Arxiu d'etiquetes: Filmografia

Els britans s’embadurnaven amb glast


Fotograma de La legión del águila, 2011

A l’examen de llatí d’avui ha sortit aquest fragment de La guerra de les Gàl·lies 5, 14 de Cèsar que tracta d’alguns costums dels habitants de Britànnia entre els quals generalitza el fet que s’embadurnin la cara amb glast i esdevenen amb aquesta aparença blavosa més esfereïdors. Si heu vist la pel·lícula La legió de l’àguila , no us haurà sobtat gens.

Ex Britannis omnibus sunt humanissimi illi qui Cantium incolunt neque multum a Gallica consuetudine differunt. Interiores frumenta non serunt, sed lacte et carne uiuunt pellibusque uestiti sunt. Omnes Britanni uitro se inficiunt, quod caeruleum efficit colorem, atque hoc aspectu horridiores sunt in pugna.


La legión del águila – Tráiler. Símbolo romano por cine365

Si voleu aprofundir sobre els romans a Britànnia us recomano aquests documentals que trobareu en aquesta galeria ad hoc:

Neix La cinta de Νίκη

El Fil de les clàssiques acaba de tenir un altre nét. Quin goig! Després d’Aracne fila i fila, enguany naixia L’empremta d’Orfeu, el treball de recerca de referents clàssics en la música actual de l’alumne de segon de batxillerat Oriol García-Penche, més conegut com a Deka, obert a la col·laboració d’altres alumnes i d’altres centres, entre els quals hi ha l’institut de Puig-Reig. Ara acaba de néixer amb una alegria immensa La cinta de Νίκη, filmoteca aràcnida dels referents clàssics en el cinema de tres alumnes de llatí i de grec de segon de batxillerat: Constanza Ledesma, Rebeca Sànchez i Carlos Rocamora. Tots tres també tenen la intenció d’obrir el seu bloc a la col·laboració de tothom i jo, com a àvia, tinc l’immens honor de presentar-lo. ECCE!

La cinta de Nike

La cinta de Nike

FELICITER, discipuli!

Dalí + Disney = “Destino”: la genialitat en l’inexorable pas del temps i l’incert esdevenidor

El Teatre-Museu Dalí de Figueres rescata les fantasies animades de dos genis, Dalí i Disney, en la gestació de la pel·lícula «Destino», de 1946, genial barreja dels dibuixos plens de personalitat de Disney i l’imaginari surrealista i oníric dalinià. La font d’inspiració és la cançó mexicana “Destino”, d’Armando Domínguez, la lletra de la qual confegeix tot l’argument de la pel·lícula.

Destino pretén explicar mitjançant els dibuixos animats l’inexorable pas del temps mentre esperem que el destí faci la seva en les nostres vides. La consciència d’un destí inexorable i indefugible esdevenidor estava, com bé sabeu, fortament arrelada a l’esperit grec. A Destino la història d’amor entre una ballarina i un jugador de beisbol/déu Cronos és el fil conductor a través del qual ens mostra les múltiples peripècies abans que l’esdevenidor s’imposi. Quins referents clàssics hi trobeu? Com concebien grecs i romans el pas del temps i el destí? Quins mots encara avui utilitzem? Què us sembla aquesta genial producció de dos genis que el destí va fer que es trobessin? Què n’opineu de les metamorfosis que hi tenen lloc? Què podríeu dir del destí de Dalí amb Destino? Us agradaria conèixer l’incert esdevenidor?…

La pel·lícula original, d’entre sis i vuit minuts, havia de formar part d’un “package film”, però “Destino” el 1946 per manca de pressupost o bé pel conflicte de la Segona Guerra Mundial o no es va acabar o sols es va rodar una seqüència experimental de quinze segons. Finalment, el 2003 es reprèn el projecte i Destino esdevé una realitat gràcies a l’entusiasme de Roy Disney que va crear el curtmetratge a partir del material que se conservava en els estudis Disney i a la Fundació Dalí. Tot i que Disney té la majoria dels dibuixos, la Fundació Gala-Salvador Dalí conserva diversos esboços i croquis per a les imatges de la pel·lícula, principalment estudis preparatoris fets a llapis i tinta sobre paper vegetal, provinents dels quaderns en què Dalí dibuixava i tornava a dibuixar les imatges que tenia al cap.

No ens hem de perdre, doncs, aquesta meravellosa exposició Dalí + Disney = Destino que es podrà veure fins el diumenge 8 de maig de 2011 a la Sala dels dibuixos del Teatre Museu Dalí de Figueres. A la mostra es projecta el curtmetratge, i s’hi exposen 27 peces: 1 oli, 1 aquarel·la, 15 dibuixos preparatoris, –10 inèdits–, i 9 fotografies de Dalí en el procés creatiu d’aquest material, del matrimoni Disney a Portlligat el 1957, i dels Dalí a Burbank (Califòrnia).

ABC

Per altra banda, sortirà en Blu-ray, ben aviat als EUA i al febrer a la resta de món, “Fantasia” i “Fantasia 2000″ que inclourà Destino i un documental sobre la seva creació. Mentrestant a Aracne fila i fila podeu visitar l’apunt L’Olimp de Fantasia i comentar els referents clàssics que hi trobeu.

Salutatio matutina a El Padrí

Visioneu el principi de la pel·lícula El padrí de Francis Ford Coppola (1972) i després relacioneu-lo amb el tema de la societat romana (vid. Labyrinthus). A què us recorda? Quin paral·lelismes hi podeu establir? Per què? Quin poema de Marcial, publicat en El Fil de les Clàssiques en fa referència?…

“El nom de la rosa” i Sant Pere de Galligants

Aquest dijous anirem a Gerunda i visitarem, entre altres, el monestir de Sant Pere de Galligants. Per anar escalfant motors, us demano que visioneu aquest fragment de El nom de la rosa i hi detecteu totes les relacions possibles amb el llatí i amb la nostra visita al monestir (ja sabeu allò de l’Ora et labora i dels Beats, veritat?). Potser la nostra sortida us inspira i aviat tindrem recreacions literàries com a scriptores dels monestirs de l’Edat mitjana i, fins i tot, noves inscripcions llatines després d’interpretar-hi les inscripcions romanes. Qui scribit, bis legit!

De Faetont a faetó

A Igualada vaig fotografiar en el museu del Traginer aquest carro de seients laterals amb entrada pel darrere de la caixa. Sabeu quin nom rep i per què?

Quan el vaig veure em va venir al cap mite, literatura i cinema. Em van preguntar si, entre les meves múltiples aficions, també m’agradaven els carros. Segur que esbrinareu aviat per què.

Heu llegit Una habitació amb vistes de Edward Morgan Forster? Heu vist la pel·lícula, homònima i basada en el llibre, de James Ivory 1986 ? Aquí en teniu un fragment en què apareixen referents clàssics. Què n’opineu?

Tot Heròdot en català

historia_herodot_

Per primera vegada podem llegir Els nou llibres d’història d’Heròdot en català. Els acaba de publicar l’editorial La Magrana: Història de Rubén J. Montañés, professor de la Universitat Jaume I de Castelló, que ja havia traduït a La Magrana els sis primers volums. Història és la primera edició completa de l’obra d’Heròdot en català, abans sols teníem traduïts els sis primers volums també a la Bernat Metge, que començà a traduir el pare Manuel Balasch i ha continuat Joaquim Gestí.

Avui he llegit aquest article-entrevista al diari El Punt Algú que llegeix El senyor dels anells pot llegir Heròdot i el vull compartir amb tots vosaltres per tal d’animar-vos a llegir Heròdot i a establir paral·lelismes amb la novel·la de J.R.R. Tolkien, tot comprovant que l’ésser humà roman inalterable al llarg dels segles, especialment pel que fa a l’estupidesa, i que només es pot entendre el present si s’entén el passat.

Des de Ciceró es considera Heròdot d’Halicarnàs (c.480-420 aC) el pare de la història. Els nou llibres de la història és una investigació de les causes de les guerres mèdiques. És de tots coneguda la meva passió per Heròdot, els referents trobats a El paciente inglés,… i hic et nunc us demano als amants de Tolkien que comenteu les similituds entre una llegenda transmesa per Heròdot en el llibre primer i ampliada per Plató en el llibre X de la República: l’anell de Giges, gràcies al qual va esdevenir rei de Lídia.

Quina és la història de Giges segons Heròdot? Quina és la reinterpretació feta per Plató?
Si fossis Giges, què faries amb l’anell?

Per què Gollum acaba com acaba?

A més del paral·lelisme amb la literatura fantàstica de Tolkien, crec que la llegenda de l’anell de Giges pot ser una bona excusa per fer-ne una dramatització, un muntatge audiovisual, una il·lustració, una actualització literària… Qui s’hi anima?

Ara que tenim tot Heròdot en català no tenim excusa per no llegir-lo i trobar molts paral·lelismes actuals. Bona lectura!

Encara és vigent l’amor platònic?

Per què el tema de l’amor ens interessa tant? L’hem trobat fins i tot a la pel·lícula Àgora d’Alejandro Amenábar en què la saviesa d’Hipàtia desperta l’amor en els seus deixebles. Dimecres vàrem veure que els jardins del Laberint d’Horta estan dissenyats en clau amorosa. Allí vàrem parlar de diferents tipus d’amor: l’origen de l’amor (relleus d’Úranos i Eros, i de Demèter i Zeus dins el jardí dels boixos), els amors divins (rapte d’Europa i d’Amfitrite), l’amor personificat en Eros amb fletxes, amagat dins el laberint de xiprer, el refús amorós personificat per la nimfa Eco a la sortida del laberint tot contrastant amb la sublimació de l’amor (templets de Dànae i Ariadna, més els relleus dels esposos Deucalió i Pirra, i de l’estimada Iris que puja al cel) i l’amor panoràmic i melangiós de la plenitud de la nimfa Egèria. L’amor romàntic que destil·la del paisatge de l’anomenat Jardí Romàntic per passejar-hi amb la parella o trobar-hi l’amor. Amor i bellesa, bellesa i amor!

Què en sabeu de l’amor platònic? Quin és el seu origen? Creieu que avui en dia l’amor platònic encara és vigent?
Aquí teniu un vídeo d’humor italià sobre l’amor platònic a partir del Banquet de Plató:

 i un altre de pervivència clàssica de l’etern tema de l’amor platònic en la música, interpretat per Los tucanes de Tijuana:

També us deixo aquí un fragment de la pel·lícula musical Hedwig and the Angry Inch:

Sobretot us animo a llegir la teoria platònica de l’amor que trobareu al Banquet (Συμπόσιον) i al Fedre de Plató i potser després sabreu què hem de fer amb l’amor. Segur que Plató ens ensenyarà a saber viure l’amor i il·luminarà els nostres problemes amb la seva complexitat.

My Life In Ruins

mividaenruinas
Títol: Mi vida en ruinas (no hi ha versió doblada al català)
Producció:EUA-Espanya, 2009
Direcció:Donald Petrie
Intèrprets:Nia Vardalos, Richard Dreyfuss, Rachel Dratch, Harland Williams, María Botto, María Adánez
Gènere:Comèdia
Recomanada per a tots els públics

SINOPSI:
Una guia turística grega (Nia Vardalos), fastiguejada per un guia rival, està obsessionada en què el seu grup internacional (les turistes espanyoles són les actrius María Botto i María Adánez) descobreixi els encants de Grècia i no només s’interessi per comprar souvenirs; però ho té ben difícil fins que apareix l’amor.

Popi a l'Acròpolis

My Life in Ruins és de la mateixa productora que l’exitosa Mi gran boda griega (2002). Tom Hanks i la seva muller Rita Wilson l’han concebut, després d’haver fet Mamma mia (2008).

Ahir a la tarda vaig anar al cinema a veure Mi vida en ruinas, acabada d’estrenar, no tenia excusa: és una pel·lícula apta per a tots els públics (s’hi pot anar en família!) i relacionada amb Grècia (i és temps de vacances!). Vàrem passar una estona entretinguda i ens vàrem distreure l’oïda, no només amb la música sinó també amb les frases típiques de grec modern i algun diàleg còmic; la vista amb meravelloses postals de Grècia (Atenes, Delfos, Olímpia…), tot i ser rodades algunes escenes a les platges i bars d’Alacant. Hi surten tots els tòpics de Grècia i dels grecs, així com de les nacionalitats dels turistes (les espanyoles divorciades…).

En definitiva, una dolça comèdia romàntica amb belles vistes per veure a l’estiu o en un trajecte en autocar, avió o vaixell.

Grècia és el bressol de la nostra civilització, no un souvenir ni un destí turístic qualsevol. Un lloc que enamora i per enamorar-se. Bon viatge a Grècia! Gaudiu-la si en teniu ganes després de veure My life in ruins.

Faune, sempre polèmic

Com sabeu Faune fou un antic déu romà que rebia culte a Roma al mont Palatí o als seus encontorns. Per la seva afabilitat i per ser favorable (qui fauet), se’l va identificar amb el déu grec Pan. Va perdre amb el temps el caràcter diví i en època clàssica es va multiplicar en faunes (fauni) que són els genis salvatges i camperols, els equivalents als sàtirs grecs, amb qui comparteixen la doble natura de ser mig homes i mig cabres.  Són luxuriosos i amants del vi i de la música i així apareixen en totes les representacions artístiques fins als nostres dies. (Si algú s’anima seria un bon material per fer-ne un muntatge per a Aracne!)

Hic et nunc destacaré només la pervivència musical en Prélude à l’après-midi d’un Faune (1894) de Claude Debussy segons un poema de Mallarmé (1876) en què Faune apareix com un ésser ben libidinós, d’aquí que escandalitzés ben molt quan es va estrenar  a més del to agosarat i  l’orquestació emprada.

Nijinski. Aquarel·la de Léon Bakst. Wikimèdia

Nijinski. Aquarel·la de Léon Bakst. Wikimèdia

El ballarí ucranià Vàtslav Nijinsky (1890-1950) en ballar-lo el 1912 també va provocar un gran escàndol com es pot veure en aquest fragment de la pel·lícula Nijinsky de Herbert Ross (1980), interpretat pel ballarí americà George de la Peña.

Però si voleu també podeu veure un muntatge, que aquests dies ha resultat  ben polèmic, de Christian Comte amb fotografies que  Adolph de Meyer (París, 1868-Los Ángeles, 1946), va fer a Paris el 1912 a La migdiada  d’un  faune, tot recorrent  pas a pas els moviments de Nijinsky:

Si us he despertat la curiositat per Nijinsky i per la dansa fins el 23 d’agost podeu veure al teatre Romea de Barcelona  El salt de Nijinski que la coreògrafa Maria Rovira, amb la companyia Trànsit,  dóna forma a les obsessions del ballarí Nijinsky, a qui l’esquizofrènia obligà a abandonar la polèmica i meteòrica carrera  molt d’hora.