Arxiu de la categoria: Històrica

Retrato de una mujer en llamas

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Portrait de la jeune fille en feu
Director i guionistes: Céline Sciamma
Any d’estrena: 2019
Durada: 120 minuts
Repartiment: Noémie Merlant, Adèle Haenel, Luàna Bajrami, Valeria Golino, Christel Baras, Cécile Morel, Armande Boulanger, Michèle Clément
País d’origen: França
Idioma original:Francès
Gènere: Drama

TRÀILER:

Retrato de una mujer en llamas posa mira en la invisibilitat de la dona en la societat francesa del segle XVIII a través d’una posada en escena íntima i centrada en personatges femenins, apareixent la figura masculina simplement a l’inici i al final de la pel·lícula. Marianne és una jove pintora que és contractada per la mare de l’Héloïse, una jove de classe alta obligada a casar-se després de sortir del convent. Per la mateixa raó, la seva germana es va suïcidar i ara és ella la qui no es vol deixar casar, per això la seva mare contracta Marianne per tal que es faci passar per dama de companyia i la pinti d’amagat per tal d’enviar el retrat al seu promès de Milà. Céline Sciamma dirigeix aquest drama d’època després d’una intensa trajectòria de pel·lícules en la mateixa línia de reivindicació.

El poder de decisió de les dones silenciades i la seva sexualitat són alguns dels subtemes tractats en aquesta pel·lícula d’una forma plenament natural i molt ben encaixada en el curt romanç que tenen les protagonistes. Marianne i Heloïse com a personatges tenen molta química i formen un bon duo ja que són personatges amb passats oposats i un mateix destí però que la societat del moment els impedeix fer-ho realitat, així que tota la trama se centra en el breu període en què es coneixen i se separen, encara que això últim mai no s’arriba a saber fins quan. Marianne és l’arquetip de la dona avançada al seu temps, independent, artista que persegueix la seva voluntat i amb una visió clara de com vol el seu futur, en el qual no hi contempla el matrimoni com a prioritat. En canvi, Héloïse ha estat criada en la classe alta i conservadora de l’època, amb una mare que pràcticament no l’ha criat en enviar-la en el convent i que està a punt de desfer-se d’ella obligant-la a casar com ella va haver de fer, així que tota la seva vida va lligada a la falta de llibertat. Entre les dues, es descobreixen a sí mateixes i gaudeixen dels seus limitats dies de llibertat i d’estima.

Portrait de la jeune fille en feu

A nivell de posada en escena, tot remet a l’estil pictòric de l’època, recordant als quadres de paisatges colorits i a les escenes quotidianes d’interiors de les llars més clarobscures. Els colors dels vestits de les protagonistes són el que tenen molta presència en pantalla, l’una de vermell i l’altra de verd, trencant amb els blaus i marrons del paisatge que les envolta. Els plans també estan composats en base a referències pictòriques i la llum de cada escena emula a que tota la pel·lícula sembli un tableau vivant.

Portrait de la jeune fille en feu

Pel que fa el guió, deixant a part la trama principal, en acabar de visualitzar-la l’espectador, o almenys jo, se sent molt satisfet. No és un clàssic final feliç, però no importa, perquè tot pren molta més profunditat i són els petits detalls que van sorgint al llarg de les escenes entre Marianne i Héloïse que al final es lliguen d’una forma completament delicada i molt satisfactòria. Són aquests petits plantings que van sorgin que al final són els que emocionen més.

Deixant a part aquestes característiques més generals, veient “Retrato de una mujer en llamas” he pensat en dos mites clàssics. El més evident i que s’explicita diverses vegades al llarg de la pel·lícula és el de “Orfeu i Eurídice”. Héloïse el llegeix en veu alta per a la seva secreta amant i per a la criada, i davant el controvertit final d’aquest, les tres dones el discuteixen i opinen segons el punt de vista del seu personatge, sent les dues estimades les que estan a favor que Orfeu no pugui evitar observar la seva estimada encara que suposi no tenir-la mai més. La base d’aquest mite acaba sent el desenllaç del segon acte per a les protagonistes, actuant de la mateixa forma. El mite apareix de nou de forma explícita en el tercer acte, aquesta vegada en forma de quadre, el qual ha pintat la protagonista i l’exhibeix en una exposició d’art. Un home se li acosta i li diu que mai no havia vist una representació com aquella, que sempre es representava Orfeu justa abans o després de perdre per sempre la seva estimada. Marianne, en canvi, ha plasmat el moment exacte, “com si se saludessin” com es diu literalment en el film, immortalitzant les mirades de l’últim adéu entre les enamorades. D’aquesta mateixa escena també cal destacar dues coses: el fet que la protagonista remarca que l’obra és seva però l’ha hagut de signar en nom del seu pare per tal de poder ser exposada, crítica de la recorrenta acció de les dones al llarg de la història de l’art per haver de ser valorades tot amagant la seva veritable identitat, i a nivell de vestuari i art destacar el detall que l’últim cop que les protagonistes es veuen Marianne anava vestida de blau i l’Héloïse amb el vestit blanc de casament. En la representació de quadre Orfeu vesteix amb una túnica blava i Eurídice amb una de blanca.

Portrait de la jeune fille en feu. (Orfeu i Eurídice)

L’altra referència mitològica clàssica que crec que té presència de forma més subtil és la del personatge de Penèlope, la dona d’Ulisses. De la mateixa forma que ella feia i desfeia cada dia i nit el teixit per tal d’allargar el temps per no haver d’escollir nou marit, Marianne també ho fa a la seva manera amb el retrat d’Héloïse, començant-lo des de zero. De totes formes, la mare de la seva estimada posa com a data límit el dia de la seva tornada a la casa, així que finalment Marianne no té més remei que pintar i estimar Héloïse en els pocs dies que els hi queden.

Film molt més que recomanable per la seva narrativa plena de detalls, la seva meravellosa estètica i pel seu reivindicatiu tema, sent una de les pel·lícules que ha marcat més el 2019.

Valèria Cuní

Ben-Hur, de Timur Bekmambetov (2016)

Publicat el per
Respon

Ben-HurFITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Judah Ben-Hur (Jack Huston) és un noble de Jerusalem que té idees oposades a les dels romans. En un temps en què  l’Imperi romà és amo i senyor del món conegut, i governa amb mà de ferro els seus vasts territoris, aquestes diferències polítiques del jove Judah van a tenir les seves conseqüències. Així, Ben-Hur serà falsament acusat de traïció per negar-se a delatar les persones que es consideren enemics de l’estat. A més, el responsable d’aquesta infàmia és el seu millor amic de la infància, Messala (Toby Kebbell), un tribú de l’exèrcit romà. I és que, amb els anys, l’amistat que mantenia amb ell el noble jueu es va acabar convertint en una terrible rivalitat.

Desposseït del seu títol, separat de la seva família i d’Esther, la dona a la que estima (Nazanin Boniadi), Ben-Hur haurà de viure com un esclau, aïllat durant molt de temps en un vaixell. Després de sobreviure diversos anys en el mar, Judah torna a la seva terra. Serà llavors quan decideixi buscar venjança i reclamar el que li pertany. En el seu ferotge intent per guanyar la seva llibertat, i per venjar-se del seu antic amic de la infantesa, acabarà a la sorra del circ, competint en les carreres de quadrigues.

TRÀILER

CRÍTICA

Aquesta pel·lícula, dirigida per Timur Bekmambetov, és una nova versió de la pel·lícula de 1959, que alhora era un remake de Ben-Hur  de Fred Niblo de 1925 i al seu torn adapta la famosa novel·la homònima de Lewis Wallace el 1880.

Si un no en sap res, aquesta pel·lícula planteja una història molt interessant i et deixa amb molta intriga durant tota l’estona, ja que al final és quan s’aconsegueix la victòria; i en tot moment no saps què passarà. La pel·lícula et va deixant poc a poc escenes que fan que et fiquis en el drama, el qual és directe i concret. Les escenes d’acció són fantàstiques, els efectes especials també i els monuments que surten són meravellosos. Crec que s’ha sabut adaptar molt bé als nostres temps, tot i qui ha que li retreu que també ho hagués pogut fer amb els falsos dilemes morals. Què en destaqueu els errors o els encerts?

Si heu llegit la novel·la o heu vist  les versions anteriors, sobretot la mítica de William Wyler,  segurament la cosa canvia. Quina versió us agrada més?

Aparte de la duración, más ajustada, de una hora menos, el guion de Keith R. Clarke y John Ridley, el diseño de producción y la dirección de Bekmambetov abogan por una imagen hiperrealista en los escenarios y las salvajes batallas (Judea, la guerra de los romanos contra los germanos), un toque más político (el movimiento revolucionario de los zelotes, defensores de su tierra frente al invasor, Roma, adquiere un novedoso protagonismo, lo que puede dar pie a numerosos paralelismos con el conflicto actual en la misma tierra, aunque con distintos protagonistas), y una rebaja en las dosis de melodrama. La de Wyler era una película de aventuras con un esencial toque melodramático que desembocaba en una parábola bíblica, y la de Bekmambetov es una película casi bélica, asentada de nuevo en un conflicto entre hermanos que trasciende la individualidad para alcanzar a la colectividad, y que rebaja un tanto el elemento milagroso encarnado por Jesucristo, en beneficio de su mensaje moral (¡y político!).

Wyler era un director especializado en dramas, comedias y melodramas que, con su mayúsculo conocimiento del cine, también se supo mover en el espectacular territorio de la acción. Bekmambetov es un especialista de la tralla, que se mueve a la perfección en secuencias tan espectaculares como las de la batalla de barcos y la carrera de cuadrigas. Ni mejores ni peores; distintas, de otra época del cine. El personaje de Arrio (casi) desaparece, Ilderín toma el papel de segundo padre y, en el último minuto, se les va la pinza con una canción a trasmano. Pero este Ben-Hur nada tiene de fracasado.

Rumores y certezas de un mito, crítica de Javier Ocaña, El País 1 de setembre de 2016

El primer dia de la cinquena temporada del programa despertador d’iCat “Els experts”. “Les pel·lícules de romans són gais?” és el primer clixé que s’encarrega de desmuntar el cinèfil Joan Pons partint de l’estrena  de Ben-hur. I vosaltres, què en penseu de les pel·lícules de romans? i de Ben-hur?

Si voleu saber secrets del rodatge de Ben-Hur no us perdeu aquest documental de rtve:

Valentina Restrepo

1r Batxillerat Humanístic

El monstre de Creta de Silvio Amadio (1960)

Publicat el per
Respon

Resultat d'imatges

LA LLEGENDA

En la mitología grega, Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i d’Etra. La ciutat d’Atenes havia de lliurar cada any un tribut a Minos, rei de Creta. Havien de lliurar cada any noies joves de les famílies més nobles de la ciutat, que serien lliurades al Minotaure que es trobava en el laberint de la ciutat construït per Dèdal.

Teseu, en tenir coneixement d’això, va decidir oferir-se com tribut anual tot i que el seu pare li insistia en no fer-ho. Al final va aconseguir convèncer-lo, afirmant-li que si tenia èxit i aconseguia tornar, posaria veles blanques en el seu vaixell, i si hi havia fracassat, les veles serien negres.
En arribar a Creta, el propi rei Minos els va examinar per confirmar que servien com sacrificis humans. Teseu, al trobar-se en la cort, va conèixer la filla d’aquest, Ariadna. Ella es va assabentar de l’objectiu que tenia Teseu i, havent-se enamorat d’ell, va decidir ajudar-lo, ja que tot i que aconseguís matar el Minotaure, sortir del laberint era una tasca impossible. Per això, li va lliurar un cabdell de fil d’or.
Quan va entrar al laberint, Teseu va anar desenrotllant el cabdell per després trobar la sortida. Quan per fi va trobar el Minotaure, el primer que va fer va ser donar voltes per intentar esgotar  la bèstia. Després s’hi va enfrontar i va donar mort al mInotaure. Tot seguit, va anar seguint el fil que li havia donat la seva estimada per trobar la sortida.

Després de la victòria, Teseu es va reunir amb els joves que l’havien acompanyat i amb Ariadna es van embarcar i posar rumb a Atenes. Durant el trajecte, es van aturar a  l’illa de Naxos. Ariadna, que es trobava indisposada, va baixar del vaixell, i el vaixell va partir deixant  Ariadna a l’illa.

Teseu, a causa de l’eufòria del triomf, es va oblidar de canviar les veles negres per les blanques. Egeu, veient les veles negres que significaven que el seu fill havia fracassat, va creure que el seu fill havia mort. No va poder suportar-ho i es va llançar al mar que rep el nom en honor seu. Gràcies al seu nomenament com a rei, va aconseguir unir els pobles formant l’estat atenès.

DÈDAL

Dèdal era un atenès bandejat a Creta. Va ser el constructor del laberint, on Minos va fer tancar el terrible Minotaure, que era aplacat periòdicament amb sacrificis humans.

Dèdal per desgràcia, va ser tancat, amb el seu fill Ícar, en el mateix laberint. Però Dèdal va construir per a ell i per al seu fill unes ales de cera amb les què, salvant els murs de presó, van sobrevolar Mar Mediterrani. Ícar, desobeint els consells del seu pare, va volar tan a prop del sol que els raigs van fondre la cera de les ales, i va caure al mar que porta el seu nom,mar d’Icària.

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Basada en la llegenda del Minotaure. El Minotaure és un ésser monstruós meitat home i meitat toro amb hàbits caníbals. Aquest és fill de Minos,(rei de Creta) qui  mana construir a Dèdal un laberint per tancar al minotaure i ocultar-ho. Minos, que té subjectes diverses ciutats de la Grècia continental, entre elles Atenes, obligà al pagament d’un tribut (anual) de deu donzelles i deu joves de les millors famílies d’aquesta ciutat per a aliment del minotaure. Com els atenesos estan farts d’aquesta tirania, Teseu, príncep de la ciutat, es presenta voluntari amb la intenció de matar el Minotaure. Quan  arriba al palau de Minos, una de les seves filles, Ariadna, s’enamora perdudament d’ell i, després amb la promesa d’emportar-se-la, l’ajuda per aconseguir el seu objectiu donant-li un cabdell de llana que li serveix de guia per sortir del laberint un cop hagi executat el monstre.

TRÀILER

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=mhzeqF6R4vs[/youtube]

CRÍTICA

Silvio Amadio fa una adaptació italiana poc fidel al mite grec, ja que la presència de un dels personatges principals de la llegenda, el Minotaure, es gairebé inexistent, i el film es centra en la subtrama de conspiració política pel poder entre Freda i Ariadna, i les histories amoroses entre la parella protagonista (Teseu i Ariadna), deixant de banda el mite.

Sembla que el director hagi agafat el mite de Teseu i el Minotaure només com a pretext per a poder explicar (amb una ambientació que no correspon a l’antiga Grècia) la lluita del poble per la alliberació de governants injustos, situació que succeïa en la societat italiana del moment.

Rosanna Schiaffino a El monstre de Creta (1960)

Aspectes a destacar són la caracterització del Minotaure, que és bastant ridícula ja que resulta ser un ésser agradable de veure, “monu” fins i tot,  i, no terrorífic i amenaçador com hauria de ser la imatge d’un monstre, i la poca emoció i sentiments que expressen els actors, sobre tot Freda, personatge molt rígid amb la mateixa expressió per a totes les escenes. Tot aquests factors fan que la història tingui menys credibilitat.

Tot i així, la pel·lícula és molt dinàmica i entretinguda en les escenes d’acció i lluites, però en les altres escenes, és bastant lenta i llarga, provocant que sigui difícil la continuació  del film.

Una curiositat d’aquest és que el protagonista, Bob Mathias, és un atleta olímpic, primer decatleta en guanyar dos ors olímpics consecutius. Tot i el prestigi que donava aquest actor-atleta a la pel·lícula, sembla que aquesta tingués intenció de ser un film Hollywodienc amb molt d’èxit, per l’ús d’ escenaris senzills però grans amb capacitat per a molts extres, i un bon repartiment d’actors coneguts en el món del cinema com Rosana Schiffiano, però sense èxit.

Per últim dir, que no és recomanable per aquells que vulguin entendre el mite de Teseu i el Minotaure, ja que no és fidel, ni els personatges ni la història estan ben representats.

Alexia Àlvarez

Segon de batxillerat Humanístic

El ressuscitat de Kevin Reynolds (2016)

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

La història ens situa a Jerusalem, dies després de la mort de Jesús (un predicador natzarè crucificat tres dies abans), el cos del qual desapareix tres dies després de la seva mort, fet que ell havia anunciat que passaria. A la ciutat no es parla d’una altra cosa i per això, Ponç Pilat mana a Clavius, un centurió romà, que investigui la realitat de l’assumpte. La missió que li encomanen consisteix a localitzar el cos desaparegut de Jesús de Natzaret per tancar i donar fi al tema de la resurrecció. No obstant això, al llarg de la missió, els dubtes augmenten en el centurió, respecte a l’existència del sobrenatural i es veurà confrontat amb els apòstols i els misteriosos esdeveniments que van tenir lloc després de la crucifixió.

TRÀILER

CRÍTICA

Kevin Reynolds mitjançant una nova perspectiva realitza una pel·lícula sobre la història que ha marcat la humanitat. L’interessant és que t’explica una part de la història poc coneguda i representada en el cinema  des d’una perspectiva totalment diferent a totes les que s’han fet fins ara, que és la d’un romà, la de una persona no-creient, no es basa  en els capítols de la Bíblia súper explotats com el naixement, la infància i els últims anys de Jesús, si no que es basa en els capítols desconeguts de la Bíblia, aquells que ningú t’explica, Jesús després de ressuscitar, què va fer? Va tornar al cel el mateix dia, es va prendre alguns dies, què va fer? Després de ressuscitar Jesús va viure quaranta dies, dels quals va tenir alguns moments amb els seus deixebles, amb la gent i la major part del temps la va passar caminant en el desert.

I és que morir crucificat no n’hi havia prou, la fe va traspassar el temps i es va fer més fort per una raó: la resurrecció. No hi havia més demostració de divinitat que la vida eterna. És per això que no només els romans no volien que ningú entres a la tomba de Jesús si no també els mateixos sacerdots jueus, aquells que ho odiaven i creuen, fins ara, que Jesús no va ser un salvador si no va ser un simple boig, un pallasso popular. Totes les pel·lícules de Jesús acaben amb la mort i resurrecció d’aquest però després d’això va haver-hi més, com s’explica en aquest film.

Pel que fa al repartiment, van comptar amb una Maria Magdalena (María Botto) poc creïble com a personatge, des de el meu punt de vista. Jesús va ser personificat per Cliff Curtis, bastant diferent en tots els sentits al Jesús que tenim idealitzat, fins i tot semblava hindú més que jueu. I com sempre el protagonista havia de ser el més atractiu de tota la pel·lícula: Joseph Fiennes protagonitza al tribú romà..

Per anar acabant m’agradaria destacar aspectes de la pel·lícula com la ambientació (que està bé en general) en la qual penso que hi ha alguns errors, com per exemple; en una escena es pot veure que quan mor un soldà romà l’hi posen una moneda a la boca per al barquer, i es mentida, es posaven una moneda a cada un dels ulls tancats.

Es nota que abans de fer la pel·lícula l’equip s’ha informat de com era el món romà aleshores, ja que la ambientació es bona. En petits detalls com les posicions de la infanteria romana, la vestimenta, la jerarquia entre rangs, la manera de fer, de conquerir, i reaccionar contra l’enemic dels romans.. etc et fa apreciar-la encara més.

La conclusió i el missatge del film, es que la fe i la creença es subjectiva i relativa fins i tot per a qui viu la història en primera persona, que totes les posicions en la religió són i han de ser respectables i respectades. Us la recomano.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu de la infanteria romana? I de la forma de conquerir i reaccionar contra l’enemic dels romans?
  • Què en sabeu del procés de dol i de com es deia adéu en el l’època romana als difunts, quines eren les tradicions?

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic

Hèrcules de Brett Ratner (2014)

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Hèrcules, com tots els herois grecs, és un semidéu. Després de realitzar els terribles dotze treballs que li van ser imposats i després de perdre la seva família, decideix girar l’esquena als déus i trobar consol en la recerca d’aventures. Gràcies a les seves aventures, ha trobat homes afins que s’han unit a ell, ja que comparteixen el seu amor pel combat i no tenen por de la presència constant de la mort en les seves vides. El rei de Tràcia pretén que aquests homes formin un exèrcit invencible.

TRÀILER

CRÍTICA

La pel·lícula comença recordant la llegendària història d’Hèrcules, des del seu naixement com el fill del déu Zeus i la mortal Alcmena fins a la realització dels dotze treballs, que no s’expliquen bé, com per exemple el treball de L’hidra de Lerna, es veu una seqüència en què ell la mata però no surt ni que de cada cap tallat en surtin dos més, ni com la mata realment.

Però en el film després de la mort de la seva dona i els seus fills el nostre heroi viu turmentat i viatja per les terres de Grècia oferint els seus serveis al millor postor. Pel camí ha reclutat una banda de lleials i ferotges mercenaris (Autolico d’Esparta, Tideo de Tebas(la ciutat dels morts), Atalanta d’Escitia, Ancialao d’Argos famós vident, Oleu d’Atenes) cadascun especialitzat en l’ús d’unes armes determinades. La fama d’heroi del poble que té Hèrcules atraurà l’atenció del rei de Tràcia, que per mitjà de la seva atractiva filla sol·licitarà l’ajuda de l’heroi per posar fi a la guerra que viu el seu país i vèncer el malvat Rhesus. ¿La recompensa? El seu pes en or.

A partir d’aquest moment la pel·lícula es desenvolupa pels trets característics del gènere al qual pertany, surten batalles èpiques, alguna derrota, entrenament de l’exèrcit, presentació dels personatges, i flash-backs explicatius (mort de la seva família).

Aspectes que m’han sorprès bastant i majoritàriament de forma positiva, primer de tot la quantitat de personatges famosos en la nostra actualitat que surten en el film, com la mateixa dona d’Hèrcules la famosa model Irina Shayk, una altra model bastant coneguda com Barbara Palvin, i també la quantitat d’actors famosos com Joseph Finnes, el mateix Hèrcules que és el famós actor Dwayne Johnson més conegut com “La Roca”, Ian McShane, John hurt conegut a part de per la seva gran trajectòria cinematogràfica pel seu paper com a Ollivander a la saga Harry Potter. Opino que tot aquest repertori és només una estratègia publicitària per a primer donar més bon catxe a la pel·lícula, i fer-ne més publicitat d’aquesta.

Un altre aspecte que m’ha sorprès és el gir que el director dóna a la pel·lícula que en comptes de centrar-s‘ he en els dotze treballs que tot i així no els deixa de banda, se centra més en el després d’aquests i sobretot en el turment que continua sentint l’heroi pel seu assassinat.

També, com al llarg de la pel·lícula es dóna la imatge que Hèrcules és realment un mercenari (i per això s’enfronta l’aventura que ens relata el film), la seva banda el ven al poble grec com un heroi immortal incapaç de ser vençut per ningú, sobretot el seu cosí qui narra a la gent els dotze treballs que va haver de portar a terme. Fins i tot el mateix heroi en un moment de la pel·lícula ho diu: “Solo soy un simple mercenario que lucha a cambio de oro.”

Cal destacar un llenguatge bastant senzill i informal que consta de paraules en diàlegs entre els personatges, com “tio, mi niño, etc.” 

Per últim dir que la pel·lícula ha superat les meves expectatives, ja que penso que aquest enfocament diferent dóna uns aires nous a la història d’aquest heroi, no obstant això, no la recomano a la gent que vulgui saber realment els treballs que va dur a terme, ja que com he dit abans aquest film no se centra en això.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu dels 12 treballs que va haver de fer Hèrcules?
  • Per què se’l considera un semidéu? Quina característica física té?
  • Què sabeu de l’exèrcit grec?
  • Creieu que realment era un mercenari?

Alexia Álvarez Pàmies

Primer de Batxillerat  Humanístic

El discurs del rei de Tom Hooper

Publicat el per
1

Discurs rei cartell.jpg

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Jorge VI (1936-1952), duc de York, està afectat d’una severa tartamudesa, tracta de superar-la per poder exercir el lideratge del seu país, (després de l’abdicació del seu germà gran, Eduard VIII) amb ajuda de l’expert logopeda Lionel Logue, que va intentar eliminar-la emprant una sèrie de tècniques poc ortodoxes, mentre els esdeveniments el porten al tronc del Regne Unit i s’acosta la Segona Guerra Mundial.

TRÀILER

CRÍTICA

“El discurs del Rei” narra una petita anècdota històrica succeïda en un moment especialment rellevant de la història recent. La veu d’un rei, com la de qualsevol figura política, és la seva millor arma per comunicar, convèncer i liderar el seu poble. Un rei que tartamudeja pot semblar un líder feble, una figura feble.

Al meu entendre, la gran troballa de la pel·lícula és mostrar que aquest defecte de la parla que en una altra persona i / o en un altre moment hagués resultat irrellevant, resultava de gran importància per al Rei d’Anglaterra, amb la Segona guerra Mundial a la cantonada i en un moment en què la imatge pública del rei arriba als seus súbdits a través dels mitjans audiovisuals.

Una trama basada, per fer una comparació, en la relació professor-alumne, és una cosa molt vist. Caure en el tòpic és molt, però que molt fàcil. Perquè hi ha elements que inevitablement es repeteixen, ja sigui el xoc de caràcters, la no comprensió del que el professor pretén, el no-respecte per les capacitats de l’alumne, etcètera. Però Seidler i Hooper es fan per sortejar una i altra vegada aquestes dificultats ascendint a cotes de brillantor excepcionals. Un element d’originalitat l’introdueix, òbviament, el fet que un pertanyi a la reialesa i l’altre sigui un plebeu, i que aquest, per aplicar amb èxit el seu mètode, exigeixi una relació d’igualtat, i fins i tot d’amistat. Però la raó que aquesta pel·lícula sigui gairebé un miracle no rau només en això, ja que hi ha mil i un detalls, perfectament cuidats, que contribueixen a reforçar el que s’explica.

Així  podem entendre d’on ve la inseguretat d’Albert i la confiança de Lionel, aprenem a conèixer i contrastar els respectius entorns familiars i les seves diferents responsabilitats. I hi ha escenes redondísimas, que produeixen emocions genuïnes: no voldríem fer el llistat de les mateixes, però val la pena destacar la de la primera consulta d’Albert, la que té lloc a Westminster quan assagen la coronació i, per descomptat, la del climàtic discurs després de la declaració de guerra.

És molt intel·ligent i adient la partitura musical, tant els temes originals d’Alexandre Desplat, com l’ús de música clàssica, Beethoven i la seva setena simfonia en un moment clau. I la fotografia, amb lents curtes, i el recurs a picats i contrapicats, resulta molt apropiada per ressaltar la solitud de la funció real, tot i que, paradoxalment, un es trobi en bona companyia.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?

  • Us preguntareu-ho que té a veure això amb cap assignatura de clàssiques, doncs té a veure amb un famós orador de Grècia que també patia de tartamudesa, sabríeu esbrinar qui va ser i que va fer aquest orador cada dia per superar aquest problema?

  • Podeu comentar aquest fragment de la pel·lícula:

    [youtube]https://youtu.be/oKdtkcdeVSA[/youtube]

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic

Els múltiples referents de la mort de Juli Cèsar

Publicat el per
4

Per poder explicar-ho tot correctament, primer he de recordar qui va ser Juli Cèsar. Es tracta de Gai Juli Cèsar, un líder polític i militar molt important.

Ara bé, el que avui tractaré més profundament és la seva mort: va ser assassinat per unes seixanta persones, la major part senadors, que volien restaurar la legitimitat i la legalitat a la república, provocant-li 23 ferides, encara que només una d’elles va resultar mortal. S’ha de dir una dada curiosa: l’última ferida va ser causada pel Brut, el seu fill, acabant el seu pare els últims moments de la seva vida dient-li: tu també, Brut? Així escenifica William Shakespeare, inspirat en una versió de l’historiador Suetoni, la mort del dictador romà i la punyalada final de Marc Juni Brut.

A la sèrie Forever, més precisament a l’últim capítol de la primera temporada, fan una menció especial de Juli Cèsar. Pels que no hàgiu vist aquesta sèrie, tracta d’un home anomenat Henry Morgan que treballa de metge forense i —aquí ve el que és bo— és immortal. Sí, com llegiu. La seva primera mort va ser fa uns 200 anys, mentre treballava com a metge en un navili d’esclaus africans; desapareix cada cop que mor i apareix a l’aigua nu, clar, on va ser la seva primera mort. Llavors, en no haver mort definitivament mai, té molts més coneixements i habilitats que cap altre metge. Morgan sempre ha estat fugint de tots els llocs quan moria, per no ser descobert, excepte quan es va casar amb Abigail i van trobar un nadó en un camp de concentració alemany durant la Segona Guerra Mundial, ja que aquests dos van ser les úniques persones que van descobrir la seva immortalitat i el van acceptar. De la mateixa manera, durant la sèrie ha trobat  un altre immortal com ell, anomenat Adam.

Doncs bé, a l’últim capítol, troben un punyal del 44 a. C., inclús especifiquen més, del 15 de març. D’aquesta manera, l’especialista al que visiten, els explica que va ser un dels punyals que va ferir Juli Cèsar. Aquest mateix punyal, a més, va ser la primera arma que va matar per primer cop l’anomenat anteriorment Adam, el que ens fa pensar que potser podria haver estat Juli Cèsar en una altra època, tot i que no ho deixen clar. La mala notícia és que mai ho sabrem, ja que la sèrie ha estat cancel·lada.

I ara, (el millor per al final), Game of Thrones, un altre cop. Els que no hàgiu visualitzat l’últim capítol de l’última temporada emesa de Game of Thrones i tingueu intenció de fer-ho, que s’aturin aquí o passaran un estiu horrible amb aquest spoiler. En aquest capítol del que us parlo, assassinen  Jon Snow, un dels protagonistes més importants de la sèrie —us podeu imaginar com estem els fans—. Però, sabeu com? De la mateixa manera que a Juli Cèsar, tots els companys de la Guàrdia de la Nit l’apunyalen, donant-li el cop de gràcia el petit Olly, que estimava molt i era el seu jove protegit. Proveu la tercera opció al minut 55 aquí per poder veure les similituds. És important recalcar com diuen: per a la Guàrdia, com els senadors, que ho feien per a la república.

Creieu que és possible conèixer la història de la mort de Juli Cèsar amb el cinema? Quina pel·lícula, sèrie… la reflecteix millor? Sabeu de cap altre referent cinematogràfic a la seva mort? Informeu-vos i comenteu!

Noelia Nistal García, 1r de Batxillerat Científic.

Xena- La princesa guerrera

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Xena: Warrior Princess
  • Director i guionistes:  John Schulian (Creator), Robert G. Tapert (Creator), Garth Maxwell, Rick Jacobson, Mark Beesley, Josh Becker, Charles Siebert, T.J. Scott, Michael Hurst,Andrew Merrifield, John Fawcett, Michael Levine, Oley Sassone, Robert G. Tapert,Doug Lefler, Gary Jones, Charlie Haskell, John Laing, Jace Alexander, Stephen L. Posey, John T. Kretchmer, Bruce Campbell, Paul Lynch, Renée O’Connor, Chris Graves, Chris Martin-Jones

Guió: R.J. Stewart, Steven L. Sears, Robert G. Tapert, Chris Manheim, Adam Armus , Nora Kay Foster, John Schulian, Paul Robert Coyle, Joel Metzger, Hilary Bader, George Strayton, Terence Winter, Liz Friedman, Emily Skopov, Tom O’Neill, Josh Becker, Peter Allan Fields, Jeff Vlaming, Chris Black ,Carl Ellsworth, Melissa Good, Vanessa Place

  • Any d’estrena: 1995
  • Durada: 45 min.
  • Repartiment: Lucy Lawless, Renée O’Connor, Ted Raimi, Karl Urban, Hudson Leick, Bruce Campbell, Alexandra Tydings, Adrienne Wilkinson, Marton Csokas, Danielle Cormack, Darien Takle
  • País d’origen:  Estados Unidos 
  • Idioma original:  Anglès
  • Gènere:  Acció | Mitologia

ARGUMENT

Sèrie de TV (1995-2001). 6 temporades. 134 episodis. Xena (Lucy Lawless) és una bella guerrera els orígens de la qual es remunten a l’antiga Grècia. Sempre acompanyada de la seva fidel amiga Gabrielle (Renée O’Connor) i del seu poderós disc màgic, protagonitza nombroses aventures que la porten a recórrer diferents regions en la seva eterna lluita contra el mal.

Aquesta pel·lícula té relació directa amb el déu Ares, el qual se li atribueix la guerra, i és un personatge escollit gràcies a la tasca que Xena duu a terme dia a dia. Xena al principi era una guerrera cruel i princesa dels exèrcits d’Ares.

Ares, el déu de la Guerra, intentarà que Xena s’aliï a ell en tot moment, ja que no hi ha ningú com ella per dirigir els seus exèrcits. Una característica important d’aquesta sèrie és l’aparició d’éssers mitològics personificats com els déus de l’Olimp (Zeus, Afrodita,Llauris, Cupido, Posidó, etc.), herois com Hèrcules i Ulisses, personatges històrics com Juli Cèsar, Cèsar August, Calígula, Craso,Cleòpatra i altres personatges variats com Odín, Llucifer, Valquirias etc.

TRÀILER

CRÍTICA

  • Pensar en Xena: la princesa guerrera es recordar aquellas mañanas de verano cuando las cinco cadenas importantes de España, por aquel entonces, destinaban varias horas a programas dedicados para el público más joven para mantenerlos entretenidos.

OPINIÓ PERSONAL

La sèrie de Xena té un valor especial molt sentimental per a mi. Em va tocar veure-la quan anava d’institut (la qual no vaig passar molt bé) i significava una fuita de la realitat. Em va sorprendre moltíssim que s’usés com a base la mitologia grega (ja que m’encanta). I per llavors tenia uns bons efectes especials i una acció molt bona. A més de quedar embaladit amb els paisatges de Nova Zelanda (on es filmava la sèrie).

No obstant això, deixant els meus sentiments a un costat aquesta sèrie realment mereix la pena veure’s pel que és i el que va significar per a la televisió. Si bé és cert que les primeres dues temporades (concretament la primera) poden fer l’efecte que la sèrie és absurda, infantil i fins a en moments ridícula… una vegada arribada la tercera temporada tot canvia. Es converteix en una sèrie que realment impressiona pel contingut de moltes de les seves històries i el complicat que arriben a ser els seus personatges principals.
Poden estar segurs que de no haver estat per aquesta sèrie, moltes sèries d’actualitat no existirien o haguessin trigat molt a aconseguir-se. Als que dubtin sobre la sèrie o solament van arribar fins al contingut “superficial” de la mateixa, han de donar-li una oportunitat i se sorprendran del molt que gaudiran amb ella.
Imad Tmara i Sergio Fèrnandez
2n de Batxillerat

Quo Vadis, d’Enrico Guazzoni 1912

Publicat el per
Respon

 

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

La trama es desenvolupa en els últims anys de l’imperi romà, i en la persecució dels cristians per part de Neró. Precisament el seu nom es deriva d’això fet, Quo vadis, domini? ( “A on vas, senyor?” ) Paraules segons la història cristiana pronunciades per l’apòstol Pere mentre fugia de la persecució romana. D’aquesta pel·lícula es deriven diverses històries, però la principal és l’amor entre Vinici (que és nebot de Petroni )i Lígia una jove cristiana – bàrbara, segrestada per una família romana. Un amor il·lícit entre contraris, que narra la quantitat d’obstacles a vèncer per a aquests dos personatges. A partir d’ allà es desenvolupen un nombre d’accions al voltant de Neró i els cristians. Al final de la pel·lícula Lígia acaba al costat de Vinici, Neró es suïcida i Sant Pere deixa la ciutat, trobant-se amb una aparició de Jesús, per després tornar i morir com a màrtir.

TRÀILER

[youtube]https://youtu.be/fDRFOPannr0[/youtube]

CRÍTICA

“Quo Vadis?” va ser una fita en les primeres pel·lícules èpiques històriques italianes. Degut a que és una pel·lícula bastant antiga, les imatges no són molt bones.

Personalment, tenint en compte l’època de la que és la pel·lícula, crec que està bastant bé.

Blanca L.

La llegenda del Minotaure (2006)

Publicat el per
2

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Minotaur ( La llegenda del Minotaure)
  • Director i guionistes:  Jonathan English,  Nick Green, Stephen McDool
  • Any d’estrena:  2006
  • Durada: 93 min.
  • Repartiment:  Tom Hardy, Michelle Van Der Water, Tony Todd, Lex Shrapnel, Jonathan Readwin,Rutger Hauer, Maimie McCoy, Lucy Brown, James Bradshaw, Fiona Maclaine, Claire Murphy
  • País d’origen:  Regne Unit
  • Idioma original:  Angles
  • Gènere: Terror, Monstres i  Mitologia

ARGUMENT

Cada cinc anys, el petit poble coster en el que habita Theo, s’enfronta a la tragèdia del segrest de nou joves que són joves regalats al Minotaure, deu al que veneren els despiadats soldats del rei Deucalió, i que habita en els ciments de un palau llunya. Theo, valent i audaç , aconsegueix introduir-se en el vaixell que transporta la nova remesa de màrtirs per rescatar a la jove que estima, quedant abandonat a la seva sort, junt amb els seus companys, en el laberint que custodia el Minotaure…

TRÀILER

[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/jpP7wSw9nww[/youtube]

CRÍTICA

La pel·lícula no és dolenta, només té algunes coses que es podrien millorar, com la seva duració, massa curta per explicar una història tan bona com la del Minotaure, i l’altra cosa, és que l’han intentat fer-la com semblant a un film de terror. La pel·lícula consta de dues claríssimes parts, la primera explica el mite del Minotaure, que per cert encara que sigui d’un temps curt ho explica molt bé, i la segona és la barreja entre terror i aventura quan els nois ja estan a dins del laberint enfrontant-se a allò desconegut. El monstre en els plans llargs apareix molt malament digitalitzat i en els plans curts és substituït per un remei de cuir artesanal de mobilitat ortopèdica. En els personatges i l’ambientació de les escenes podem apreciar que el físic i la mentalitat no encaixen amb l’època que volen representar.

El mite del Minotaure encara espera aquella pel·lícula a gran escala que ens apropi a la seva història, i ens endinsi en aquesta.

Alexia Álvarez Pàmies

4t B d’ESO (Opt. llatí)