Avatar de James Cameron

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Avatar
  • Director: James Cameron
  • Any d’estrena: 2009
  • Durada: 162 min.
  • Repartiment:  Sam WorthingtonZoe SaldanaMichelle RodríguezSigourney Weaver, Stephen Lang, Giovanni Ribisi, Joel David Moore, C. C. H. Pounder, Wes Studi
  • País d’origen:  Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Ciència-Ficció

ARGUMENT

Jake Sully, un mariner veterà de guerra i ferit en combat que queda paraplègic, és seleccionat per participar en el programa “Avatar” ocupant el lloc que, com a científic, exercia el seu germà bessó recentment mort. D’aquesta manera, Jake és traslladat a Pandora, una lluna del planeta Polifem l’atmosfera del qual és tòxica per als humans i que, a més d’albergar una sorprenent biodiversitat, està habitada pels na’vi, una raça humanoide de pell blava i amb alguns trets felins. Els humans es troben en conflicte amb els nadius del clan Omaticaya, ja que estan assentats al voltant d’un gegantí arbre, conegut per ells com arbre Mare, que cobreix una immensa veta d’un mineral molt cotitzat: el unobtainium. L’existència d’aquest mineral ha portat a una empresa privada a crear un projecte d’explotació de recursos minerals, dirigit per Parker Selfridge i pel coronel Milers.

TRÀILER

CRÍTICA

En aquesta pel·lícula apareix el tòpic horacià del “Beatus ille”, dels èpodes 2 d‘Horaci, Trobem el tòpic, doncs es tracta d’una tribu que viu a Pandora, un lloc idíl·lic, on els seus habitants estan en contacte amb la natura. Per altre banda, hi ha els humans, que viuen a la terra i només pensen en els seus interessos, en aquest cas només volen aconseguir un mineral molt cotitzat i per aconseguir-ho entraran a les seves terres destruint tot el que troben davant.

Avatar té certes semblances amb la colonització d’Amèrica, on els espanyols van conquerir per la força aquest continent i es van emportar les riqueses dels pobres indígenes, que també vivien en contacte amb la natura.

Un altre referent que apareix està relacionat amb Pandora, el nom del lloc on viuen els Omaticaya. Pandora és també la primera dona que va crear Zeus, com a càstig a Prometeu per haver robat el foc.  Es va casar amb Epimeteu, germà de Prometeu, a qui Zeus li va entregar una caixa. Ella, que a més de ser molt bella era molt tafanera, va obrir la caixa, que contenia tots els mals. Quan Pandora es va adonar del que havia fet, va tancar la capsa, però l’únic que va aconseguir que hi restés va ser l’esperança. A Avatar, Pandora és un lloc perfecte, meravellós. Fa honor al seu nom? Què significa en grec Pandora? És possible un món perfecte com el fascinant món de Pandora creat a la pel·lícula Avatar? Conèixer el mite grec de Pandora ajuda a opinar millor sobre Avatar? Quina relació hi podeu establir amb el mite de la caverna de Plató?…

Andrea i Irina Balart

2n batx. C

Never Let Me Go de Mark Romanek

Caràtula

FITXA TÈCNICA

Títol original: Never Let Me Go

Director: Mark Romanek

Guionistes: Alex Garland (adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro)

Any d’estrena: 2010

Durada: 103 min.

Repartiment: Carey Mulligan,  Andrew Garfield,  Keira Knightley,  Charlotte Rampling,  Sally Hawkins,  Izzy Meikle-Small,  Charlie Rowe,  Ella Purnell,  Nathalie Richard,  Andrea Riseborough,  Domhnall Gleeson,  Oliver Parsons

País d’origen: Regne Unit

Idioma d’origen: Anglès

Gènere: Drama romàntic i Ciència ficció

 

ARGUMENT

La pel·lícula està ambientada a l’Anglaterra de les dècades 1970-1980, però hi apareixen certs avenços tecnològics inexistents aleshores, a més a més la psicologia dels personatges ens pot recordar fàcilment a l’època victoriana.

Kathy, Tommy i Ruth passen la seva infància a Hailsham, un internat anglès aparentment idíl·lic. Quan surten de l’escola, la terrible veritat de la seva vida els és revelada i la seva amistat comença a afeblir-se.

La pel·lícula és narrada per Kathy quan té 28 anys d’edat ja que ella recorda la seva infància a Hailsham, així com la seva vida adulta després de sortir de l’escola. La història es desenvolupa en una Anglaterra diferent, en què els éssers humans són clonats per proporcionar els seus òrgans per a trasplantaments. Kathy i els seus companys de classe han estat creats per ser donants, encara que la Kathy, ja convertida en adulta, està treballant temporalment com “cuidadora”, algú que dóna suport i convenç els donants que se’ls fa renunciar als seus òrgans i conseqüentment els sotmet a la mort.

 

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Never Let Me Go és una pel·lícula que t’horroritza i t’encisa al mateix temps. El destí tràgic que els espera als protagonistes és cruel i injust, tanmateix els fets estan explicats amb tendresa i harmonia. La vida dels personatges a l’internat era feliç i perfecta, en canvi quan assoleixen la majoria d’edat i han de marxar se n’adonen de la manca de sentit de la seva existència: no exerceixen cap paper fonamental en el món, excepte el de sacrificar-se perquè altres puguin viure amb els seus pulmons, fetges o ronyons. Aquesta visió apocalíptica de la vida impacta a l’espectador i el fa qüestionar-se diversos aspectes de la vida. Kathy, Tommy i Ruth recorden els herois i heroïnes grecs que intenten vèncer el seu destí, però aquest sempre els acaba sorprenent i se’ls emporta juntament amb la seva esperança.

Trobem un clar paral·lelisme entre Never Let Me Go i el mite de la Caverna de Plató:

El mite tracta sobre un grup d’esclaus que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen són ombres (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals.

Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests presoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el què ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.

Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences. Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol, Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.

Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

La Rosa Púrpura de El Cairo, de Woody Allen

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Purple Rose of Cairo.
  • Director i guionista: Woody Allen.
  • Any d’estrena: 1985.
  • Durada: 84 minuts.
  • Repartiment: Mia Farrow, Jeff Daniels, Danny Aiello, Irving Metzman i Stephanie Farrow.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Comèdia.

 

ARGUMENT

En època de gran depressió i crisi estatunidenca als anys 30, Cecilia, es una dona desgraciada que viu a un petit barri de New Jersey. Han fet fora al seu marit de la fàbrica on treballava i ella ha de treballar precàriament a una cafeteria per poder mantenir-se. Mentrestant el seu marit només es dedica a fer el gandul amb els seus amics i a tractar malament la seva esposa.

Tanmateix, Cecilia, no és una persona amargada o ressentida contra el món. La clau per mantenir el seu bon humor és el cinema, al qual acudeix una i altra vegada per evadir-se de la realitat i somiar.

Una nit, el protagonista de la seva pel·lícula preferida, “La Rosa Púrpura de El Cairo”, es fixa en ella i travessa la pantalla per conèixer-la.

 

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

Crítica de Fernando Morales: Diario El País: “Interesantísima comedia, llena de imaginación y sentido del humor al más puro estilo Allen, con un reparto muy acertado para un mítico largometraje. Un lujo.”

Crítica de Luis Martínez: Diario El País: “Deliciosa, inteligente y divertidísima fábula cinéfila (…) Un paso adelante en una filmografía que desde entonces no vivirá un solo momento de desmayo.”

És una pel·lícula encantadora, només començar sona la preciosa melodia “Cheeck to cheeck”, perfecta per endinsar-te en un mon de fantasia. La protagonista, Cecilia, és una dona dolça, alegre i somiadora, que et fa recobrar la fe en la bondat i la innocència de les persones.

En aquest film es planteja un tema molt interessant; la Cecilia té com a recurs per evadir-se del seu matrimoni abusiu anar al cinema. Quan veiem una pel·lícula ens trobem en un estat peculiar: no és somni, però tampoc és vigília. És, diguem, una mena de somni, on el que ve de la pantalla s’articula amb els nostres desitjos, de manera que tot el nostre cos sent: temor, suspens, riure. Estem submergits en la nostra sensibilitat. La protagonista no actua sobre el seu món i es compensa dolçament en les seves fantasies impossibles. Però, ¿hi ha potser una millor possibilitat per ella?

El mateix tema es planteja en la saga de Matrix. La majoria de la gent viu en un món d’il·lusions sense saber-ho. El món de la realitat és molt pitjor, però es podrà canviar a diferència del món de les il·lusions, que és sempre el mateix. Alguns dels que han despertat a la realitat preferirien continuar en el món de ficció. Tot i això, la majoria dels que viuen al “desert real” volen alliberar la humanitat d’aquest món imaginari creat per Matrix, el súper ordinador.

El que és real és miserable però lliure, és la possibilitat d’un nou començament.

Davant la contraposició de Matrix, Allen defensarà que si el món social és irremeiablement conflictiu i frustrant, llavors l’evasió és, més aviat, saviesa.

També podríem prendre’ns aquesta pel·lícula com un film que es correspon amb les necessitats i desitjos de la gent, que són bàsicament els de passar un bon moment oblidant la realitat i els seus problemes, en comptes de fer comparacions com les anteriors amb el mite de la caverna.

Núria Yela,
2n de batxillerat Llatí i Grec

El show de Truman, de Peter Weir

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Truman Show.
  • Director: Peter Weir.
  • Productors: Edward S. Feldman, Scott Rudin, Andrew Niccol i Adam Schroeder.
  • Guionistes: Andrew Niccol.
  • Any d’estrena: 1998.
  • Durada: 103 minuts.
  • Repartiment: Jim Carrey, Laura Linney, Ed Harris, Noah Emmerich i Natascha McElhone.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Drama i comèdia.

 

ARGUMENT

Truman Burbank és un home corrent i ingenu que ha viscut tota la seva vida a Seaheaven, un d’aquests típics pobles on mai no passa res interessant, on té uns veïns encantadors, jardins perfectes… Té una vida de somni amb la seva perfecta esposa i mestressa de casa, Meryl, que treballa a més a més com a infermera. No obstant, de sobte, uns estranys successos el fan sospitar de que alguna cosa anormal està passant. Això s’ajuntarà amb les ganes de veure món de Truman, de sortir d’aquella ciutat on ha viscut tota la vida, però sobretot el que voldrà és  trobar una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però sembla que tots els esdeveniments vagin dirigits a que ell s’hagi de quedar allà on és.

 

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

Crítica de Carlos Boyero: Diario El Mundo. “Muy de vez en cuando, se da el milagro de que a un guionista de raza se le ocurra un argumento insólito, cae en manos de un director de altura y los espectadores podemos disfrutar de lo nunca visto y oido”.

Crítica de Ángel Fdez. Santos: Diario El País.“Brillante.”

Inspirat en el reality show Big Brother, o com és més conegut aquí a Espanya Gran Hermano, “El Show de Truman” és, a les portes del 2012, molt més actual i revolucionària del que va ser en el moment de la seva estrena. El que fa és bàsicament portar el concepte anterior a l’extrem, acabant per ser un cant a la vida i una crítica sense quarter al poder de la televisió i la lluita per les audiències, però sobretot un retrat de l’ésser humà amb tot el bo i el dolent que tenim, que és molt.

Es tracta d’un film molt diferent als quals estem acostumats a dia d’avui, és molt innocent i pacífic, també atrevit en criticar un fenomen televisiu com va ser i continua sent el reality show, i també molt original ja que no té res a veure amb la monotemàtica en els films d’aquests moments, que es resumeixen en acció, sexe i violència. És maco que hi hagi pel·lícules que t’emocionin i et facin pensar, topar-te amb un tema innovador i fresc.

Per primera vegada, en la carrera de Jim Carrey, el seu histrionisme li queda a la perfecció. La seva actuació va d’acord amb tot el món en què viu i en què pràcticament és un producte més de màrqueting. L’evolució del seu personatge queda perfectament captada en una interpretació plena de matisos en què l’actor demostra que és molt millor del que ens havia fet creure amb els seus papers de pallasso. Atenció a la forma de saludar cada matí als seus veïns, la mateixa que fa servir al final amb reverència inclosa i de connotacions molt diferents. Poques vegades se’ns ha eriçat la pell com el moment de la llibertat de Truman, perquè representa la nostra pròpia.

Sabeu a què em refereixo amb la última frase? Efectivament, estableixo relació entre el film i el mite de la caverna de de Plató. “El Show de Truman” consta d’un alt contingut filosòfic, aquest s’inicia quan Truman comença a tenir inquietuds i es va desenvolupant a mesura que la trama avança.

Coneixeu algun altre exemple, ja sigui cinematogràfic o bé de la societat, en el que la figura del mite de la caverna de Plató sigui present?

Què representaria la figura de Truman a la pel·lícula? I el plató del show? Creieu que és moralment correcte el que fa el director del reality show, decidint, manipulant i actuant com una mena de déu?

Si heu vist la pel·lícula, quina sensació us ha deixat després de veure-la? Heu arribat a dubtar de que el món en el que viviu, el món que coneixeu sigui real?

 

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec.