Referents clàssics a Merlí

Després de molt de temps, tornem a parlar de la nostra estimada sèrie de televisió Merlí.

A l’article del dia del docent la Mariona va parlar de com en Merlí explica el mite de la caverna a l’Ivan, però creiem que encara es poden explicar més referents clàssics d’aquesta sèrie de TV3.

Comencem amb el primer capítol, Els peripatètics, capítol on es presenta el personatge de Merlí i aquesta classe, explica què és la filosofia, perquè és important i explicar què eren els peripatètics, filòsofs que caminaven mentre pensaven. En aquest capítol en Merlí coneix l’Ivan Blasco, un jove que pateix agorafòbia i per culpa d’aquesta malaltia ha deixat d’assistir a classe.

Continuem amb el capítol número 2 que parla sobre Plató, en aquest capítol en Merlí pregunta als seus alumnes què és per ells l’amor platònic, la idea que tenen els alumnes dista molt del que deia Plató. I com s’acosta el certamen literari en Merlí proposa a la seva classe fer un poema eròtic i la idea principal és el famós cavall de Troia, que representa la dona i la ciutat, l’home.

Passem al capítol 4, i comencem a parlar sobre Aristòtil, en Merlí diu a en Joan, que la felicitat no és un estat és una activitat i només al final de la vida ho saps. Sí, parlem sobre εὐδαιμονία (felicitat), els alumnes de filosofia, donen les seves idees sobre què és realment ser feliç, molts diuen que la felicitat són els amics i altres que són els diners.

1024x450-Professional

Capítol 5, Sòcrates parla sobre la seva vida, sobre com podia haver-se salvat de la seva condemna de mort, i de com es va negar, de com va retirar les seves paraules, de com va ser acusat de canviar les idees dels joves, quan ell només va demanar que dubtessin, de com va sorgir la seva famosa frase ” només sé que no sé res”, de la desconfiança. Merlí, explica a l’Ivan de com Sòcrates es passejava tot el dia per l’àgora. A classe parlen de la maièutica, el mètode socràtic de caràcter inductiu basat en la dialèctica. I per últim, la referència a en Joan com un heroi grec i en Merlí li diu ”Per tu sacrificaria 10 bous i organitzaria uns jocs olímpics per tota la polis”, una clara referència a l’hecatombe o sacrifici de cent bous i als jocs olímpics, nascuts a Grècia.

Passem a la recta final, capítol 9, amb Epicur, el filosòf de l’hedonisme i la seva recerca de l’ataràxia.

Capítol 10 Els escèptics, els filòsofs que mai no s’implicaven a la realitat. En Gerard fa servir el terme ἐποχή epokhé per acceptar la relació de la seva mare i en Merlí.

Capítol 11, tracta sobre els sofistes, els professionals de la paraula. Gràcies això en Merlí convenç la mare de la Berta perquè canvi de batxillerat. Parla sobre Protàgoras, el primer sofista a vendre les seves habilitats. També convenç en Pol perquè li faci classes particulars a l’Ivan.

Aquest penúltim capítol va sobre Hume, aquest filosòf no està relacionat amb l’antiga Grècia però parla sobre la filantropia, paraula que prové del grec φίλος i ἂνθρωπος. En Merlí diu a en Joan el que ell anomena una pedanteria en llatí, post hoc ergo propter hoc, i vol dir que una cosa vingui d’un altre no vol dir que necessàriament sigui conseqüència de la primera, pels seus problemes amb el seu pare.

Captura

I per a l‘últim capítol, us deixem una foto i us recomanem que veieu la sèrie perquè val molt la pena, tot i que sigui de ficció ens transmet coneixement, i ara estem a l’espera de la segona temporada que també ens agradarà i, amb sèries com aquesta o amb música, aprenem a estimar més la Filosofia i alhora hi trobem molts referents clàssics!

Eloi Salat i Mariona Cava, alumnes de clàssiques de 1r de Batxillerat

En el Dia Mundial del Docent: Merlí a TV3

Avui, dilluns 5 d’octubre, se celebra des del 1994 el Dia Mundial del docent, coincidint que avui fan el quart capítol de la nova sèrie de TV3 Merlí, he pensat que podríem buscar els referents clàssics de Merlí; però, Qui és Merlí? (Per als que no el coneixeu encara):

Merlí Bergeron (Francesc Orella) és un professor de filosofia que  tria un grup d’alumnes de batxillerat per ser els peripatètics del segle XXI. Com si es tractés d’un nou Aristòtil, el Merlí els ensenya a qüestionar les coses, a reflexionar…. Però el seu caràcter irònic i irritant és polèmic dins de l’institut, perquè no tots els professors estan disposats a aguantar les seves manies… Ni tampoc el seu fill, en Bruno Bergeron (David Solans) que és l’alumne més difícil que ha tingut mai, i amb qui intentarà recuperar la relació.

Merlí

Merlí, un profe molt especial, i els seus alumnes

Aquesta sèrie està plena de referents clàssics i des d’aquí us repto a que la veieu (o per la televisió, o per  TV3 a la carta o per YouTube) i m’escriviu als comentaris tots els referents clàssics que hi trobeu.

D’aquí fins que acabi la temporada (13 episodis) aniré completant tots el referents clàssics que hi apareixen. Per anar fent boca, mireu com explica en Merlí el mite de la caverna de Plató a l’Ivan, un alumne que no va a l’institut perquè pateix d’agorafòbia (mot que ve del grec, eh!):

I tornant al dia del docent, m’agradaria saber si coneixeu pel·lícules o sèries sobre professors. En coneixeu alguna? M’expliqueu quin paper fa el docent? N’hi de professors de Llatí, Grec, Filosofia…? A quin professor de pel·lícula us recorda Merlí?

Animeu-vos a mirar la sèrie i comenteu, un bloc s’alimenta dels comentaris!
Us encantarà Merlí amb els seus trucs així com ho fa amb els seus alumnes?

Mariona Cava i Ruiz, alumna de 1r de Batxillerat Humanístic

El riu de la vida

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: A river runs through it
  • Director i guionistes: Robert Redford, Richard Friedenberg i Norman Maclean.
  • Any d’estrena: 1992
  • Durada: 123 min.
  • Repartiment: Brad Pitt, Craig Sheffer, Tom Skerrit, Brenda Blethyn, Emily Lloyd, Edie McClurg, Stephen Shellen, Joseph Gordon- Levitt.
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama

ARGUMENT

Dos germans, Norman i Paul MacLean, creixen a la seva petita casa de camp amb els seus pares, a Montana. De petits ja se’ls veia diferents, Norman, el gran, és un nen tranquil i relfexiu, en canvi, Paul és més impulsiu. Estan educats amb una educació presbiterana.

Es distencien molt més quan un d’ells dos va a estudiar a la ciutat i l’altre es queda allà; aquest fet desperta velles picabaralles i els enfrontaments són pràcticament continus entre els dos. Passen els anys i Norman es converteix en professor i s’enamora, mentrestant, Paul es queda a casa. Encara que sempre hi ha alguna cosa que els mantidrà units: el riu on varen aprendre a pescar.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

-Caryn James (The New York Times): ” Vet aquí dues coses que pensava que mai diria: m’ha agradat la pel·lícula sobre la pesca amb mosca, i Robert Redford ha dirigit una de les pel·lícules més ambicioses i logrades de l’any.”

-Luis Martínez (Diario El País): “És un relat condensat en la mirada càlida dels herois que van de pas (…) Redford construeix amb un ritme pausat un drama tens, evocador i emotiu.”

· Podeu trobar alguna relació amb algun filòsof grec? Quin?

Nora Domingo i Marta Verde
2n batx C

Sòcrates de Rosellini

FITXA TÈCNICA 

Nom original: Socrate
Director i guionistes. Roberto Rossellini, Renzo Rossellini, Jean-Dominique de la Rochefoucauld, Marcella Mariani
Any d’estrena: 1971
Durada: 120 min.
Repartiment: Jean Sylvère, Anne Caprile, Giuseppe Mannajuolo, Ricardo Palacios, Antonio Medina, Julio Morales
País d’origen: Itàlia
Idioma original: Italià
Gènere: Drama, Biogràfic

ARGUMENT

La pel·lícula narra amb detall els últims dies de Sòcrates, incloent el judici i la seva execució. Roberto Rossellini ens mostra el filòsof grec discutint a l’àgora i mostra també els esdeveniments polítics que el van portar a l’històric judici.  La pel·lícula està situada a Atenes entre en segle V i el segle IV a.C.

La pel·lícula està repartida en tres parts:

  • La primera part conté escenes on Sòcrates parla amb els seus amics i els joves de la ciutat d’Atenes. Allà els pot veure la relació entre coneixement i virtut, la felicitat, la justícia, el vincle entre ètica i política, etc . També es veu clarament la diferència entre l’art de persuadir i la recerca de la veritat, el mètode socràtic i les seves idees en relació al diàleg i l’escriptura .
  • La segona part presenta moments intensos de la pel·lícula que representen el judici de Sòcrates i la defensa que fa de si mateix . Basat en el relat de l'”Apologia“, aquesta part inclou l’acusació de Melit, Anitos i Licó. També apareix l’escena que esmenta l’Oracle de Delfos que anunciava que Sòcrates era l’home més savi d’Atenes, i ell diu que no ho és ja que ell no sap res, és un ignorant.  A partir d’això, el filòsof analitza en què consisteix la seva saviesa
  • La tercera i última part continua amb la defensa de Sòcrates. Apareix l’escena en què el filòsof proposa per a si una pena que irrita els jutges, pagar la mínima quantitat de diners possibles i que Atenes li pagui cada dia un sopar.  També es veu part del Critó, quan Sòcrates és visitat a la presó pel seu amic Critó. Allà es desenvolupa l’intens diàleg entre tots dos, que dóna l’ocasió a Sòcrates per reflexionar sobre la justícia, la llei i el deure del ciutadà. Sòcrates no vol fugir ja que diu que és el seu deure com a ciutada, i que si fa això no està sent just i sinó és just no serà feliç. També diu que l’home posa per davant la llei convencional per la llei de la natura. 

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

La pel·lícula està plena de diàlegs socràtics que surten en alguns llibres de Plató. A més està impregnada de les idees de Sòcrates, com el mètode socràtic en contraposició amb la retòrica dels sofistes. També, ens ensenya que  més val saber que no sabem res que pensar-nos que sabem ja que llavors estem més lluny del coneixament. La vida de Sòcrates va estar per la injustícia de ser jutjat per fer qüestionar a la gent, i és que una vida sense qüestionar no val la pena vuire-la.

Què us ha semblat aquesta pel·lícula? L’havíeu vist abans? Quines altres idees hi veieu? Creieu que reflecteix la vida de Sòcrates i el seu pensament?

Irina Balart Casanovas

2n Batx. C

Never Let Me Go de Mark Romanek

Caràtula

FITXA TÈCNICA

Títol original: Never Let Me Go

Director: Mark Romanek

Guionistes: Alex Garland (adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro)

Any d’estrena: 2010

Durada: 103 min.

Repartiment: Carey Mulligan,  Andrew Garfield,  Keira Knightley,  Charlotte Rampling,  Sally Hawkins,  Izzy Meikle-Small,  Charlie Rowe,  Ella Purnell,  Nathalie Richard,  Andrea Riseborough,  Domhnall Gleeson,  Oliver Parsons

País d’origen: Regne Unit

Idioma d’origen: Anglès

Gènere: Drama romàntic i Ciència ficció

 

ARGUMENT

La pel·lícula està ambientada a l’Anglaterra de les dècades 1970-1980, però hi apareixen certs avenços tecnològics inexistents aleshores, a més a més la psicologia dels personatges ens pot recordar fàcilment a l’època victoriana.

Kathy, Tommy i Ruth passen la seva infància a Hailsham, un internat anglès aparentment idíl·lic. Quan surten de l’escola, la terrible veritat de la seva vida els és revelada i la seva amistat comença a afeblir-se.

La pel·lícula és narrada per Kathy quan té 28 anys d’edat ja que ella recorda la seva infància a Hailsham, així com la seva vida adulta després de sortir de l’escola. La història es desenvolupa en una Anglaterra diferent, en què els éssers humans són clonats per proporcionar els seus òrgans per a trasplantaments. Kathy i els seus companys de classe han estat creats per ser donants, encara que la Kathy, ja convertida en adulta, està treballant temporalment com “cuidadora”, algú que dóna suport i convenç els donants que se’ls fa renunciar als seus òrgans i conseqüentment els sotmet a la mort.

 

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Never Let Me Go és una pel·lícula que t’horroritza i t’encisa al mateix temps. El destí tràgic que els espera als protagonistes és cruel i injust, tanmateix els fets estan explicats amb tendresa i harmonia. La vida dels personatges a l’internat era feliç i perfecta, en canvi quan assoleixen la majoria d’edat i han de marxar se n’adonen de la manca de sentit de la seva existència: no exerceixen cap paper fonamental en el món, excepte el de sacrificar-se perquè altres puguin viure amb els seus pulmons, fetges o ronyons. Aquesta visió apocalíptica de la vida impacta a l’espectador i el fa qüestionar-se diversos aspectes de la vida. Kathy, Tommy i Ruth recorden els herois i heroïnes grecs que intenten vèncer el seu destí, però aquest sempre els acaba sorprenent i se’ls emporta juntament amb la seva esperança.

Trobem un clar paral·lelisme entre Never Let Me Go i el mite de la Caverna de Plató:

El mite tracta sobre un grup d’esclaus que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen són ombres (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals.

Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests presoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el què ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.

Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences. Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol, Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.

Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

La Rosa Púrpura de El Cairo, de Woody Allen

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Purple Rose of Cairo.
  • Director i guionista: Woody Allen.
  • Any d’estrena: 1985.
  • Durada: 84 minuts.
  • Repartiment: Mia Farrow, Jeff Daniels, Danny Aiello, Irving Metzman i Stephanie Farrow.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Comèdia.

 

ARGUMENT

En època de gran depressió i crisi estatunidenca als anys 30, Cecilia, es una dona desgraciada que viu a un petit barri de New Jersey. Han fet fora al seu marit de la fàbrica on treballava i ella ha de treballar precàriament a una cafeteria per poder mantenir-se. Mentrestant el seu marit només es dedica a fer el gandul amb els seus amics i a tractar malament la seva esposa.

Tanmateix, Cecilia, no és una persona amargada o ressentida contra el món. La clau per mantenir el seu bon humor és el cinema, al qual acudeix una i altra vegada per evadir-se de la realitat i somiar.

Una nit, el protagonista de la seva pel·lícula preferida, “La Rosa Púrpura de El Cairo”, es fixa en ella i travessa la pantalla per conèixer-la.

 

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

Crítica de Fernando Morales: Diario El País: “Interesantísima comedia, llena de imaginación y sentido del humor al más puro estilo Allen, con un reparto muy acertado para un mítico largometraje. Un lujo.”

Crítica de Luis Martínez: Diario El País: “Deliciosa, inteligente y divertidísima fábula cinéfila (…) Un paso adelante en una filmografía que desde entonces no vivirá un solo momento de desmayo.”

És una pel·lícula encantadora, només començar sona la preciosa melodia “Cheeck to cheeck”, perfecta per endinsar-te en un mon de fantasia. La protagonista, Cecilia, és una dona dolça, alegre i somiadora, que et fa recobrar la fe en la bondat i la innocència de les persones.

En aquest film es planteja un tema molt interessant; la Cecilia té com a recurs per evadir-se del seu matrimoni abusiu anar al cinema. Quan veiem una pel·lícula ens trobem en un estat peculiar: no és somni, però tampoc és vigília. És, diguem, una mena de somni, on el que ve de la pantalla s’articula amb els nostres desitjos, de manera que tot el nostre cos sent: temor, suspens, riure. Estem submergits en la nostra sensibilitat. La protagonista no actua sobre el seu món i es compensa dolçament en les seves fantasies impossibles. Però, ¿hi ha potser una millor possibilitat per ella?

El mateix tema es planteja en la saga de Matrix. La majoria de la gent viu en un món d’il·lusions sense saber-ho. El món de la realitat és molt pitjor, però es podrà canviar a diferència del món de les il·lusions, que és sempre el mateix. Alguns dels que han despertat a la realitat preferirien continuar en el món de ficció. Tot i això, la majoria dels que viuen al “desert real” volen alliberar la humanitat d’aquest món imaginari creat per Matrix, el súper ordinador.

El que és real és miserable però lliure, és la possibilitat d’un nou començament.

Davant la contraposició de Matrix, Allen defensarà que si el món social és irremeiablement conflictiu i frustrant, llavors l’evasió és, més aviat, saviesa.

També podríem prendre’ns aquesta pel·lícula com un film que es correspon amb les necessitats i desitjos de la gent, que són bàsicament els de passar un bon moment oblidant la realitat i els seus problemes, en comptes de fer comparacions com les anteriors amb el mite de la caverna.

Núria Yela,
2n de batxillerat Llatí i Grec

El show de Truman, de Peter Weir

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Truman Show.
  • Director: Peter Weir.
  • Productors: Edward S. Feldman, Scott Rudin, Andrew Niccol i Adam Schroeder.
  • Guionistes: Andrew Niccol.
  • Any d’estrena: 1998.
  • Durada: 103 minuts.
  • Repartiment: Jim Carrey, Laura Linney, Ed Harris, Noah Emmerich i Natascha McElhone.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Drama i comèdia.

 

ARGUMENT

Truman Burbank és un home corrent i ingenu que ha viscut tota la seva vida a Seaheaven, un d’aquests típics pobles on mai no passa res interessant, on té uns veïns encantadors, jardins perfectes… Té una vida de somni amb la seva perfecta esposa i mestressa de casa, Meryl, que treballa a més a més com a infermera. No obstant, de sobte, uns estranys successos el fan sospitar de que alguna cosa anormal està passant. Això s’ajuntarà amb les ganes de veure món de Truman, de sortir d’aquella ciutat on ha viscut tota la vida, però sobretot el que voldrà és  trobar una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però sembla que tots els esdeveniments vagin dirigits a que ell s’hagi de quedar allà on és.

 

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

Crítica de Carlos Boyero: Diario El Mundo. “Muy de vez en cuando, se da el milagro de que a un guionista de raza se le ocurra un argumento insólito, cae en manos de un director de altura y los espectadores podemos disfrutar de lo nunca visto y oido”.

Crítica de Ángel Fdez. Santos: Diario El País.“Brillante.”

Inspirat en el reality show Big Brother, o com és més conegut aquí a Espanya Gran Hermano, “El Show de Truman” és, a les portes del 2012, molt més actual i revolucionària del que va ser en el moment de la seva estrena. El que fa és bàsicament portar el concepte anterior a l’extrem, acabant per ser un cant a la vida i una crítica sense quarter al poder de la televisió i la lluita per les audiències, però sobretot un retrat de l’ésser humà amb tot el bo i el dolent que tenim, que és molt.

Es tracta d’un film molt diferent als quals estem acostumats a dia d’avui, és molt innocent i pacífic, també atrevit en criticar un fenomen televisiu com va ser i continua sent el reality show, i també molt original ja que no té res a veure amb la monotemàtica en els films d’aquests moments, que es resumeixen en acció, sexe i violència. És maco que hi hagi pel·lícules que t’emocionin i et facin pensar, topar-te amb un tema innovador i fresc.

Per primera vegada, en la carrera de Jim Carrey, el seu histrionisme li queda a la perfecció. La seva actuació va d’acord amb tot el món en què viu i en què pràcticament és un producte més de màrqueting. L’evolució del seu personatge queda perfectament captada en una interpretació plena de matisos en què l’actor demostra que és molt millor del que ens havia fet creure amb els seus papers de pallasso. Atenció a la forma de saludar cada matí als seus veïns, la mateixa que fa servir al final amb reverència inclosa i de connotacions molt diferents. Poques vegades se’ns ha eriçat la pell com el moment de la llibertat de Truman, perquè representa la nostra pròpia.

Sabeu a què em refereixo amb la última frase? Efectivament, estableixo relació entre el film i el mite de la caverna de de Plató. “El Show de Truman” consta d’un alt contingut filosòfic, aquest s’inicia quan Truman comença a tenir inquietuds i es va desenvolupant a mesura que la trama avança.

Coneixeu algun altre exemple, ja sigui cinematogràfic o bé de la societat, en el que la figura del mite de la caverna de Plató sigui present?

Què representaria la figura de Truman a la pel·lícula? I el plató del show? Creieu que és moralment correcte el que fa el director del reality show, decidint, manipulant i actuant com una mena de déu?

Si heu vist la pel·lícula, quina sensació us ha deixat després de veure-la? Heu arribat a dubtar de que el món en el que viviu, el món que coneixeu sigui real?

 

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec.

The Matrix, de Wachowski

foto


FITXA TÈCNICA

Nom original: The Matrix

Directors: Els germans Wachowski

Guionistes: Els germans Wachowski

Any d’estrena: 1999

Durada: 136

Repartiment:  Keanu Reeves,  Laurence Fishburne,  Carrie- Anne Moss,  Hugo Weaving, Gloria Foster, Joe Pantoliano, Marcus Chong, Julian Arhanga, Matt Doran, Melinda McClory, Anthony Ray Parker, Paul Goddard, Robert Taylor, David Aston, Marc Aden, Ada Nicodemou, Denni Gordon, Rowan Witt, Eleanor Witt, Janaya Pender, Adryn White, Natalie Tjen,  Bill Young, Jeremy Ball, iona Johnsosn, Harry Lawrence, Steve Dodd, Luke Quinton, Lawrence Woodward, Mihael Butcher, Bernard Ledger, Robert Simper, Chris Scott i Nigel Harbach.

País: Estats Units.

Idioma original: anglès.

Gènere: Trhiller, aventures, acció i ciencia ficció.

ARGUMENT

Thomas A. Anderson (Keanu Reeves) és un programador informàtic de dia i un intrús amb l’alies de Neo de nit, que passa la seva vida buscant a una persona, Morfeu (Laurence Fishburne), i la resposta a una pregunta: Què és Matrix?

TRAÍLER


CRÍTICA

La pel·lícula dels germans Wachowski incorpora sota un treball tècnic i impressionant ple d’efectes especials, un alt contingut filosòfic que desenvolupa al llarg de l’argument de la pel·lícula.

La trama capta l’atenció de l’espectador des del seu inici i en tot moment ens identifiquem amb el seu protagonisme que gracies a la seva aventura ens descobreix que és matrix seguint el ritme de la trama. Tot i el gran contingut filosòfic la història no deixa de ser particular i plena de relacions on apareixen els sentiments més humans entre els seus protagonistes, com la fe que sent Morfeu cap a Neó o l’amor que senten Triniti i Neó. Aquestes relacions ens aproximen al  protagonista  i ens ajuden a identificar-nos amb ell. La pervivència del món clàssic en la pel·lícula és abundant i constant en el contingut filosòfic que conté Matrix. L’argument principal s’inspira en teories de filòsofs clàssics com per exemple la platònica a través del mite de la caverna; així s’estableix un paral·lelisme entre els homes que viuen tancats a la caverna observant ombres i formes que creuen reals, sense saber com és el món exterior, i els homes que apareixen a la pel·lícula connectats a la realitat virtual de Matrix que tampoc coneixen com és el món actual en el que viuen.

Trobem un referent clàssic, aquest cop directe, en el moment en què Neo visita  l’oracle per trobar respostes; l’oracle li mostra un tauler on apareix una inscripció llatina que diu nosce te ipso (coneix-te a tu mateix). Aquest missatge serà clau al llarg de la trama, doncs Neó s’adonarà que per trobar les respostes que necessita s’haurà de conèixer més a si mateix.

Dani Costa

2n Batx. Llatí