Retrato de una mujer en llamas

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Portrait de la jeune fille en feu
Director i guionistes: Céline Sciamma
Any d’estrena: 2019
Durada: 120 minuts
Repartiment: Noémie Merlant, Adèle Haenel, Luàna Bajrami, Valeria Golino, Christel Baras, Cécile Morel, Armande Boulanger, Michèle Clément
País d’origen: França
Idioma original:Francès
Gènere: Drama

TRÀILER:

Retrato de una mujer en llamas posa mira en la invisibilitat de la dona en la societat francesa del segle XVIII a través d’una posada en escena íntima i centrada en personatges femenins, apareixent la figura masculina simplement a l’inici i al final de la pel·lícula. Marianne és una jove pintora que és contractada per la mare de l’Héloïse, una jove de classe alta obligada a casar-se després de sortir del convent. Per la mateixa raó, la seva germana es va suïcidar i ara és ella la qui no es vol deixar casar, per això la seva mare contracta Marianne per tal que es faci passar per dama de companyia i la pinti d’amagat per tal d’enviar el retrat al seu promès de Milà. Céline Sciamma dirigeix aquest drama d’època després d’una intensa trajectòria de pel·lícules en la mateixa línia de reivindicació.

El poder de decisió de les dones silenciades i la seva sexualitat són alguns dels subtemes tractats en aquesta pel·lícula d’una forma plenament natural i molt ben encaixada en el curt romanç que tenen les protagonistes. Marianne i Heloïse com a personatges tenen molta química i formen un bon duo ja que són personatges amb passats oposats i un mateix destí però que la societat del moment els impedeix fer-ho realitat, així que tota la trama se centra en el breu període en què es coneixen i se separen, encara que això últim mai no s’arriba a saber fins quan. Marianne és l’arquetip de la dona avançada al seu temps, independent, artista que persegueix la seva voluntat i amb una visió clara de com vol el seu futur, en el qual no hi contempla el matrimoni com a prioritat. En canvi, Héloïse ha estat criada en la classe alta i conservadora de l’època, amb una mare que pràcticament no l’ha criat en enviar-la en el convent i que està a punt de desfer-se d’ella obligant-la a casar com ella va haver de fer, així que tota la seva vida va lligada a la falta de llibertat. Entre les dues, es descobreixen a sí mateixes i gaudeixen dels seus limitats dies de llibertat i d’estima.

Portrait de la jeune fille en feu

A nivell de posada en escena, tot remet a l’estil pictòric de l’època, recordant als quadres de paisatges colorits i a les escenes quotidianes d’interiors de les llars més clarobscures. Els colors dels vestits de les protagonistes són el que tenen molta presència en pantalla, l’una de vermell i l’altra de verd, trencant amb els blaus i marrons del paisatge que les envolta. Els plans també estan composats en base a referències pictòriques i la llum de cada escena emula a que tota la pel·lícula sembli un tableau vivant.

Portrait de la jeune fille en feu

Pel que fa el guió, deixant a part la trama principal, en acabar de visualitzar-la l’espectador, o almenys jo, se sent molt satisfet. No és un clàssic final feliç, però no importa, perquè tot pren molta més profunditat i són els petits detalls que van sorgint al llarg de les escenes entre Marianne i Héloïse que al final es lliguen d’una forma completament delicada i molt satisfactòria. Són aquests petits plantings que van sorgin que al final són els que emocionen més.

Deixant a part aquestes característiques més generals, veient “Retrato de una mujer en llamas” he pensat en dos mites clàssics. El més evident i que s’explicita diverses vegades al llarg de la pel·lícula és el de “Orfeu i Eurídice”. Héloïse el llegeix en veu alta per a la seva secreta amant i per a la criada, i davant el controvertit final d’aquest, les tres dones el discuteixen i opinen segons el punt de vista del seu personatge, sent les dues estimades les que estan a favor que Orfeu no pugui evitar observar la seva estimada encara que suposi no tenir-la mai més. La base d’aquest mite acaba sent el desenllaç del segon acte per a les protagonistes, actuant de la mateixa forma. El mite apareix de nou de forma explícita en el tercer acte, aquesta vegada en forma de quadre, el qual ha pintat la protagonista i l’exhibeix en una exposició d’art. Un home se li acosta i li diu que mai no havia vist una representació com aquella, que sempre es representava Orfeu justa abans o després de perdre per sempre la seva estimada. Marianne, en canvi, ha plasmat el moment exacte, “com si se saludessin” com es diu literalment en el film, immortalitzant les mirades de l’últim adéu entre les enamorades. D’aquesta mateixa escena també cal destacar dues coses: el fet que la protagonista remarca que l’obra és seva però l’ha hagut de signar en nom del seu pare per tal de poder ser exposada, crítica de la recorrenta acció de les dones al llarg de la història de l’art per haver de ser valorades tot amagant la seva veritable identitat, i a nivell de vestuari i art destacar el detall que l’últim cop que les protagonistes es veuen Marianne anava vestida de blau i l’Héloïse amb el vestit blanc de casament. En la representació de quadre Orfeu vesteix amb una túnica blava i Eurídice amb una de blanca.

Portrait de la jeune fille en feu. (Orfeu i Eurídice)

L’altra referència mitològica clàssica que crec que té presència de forma més subtil és la del personatge de Penèlope, la dona d’Ulisses. De la mateixa forma que ella feia i desfeia cada dia i nit el teixit per tal d’allargar el temps per no haver d’escollir nou marit, Marianne també ho fa a la seva manera amb el retrat d’Héloïse, començant-lo des de zero. De totes formes, la mare de la seva estimada posa com a data límit el dia de la seva tornada a la casa, així que finalment Marianne no té més remei que pintar i estimar Héloïse en els pocs dies que els hi queden.

Film molt més que recomanable per la seva narrativa plena de detalls, la seva meravellosa estètica i pel seu reivindicatiu tema, sent una de les pel·lícules que ha marcat més el 2019.

Valèria Cuní

Un comentari a “Retrato de una mujer en llamas

  1. Moltes gràcies, Valèria, per donar-nos a conèixer una pel·lícula com “Portrait de la jeune fille en feu”. Com bé dius molt recomanable i amb referents clàssics i pictòrics romàntics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *