Mai en diumenge de Jules Dassin

Pòster de la pel·lícula. Extret de Wikipedia [Enllaç]

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Ποτέ την κυριακή (Poté tin kyriaki).
  • Director i guionistes: Dirigida i escrita per Jules Dassin.
  • Any d’estrena: 1960
  • Durada: 91 minuts
  • Repartiment: Melina Merkuri (Ilya), Jules Dassin (Homer), George Foundas (Tonio), Mitsos Liguisos (El capità), Alexis Solomos (Mr. No Face) i Títos Vandís (Jorgo).
  • País d’origen: Grècia
  • Idioma original: Grec i anglès
  • Gènere: Comèdia

Aquí  trobareu la pel·lícula sencera en versió original subtitulada en anglès.

ARGUMENT

Homer, un turista vingut d’Amèrica i filòsof apassionat per la cultura de la antiga Grècia i els seus pensadors, arriba al port del Pireu (Grècia) a la recerca de la veritat i la decadència d’aquella esplèndida cultura que tenia Grècia segles enrere.

En un bar del port es creua amb Ilya, una popular prostituta del Pireu amb un esperit lliure i independent que treballa tots els dies menys els diumenges, perquè aquests els dedica solament a passar un divertit temps amb els seus amics (que solen ser els seus clients). A Homer li crida l’atenció aquesta dona perquè a ella li encanta anar a veure tragèdies gregues al teatre d’Atenes, -especialment la tragèdia Medea- tragèdies que després explica als seus amics donant la seva pròpia versió.

Homer té l’objectiu de salvar-la i treure-la d’aquell món i aleshores li ofereix un tracte: durant tres setmanes, sense treballar, li ensenyarà cultura, història i filosofia; si finalment no li agrada, pot tornar a la seva antiga vida. Quan Ilya, a través d’una amiga, descobreix que el diner que li dóna Homer per sobreviure prové de Mr. No Face, el proxeneta que la vol contractar, aquesta es rebel·la contra ell i torna a la seva vida com a prostituta.

 TRÀILER

En ser una pel·lícula dels anys 60 no té tràiler, però perquè us feu una idea de com és, us deixo una escena: quan Homer coneix Ilya en un bar a través d’un enfrontament amb un home borratxo que s’enfada amb ell.

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Tot i ser una pel·lícula dels anys 60, m’ha agradat. L’argument és senzill però em va semblar molt divertida. Té un humor normal, no un humor absurd com l’actual i el diàleg està molt ben escrit. Els personatges són molt realistes, el director va reflectir molt bé la societat grega dels anys 60 i el tracte de les prostitutes. Les cançons escrites per a la pel·lícula són molt adients i característiques de les escenes, aquí la música és un element molt important.

La pel·lícula té bastant pervivència de la tragèdia Medea. Ilya, en no estar contenta amb l’argument i final de Medea (i de les altres tragèdies) ho canvia totalment i explica als seus amics la seva pròpia versió. En la història original Medea envia la promesa de Jàson -per qui ell l’havia abandonat- regals enverinats que un cop servits, maten la princesa i el pare d’aquesta; després, per fer sofrir Jàson, mata els seus propis fills i seguidament fuig. Segons Ilya, Medea envia regals preciosos per felicitar-la pel seu compromís amb Jàson però la família reial refusa els regals, i aleshores per fer mal Jàson amaga els fills. Finalment, Jàson torna amb Medea i tots se’n van a celebrar-lo a la vora del mar.

Fotograma de la pel·lícula. [Font]

Analitzant l’actitud i personalitat d’Ilya he pogut esbrinar la raó per què canvia les tragèdies. Encara que nosaltres veiem Ilya com una dona contenta i lliure, ella no està satisfeta amb la seva vida i, en veure com aquestes tragèdies acaben, posa el seu desig de millorar la seva vida canviant el final d’aquestes tragèdies. És a dir, intenta transformar les tragèdies segons l’ideal de vida que a ella li agradaria tenir.

A part dels canvis del mite, crec que Ilya també té semblances amb Medea. No és la Medea que Jàson coneix a la Còlquida (sensible i enamoradissa), i menys és la Medea que assassina els seus propis fills, però té l’actitud ferma amb què Medea s’enfronta a Jàson, la lluita que presenta al capdavant de les altres prostitutes, igual que Medea quan exigeix els mateixos drets que els homes.

Acabaré amb una referència literària que ajudarà a fer-nos una idea de la transcendència d’aquest film a tots els nivells. Es tracta d’un fragment de La mirada del tafur de Ferran Torrent, on s’esmenta la pel·lícula.

Al llarg de la nit Melissa no s’havia mogut del Hollywood. Fins i tot quan el cambrer, al voltant de la una, tancà la cafeteria al públic, va romandre al racó de la barra ara i adès posant monedes en el giradiscos. Li agradava la música grega, en especial la banda sonora del Zorba el griego (veia en Anthonny Quinn l’ideal de l’home lliure) i Nunca en domingo, de Melina Mercuri, pel·lícules que, gairebé sempre acompanyada per Ferran, no es cansava d’admirar.

La mirada del tafur, Ferran Torrent, pàgina 112

Melissa és una prostituta grega que passa molt de temps en un bar de València anomenat Hollywood. Ferran Torres, un dels amos de l’establiment, n’està enamorat, però ella és lliure i aviat canviarà de ciutat. A Melissa li agrada escoltar la banda sonora de Nunca en domingo (també de Zorba el griego) perquè són pel·lícules que admira molt i també perquè li agrada la música grega. Per la descripció anterior de Melissa es pot veure una al·lusió d’Ilya, ella també és una prostituta lliure i sense lligams.

En definitiva, Ilya és ja un personatge arquetípic, una referència per a la posteritat, de la mateixa manera que Medea ho era per a ella, fins al punt que gosava canviar la història de l’heroïna grega per convertir-la en el seu ideal de vida. D’aquesta manera podia suportar la duresa de la realitat que li havia tocat viure.

Aquests són els elements de reflexió que us proposo:

  • L’acció de la pel·lícula té lloc al Pireu, ¿podeu definir-lo i ubicar-lo en funció de la geografia grega antiga? Busqueu informació de com és actualment.
  • Hi ha un mite ovidià en què un artista intenta fer una cosa semblant al que pretén Homer, model·lar un ésser femení segons el propi ideal. Se n’han fet moltes versions posteriors, teatrals, cinematogràfiques…
  • El fragment que trobeu a l’article està en versió original sense subtítols, però potser podreu distingir alguns famosos pensadors grecs que s’hi esmenten en anglès. Digueu qui són. També podeu comentar el nom del protagonista. Al prinicipi ell mateix explica per què l’hi van posar.
  • Escolteu també com sona el grec modern i fixeu-vos en el ball que interpreta un home a la taberna. S’anomena ζειμβέκικο, informeu-vos-en.
  • Pel que fa al fragment, de La mirada del tafur, ¿què me’n podríeu dir, de l’altra film grec que s’hi esmenta? L’heu vist? Comproveu si es troba en aquest bloc i, si és així, enllaceu-lo en el comentari.

Marina Ruíz

2n batxillerat INS. Isaac Albéniz de Badalona

Juana de Arco, de Luc Besson

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Jeanne d’Arc

Director i guionistes: Luc Besson i Andrew Birkin

Any d’estrena: 1999

Durada: 160 min.

Repartiment: Milla Jovovich, Dustin Hoffman, Faye Dunaway, John Malkovich, Tchéky Karyo, Vincent Cassel, Pascal Greggory, Richard Ridings, Desmond Harrington, Timothy West, Rab Affleck, Stéphane Algoud, Adwin Apps, David Bailie, David Barber, Brian Poyser, Dominic Borrelli, Christian Barbier, Christian Bergner, Andrew Birkin, John Boswall i Vincent Regan.

País d’origen: França

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

 

ARGUMENT:

La història comença amb Joana d’Arc de petita (interpretada per Jane Valentine), confessant-se dels seus pecats en una església (per segona o tercera vegada en el mateix dia). El sacerdot està sorprès que Joana sigui tan profundament religiosa i li pregunta si tot va bé a casa respecte a la seva família i els seus amics. Res sembla anar malament en la seva vida, i el sacerdot entén que és una noia molt religiosa. Ella surt saltant de l’església, contenta d’haver estat perdonada per Déu i Jesús, però tornant a casa s’extravia, troba una espasa i té una visió violenta, sobrenatural. L’agafa i torna al seu poble, i és quan veu que l’exèrcit invasor anglès ha començat a cremar-ho tot. Joana, mentre es manté amagada a casa seva, observa com la seva germana gran és violada i assassinada. Després de sobreviure a l’atac, la noia se’n va a viure amb uns parents llunyans. Ella confessa al cura que vol oblidar els seus amics (com diu la Bíblia), però que no ho pot fer.

A Chinon (on es veu a un nen petit lluitant contra un guàrdia de palau), els Dofins, que estan a punt de coronar Carles VII com a rei de França, rep un missatge de Joana, que li demana un exèrcit per comandar contra els anglesos. El rei pensa que s’hauria de veure amb ella, però els seus consellers li diuen que podria tractar-se d’una assassina. La madrastra del monarca, Yolanda d’Aragó, li diu que hauria d’anar a veure-la, ja que la gent pensa que pot salvar França dels anglesos.

Joana arriba a Chinon, i Carles VII torna a ser advertit de la possibilitat de que la noia el vulgui matar. El rei idea el pla d’agafar un altre home com el seu doble, de tal manera que si algú intentés acabar amb ell, moriria l’home equivocat. Joana se situa davant el tron i diu a l’home que està assegut, Jean d’Aulon, que és un bon home, però que no és l’autèntic rei. Llavors, la persona que havia a Aulon falsament com a monarca, li diu que l’autèntic està entre la multitud, demanant-li que l’identifiqui. Joana camina entre la gent i milagrosament el troba en un cantó, començant a mirar-lo fixament, al mateix temps que ell respira fortament. En aquell moment, la noia li diu: “Tengo un mensaje del Rey de los Cielos para ti, y solo para ti”. Els dos es tanquen en una habitació privada i Joana li relata les seves visions, i que ha de comandar l’exèrcit francès per portar-los a la victòria contra els anglesos. El monarca diu a la noia que descansi i nomena Aulon com el seu assistent. La cort vol provar si realment és una enviada de Déu. Decideixen llavors examinar si és verge, de manera que respon afirmativament. Li pregunten si els seus coneixements en la guerra són suficientment bons per comandar un exèrcit. Com a última qüestió, volen que demostri si és en veritat una enviada de Déu. Finalment, amb una armadura i un estandart llarg i blanc, dirigeix l’exèrcit francès a Orleans, que estava sota el mandat militar de Juan Dunois, cercat pels anglesos. Molt més tard, Joana és empresonada pels enemics. Quan és traslladada a Rouen, ciutat francesa ocupada per anglesos, un misteriós home encaputxat i amb barba, que resulta ser la seva “consciència”, comença a qüestionar-li les seves visions, culpant-la de crim religiós i heretge per dir que rebia signes de Déu. Durant el judici, es nega a cooperar. El seu defensor causa revolt en la sala, i Pierre Cauchon, el bisbe, decideix que el cas s’ha de portar en privat. La “consciència” es presenta altre cop i continuen les preguntes. L’espasa era una espasa en el camp, diu ella. Ell li mostra diferents explicacions raonables del perquè una espasa en el camp, i li ensenya la irracionalitat de la seva idea de Déu donant-li l’espasa. Més tard, per evitar ser condemnada, li ofereixen un pacte: el bisbe li demana firmar uns documents a canvi d’escoltar la seva última confessió. Mentre firma, la “consciència” li diu que ja ha firmat un pacte abandonant Déu. Ja aliviat, el bisbe ensenya la firma de retractació al·legant que està totalment lliure de cap condemna. Els anglesos, frustrats, ideen un pla per aconseguir que cremin Joana. Els soldats es dirigeixen a la cel·la de la noia i li donen roba d’home. Li diuen a Cauchon que ella havia demanat portar una altra aparença, i això la feia dolenta. Tot i sospitant que els anglesos l’havien forçat a portar aquelles robes, Cauchon no fa res i abandona Joana al seu destí, sense escoltar la seva última confessió. La “consciència” si que s’ofereix a escoltar-la: els signes que ella va veure eren tan sols el que ella volia veure i no provenien de Déu; ella va lluitar en nom de la seva germana per venjança, i admet haver estat egoista i cruel. Finalment, Joana és cremada fins a la mort a la plaça de Rouen el 30 de maig de 1431, amb tan sols 19 anys.

 

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

Tot i que els productors de la pel·lícula deien que estava estretament relacionada amb la història de Joana d’Arc, alguns van estar-hi en desacord, criticant la distorsió en la forma de representar les escenes de batalles medievals. Els crítics de cinema van donar molts tipus d’opinions, alguns catalogant els diàlegs de “cursis”. Apart de tot l’esmentat fins ara, a classe de Grec i de Literatura Catalana ens hem llegit recentment el llibre d’Antígona, de Sòfocles i la versió de Salvador Espriu. Respecte a això, podem apreciar un cert paral·lelisme entre el film i Antígona. Primer de tot, podem afirmar que la pròpia Joana encarnaria a la protagonista grega, perquè posseeix unes mateixes qualitats o característiques: és valenta, lluitadora del seus ideals i es manté ferma fins al punt de condemnar-la a mort. Cauchon, el jutge anglès, reflexaria Creont, mostrant-se egoista i tirà, amb el desig de veure-la morta. Una altra obra que hem treballat a grec i que podríem relacionar, seria Medea, d’Eurípides. En aquest aspecte, Joana seria una màrtir, abandonada a la seva sort i marcada per la injustícia de la societat.Espero contribuir a la recerca de la influència d’Antígona en el cinema de la meva companya Laia!

Independentment de les crítiques cinematogràfiques, en la meva opinió penso que es tracta d’una pel·lícula molt ben trobada i fidel a la vertadera història de Joana d’Arc. També destaco el realisme de les batalles que es van desenvolupant al llarg del film.

Retrat hagiogràfic de Joana d’Arc. També coneguda

com La donzella d’Orleans.

 

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec.

Ispansi de Carlos Iglesias

Ispansi

FITXA TÈCNICA

Títol original: Ispansi (Españoles)

Director: Carlos Iglesias

Guionistes: Carlos Iglesias

Any d’estrena: 2011

Durada: 115 min.

Repartiment: Esther Regina, Carlos Iglesias, Isabelle Stoffel, Eloisa Vargas, Bruto Pomeroy, Isabel Blanco

País d’origen: Espanya

Idioma original: Castellà

Gènere: Drama històric i romàntic

 

ARGUMENT

Poc després d’esclatar la Guerra Civil espanyola, la República va enviar 3.000 nens a Rússia per protegir-los dels bombardejos dels nacionals. Els primers en sortir van ser els nens dels orfenats. Beatriz, filla d’una acabalada família de dretes, el pare i el germà de la qual eren falangistes, es va quedar embarassada d’un home que es va negar a casar-s’hi i va decidir amagar al seu fill en un orfenat de Madrid. En assabentar-se de l’imminent viatge del nen a Rússia, roba els documents d’identitat de la Paula, una republicana morta i s’ofereix com a voluntària per tenir cura dels nens. Emprendrà així un viatge terrible, envoltada d’enemics, a milers de quilòmetres del seu país i del seu món.

El juny del 1941, Hitler va envair Rússia. La contínua arribada de tropes soviètiques per a la defensa de Moscou entorpeix una i altra vegada el viatge dels espanyols. En una d’aquestes parades se’ls uneix Álvaro, un comissari polític del Partit Comunista d’Espanya.

 

TRÀILER

CRÍTICA

“Una metáfora de la concordia y armonía entre dos bandos incompatibles (…) la puesta en escena es aún más voluntariosa que su idea conciliadora y los retratos que hace son, aunque comunes, fuertes y eficaces.” – Crítica de E. R. M.
del 04/03/2011 publicada en el diari ABC.

És ben cert que el director explica la història amb força objectivitat, sobretot perquè és capaç de criticar les males accions dels dos bàndols i alhora justificar les seves creences. Per una banda, la Beatriz i la seva família són falangistes perquè tenen por que els republicans cremin la seva casa o atemptin contra ells. Per l’altra banda, l’Álvaro i els altres educadors dels nens espanyols a Rússia són d’ideologies d’esquerres perquè se senten explotats per les classes poderoses, les dretes. Encara que tots dos grups tenen un punt de raó, utilitzen la violència per imposar les seves idees i això no es pot justificar. El director fa que l’espectador es vegi incapaç de dir qui té raó: la Beatriz o l’Álvaro.

També hi podem trobar alguns referents clàssics:

– La relació d’amor i odi entre la Beatriz i l’Álvaro ens recorda a la relació entre Medea i Jàson.

Les creences polítiques, culturals i religioses de la Beatriz i l’Álvaro són totalment oposades però la parella se sent atreta per l’altre sense cap explicació, es tracta d’una relació d’amor i odi. Jàson i Medea també s’estimaven i van ser molt feliços durant els deu primers anys de matrimoni. Però un bon dia Jàson decidí deixar Medea per casar-se amb Creüsa (Glauce), la filla del rei Creont de Corint. Aquest fet va provocar una gran còlera en Medea envers el seu marit, tot i que cal dir que si no estimés Jàson de debò no l’importaria tant la seva infidelitat. Per aquest motiu Medea vol i no vol venjar-se, l’odia i l’estima. Com s’explica? Moltes vegades no es pot explicar el perquè de l’amor.

– La Beatriz és capaç d’abandonar la seva família i els seus ideals polítics i culturals (falangisme, religió, conservadorisme…) per seguir allò que més estima: el seu fill Javier.

Javier és el fill que Beatriz no va poder acceptar quan va néixer per ésser mare soltera, així que el va donar a un orfenat de Madrid i cada dia hi anava com a educadora voluntària dels nens. Quan van voler enviar en Javier a Rússia per protegir-lo de l’avenç de les tropes insurrectes, la Beatriz es va fer passar per una republicana per viatjar amb ell. Va haver de comportar-se i viure com una comunista convençuda, criticar els falangistes (la seva família inclosa) i renunciar els seus costums religiosos. Quan Javier mor atropellat per un tren durant la fugida del grup d’espanyols cap a Sibèria, Beatriz ho perd tot i confessa a l’Álvaro la seva identitat real. L’Álvaro, tot i les seves creences contràries, no ho explica a ningú i llavors sorgeix una bonica història d’amor però amb contínues desavinences de caire polític.

Antígona també renuncia la seva família, com Beatriz, per seguir Polinces, el seu estimat germà, com Beatriz segueix el seu fill Javier. La princesa tebana és capaç de trencar els seus llaços amb la seva germana Ismene, els seus oncles Creont i Eurídice i el seu cosí i promès Hèmon. Arran del conflicte pel tron entre els dos germans Etèocles i Polinices i la mort d’ambdós, Creont (el nou rei) ordena honorar el cos d’Etèocles i prohibeix enterrar el de Polinices i a més a més el considera “traïdor de la pàtria”, com si fos l’únic culpable del conflicte. Antígona no pot permetre una injustícia com aquesta envers el seu germà i decideix desobeir les lleis injustes per donar sepultura al seu germà. Creont condemnaria Antígona a mort. Aquest conflicte ens recorda molt a la Guerra Civil, on es van enfrontar les dues Espanyes, la nacional i la republicana, i on els vencedors van condemnar severament els perdedors. Salvador Espriu ja ho deia a la seva versió d’Antígona

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Medea, de Pier Paolo Pasolini

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Medea.
  • Director: Pier Paolo Pasolini.
  • Guionistes: Pier Paolo Pasolini, adaptació de la tragèdia d’Eurípides.
  • Any d’estrena: 1969.
  • Durada: 110 minuts.
  • Repartiment: Maria Callas en el paper de Medea, Massimo Girotti com a  Rei Creont, Laurent Terzieff com a Centaure, Giuseppe Gentile en el paper de Jàson, Margareth Clémenti encarnant a Glauce i Paul Jabara com a Pelias.
  • País d’origen: Itàlia.
  • Idioma original: Italià.
  • Gènere: Tragèdia.

ARGUMENT

Medea era filla del rei de la Còlquida, Eetes, i de la nimfa Idia, tot i que la seva mare real podria ser la deessa lunar Hècate, de qui Medea possiblement hagués heretat la bruixeria. Un dia, Jàson va arribar a la Còlquida a la recerca del velló d’or i Eros va llençar-li una fletxa perquè s’enamorés de l’heroi tessali i així l’ajudés a aconseguir el seu objectiu: portar el velló d’or al seu oncle, el rei Pèlias de Iolcos, perquè aquest li cedís el tron.

L’amor de Medea va ser correspost i fugiren junts després que la princesa hagués traït la seva família i la seva pàtria ajudant Jàson i matant el seu propi germà. Quan van arribar a Iolcos amb els argonautes, Pèlias es va negar a cedir el poder al seu nebot i llavors Medea va incitar les filles del rei per tal que matessin el seu pare, sense saber-ho.  A conseqüència d’això, Jàson i Medea van haver d’exiliar-se a Corint. Van viure junts deu feliços anys durant els quals tingueren dos fills,  fins que Jàson va decidir abandonar la seva esposa per casar-se amb Creüsa, la filla del rei Creont de Corint. Des d’ aquí, és des d’on comença la trama de la pel·lícula.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

El director ens mostrarà algunes de les seves constants particularitats de la seva creació cinematogràfica. Fa una interpretació subjectiva del mite clàssic, recrea a la perfecció una societat primitiva inspirada en un cert populisme, manipula artísticament els elements folklòrics i de tipus populars fins arribar a una vertadera “estètica de la lletjor” en certs moments. Juntament amb Èdip rei, Medea constitueix una incursió de Pasolini dins el món de les clàssiques. Ambdues pel·lícules s’inspiren en les tragèdies gregues del mateix títol, però en totes dues el director ofereix la seva interpretació lírica personal. En el cas de Medea va intentar recrear el món dels bàrbars amb el qual s’enfronten els grecs: Medea representa els primers, Jàson els segons.

Imatge de previsualització de YouTube

Uns crítics hi ha volgut veure una apologia de certes formes de cultura primitiva i la seva pervivència popular, i un cert menyspreu envers al racionalisme grec. D’altres han censurat Pasolini pel fet d’haver-se retut al divisme de Maria Callas, soprano excepcional que havia fet una interpretació mítica en el paper de Medea a l’òpera de Cherubini.  Consideren que l’obra cinematogràfica se ressent d’aquell llast operístic i que el director perdé el pols en dirigir l’actriu Maria Callas, desequilibrant així el ritme del film. En tot cas, es tracta d’una obra interessant, com una mostra de recreació cinematogràfica de la tragèdia i del mite en què, com sempre, Passolini mostra la seva particular iconografia, plena d’audàcia.

Imatge de previsualització de YouTube

Crítica extreta del llibre: Medea; aproximació a una cultura a través d’un mite. Autors: M. Alcover, C. Blanes i A. Font.