Arxiu d'etiquetes: Minotaure

El monstre de Creta de Silvio Amadio (1960)

Publicat el per
Respon

Resultat d'imatges

LA LLEGENDA

En la mitología grega, Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i d’Etra. La ciutat d’Atenes havia de lliurar cada any un tribut a Minos, rei de Creta. Havien de lliurar cada any noies joves de les famílies més nobles de la ciutat, que serien lliurades al Minotaure que es trobava en el laberint de la ciutat construït per Dèdal.

Teseu, en tenir coneixement d’això, va decidir oferir-se com tribut anual tot i que el seu pare li insistia en no fer-ho. Al final va aconseguir convèncer-lo, afirmant-li que si tenia èxit i aconseguia tornar, posaria veles blanques en el seu vaixell, i si hi havia fracassat, les veles serien negres.
En arribar a Creta, el propi rei Minos els va examinar per confirmar que servien com sacrificis humans. Teseu, al trobar-se en la cort, va conèixer la filla d’aquest, Ariadna. Ella es va assabentar de l’objectiu que tenia Teseu i, havent-se enamorat d’ell, va decidir ajudar-lo, ja que tot i que aconseguís matar el Minotaure, sortir del laberint era una tasca impossible. Per això, li va lliurar un cabdell de fil d’or.
Quan va entrar al laberint, Teseu va anar desenrotllant el cabdell per després trobar la sortida. Quan per fi va trobar el Minotaure, el primer que va fer va ser donar voltes per intentar esgotar  la bèstia. Després s’hi va enfrontar i va donar mort al mInotaure. Tot seguit, va anar seguint el fil que li havia donat la seva estimada per trobar la sortida.

Després de la victòria, Teseu es va reunir amb els joves que l’havien acompanyat i amb Ariadna es van embarcar i posar rumb a Atenes. Durant el trajecte, es van aturar a  l’illa de Naxos. Ariadna, que es trobava indisposada, va baixar del vaixell, i el vaixell va partir deixant  Ariadna a l’illa.

Teseu, a causa de l’eufòria del triomf, es va oblidar de canviar les veles negres per les blanques. Egeu, veient les veles negres que significaven que el seu fill havia fracassat, va creure que el seu fill havia mort. No va poder suportar-ho i es va llançar al mar que rep el nom en honor seu. Gràcies al seu nomenament com a rei, va aconseguir unir els pobles formant l’estat atenès.

DÈDAL

Dèdal era un atenès bandejat a Creta. Va ser el constructor del laberint, on Minos va fer tancar el terrible Minotaure, que era aplacat periòdicament amb sacrificis humans.

Dèdal per desgràcia, va ser tancat, amb el seu fill Ícar, en el mateix laberint. Però Dèdal va construir per a ell i per al seu fill unes ales de cera amb les què, salvant els murs de presó, van sobrevolar Mar Mediterrani. Ícar, desobeint els consells del seu pare, va volar tan a prop del sol que els raigs van fondre la cera de les ales, i va caure al mar que porta el seu nom,mar d’Icària.

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Basada en la llegenda del Minotaure. El Minotaure és un ésser monstruós meitat home i meitat toro amb hàbits caníbals. Aquest és fill de Minos,(rei de Creta) qui  mana construir a Dèdal un laberint per tancar al minotaure i ocultar-ho. Minos, que té subjectes diverses ciutats de la Grècia continental, entre elles Atenes, obligà al pagament d’un tribut (anual) de deu donzelles i deu joves de les millors famílies d’aquesta ciutat per a aliment del minotaure. Com els atenesos estan farts d’aquesta tirania, Teseu, príncep de la ciutat, es presenta voluntari amb la intenció de matar el Minotaure. Quan  arriba al palau de Minos, una de les seves filles, Ariadna, s’enamora perdudament d’ell i, després amb la promesa d’emportar-se-la, l’ajuda per aconseguir el seu objectiu donant-li un cabdell de llana que li serveix de guia per sortir del laberint un cop hagi executat el monstre.

TRÀILER

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=mhzeqF6R4vs[/youtube]

CRÍTICA

Silvio Amadio fa una adaptació italiana poc fidel al mite grec, ja que la presència de un dels personatges principals de la llegenda, el Minotaure, es gairebé inexistent, i el film es centra en la subtrama de conspiració política pel poder entre Freda i Ariadna, i les histories amoroses entre la parella protagonista (Teseu i Ariadna), deixant de banda el mite.

Sembla que el director hagi agafat el mite de Teseu i el Minotaure només com a pretext per a poder explicar (amb una ambientació que no correspon a l’antiga Grècia) la lluita del poble per la alliberació de governants injustos, situació que succeïa en la societat italiana del moment.

Rosanna Schiaffino a El monstre de Creta (1960)

Aspectes a destacar són la caracterització del Minotaure, que és bastant ridícula ja que resulta ser un ésser agradable de veure, “monu” fins i tot,  i, no terrorífic i amenaçador com hauria de ser la imatge d’un monstre, i la poca emoció i sentiments que expressen els actors, sobre tot Freda, personatge molt rígid amb la mateixa expressió per a totes les escenes. Tot aquests factors fan que la història tingui menys credibilitat.

Tot i així, la pel·lícula és molt dinàmica i entretinguda en les escenes d’acció i lluites, però en les altres escenes, és bastant lenta i llarga, provocant que sigui difícil la continuació  del film.

Una curiositat d’aquest és que el protagonista, Bob Mathias, és un atleta olímpic, primer decatleta en guanyar dos ors olímpics consecutius. Tot i el prestigi que donava aquest actor-atleta a la pel·lícula, sembla que aquesta tingués intenció de ser un film Hollywodienc amb molt d’èxit, per l’ús d’ escenaris senzills però grans amb capacitat per a molts extres, i un bon repartiment d’actors coneguts en el món del cinema com Rosana Schiffiano, però sense èxit.

Per últim dir, que no és recomanable per aquells que vulguin entendre el mite de Teseu i el Minotaure, ja que no és fidel, ni els personatges ni la història estan ben representats.

Alexia Àlvarez

Segon de batxillerat Humanístic

La llegenda del Minotaure (2006)

Publicat el per
2

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Minotaur ( La llegenda del Minotaure)
  • Director i guionistes:  Jonathan English,  Nick Green, Stephen McDool
  • Any d’estrena:  2006
  • Durada: 93 min.
  • Repartiment:  Tom Hardy, Michelle Van Der Water, Tony Todd, Lex Shrapnel, Jonathan Readwin,Rutger Hauer, Maimie McCoy, Lucy Brown, James Bradshaw, Fiona Maclaine, Claire Murphy
  • País d’origen:  Regne Unit
  • Idioma original:  Angles
  • Gènere: Terror, Monstres i  Mitologia

ARGUMENT

Cada cinc anys, el petit poble coster en el que habita Theo, s’enfronta a la tragèdia del segrest de nou joves que són joves regalats al Minotaure, deu al que veneren els despiadats soldats del rei Deucalió, i que habita en els ciments de un palau llunya. Theo, valent i audaç , aconsegueix introduir-se en el vaixell que transporta la nova remesa de màrtirs per rescatar a la jove que estima, quedant abandonat a la seva sort, junt amb els seus companys, en el laberint que custodia el Minotaure…

TRÀILER

[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/jpP7wSw9nww[/youtube]

CRÍTICA

La pel·lícula no és dolenta, només té algunes coses que es podrien millorar, com la seva duració, massa curta per explicar una història tan bona com la del Minotaure, i l’altra cosa, és que l’han intentat fer-la com semblant a un film de terror. La pel·lícula consta de dues claríssimes parts, la primera explica el mite del Minotaure, que per cert encara que sigui d’un temps curt ho explica molt bé, i la segona és la barreja entre terror i aventura quan els nois ja estan a dins del laberint enfrontant-se a allò desconegut. El monstre en els plans llargs apareix molt malament digitalitzat i en els plans curts és substituït per un remei de cuir artesanal de mobilitat ortopèdica. En els personatges i l’ambientació de les escenes podem apreciar que el físic i la mentalitat no encaixen amb l’època que volen representar.

El mite del Minotaure encara espera aquella pel·lícula a gran escala que ens apropi a la seva història, i ens endinsi en aquesta.

Alexia Álvarez Pàmies

4t B d’ESO (Opt. llatí)

Mitologia grega a Mentes criminales

Publicat el per
3

El dimarts 3 de maig a les 22.30h van emetre al canal Cuatro un capítol de la sèrie “Mentes criminales”.

“Un home que porta una nota en què posa que morirà en 24 hores, agredeix un policia per entrar a la presó i sentir-se protegit. Aquesta mateixa nit, mor en una cel·la ocupada només per ell. L’endemà, diverses persones de la mateixa localitat reben la mateixa nota i moren sota estranyes circumstàncies. “

Aquesta és la introducció al capítol, però en cap cas no mencionen que l’assassí és un obsessionat de la cultura grega i dels mites grecs. Quan era petit a causa d’un incident desafortunat, el porta a l’hospital i allà el visita una professora que li fa el regal més especial que podria haver-li fet. Li regala un llibre de mitologia grega, i en llegir-lo comença a sentir-se identificat amb el mite de Teseu i el laberint, s’identifica amb Teseu i identifica el laberint del mite amb el bosc on va sofrir l’accident i es torna un obsessiu de la cultura grega antiga i tots els seus mites.

El que no queda gaire clar, és que en matar les seves víctimes els hi deixa un tros de corda al voltant del cos, al capítol explica que cada fil de la corda té un significat.

És molt gratificant reconèixer en coses quotidianes com pot ser una sèrie de televisió, coses apreses a classe com són els mites!

Coneixies el mite de Teseu i el laberint? Com va aconseguir Teseu sa i estalvi del laberint? Podries dir quin es el significat de cada fil de la corda? A quin personatge mitològic fa referència?

Xènia Sànchez

1r de Batx. Grec i Llatí

One Piece

Publicat el per
1

One Piece és un manga i anime creat per Eiichiro Oda durant el 1997, encara que en anys anteriors ja va fer un seguit de one-shots, el primer, Monsters va ser escrit en 1994 i canònicament, forma part de la història de One Piece, però això no es va revelar fins la Saga de Thriller Barck.

Eiichiro Oda Després d’aquest one-shot, Oda va crear dos one-shots més basats en els seus interessos de la seva infància i adolescència, ja que de petit, va començar a fer esbossos d’idees sobre un manga sobre pirates. En el 1996, Eiichiro Oda va publicar els dos one-shots Romance Dawn (que era el més pròxim al que ell va imaginar en el seu passat) i Romance Dawn: El començament d’una aventura (la segona part del primer one-shot).
Aquest últim one-shot que va publicar, es va convertir en el primer capítol del manga de One Piece, on apareix la història del perquè en Monkey D. Luffy (protagonista de la història) es va voler convertir en pirata i arribar a la meta de ser el Rei dels Pirates. El primer one-shot, també es va fer un especial en anime però amb petits canvis en la història.

Romance Dawn

Finalment, després d’aquests dos one-shots, Eiichiro Oda va decidir cerar el manga de One Piece, que va sobre la història d’un noi anomenat Monkey D. Luffy, qui es va inspirar en Shanks, un pirata. Al començament de la sèrie, 24 anys abans de la història actual, l’any 1500 un pirata anomenat Gol D. Roger, conegut com el Rei dels Pirates, va ser executat, però abans de morir, va explicar a la multitud que el seu tresor, el “One Piece“, estaba amagat en alguna illa del Grand Line. La seva mort va desencadenar el que seria la Gran era dels pirates, pirates innombrables es van disposar a buscar el seu tresor. Luffy es converteix en un d’ells, desitjant ser el pròxim Rei dels Pirates i es disposa a reunir companys de tripulació i començar les seves aventures.

One Piece

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=b3aj9MVjKX0[/youtube]

En aquest famós manga i anime podem trobar un munt de referents a històries i personatges tant reals com ficticis, que segurament molts d’ells us sonaran d’alguna nove·la o pel·lícula, fins i tot, trobem una gran quantitat de personatges mitològics, com per exemple sirenes, el gos cerber, gegants,etc. (One Piece, un anime ple de mitologia). Segurament, Eiichiro Oda deu d’estar molt ben informat sobre la mitologia de grega i romana per arribar a afegir tants personatges, a més a més de que també deu de ser un fanàtic d’això.

Coneixeu aquest anime? Coneixeu algun altre anime on apareixin referents mitològics? Què us sembla l’aportació que ens dona Oda sobre tots aquests referents que hi ha?

Xènia Serra
2n Batx. Llatí i Grec

El Príncep Perdut de Stephen Poliakoff

Publicat el per
1

The Lost Prince

 

FITXA TÈCNICA

Títol original: The Lost Prince

Director: Stephen Poliakoff

Guionistes: Stephen Poliakoff

Any d’estrena: 2003

Durada: Dos capítols de 1h 30 min. (3 hores en total, aproximadament).

Repartiment: Matthew James Thomas, Miranda Richardson, Tom Hollander, Bill Nighy

País d’origen: Regne Unit

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

 

ARGUMENT

Aquesta mini-sèrie britànica recrea la curta vida del darrer fill de Jordi V d’Anglaterra: el príncep John (1905-1919). Ha estat un tema desconegut fins fa poc perquè la família reial britànica ho havia ocultat i, quan va sortir a la llum fa uns deu o quinze anys, va ser tot un escàndol per a la monarquia anglesa, semblant a l’enrenou originat amb Lady Di.

El príncep John era fill del rei Jordi V i de la reina Maria d’Anglaterra, però era diferent als seus germans: als cinc anys d’edat va començar a patir d’atacs epilèptics i en veure que el seu rendiment acadèmic no progressava, també van descobrir que el príncep patia d’un principi d’autisme. Poc a poc el petit John va quedar apartat del món exterior, doncs era una vergonya que el rei de l’imperi britànic tingués un fill “inapte”  per fer una carrera política i militar, i fins i tot una vida normal. A mesura que John creixia, s’anava separant de la seva família; amb l’excepció d’en Georgie, un dels seus germans.

Els pares del príncep van decidir enviar-lo a viure al camp, apartat de palau i apartat del món que li pertanyia per ser fill de qui era. La seva institutriu, Charlotte Bill “Lalla”, va ser l’encarregada de vetllar pel benestar i l’educació d’en John. La Lalla feia companyia al príncep quan patia dels seus atacs i poc a poc va aconseguir que en John anés millorant en els seus estudis i fins i tot que s’aficionés a dibuixar i a tenir cura del seu jardí. A més a més el príncep George visitava sovint el seu germà i la Lalla.

Van passar els anys i amb l’ajuda de la Lalla, en John va poder demostrar a la seva família que era un nen normal i corrent i que era capaç d’aprendre i comportar-se com un príncep. Els pares i sobretot l‘àvia van sorprendre’s amb l’avenç del petit i van emocionar-se en un recital de trompeta que ell mateix va protagonitzar juntament amb la seva estimada institutriu que l’acompanyava amb el piano.

La innocent i feliç infantesa del príncep va coincidir amb alguns esdeveniments històrics que van afectar directament a la seva família: la mort d’Eduard VII d’Anglaterra que va significar l’ascens al tron del seu pare Jordi V (1910), la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i l’assassinat dels seus parents russos: el Tsar i la família a mans dels bolxevics soviètics (1918).

De fet, el 1908, els Romanov van visitar els Windsor i en John va ser-hi present perquè encara no havia patit d’atacs epilèptics. En John va quedar meravellat dels seus parents de Sant Petersburg: el fort llaç familiar que els unia i com de feliços semblaven. Quan la notícia de l’abdicació de l’últim monarca rus (març de 1917) va arribar a les oïdes d’en John, va proposar que si no tenien on anar, podien venir a viure amb ell i ajudar-lo a tenir cura del seu jardí.

Un cop acabada la guerra, mentre jugava amb en George, va patir d’un atac epilèptic que li prengué la vida amb tretze anys. Qui va plorar més pel John van ser la Lalla i el príncep George. Aquest últim, quan acaba l’enterrament del germà, diu a la institutriu: “Després de tot, en Johnny era l’únic de nosaltres que es comportava tal i com era”. El príncep perdut a la història no va tenir temps d’entendre què era la maldat i la hipocresia, i  això mateix el va permetre ser lliure durant la seva curta vida.

Prince John

Fotografia del Príncep John del Regne Unit, 1913.

TRÀILER

Es tracta dels primers deus minuts de la mini-sèrie.

CRÍTICA

Stephen Poliakoff a més a més d’emocionar-nos i encisar-nos amb la dolça història de The Lost Prince, també ha donat a conèixer amb força fidelitat a la història, el testimoni d’un príncep, que va ser apartat d’aquest món per ser diferent, per patir d’una determinada malaltia que avergonyia a qui els envoltava. En la meva opinió, el director va ser molt valent de treure a la llum un tema tan controvertit que havia estat un tabú fins a llavors. Però Poliakoff no va ser l’únic en interessar-se per la vida d’aquest príncep, altres directors i escriptors van investigar sobre aquest mateix tòpic, com per exemple en aquest documental amb imatges i gravacions originals.

Tanmateix, The Lost Prince disposa d’una estreta relació amb un mite grecollatí que tots coneixem: el Minotaure. Ambdós protagonistes, en John i en Minotaure, són prínceps i per tant de nissaga reial (rei Jordi V del Regne Unit i rei Minos de Creta). Però més enllà del seu origen privilegiat, els dos personatges van ser apartats del món real per la seva família, els avergonyia com eren (epilèpsia i autisme en el cas d’en John i l’aspecte físic d’en Minotaure). El príncep John i el Minotaure van patir un tràgic final: una prematura mort, tot i que en el cas d’en John va ser accidental. John, com la criatura amb cap de brau i cos d’home, va viure en la foscor, però una foscor més clara en la seva casa rural i el seu preciós jardí. També hem de recordar que encara que la societat s’apartava d’ells, en John tenia la companyia i l’afecte de la Lalla i del seu germà Georgie, el Minotaure va ser estimat per la seva germana Ariadna.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Penèlope de Mark Palansky

Publicat el per
1

Penèlope

FITXA TÈCNICA

Nom original: Penelope

Director: Mark Palansky

Guionistes: Leslie Caveny

Any d’estrena: 2006

Durada: 101 min.

Repartiment: Christina Ricci, James McAvoy, Catherine O’Hara, Richard E. Grant, Reese Witherspoon

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Comèdia romàntica i fantàstica

 

ARGUMENT

La Penèlope pertany a una família enriquida sobre la qual pesa una maledicció: el seu nas és igual que el musell d’un porc. L’única esperança de que la maledicció es trenqui és que algú de la seva mateixa posició social i econòmica, s’enamori d’ella, acceptant-la tal i com és. Però la Penèlope està tipa d’esperar, reclosa en la mansió dels seus pares. Quan aconsegueix sortir al món exterior, la seva foto és publicada als diaris i es converteix en un espectacle, el que la porta a reflexionar sobre el que significa sentir-se diferent i el que significa ser estimada.

 

TRÀILER

 

CRÍTICA

“Encantadora y comedida fábula con algunos modernos y traviesos giros.” -Kirk Honeycutt, crític a The Hollywood Reporter.

Comparteixo l’opinió de Honeycutt, tot i que el personatge de Penèlope ens inspira molta pena, és precisament per aquesta situació tan estranya i fantàstica el que fa que la pel·lícula resulti divertida i entretinguda al públic. A més a més conté molts valors, sobretot d’acceptació i igualtat social, molta gent es sent inferior als altres perquè té o no té coses que la resta de la societat sí. En fi, crec que després de veure la pel·lícula un aprèn ha valorar la seva vida i ser feliç amb allò més senzill.

El nom de “Penèlope” ens recorda a l’esposa d’Ulisses (Odisseu en grec), que també es deia així. Podem trobar el personatge de Penèlope a l’Odissea d’Homer, en la que s’explica el viatge de tornada d’Ulisses, l’astut guerrer i rei d’Ítaca. El protagonista de l’obra èpica d’Homer va marxar d’Ítaca per anar a lluitar a la Guerra de Troia, al costat del bàndol aqueu o grec. Com ja sabeu, el conflicte va durar deu anys i va ser llavors quan Ulisses va començar el seu viatge a casa. Però va trobar-se amb un munt d’impediments de déus i altres criatures mitològiques que el van retenir durant deu anys més.

Mentrestant, Penèlope va esperar el seu espòs, concretament durant vint anys. Ulisses va demanar-li que es tornés a casar si no havia tornat quan el seu fill Telèmac (que quan el seu pare va anar-se’n era un nadó) ja li havia crescut la barba i per tant havia passat molt de temps. Des de que Ulisses va abandonar Ítaca, incontables pretendents havien ocupat palau i no tenien la intenció d’anar-se’n fins que Penèlope escollís un d’ells com a marit i per tant nou rei d’Ítaca. Telèmac ja era un adult i començava a tenir barba, però Penèlope seguia tenint esperança que el seu marit tornaria, així que va anunciar als seus pretendents que tornaria a casar-se quan acabés de filar una tela, tela que desfeia cada nit i que resultable inacabable. Finalment Ulisses va tornar, va fer fora els pretendents i va reprendre la seva vida matrimonial amb Penèlope. Així doncs, a la mitologia greco-llatina, Penèlope és el símbol de fidelitat matrimonial.

Un altre referent que trobaríem seria el fet de no ser acceptat socialment per l’aspecte físic, que els pares sentin vergonya d’una criatura i no la deixin sortir al món real. El mite que tracta aquests valors és el del Minotaure. En ell, la reina Pasífae (esposa del rei Minos de Creta) se sent atreta sexualment per un formós brau blanc. L’enginyer Dèdal, seguint les indicacions de Pasífae, crea un artefacte perquè pugui tenir relacions amb el brau. D’aquesta unió zoofílica sorgeix el Minotaure, que té el cap de brau com el seu pare i el cos d’humà, com la seva mare. Quan ho descobreix el rei Minos sent vergonya cap a la seva dona i cap el seu fillastre, a més a més la pròpia Pasífae el rebutja, tancant-lo en un fosc laberint, on mai no pugui ser vist. Així com Penèlope, el Minotaure també ha patit una maledicció i ha de viure tancat com ella perquè els seus pares no l’accepten tal i com és. Només la seva germanastra Ariadna el visita amb freqüència i li mostra amor. Malauradament el final del fill de Pasífae no és tan afortunat com el de Penèlope, doncs és assassinat per l’heroi atenès Teseu.

Laia Muñoz Osorio
2n Batx. Grec i Llatí