie de desagradables proves mèdiques. Quan uns raigs X no mostren res fora del normal, un metge informa que la noia ha de ser enviada a un psiquiatre. Els fets paranormals continuen, incloent el llit de la noia agitant-se violentament, sorolls estranys i diversos moviments inexplicables. Regan maldiu en una veu masculina demoníaca. Quan totes les explicacions mèdiques s’han esgotat, un metge li recomana un exorcisme, el que suggereix que si presenten símptomes de Regan són el resultat psicosomàtic d’una creença en la possessió demoníaca, llavors potser un exorcisme tindria l’efecte d’acabar amb ells. En la seva desesperació, Chris consulta el pare Karras, ja que és a la vegada sacerdot i psiquiatre. Durant un període en què el pare Karras observa Regan, que es refereix a sí mateixa com al dimoni, Karras pensa inicialment que pateix psicosi, fins que la registra parlant en un idioma estrany, que resulta ser anglès parlat al revés. Tot i que té dubtes, el pare demana el permís de l’Església per portar a terme un exorcisme.

El pare Merrin, que era un exorcista amb experiència, és enviat a demanar a Washigton per ajudar. Ell i Karras intenten expulsar l’esperit del cos de la noia. El dimoni es burla dels sacerdots, els amenaça i els agredeix, tant física com verbalment (incloent el dimoni imitant la veu de la mare de Karras) fins que Merrin pateix un atac de cor. Karras intenta realitzar la reanimació cardiopulmonar sense èxit, mentre que la noia riu diabòlicament. Després d’això i amb incontrolable fúria, Karras es llença sobre ella, reptant el dimoni a sortir del cos de Regan i entrar en el de ell. El dimoni ho fa, provocant que el sacerdot es llenci per la finestra del dormitori de Regan. Amb el pare Karras agonitzant al terra, un devastat pare Dyer (William O’Malley), administra els últims sacraments. Regan es recupera i no sembla recordar-se de la seva experiència. Chris i Regan se’n van de Georgetown, deixant enrere el terrible trauma.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0iS59iV2Ffs[/youtube]

CRÍTICA:

L’Exorcista ha estat una de les poques pel·lícules del cinema de terror en aconseguir excel·lent acollida de crítica i de públic, fins l’extrem de convertir-se en un clàssic de la cinematografia mundial i en un fenomen cultural. El seu èxit se li va atribuir a l’austeritat i al realisme de la història. La cinta va plantejar una dicotomia entre ciència i laïcisme contemporani per una banda, i formes de creença i religiositat aparentment superades en el segle XX. En paraules del director:  «Es una parábola del cristianismo, de la eterna lucha entre el bien y el mal». La cadena de ràdio espanyola Radio Nacional de Espanya (RNE) va presentar el 30 de juny de 2010 una adaptació radiofònica de l’Exorcista, protagonitzada per Fernando Huesca com el pare Karras, Max Von Sydow com a Merrin, Linda Blair com a Regan MacNeil i Lourdes Guerras com Chris MacNeil.

El 1977 es va entrenar Exorcista II: El Hereje sota la direcció de John Boorman, Richard Burton encarnant el pare Lamont, qui investiga els traumes psicològics de l’ara adolescent Regan després de l’exorcisme que va portar a terme en la primera part de la saga. Tanmateix no va aconseguir l’èxit esperat  per allunyar-se del terror absolut del primer lliuramenent i pel seu confús guió.

El 1990 va aparèixer El Exorcista III, dirigida per l’escriptor William Peter Blatty, basant-se en la seva novel·la Legión. La trama explicava la història del pare Dyer i el tinent Kinderman, i el seu retrobament amb qui creien mort: el pare Karras. En el 2004 es va estrenar Exorcista: El Comienzo, dirigida per Renny Harlin. Aquesta pel·lícula se situa a l’Àfrica, narrant el retrobament que el pare Merrin va tenir amb el mal després de descobrir unes restes d’una Església bizantina a Kenia.

El 2000, la Warner Bros Pictures va reestrenar la pel·lícula sota la moda de realitzar nous muntatges amb escenes no afegides en la versió original. En aquest cas, les escenes no aportaven canvis significatius al desenvolupament del film, la reestrena del qual es va publicitar com l’edició del realitzador: El Exorcista: con escenas nunca vistas. Les noves escenes contenien les primeres visites de la nena a l’hospital, una famosa escena en la que Regan baixa les escales de casa seva caminant a quatre cames amb l’espatlla girada (coneguda com “escena de l’aranya”). Una altra en què els sacerdots Karras i Merrin conversen en las escales de la família MacNeil, i una que canvia el final amb una espècie d’epíleg en què Kinderman i el pare Dyer conversen sobre la dualitat del bé i del mal.

Tota pel·lícula té un “costat obscur”, i aquesta no era una excepció, ja que van haver-hi una sèrie d’estranys esdeveniments durant el rodatge del film:

1- Es va incendiar un dels sets de producció, que va provocar el retard de la filmació durant sis setmanes.

2- Es van velar rotllos sense cap raó aparent i una sèrie d’accidents laborals van involucrar a diferents tècnics del rodatge.

3- Tant abans com poc temps després de l’estrena de la pel·lícula, van morir diferents familiars dels actors i també l’actor irlandès Jack MacGowran després de filmar la mort del seu personatge.

4- El director Friedkin va cridar fins i tot a un sacerdot perquè donés la seva bendició a tot l’equip de producció del film.

5- Gent afinadament a cercles satànics van pressionar al realitzador perquè abandonés el projecte i què fins i tot l’Església Catòlica va reprovar alguns passatges del guió pel seu to blasfem.

6- En l’estrena, nombrosos espectadors van patir atacs de nervis i els propietaris de les sales d’exhibició van decidir, com a reclam publicitari, apostar en les portes d’ambulàncies amb llits i metges perquè atenguessin els eventuals espectadors desmaiats.

S’està planejant fer un remake; però és poc probable que tiri endavant perquè cap pel·lícula posterior supera a l’original.

En la versió original, el tinent Kinderman li diu al pare Karras, en el seu primer retrobament, que li recorda a John Garfield. En canvi, en la versió espanyola, això s’ha doblat com: “¿Sabe que me recuerda a Marlon Brando en La ley del silencio?”.

En el lloc Rotten Tomatoes, la pel·lícula original aconsegueix el 85% d’aprovació, basat en 47 comentaris, mentre que la versió reestrenada en el 2000 aconsegueix el 88% d’aprovació sobre 81 comentaris.

En Metacritic, la seva aprovació és de 82%, amb 24 comentaris. Rober Ebert, del Chicago Sun Times, va qualificar a la pel·lícula amb quatre estrelles (la seva màxima puntuació) i va expressar: “El Exorcista es una de las mejores películas de su tipo jamás hechas, no sólo transciende el género de terror, de horror y de lo sobrenatural, sino que los transciende con esfuerzos serios y ambiciosos, en la misma direcció que Rosemary’s Baby de Roman Polanski”.

L’any 2008, la pel·lícula va ser seleccionada per la revista Empire com una de les 500 pel·lícules més grans del cinema mai filmades.

Tot i que William Friedkin li va encarregar el soundtrack de la pel·lícula a Lalo Schifrin, el director el va rebutjar per les seves exigències. En el seu lloc, Friedkin utilitza composicions de Krzysztof Penderecki com Polymorphia, String Quarter i Kanon for orchestra and tape. També un fragment del Tubular Bells de Mike Oldfield, una composició de George Crumb anomenada Night of the electric insects i algunes modificacions musicals de Jack Nietzsche i Steve Boeddeker.

Aquesta pel·lícula va guanyar gran quantitat de premis, entre d’altres, van ser aquests:

Premis Oscar:

1973– Millor Guió Adaptat de William Peter Blatty. Guanyador.

1973– Millor Só de Robert Knudson i Chris Newman. Guanyador.

Globos d’Or:

1974– Millor Pel·lícula-Drama. Guanyadora.

1974– Millor Director per William Friedkin. Guanyador.

1974– Millor Actriu de Repartiment per Linda Blair. Guanyadora.

1974– Millor Guió per William Peter Blatty. Guanyador.

Saturn:

1974– Millor Pel·lícula de Terror. Guanyadora.

De tot plegat, vull destacar sobretot l’habilitat lingüística que demostra la protagonista en cert punt de la pel·lícula parlant llengües mortes, entre d’altres. Per situar-vos, us faré cinc cèntims. En aquesta escena, el pare Karras manté una conversació amb la noia, concretament amb el dimoni. En certa part, la protagonista comença a parlar gran quantitat d’idiomes, demostrant el seu gran coneixement.

Aquí us deixo i desitjo que passeu uns quants minuts de terror en estat pur! Per cert, per què el diable sempre parla en llatí a les pel·lícules?

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec

Furia de Titanes, de Desmond Davis

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Clash of the Titans

Director i guionistes: Desmond Davis i Beverley Cross

Any d’estrena: 1981

Durada: 118 min.

Repartiment: Laurence Olivier, Harry Hamlin, Maggie Smith, Ursula Andress, Claire Bloom, Flora Robson i Burgess Meredith.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT:

El rei Acrisi d’Argos (Donald Houston), tanca la seva filla Dànae (Vida Taylor) per allunyar-la dels homes mortals i captenir-se del compliment de la profecia segons la qual ell moriria si Dànae arribava a tenir un fill. Estant empresonada, el dèu Zeus (Laurence Olivier), es converteix en pluja d’or, deixant embarassada la noia. En descobrir el rei aquest fet, Acrisi expulsa la seva filla i el recent nascut Perseu tancant-los en una caixa de fusta per després llençar-los al mar, amb l’esperança de matar-los i evitar el seu destí. En retribució, Zeus no tan sols mata Acrisi, sinó que ordena al déu del mar Posidó que alliberi el monstre marí conegut com el Kraken perquè destrueixi la ciutat d’Argos, acomplint-se la profecia. Mentrestant, Dànae i Perseu floten segurs fins arribar a l’illa de Sèrifos.

Calibos (Neil McCarthy), fill de la dea del mar Tetis (Maggie Smith), és un home ben semblant que està destinat a casar-se amb la princesa Andròmeda (Judi Bowker), la filla de la reina Cassiopea (Sián Phillips) i heretar la rica ciutat de Joppa. Però el cruel i destructiu Calibos ha caçat i destruït tota cosa vivent que rodejava els “Pous de la Lluna”, incloent la seva manada de cavalls alats (menys Pegàs). Com a càstig per aquesta i moltes altres transgressions, Zeus el transforma en un sàtir, criatura que és posteriorment desterrada i condemnada a viure com un estrany en els pantans.

Tetis, furiosa pel destí del seu fill, exclama que si Calibos no es casa amb Andròmeda, no ho farà cap home. Com part de la seva venjança, la dea transporta Perseu (Harry Hamlin) des de Sèrifos fins a Joppa. Allà fa amistat amb el dramaturg i erudit Ammon (Burgess Meredith) i li explica la greu situació de la princesa: ella no es pot casar amb el seu pretendent fins que aquest no resolgui una endevinalla, i qui no la contesta correctament és cremat a la foguera. Equipat amb regals dels déus (una espasa, un escut i un casc que el torna invisible), Perseu captura Pegàs i segueix l’esperit d’Andròmeda que surt a la nit per rebre una nova endevinalla de part de Calibos. Coneixent la resposta, Perseu és casi assassinat però aconsegueix escapar, perdent el casc en el combat. L’heroi apareix a la següent cerimònia com a nou pretendent i aconsegueix resoldre l’endevinalla correctament mostrant la mà tallada de Calibos (un anell d’or amb dues perles) guanyant el dret de casar-se amb la princesa. En el temple de Tetis, Calibos suplica a la seva mare que es vengi de Perseu, però ella li respon que el protector de l’heroi és Zeus, però que sí pot venjar-se de la ciutat de Joppa.

En la cerimònia, Cassiopea s’atreveix a dir davant d’una estàtua de la dea del mar que la bellesa de la seva filla és superior a qualsevol deessa, inclosa ella. Llavors el cap de l’estàtua de la dea cau al terra i cobra vida, afirmant que Andròmeda sigui sacrificada verge dintre de trenta dies com a ofrena al monstre marí Kraken o la ciutat de Joppa serà destruïda. Perseu llavors busca la manera de matar el monstre però Pegàs és capturat per Calibos i els seus homes. Zeus demana a Atena (Susan Fleetwood) que li doni el seu mussol Bubo com a substitut del seu casc. Indignada, ordena a Hefest (Pat Roach) que li faci una rèplica del seu animal. El mussol guia a l’heroi fins arribar a les Bruixes de l’Estígia, tres dones cegues (Flora Robson, Anna Manahan i Freda Jackson). Aquestes li diuen que l’única manera d’acabar amb el Kraken és matant un altre monstre, la gorgòna Medusa, que fou castigada per Afrodita (Ursula Andress), utilitzant el poder de la seva mirada que podia convertir en pedra tot aquell que la mirava. Més tard arriben al santuari on viu i s’enfronten a Dioskil, gos guardià bicèfal de Medusa. Perseu aconsegueix decapitar el monstre amb l’ajut del seu escut. L’heroi demana al mussol que trobi Pegàs. Una vegada trobat, Perseu es dirigeix a Joppa, on es troba Andròmeda encadenada per ser devorada pel monstre. En un intent d’acabar amb aquest, Perseu és derribat i cau a l’aigua amb el cap de Medusa. En Bubo el recupera i l’heroi ensenya el cap de la gòrgona al monstre marí, que finalment és convertit en pedra.

Al final, els déus discuteixen el resultat de l’aventura. Zeus prohibeix que es prengui venjança contra ells i finalitza amb aquestes paraules: “Perseo y Andrómeda vivirán felices y juntos, tendrán hijos sanos y hermosos a los que educarán sabiamente. Y para perpetuar la proeza de su valor, ordeno que de ahora en adelante él ocupe un lugar prominente entre las estrellas y constelaciones…”

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=hBB5L8t-0Co[/youtube]

CRÍTICA:

Entre els personatges mitològics destaca Pegàs, el cavall alat amb el qual Perseu recorre el cel amb el seu escut i espasa, regal dels déus. En el llac Estígia coneix Caront, el barquer que porta els morts a l’Inframón i que el condueix fins al lloc on viu la gòrgona.

[youtube]https://youtu.be/sKsOpYkwqbQ[/youtube]

L’animació està a càrrec de Ray Harryhausen, el qual va fer en aquesta pel·lícula el seu últim treball. La història mostra l’idea que es tenia en l’Antiga Grècia de com els déus de l’Olimp manipulaven el món dels humans com ells volien. El remake d’aquest film es va estrenar en març de 2010. Està dirigida per Louis Leterrier i protagonitzada per Sam Worthington, Liam Neeson i Ralph Fiennes. Des del meu punt de vista, crec que és una pel·lícula força fidel al mite, tret d’alguna invenció per part del director, com per exemple el gos bicèfal Dioskil, Calibos o els escorpins gegants.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec.

Clash of the Titans, de Louis Leterrier

Publicat el per
5

FITXA TÈCNICA:
Nom original: Clash of the Titans
Director i guionistes: Louis Leterrier i Lawrence Kasdan
Any d’estrena: 2010
Durada: 180 min.
Repartiment: Sam Wothington, Gemma Arterton, Madds Mikkelsen, Alexa Davalos, Jason Flemyng, Nicholas Hoult, Liam Cunningham, Liam Neeson i Ralph Fiennes.
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Acció i fantasía
ARGUMENT: Perseu (Sam Wothington) és fill de Zeus (Liam Neeson), i l’esposa humana d’Acrisi (Jason Flemyng), l’antic rei d’Argos. En altres paraules: Perseu és un semidéu. En adonar-se del fet, Acrisi mata la seva dona i tanca el cadàver en un cofre de fusta juntament amb el seu fill recent nascut, llençant-los al mar. Per aquest sacrilegi, l’home és transformat en una bèstia pels déus. Mentrestant, el pescador Dictis (Pete Postlethwaite) troba la caixa i decideix adoptar el nen.
Perseu creix amb la seva nova família que ara té una filla. Aquests visiten una illa on hi ha una estàtua de Zeus, però els habitants d’Argos, comandats pel nou rei, Cefeu, destrueixen l’estàtua i el cruel germà d’aquest, Hades (Ralph Fiennes) decideix venjar-se enviant un grup de dimonis alats que maten tothom, incloent la família adoptiva de Perseu. Ja que no pot salvar-los, surt a la superfície i els soldats supervivents l’agafen i el porten al centre de la ciutat on s’està celebrant una festa amb el rei Cefeu. Però Hades la interromp per advertir-los que si no sacrifiquen la princesa Andròmeda (Alexa Davalos) en el pròxim eclipse el monstre marí Cetos destruirà la ciutat com venjança.
Per demostrar el seu poder, el déu respira sobre la reina Cassiopea i es torna vella fins a morir. Amb l’ajut de vuit soldats, dos caçadors, varis troncs d’arbres vivents i un escorpí gegant, Perseu comandarà un grup per salvar la ciutat i venjar-se de l’assassí de la seva família adoptiva, per així evitar que el seu cruel tiet aconsegueixi derrocar el seu pare del tron i fer-se amb el poder de l’Olimp i el món. L’heroi s’enfrontarà a despietats monstres endinsant-se en territoris prohibits, on haurà de matar la gorgòna Medusa (Natalia Vodianova) per continuar la seva missió. Sols sobreviurà si pot acceptar el seu poder com un déu, desafiar la seva fatalitat i crear-se el seu propi destí.
TRÀILER:

[youtube]http://youtu.be/Rr_osICpsQs[/youtube]

CRÍTICA:
El remake de Furia de titanes va començar a desenvolupar-se el 2002 amb el productor Adam Schroeder i els escriptors John Glenn i Travis Wright. Van voler eliminar l’escena tradicional dels déus jugant a escacs, metàfora del seu domini sobre els éssers mortals. El productor Basil Iwanyk va reviure el projecte en 2006 amb una nova versió de Travis Beacham, admirador de l’original. Lawrence Kasdan i el director Stephen Norrington van firmar en 2007. Però Norrington no estava segur de dirigir el projecte, ja que per edat no va conèixer la pel·lícula original de 1981. Leterrier, que si que ho va fer, va contactar amb Norrington através del seu agent compartit per substituir-lo en 2008.
Leterrier va fer notar que la versió original Clash of the Titans va inspirar el punt culminant de la seva anterior pel·lícula The incredible Hulk (L’increïble Hulk)- un combat en una sala del tribunal amb columnes semblants a un temple – i comparant els superherois moderns amb els herois de la mitologia grega. Els escriptors Phil Hay i Matt Manfredi van remodelar el guió cinematogràfic de Kasdan, que havia sigut escrit amb una classificació R en ment. Leterrier va buscar la participació del llegendari mestre dels efectes especials Ray Harryhausen, i es va reunir amb l’artista conceptual de Hulk, Aaron Sims, que ja havia estat treballant en Clash of the Titans amb Norrington. Sims va tenir dificultats en dissenyar la Medusa, explicant el següent: ¿Són todas la misma serpiente (en su cabello)?, ¿se parecen más al cabello?, ¿son diferentes en silueta o a la luz?, ¿y cuanto de rostro humano tiene ella, o es más como una serpiente?…Estuve trabajando en un diseño y la gente dijo “Eso me recuerda a Voldemort”, porque no había nariz. Tienes que tener cuidado.
Segurament a arrel de l’èxit d’Avatar, la pel·lícula s’estrenà simultàniament en formats 2D, el tradicional, i 3D, però aquest últim és producte d’una adaptació durant el procés de post-producció, ja que el material es va rodar en 2D. Això, segons alguns crítics, ha implicat limitacions en algunes escenes d’acció, i el efecte tridimensional no està plenament aconseguit. La música seria composta per Craig Armstrong, però finalment ho va fer Ramin Djawadi, deixeble de Hans Zimmer. Matt Bellamy, del grup musical Muse, va declarar que van contactar amb ell per una possible col·laboració musical.
Per acabar, vull concloure aquest article amb unes quantes curiositats respecte aquest film, concretament en els llocs de filmació on es va portar a terme. La filmació va començar el 27 d’abril de 2009 a Londres, en els Shepperton Studios. El rodatge també va tenir lloc a Gal·les i a les illes Canàries (España), principalment en diferents localitzacions de l’illa de Tenerife, com el Parc Nacional del Teide. La costa d’Icod de los Vientos i Buena Vista del Norte, i zones de pinar de Chío,  al municipi de Guía de Isora. Així mateix, part del doblatge també es va portar a les Dunes de Maspalomas, a Gran Canària, i al Parc Nacional de Timanfaya, a Lanzarote. La fotografia aèria es va portar a terme a Islàndia i Etiòpia. La filmació de les escenes del volcà en la cavitat de Harriet de la cantera de pissarra de Dinorwic a Gales van transcórrer a finals de juliol. Aquesta cantera de pissarra també havia sigut utilitzada per localitzacions de Willow i Street Fighter. Aquest film, pel que fa a taquilla, va tenir una molt bona recaptació, 493.214.993 de dòlars a nivell mundial, mentre que a Nord-Amèrica (Estats Unids i Canadà), va guanyar 61,4 milions de dòlars, sent aquesta la més taquillera estrenada en un cap de setmana de Pasqua en Amèrica del Nord.
Per cert, si heu vist la pel·lícula i us ha agradat, recomano el videojoc, que és una adaptació del film. Permet als jugadors posar-se en la pell del mateix Perseu i seguir la coneguda història.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.

La caída del Imperio romano, d’Anthony Mann

Publicat el per
2

 

FITXA TÈCNICA:

Nom original: The fall of the Roman Empire

Director i guionistes: Anthony Mann, Ben Barzman, Basilio Franchina i Philip Yordan.

Any d’estrena: 1964

Durada: 188 min.

Repartiment: Stephen Boyd, Sophia Loren, Alec Guiness, James Mason, Christopher Plummer, Anthony Quayle, John Ireland, Omar Sharif, Mel Ferrer, Eric Porter, Finley Currie, Andrew Keir, Douglas Wilmer, George Murcell i Norman Wooland.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

ARGUMENT:

Viena, any 189 d.C. Les tropes de Marc Aureli (Alec Guiness) s’instal·len prop del riu Danubi. L’emperador i el seu conceller Timònides (James Mason) acullen els reis i procònsuls de l’Imperi amb el fi d’anunciar que l’emperador delegarà el poder al general Livi (Stephen Boyd) i no al seu fill Còmmode (Christopher Plummer). Marc Aureli mor i Livi renuncia al seu càrrec a favor del seu amic Còmmode, qui li encomana la missió de protegir l’imperi davant la mirada de desagrat de Lucil·la (Sophia Loren), també filla de Marc Aureli, que s’haurà de casar amb el rei de Síria (Omar Sharif) per dominar els enemics de l’Est.

Livi, amb l’ajut de Timònides intentarà convèncer el cap dels bàrbars (John Ireland) d’acceptar la ciutadania romana. En el Senat de Roma es vota a favor de la pau romana, desencadenant la ira de l’emperador Còmmode, que accepta obligat i envia Livi a la frontera Est, i a Lucil·la a Síria, país al que ha sotmès a una forta pressió fiscal. Lucil·la i Sohamus es revolten contra l’Imperi. Còmmode torna a cridar Livi perquè aturi la revolta. Sohamus mor en la batalla. Còmmode proposa a Livi governar junts, a canvi de crucificar els sublevats esclaus. Aquest es nega. L’emperador mana assassinar els bàrbars. Timònides acaba perdent la vida. Livi és empresonat i els seus amics el traicionen a canvi d’or. Còmmode li ofereix la possibilitat de salvar la seva vida en un improvisat quadrilàter. Livi guanya. El poble aclama Livi com a nou emperador, però aquest rebutja l’oferta, furiós per la negligència d’un Senat i una ciutadania sotmesa als designis de Còmmode.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qoTGoUaL3-Y[/youtube]

CRÍTICA:

Durant els títols de crèdit s’escolta la banda sonora composta per Dimitri Tiomkin, el leit-motiv de la qual és un tema religiós de cert aire funerari, una melodia que sintetitza l’esperit de la pel·lícula, un rèquiem al final d’una època marcada per una determinada civilització. Coneixent les inclinacions ideològiques del seu productor, Samuel Bronston, es pot interpretar que la pel·lícula identifica l’Imperi Romà com un paradís perdut, i que la seva corrupció interna el porta cap a la destrucció: de fet, no hi manquen escenes plenes de figurants que ballen feliços gràcies a l’or amb què Còmmode els ha comprat a Roma, la nova Babilònia: Aquella nova Babilònia podria ser, segons suggereix Bronston, la mateixa en què es pot convertir el món occidental coetani a ell, en què van tenir lloc diverses convulsions socials. D’allà que en últim pla de la pel·lícula- un pla general en que la meitat de l’enquadrament queda cobert pel fum d’un foc que consumeix els amics de Lucil·la i Livi mentre que en la segona aquests baixen per una escalinata, declinant l’oferta de regnar com a emperadors, horroritzats per la barbàrie- es presta a lectures conservadores del film.

Deixant de banda aquelles disquicicions, el cert és que totes les produccions de Samuel Bronston filmades a Espanya, aquesta és l’única que conserva cert prestigi. El crític Quim Casas va notar en el seu anàlisi del film el següent: “Se nota en la pel·lícula la pugna entre els conceptes del productor i les idees del director: aquesta col·lisió d’interessos de vegades dóna estimables fruits, com en la seqüència de la marxa dels prínceps, ambaixadors i procònsols, és un moment molt propi de Bronston, però Mann li treu premeditadament solemnitat amb les diverses confusions de Marc Aureli i el seu conseller grec Timònides, incapaços de saber la identitat de la meitat dels personatges que el saluden. O en una escena amb carreres de quàdrigues entre Còmmode i Livi, concebuda com expressió d’una relació, la de rivalitat/apreci entre dos personatges”.

D’aquesta manera, en La caída del Imperio romano es poden veure dues pel·lícules: una espectacular plena de figurants que obeeixen als desitjos megalòmans de Bronston, i Mann filma els decorats per mostrar la seva luxosa construcció, no com escenaris d’un drama col·lectiu que se li escapa entre les mans. La segona és un film l’acció del qual avança lentament durant l’època hivernal, en el claustrofòbic decorat de fortificació en la frontera- molt westernià – i amb tocs de tragèdia shakesperiana: el diàleg de Marc Aureli amb si mateix sobre la proximitat de la mort.

Aquesta pel·lícula queda com la producció més tètrica ja no de Bronston, sinó de Hollywood sobre el món romà, amb permís d’Espàrtac.

Us atreviu a fer recerca i a trobar-hi les errades històriques, així com els seus encerts? Us recomano de seguir, a indicació de la Margalida, el llibre de Fernando Lillo Redonet El cine de romanos y su aplicación didáctica (Madrid, Ediciones Clásica 1994 pàgs. 95-101).

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.