Els amors d’Hèrcules, de Carlo Ludovico Bragaglia

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Gli amori di Ercole (Els amors d’Hèrcules)

Director: Carlo Ludovico Bragaglia

Producció: Grandi Schermi Italiani, Contact Organisation i Paris Productions

Guionistes: Sandro Continenza i Luciano Doria

Música: Carlo Innocenzi i Carlo Franci

Vestuari: Dario Cecchi i Maria Baroni

Any d’estrena: 1960

Durada: 98 min.

Repartiment: Jayne Mansfield, Mickey Hargitay, Massimo Serato, René Dary, Moira Orfei, Gil Vidal, Sandrine, Rossella Como i Andrea Scotti

País d’origen: Itàlia amb la Col·laboració de França

Idioma original: Italià

Gènere: Aventura, Històric, Fantasia, Pèplum

ARGUMENT:

Mentre Hèrcules estava absent, Èurit, rei d’Ecàlia ordena matar la seva estimada Mègara i a tota la seva gent. Hèrcules emprèn un viatge a aquesta ciutat per trobar venjança, però ignora que Èurit ja no està viu i que ara reina la seva filla Deianira. En arribar a allà, Deianira li diu que l’assassini a ella i deixi al seu poble en pau. Hèrcules s’enamora d’ella i renuncia a la venjança.

Lico, que era ministre d’Èurit, intenta prendre el poder, i contracta a un sicari per a què mati al promès de Deianira, el príncep Aquelou, per acusar més tard a Hèrcules d’haver comès el crim.

L’heroi descobreix la veritat i intenta matar el sicari, però intentant fugir d’Hèrcules, és devorat per l’hidra. La criatura mitològica ataca també Hèrcules, però aconsegueix acabar amb ella després d’una dura baralla de la qual surt ferit de gravetat.
Nemea i altres amazones ajuden Hèrcules i el porten al palau de la reina Hipòlita. Com té per costum fer amb els seus amants, la reina de les amazones pretén transformar en arbre Hèrcules, però Nemea el desperta i l’ajuda a fugir.

En Ecàlia, Lico ha ocupat el tron i té a Deianira com a presonera. Hèrcules reuneix un exèrcit i torna amb ell. Al final Lico mor assassinat per un ciclop que, més tard Hèrcules derrota recuperant així la seva estimada.

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

Primer de tot, a la pel·lícula observem diverses diferències respecte els personatges “tradicionals” de la història. Aquestes diferències es noten sobretot als següents personatges:

Aquelou: En la tradició clàssica és un déu fluvial, en canvi en la pel·lícula ens el trobem com a un príncep.
Hipòlita: En la tradició clàssica, no rep a Hèrcules ferit, sinó que és ell qui arriba caminant fins al regne d’ella per robar-li el cinturó.
Lico: En la tradició, és regent de Tebas i després usurpador del tron ​​d’aquesta ciutat, en canvi en la pel·lícula, usurpa el tron d’Ecàlia.
Mègara: En la tradició clàssica, Mègara i els fills que ha tingut amb Hèrcules són assassinats per ell mateix durant l’atac de bogeria que li indueix la deessa Hera, i per poder ser perdonat, l’heroi ha de posar-se al servei del rei Euristeu, que li envia els dotze treballs que en principi havien de ser deu, però en la pel·lícula, Mègara és una de les víctimes d’Èurit.
Iolau: En la tradició clàssica, és nebot d’Hèrcules, però en la pel·lícula, Iolau és més vell que Hèrcules.

L’actriu Jayne Mansfield va obtenir permís del seu estudi (20th Century Fox) per treballar durant les primeres setmanes de 1960 en aquesta producció europea. En començar el rodatge, estava al principi de la gestació del seu tercer fill. Pel seu treball en la pel·lícula va rebre un salari de 75.000 dòlars.

La pel·lícula es va estrenar en 6 llocs diferents:

Itàlia—-19 agost 1960
Alemanya Occidental—-23 desembre 1960
França—-28 desembre 1960
Mèxic—-16 setembre 1965
EUA—-1966
Finlàndia—-27 juny 1975
Alemanya de l’Est—-13 juny 1987

La pel·lícula no és del tot dolenta (encara que en molts llocs és una pel·lícula amb una qualificació molt baixa), ja que en aquells temps no tenien tanta tecnologia com ara i per tant, els efectes especials no podien ser perfectes. El tema dels efectes especials ha sigut un dels més criticats de la pel·lícula, ja que a la batalla en què s’enfronten Hèrcules i l’hidra utilitzen aquests efectes. Naturalment que es nota molt que l’escena és falsa i tot el que passa és mentida, però amb el que comptaven en aquella època per a fer una pel·lícula era molt poc.

Per tant, sense tenir en compte les diferències entre la història clàssica “real” i el que passa a la pel·lícula, en general està bé, encara que l’actuació d’alguns personatges a vegades arriba a ser exagerada i molt dramàtica.

Víctor Huete

Batxillerat Humanístic