Arxiu d'etiquetes: Drama

Fedra de Jules Dassin

Publicat el per
5

Pòster de la pel·lícula. Extret de Wikipedia [Enllaç]

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Phaedra.
  • Director i guionistes: Dirigida i escrita per Jules Dassin.
  • Any d’estrena: 1962
  • Durada: 115 minuts
  • Repartiment: Melina Merkuri (Fedra), Anthony Perkins (Alexis), Raf Vallone (Thanos), Olympia Papadouka (Anna) i Élisabeth Ercy (Ercy).
  • País d’origen: Grècia, Estats Units i França.
  • Idioma original: Grec i anglès.
  • Gènere: Drama

Deixo l’enllaç de la pel·lícula amb subtítols en castellà.

ARGUMENT

La pel·lícula és una adaptació de la tragèdia Hipòlit d’Eurípides. En aquesta versió, Fedra està casada amb Thanos, un ric armador grec. Aquest anteriorment ja s’havia casat i havia tingut un fill, Alexis, el qual estava estudiant a Londres. Quan Thanos s’assabenta que el seu fill esta estudiant art, envia Fedra a buscar-lo i li diu que el porti a París, on ell els esperarà. Fedra coneix Alexis al British Museum de Londres i des d’aquell instant els dos mantenen un bona relació. Alexis canvia totalment la visió que tenia de Fedra. Els dos viatgen a París i es troben amb Thanos, però de seguida ell se’n va per negocis. Aleshores, en el moment que se’n va, els dos admeten els seus vertaders sentiments l’un per l’altre: Fedra havia caigut enamorada del jove Alexis, i ell sentia una gran atracció per la seva bella madrastra. Passen uns dies a Paris, sols, tancats a casa fent l’amor, fins que Thanos truca per saber si el seu fill havia tornat a Londres; això trenca la màgia i els torna a la realitat. Alexis agafa un avió cap a Londres i Fedra torna a Grècia. Quan Thanos ve de Nova York intenta fer somriure la seva dona, però Fedra el refusa i intenta ignorar-lo. Alexis viatja cap a l’illa d’Hidra (Grècia), on el seu pare el rebrà amb els braços oberts i amb el cotxe que ell sempre havia volgut. El jove es comportarà amb normalitat davant el seu pare, però quan Fedra s’acosti, ell intentarà allunyar-la al més possible. Fedra se sentirà trista i desesperada, té el seu estimat molt a prop seu però no pot acostar-s’hi perquè ell l’allunya. Les coses començaran a complicar-se quan en una festa, Ercy, la germana petita de Fedra, conegui Alexis i aquesta caigui enamorada de l’encant del noi. Aleshores, Thanos i el pare de Fedra arribaran a un acord per casar els dos joves. Fedra se sentirà gelosa i intentarà aturar aquest casament. Llavors, el mateix dia que un dels vaixells de Thanos s’enfonsa i perd moltíssima gent, Fedra confesa al seu marit la seva aventura amb Alexis. Thanos deixara Fedra, però donarà una pallissa al seu fill. Finalment Alexis mor tirant-se per un penya-segat amb el cotxe en contra direcció i Fedra se suïcida amb unes pastilles.

TRAILER

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=vB4kmEZaOQ4[/youtube]

CRÍTICA

Melina Merkuri  ens torna a sorprendre amb aquesta adaptació de la tragèdia d’Eurípides. Deixant enrere la prostituta lliure del Pireu de Mai en diumenge, es posa en la pell de Fedra, una dona casada i feliç que ho té tot però que la seva perfecta vida comença a enfonsar-se quan coneix el seu fillastre Alexis. Un gran canvi de personatge, ja que Fedra és una dona molt apassionada i sensible, però Melina demostra el seu gran talent per interpretar qualsevol personatge; sens dubte va ser una gran actiu. Encara que tot el protagonisme sigui per Merkuri, Anthony Perkins també ha estat esplendit en la pel·lícula, sobretot en l’escena final on hi possa molta més força al tornar-se boig.

La pel·lícula en si m’ha agradat. La adaptació de la tragèdia també m’ha semblat molt correcta; es manté l’argument original encara que amb alguns elements canviats o adaptats a l’època dels 60. La personalitat dels personatges també és una cosa que es manté i, igual que en Mai en diumenge ,són personatges realistes. Els diàlegs també estan ben escrits i, com a tota pel·lícula de Jules Dassin, la música està molt ben escollida, és un element important.

En la tragèdia original d’Eurípides, Fedra esta casada amb Teseu i el seu fillastre es diu Hipòlit. El jove Hipòlit és un noi que dedica la seva vida a caçar i l’única deessa que venera és Àrtemis, deessa de la caça i dels boscos, i menysprea Afrodita. Aleshores Afrodita, morta de gelosia, condemna Fedra a enamorar-se d’Hipòlit. El noi rebutjarà Fedra i això la portara al suïcidi, tot deixant una nota acusant el noi de violar-la. Quan Teseu torni i llegeixi la nota, matarà el seu fill. Finalment Àrtemis apareix i tots acaben sabent la veritat de la tragèdia; Hipòlit serà venerat en moltes ciutats.

En la pel·lícula el personatge de Fedra segueix sent el mateix. En canvi Teseu passa a ser Thanos, un magnat dels vaixells, Hipòlit passa a ser Alexis, un noi obsessionat per els cotxes (igual que Hipòlit ho és amb els cavalls) i una mica picaflor, l’esclava de la tragèdia és Anna, la serventa fidel de Fedra la qual sembla enamorada d’ella. Ercy, la germana petita de Fedra, i els seus pares són personatges que no existeixen en la tragèdia però que Dassin va crear per a la pel·lícula.

En la tragèdia l’enamorament de Fedra passa quan Teseu és fora en alguna aventura; aquest enamorament en la pel·lícula també passa quan Thanos és a l’estranger i Fedra va a buscar Alexis a Londres, encara que el consum d’aquest amor no passa quan els dos són a París i Thanos ha tornat a marxar. També s’ha de dir que en l’obra això passa a causa del gels d’Afrodita. En el film veiem el giny mitològic quan Fedra i Alexis es paren davant d’una estàtua de la deessa i, seguidament, la càmera la enfoca. Una de les grans diferencies entre l’obra d’Eurípides i el film de Jules Dassin és que Alexis sí que sent una mica d’afecte i atracció física per Fedra, en canvi, Hipòlit, repudia totalment a Fedra (i a les altres dones) tot i venerar i estimar una deessa. Hipòlit quan s’assabenta de l’enamorament de Fedra li dedica unes paraules de repuig que fereixen el cor de la pobra Fedra; quan la Fedra dels 60 admet a Alexis que l’estima, ell no s’ho pensa dos cops i decideix encendre encara més l’espurna de luxúria que havia aparegut entre els dos.

Fotograma de la pel·lícula. [Font]

L’esclava de Fedra intenta ajudar-la i que se centri en el que és bo i normal. Anna, la bona serventa de Fedra, també fa les mateixes funcions que aquesta esclava, però crec que intervé més i que, analitzant les seves accions, sembla enamorada de Fedra -cosa que em sorprèn si estem parlant d’una pel·lícula dels 60.

Les trobades de passió entre Fedra i Alexis només passen durant l’estada a París. Quan cadascun torna a la seva realitat i es veuen una altra vegada, setmanes després a Grècia, Alexis ignorarà Fedra i serà al més fred possible amb ella, mentre que la pobra dona, embruixada per la passió, intentarà acostar-s’hi. Això s’anirà allargant en tota la pel·lícula fins arribar al punt on Fedra no pugui més i admeti al seu marit que està enamorada del seu fill. En la tragèdia, l’enamorament de la protagonista, el descobriment d’Hipòlit i el seu rebuig, el suïcidi de Fedra i l’assassinat d’Hipòlit passaran durant tot un dia.

En el final també hi ha alguns canvis. En l’obra, Fedra se suïcida amb una corda al coll i, a més, deixa una nota acusant Hipòlit d’haver-la violat com a motiu del seu acte. Hipòlit va morir mort esquinçat per dos cavalls per ordre del seu pare. En el film, el mateix dia en que el vaixell “Fedra” pateix un accident i mor molta gent, Fedra admet a Thanos haver tingut una aventura amb el seu fill, aquest no la perdona però la deixa marxar; Alexis és qui rep. Thanos li dóna una pallissa que el deixa amb diverses ferides. El jove culpa Fedra de tots els seus mals, agafa el seu cotxe i se’n va. En el viatge, Alexis va cantant a l’hora que plora i condueix en zig-zag, això el portarà a caure per un penya-segat per anar en contra direcció, on morirà; igual que Hipòlit va morir per culpa dels seus cavalls, Alexis mor a causa de conduir malament el cotxe. Fedra s’acaba suïcidant en el seu llit mitjançant unes pastilles que la deixen com si estigués adormida.

  • Has vist la pel·lícula? Si és així, què et va semblar?
  • Què opines del conflicte que planteja el mite? És possible l’amor entre una dona madura i un noi jove?
  • És un tema que s’ha plantejat sovint en el cinema. Se t’acudeixen d’altres exemples de relacions d’aquesta mena?

Marina Ruíz

2n batxillerat Institut Isaac Albéniz de Badalona

También la lluvia

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT:

El director de cinema Sebastián  i el productor Costa arriben amb el seu equip a Cochabamba, Bolivia, on volen filmar una pel·lícula sobre el primer viatge de Colom al Nou Món, la imposició sobre els nadius i la rebel·lió que això va provocar. Limitat pel pressupost, en Costa decideix filmar a Bolívia, el país més pobre de Sud-amèrica, on troben treballadors locals encantats de guanyar dos dòlars al dia com a extres a la pel·lícula i disposats, a més, a ajudar en el muntatge dels sets. Costa s’estalvia milers de dòlars contractant extres perquè facin tasques que haurien de fer treballadors especialitzats.

Sebastián contracta Daniel pel paper de Hatuey, el cabdill Taíno que va encapçalar la rebel·lió contra els espanyols, i a la seva filla Belén també en un paper destacat. En la primera trobada Costa desconfia d’en Daniel i s’oposa a contractar-lo. Sebastián no sap que el Daniel lidera les manifestacions contra la privatització de l’aigua a Bolívia. La filmació comença amb bon peu, tot i els problemes que causa l’alcoholisme de l’actor Antón, (Karra Elejalde) que fa el paper de Colom, però Costa s’intranquil·litza quan s’adona de la implicació del Daniel en la revolució. Aquest fa creure a en Costa que obeirà les seves insistents peticions perquè deixi de manifestar-se, però continua participant-hi fins que és ferit i empresonat. El director, Sebastián, pateix un conflicte moral i comença a dubtar que la filmació es pugui acabar, però el productor, que ha subornat la policia per alliberar Daniel temporalment fins que hagin filmat una escena clau, el tranquil·litza. En acabar de filmar l’escena la policia arriba a la jungla boliviana per detenir de nou Daniel, però els extres assetgen els agents i Daniel aconsegueix d’escapar.

Aquella nit els actors principals, Juan i Alberto, veuen les notícies sobre la violència a Cochabamba i s’espanten fins al punt d’exigir fugir de Colòmbia. Sebastián els prega que s’hi quedin i ells, encara que no ben convençuts, accepten. L’endemà, mentre els actors i l’equip es preparen per anar a filmar, la dona d’en Daniel, Teresa, es presenta davant Costa i li prega desesperadament que l’ajudi a trobar la seva filla Belén, de qui ha perdut el rastre en les protestes i de qui li han dit que ha estat ferida i necessita tractament en un hospital. La insistència de la Teresa apel·la a la consciència d’en Costa, qui tot i les crides d’en Sebastián perquè marxin a l’aeroport amb la resta de l’equip i els actors decideix ajudar-la. Després de conduir amb la Teresa a través dels obstacles d’una Cochabamba en plena revolució aconsegueixen salvar la vida de la Belén encara que queda ferida d’una cama. Mentrestant, la resta de l’equip de filmació es troba un bloqueig militar i tots excepte Antón abandonen Sebastián i tornen a casa. Poc després la companyia multinacional de l’aigua marxa de Colòmbia i s’acaba la revolució, però Cochabamba queda en ruïnes després del conflicte. Costa mostra esperança que la pel·lícula es podrà acabar i en Daniel, ple d’emoció, li dóna un flascó amb aigua boliviana en agraïment dels seus esforços salvadors.

TRÀILER:

[youtube width=”550″ height=”450″]https://youtu.be/FaiuQX1epts[/youtube]

CRÍTICA:

“También la lluvia” va ser ben rebuda per part de la crítica, ja que la majoria de crítiques que van rebre van ser positives. És bona i complexa pel·lícula, ja que és un gran assoliment enfilar diverses pel·lícules en una sola, amb un resultat de construcció estructural gairebé perfecte. Icíar Bollaín potser ha realitzat una de les seves millors pel·lícules en la seva carrera.

Sabríeu dir-me quin referent clàssic trobem en aquesta pel·lícula?

Rebeca Barroso i Ana Mª Falcón

2n de Batxillerat

Llatí

Quo Vadis, d’Enrico Guazzoni 1912

Publicat el per
Respon

 

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

La trama es desenvolupa en els últims anys de l’imperi romà, i en la persecució dels cristians per part de Neró. Precisament el seu nom es deriva d’això fet, Quo vadis, domini? ( “A on vas, senyor?” ) Paraules segons la història cristiana pronunciades per l’apòstol Pere mentre fugia de la persecució romana. D’aquesta pel·lícula es deriven diverses històries, però la principal és l’amor entre Vinici (que és nebot de Petroni )i Lígia una jove cristiana – bàrbara, segrestada per una família romana. Un amor il·lícit entre contraris, que narra la quantitat d’obstacles a vèncer per a aquests dos personatges. A partir d’ allà es desenvolupen un nombre d’accions al voltant de Neró i els cristians. Al final de la pel·lícula Lígia acaba al costat de Vinici, Neró es suïcida i Sant Pere deixa la ciutat, trobant-se amb una aparició de Jesús, per després tornar i morir com a màrtir.

TRÀILER

[youtube]https://youtu.be/fDRFOPannr0[/youtube]

CRÍTICA

“Quo Vadis?” va ser una fita en les primeres pel·lícules èpiques històriques italianes. Degut a que és una pel·lícula bastant antiga, les imatges no són molt bones.

Personalment, tenint en compte l’època de la que és la pel·lícula, crec que està bastant bé.

Blanca L.

Una vida senzilla d’Ann Hui

Publicat el per
1

 FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Chun Tao-Chung és una dona que fa seixanta anys que treballa per a la família Leung. Roger és l’únic membre de la família que encara viu a Hong Kong i un dia, en tornar de treballar, Roger descobreix que Tao ha patit un vessament cerebral i la porta a l’hospital. Quan ella li diu que vol deixar la seva feina i marxar a una residència, ell li troba una habitació en un centre dirigit per un vell amic. En aquest geriàtric dominava l’amuntegament de persones i la manca de privacitat. A força de dedicar temps i atenció a les necessitats i desitjos de Tao, Roger descobreix què significa per a ell la criada.

Aquesta pel·lícula és una història molt humana, tendra i commovedora sobre la relació de tota una vida entre Roger, un productor de cinema de mitjana edat, i Tao, la serventa que s’ha ocupat de cuidar en Roger des que era un nen i de servir la seva família durant més de 60 anys. Quan Tao decideix jubilar-se i sense cap familiar que pugui fer-se’n càrrec, Roger decideix que és el moment de tornar tants anys de servei i es bolca en ella com si es tractés de la seva pròpia mare.

TRÀILER

[youtube]http://youtu.be/pFBLHvoP95A[/youtube]

CRÍTICA

  • “Una de mis películas favoritas del año.”
                                                          Roger Ebert: “A simple life” Chicago Sun-Times
  • “La Sra. Hui, una de las escasas directoras de éxito de Hong Kong, adapta una historia real, y la película conserva el sabor de lo cotidiano: el drama simplemente se desarrolla, sin momentos explosivos, pero no sin emoción”
  • “Uno no puede sino asombrarse ante el tacto, la precisión, la elegancia y el palpable y legítimo humanismo de la mirada de Anne Hui a la hora de abordar un tema y unas relaciones que, sin duda, hubiesen sido material abrasivo en manos de un director occidental”
                                                                Jordi Costa, “Devolver el amor”. Diari El País
  • “No sorprende la cantidad de premios que ha ganado «Una vida sencilla», sobre todo su prodigiosa actriz principal (…) “
                                  Federico Marín Bellón: “El triunfo de la bondad” Diario ABC
  • “Estupenda (…) Si me preguntan por una película con verdadero espíritu de navidad, les recomendaría ‘Una vida sencilla’ sin dudar (…) “
                    Salvador Llopart: “Una vida sencilla: calor humano”La Vanguardia

Arran de comentar a classe el poeta llatí Horaci, vàrem conèixer aquesta pel·lícula oriental amb pervivència horaciana. Precisament, per això, ens agradaria deixar l’opinió que la nostra professora va deixar en forma de comentari en l’article del nostre company Eric, tot animant-nos també a obrir-ne un apunt aquí, a  La cinta:
“Eric, quan vares fer aquest apunt i vares exposar-lo a classe, jo no havia vist la pel·lícula d’Ann Hui, tot un referent del cinema asiàtic. Avui l’he vista gràcies al teu suggeriment i m’ha agradat molt. Tot i ser completament de cultura oriental, a més del tòpic horacià de la frugalitat que comentes també li afegiria el de la inexorabilitat de la mort i el del Carpe diem, quan Ah Tao consenteix en seguir donant diners a un dels seus companys de la residència perquè se’ls gasti amb dones de la vida mentre encara pugui. És una pel·lícula (més aviat és cinema documental) molt humana i feta amb molt pocs mitjans; però amb una actriu principal, Deabie IP, mereixedora, entre d’altres, del guardó a la Millor Actriu Internacional del Cinema de Venècia. Crec que és una pel·lícula que si la veieu per Nadal o Cap d’Any us farà pensar més en la vida senzilla, en la frugalitat, en els llaços afectius que uneixen els humans… “

No us la perdeu!

A simple life

Marta Verde i Nora Domingo

2n batx C Llatí

Hispania, la leyenda

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Hispania, la leyenda

Directors: Carlos Sedes, Alberto Rodríguez Librero, Santiago Amodeo, Jorge Sánchez-Cabezudo

Guionistes: Ramón Campos, Gema R. Neira, María José Rustarazo

Música: Federico Jusid

Any d’estrena: 2010

Durada: 60 min.

Repartiment: Roberto Enríquez, Juan José Ballesta, Lluís Homar, Manuela Vellés, Ana de Armas, Jesús Olmedo, Natalie Poza, Antonio Gil, Alfonso Bassave, Pablo Derqui, Ángela Cremonte, Hovik Keuchkerian, Luz Valdenebro, Iván Sánchez, Juana Acosta, Thais Blume, Ana Rujas, Irene Arcos

País d’origen: Espanya

Idioma original: Espanyol

Gènere: Aventura, Històric, Acció i Drama

ARGUMENT:

La història ens situa a Hispània, al segle II a.C. En un món en què el poder d’uns pocs governa i mana sobre la vida de molts, un grup de rebels hispans liderats per Viriat, es manifesta contra el poder per poder gaudir d’un futur més digne i millor. El poble hispà lluitarà contra Roma per defensar el seu territori. És la història d’un grup d’homes joves valents, decidits a donar-ho tot pel seu poble. Perquè Viriat no estarà sol en la seva lluita; Sandro, Darío, Paulo, Héctor … Junts formen un petit però resistent grup de rebels disposats a arriscar la seva vida per complir el seu objectiu: alliberar Hispània del setge romà.

El principal antagonista de la sèrie és Galba, el líder dels romans a Hispània. Aquest personatge centra la ira de quasi tots els personatges per culpa del seu comportament i els seus aires de superioritat.

La trama de la sèrie està iniciada per una revolta que van fer els hispans en una de les brutals agressions de Galba al seu poble. A partir d’aquí i per culpa d’aquest enfrontament inicial, Galba agafa al poble hispà molta ràbia i ganes de venjança, i aquesta venjança és la que causarà el conflicte principal del serial. 

Els personatges estan dividits en tres bàndols, els herois (hispans), el poble i els enemics (romans). Els personatges més destacats del bàndol dels herois i dels enemics són:

Bàndol dels herois

Viriat
Viriat és el personatge principal de la sèrie. És un pastor, fill d’un bandoler que va abandonar a la seva família. Va perdre a la seva dona quan ella va donar a llum a la seva filla Altea. És un home lleial i sacrificat. Amb l’arribada dels romans perd la seva filla, a partir d’aquí jura venjança contra la república romana. Mor assassinat per Marco després d’una trampa ideada per Galba. La seva mort se li atribueix a Darío, Paulo i Sandro.

Paulo
Paulo és un jove que va perdre a la seva promesa, Nerea, en la invasió romana impedint el seu casament. S’uneix a Viriat per aconseguir recuperar a la seva estimada, que s’ha convertit en esclava pels romans. Mor crucificat juntament amb Sandro i Darío.

Darío
Darío és membre del Consell de Nobles del poble, la seva intenció és fer veure als altres pobles hispans el que fan els romans. És un home culte que defensa les seves idees fins a la mort. Finalment, mor crucificat juntament amb Sandro i Paulo.

Bàndol dels enemics

Galba
És el principal enemic de Viriat. És una persona cruel i desconsiderat, l’única intenció que té és guanyar-se el respecte de tota Roma perquè, a la seva tornada, el seu nom sigui sinònim de victòria i davant del senat el puguin veure preparat per ser cònsol.

Marco
Marco és el primer oficial de Galba i és el que s’encarrega de fer la feina bruta del seu líder. Es caracteritza per la disciplina que té davant del seu seva exèrcit. Encara que intenta ser lleial al seu cap, manté una relació secreta amb la seva dona Claudia.

Claudia
Claudia és la dona de Galba, filla d’un senador anomenat Tulio que és assassinat per uns homes contractats pel seu marit. Està acostumada a aconseguir sempre el que vol i és, per tant una capritxosa.

[youtube width=”500″ height=”400″]https://www.youtube.com/watch?v=YI10dbZLJt4[/youtube]

CRÍTICA:

La sèrie va tenir una rebuda bastant bona, arribant als 4.768.000 d’espectadors i un 22,7% de share. El capítol següent va marcar el màxim d’audiència enganxant al televisor a més de 5 milions de persones, però a partir del tercer capítol les xifres d’espectadors es van estabilitzar i de mica en mica van baixar. Aquesta sèrie compte amb 3 temporades, la primera de 9 capítols, la segona de 8 i l’última de 3. En la quantitat de capítols per temporada es pot veure com la sèrie va anar perdent confiança per part de la cadena i dels espectadors.

El rodatge es va realitzar en gran part a Extremadura. Els poblats romans i hispans també van ser construïts en aquesta zona, el primer a Jaraíz i el segon en la Dehesa Boyal de Torremenga, igual que el rodatge dels exteriors, mentre que els interiors es van rodar als estudis de Boadilla del Monte. El motiu pel qual es va escollir Extremadura per rodar els exteriors va ser perquè permetia que en la gravació, la càmera pogués captar grans extensions de terreny, igual que les muntanyes i el terreny de color verd, que permetien donar un toc èpic a la trama.

L’inici de la sèrie va estar submergit en polèmica, ja que deien que les seves promocions tenien moltes similituds amb les del llibre El nom del vent de Patrick Rothfuss.

Tot i la mala valoració per part d’alguns mitjans de comunicació o pàgines web, la sèrie ha rebut algunes nominacions a premis com l’ALMA pel millor guió de sèrie de televisió o Fotogrames de Plata al millor actor per a Lluís Homar. A més, gràcies a la interpretació que fa Homar de Galba és premiat per l’Acadèmia de TV. Segons alguns professionals del medi, la sèrie va tenir una acceptable recepció per part de l’audiència pel fet que, tot i que el televident no té un coneixement de primera mà sobre el tema, sí que té referència a través del que ha estudiat o sentit. Això porta l’espectador a entendre com a real i proper el que està veient, confonent la ficció amb la realitat.

Hispania, la leyenda compte amb l’assessoria històrica del professor de la universitat de Granada Mauricio Pastor. Tot i aquesta assessoria la sèrie va ser criticada en els mitjans de comunicació per la falta de rigor històric i per la recurrència als tòpics com la indumentària dels personatges, els noms dels personatges o la forma de subjectar l’ arc.

Un altre professor, Guillermo Calleja, va dir que l’ambientació estava molt idealitzada i la imaginació era desbordant en alguns casos, com l’atracció que sent una patrícia romana cap a un estranger o el tractament que se li dóna a les falcates, totes iguals, quan en realitat tenien la mida d’acord amb la mesura del guerrer des de la punta dels dits fins al colze.

Els responsables de la sèrie i el mateix professor Mauricio Pastor van contestar a totes les crítiques dient que si els personatges són així, és perquè en una ficció has d’aconseguir que els teus personatges siguin reconeixibles i propers per al públic. Han de buscar sempre que l’espectador se sent identificat amb el personatge. Per aquest motiu els hispans estan una mica “occidentalitzats”.

Finalment, i donant la meva opinió, crec que la trama de la sèrie és bona, encara que no segueix al 100% la història real i tingui algunes errades històriques. Actualment hi ha molt poques pel·lícules o sèries que respectin la història original al 100%, ja que intenten fer-la més comercial perquè la vegin molts més espectadors i poder-la fer rentable.

Víctor Huete

Batxillerat Humanístic

Èdip, el fill de la Fortuna de Pier Paolo Pasolini

Enllaç

2

FITXA TÈCNICA:

Títol original: Oedipus Rex (Edipo re)

Director i guionistes: Pier Paolo Pasolini i Luigi Scaccianoce

Any d’estrena: 1967

Durada: 99 minuts

Repartiment: Silvana Mangano,  Franco Citti, Alida Valli, Carmelo Bene, Julian Beck, Luciano Bartoli, Francesco Leonetti, Ahmed Belhachmi, Giovanni Ivan Scratuglia, Giandomenico Davoli, Ninetto Davoli, Laura Betti, Pier Paolo Pasolini, Isabel Ruth

Pais d’origen: Itàlia i Marroc

Idioma original: Italià

Gènere: Drama

ARGUMENT:

Laios i Iocasta, reis de Tebes, descobreixen mitjançant un oracle que llur fill Èdip serà l’assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Així doncs, ordenen un esclau que es desfaci del nadó al mont Citeró. L’esclau, però, sent llàstima del nadó i decideix no matar-lo, sinó abandonar-lo. És aleshores que el recull un pastor de Corint que el duu al rei de Corint, que l’adopta com a fill seu.

Un bon dia Èdip descobreix mitjançant l’oracle d’Apol·lo l’horrible vaticini i se’n va de Corint. Durant el viatge troba en Laios al camí. Comencen a barallar-se, i finalment Èdip mata el rei Laios i els seus guàrdies. Quan arriba a Tebes, allibera la ciutat de l’esfinx, i obté el tron de la ciutat quan es casa amb Iocasta: aleshores s’acompleix l’oracle.

Temps després, per tal d’acabar amb una gran epidèmia a la ciutat, Èdip consulta l’endeví Tirèsias, que li confirma la causa d’aquesta epidèmia: l’assassinat de l’antic rei Laios. Un cop sabuda la veritat Iocasta se suïcida penjant-se al palau i Èdip es punxa els ulls per quedar-se cec. Finalment fuig de la ciutat.

TRÀILER:

[youtube]https://youtu.be/qcSwIU_pCYE[/youtube]

CRÍTICA:

Èdip rei és una cèlebre representació de la tragèdia grega pels sentiments de compassió, de terror, por i passió – representats com la catarsi – : Èdip , volent trobar el culpable de la seva desgràcia, de la seva veritable història va ser destinat a descobrir que ell mateix és el culpable per haver matat el seu pare i per haver-se casat amb la seva mare.

Durant la pel·lícula, em vaig adonar del problema de l’autoidentificació d’Èdip: perquè vol conèixer la veritat, costi el que costi, i en la seva recerca troba la relació amb els altres personatges: Jocasta mare seva i esposa; Creont cunyat seu  i l’endeví Tirèsias, i el seu veritable pare, Laios, etc .

Amb Èdip igualment es reflecteix la impotència de l’ésser humà davant el seu destí (amb un desenllaç catastròfic), en què els seus sentiments, debilitats i defectes superen la raó, es dicta la superioritat indiscutible de Déu sobre l’ésser humà, és com un camí per complir la nostra missió a la vida. Vol reflectir la superioritat de Déu (que en la història no és només un) enfront dels homes, la manera en què regeix el món i ens demostra per què no s’ha de reptar ja que sempre ens superarà, planteja que la naturalesa farà complir les seves normes a qui no les compleix, tot i que desconegui la seva falta. A partir del caràcter ens podem adonar del respecte i la fe que el poble tenia envers els oracles i els déus.

La pel·lícula em va fer pensar que realment hi ha un destí immutable: una línia ja traçada per a les nostres vides. Això de “predestinar el destí” potser és possible, però la nostra mania com a éssers humans per desafiar nostre Déu no està permès. Aquesta tragèdia em deixa clar que ningú no pot escapar del seu destí, que a fi de comptes s’imposa a la raó humana  i m’ha despertat la curiositat i l’interès per llegir la tragèdia en què es basa de Sòfocles.

Tenía dos objetivos: primero, hacer una especie de autobiografía completamente metafórica (y, por consiguiente mitificada); y segundo, confrontar el problema del psicoanálisis sobre el mito, pero en lugar de proyectar el mito sobre el psicoanálisis, reproyecté el psicoanálisis sobre el mito. Esta era la operación fundamental de Edipo…

José Luis Guarner, Pasolini. XXV Festival Int. de Cine San Sebastián, 1977.

Edipo Rey from cineculturalclub on Vimeo.

Rebeca Barroso

1r de Batxillerat

Grec

Never Let Me Go de Mark Romanek

Publicat el per
2

Caràtula

FITXA TÈCNICA

Títol original: Never Let Me Go

Director: Mark Romanek

Guionistes: Alex Garland (adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro)

Any d’estrena: 2010

Durada: 103 min.

Repartiment: Carey Mulligan,  Andrew Garfield,  Keira Knightley,  Charlotte Rampling,  Sally Hawkins,  Izzy Meikle-Small,  Charlie Rowe,  Ella Purnell,  Nathalie Richard,  Andrea Riseborough,  Domhnall Gleeson,  Oliver Parsons

País d’origen: Regne Unit

Idioma d’origen: Anglès

Gènere: Drama romàntic i Ciència ficció

 

ARGUMENT

La pel·lícula està ambientada a l’Anglaterra de les dècades 1970-1980, però hi apareixen certs avenços tecnològics inexistents aleshores, a més a més la psicologia dels personatges ens pot recordar fàcilment a l’època victoriana.

Kathy, Tommy i Ruth passen la seva infància a Hailsham, un internat anglès aparentment idíl·lic. Quan surten de l’escola, la terrible veritat de la seva vida els és revelada i la seva amistat comença a afeblir-se.

La pel·lícula és narrada per Kathy quan té 28 anys d’edat ja que ella recorda la seva infància a Hailsham, així com la seva vida adulta després de sortir de l’escola. La història es desenvolupa en una Anglaterra diferent, en què els éssers humans són clonats per proporcionar els seus òrgans per a trasplantaments. Kathy i els seus companys de classe han estat creats per ser donants, encara que la Kathy, ja convertida en adulta, està treballant temporalment com “cuidadora”, algú que dóna suport i convenç els donants que se’ls fa renunciar als seus òrgans i conseqüentment els sotmet a la mort.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=p–J5_HMtlw[/youtube]

CRÍTICA

Never Let Me Go és una pel·lícula que t’horroritza i t’encisa al mateix temps. El destí tràgic que els espera als protagonistes és cruel i injust, tanmateix els fets estan explicats amb tendresa i harmonia. La vida dels personatges a l’internat era feliç i perfecta, en canvi quan assoleixen la majoria d’edat i han de marxar se n’adonen de la manca de sentit de la seva existència: no exerceixen cap paper fonamental en el món, excepte el de sacrificar-se perquè altres puguin viure amb els seus pulmons, fetges o ronyons. Aquesta visió apocalíptica de la vida impacta a l’espectador i el fa qüestionar-se diversos aspectes de la vida. Kathy, Tommy i Ruth recorden els herois i heroïnes grecs que intenten vèncer el seu destí, però aquest sempre els acaba sorprenent i se’ls emporta juntament amb la seva esperança.

Trobem un clar paral·lelisme entre Never Let Me Go i el mite de la Caverna de Plató:

El mite tracta sobre un grup d’esclaus que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen són ombres (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals.

Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests presoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el què ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.

Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences. Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol, Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.

Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

La voz dormida de Benito Zambrano

Publicat el per
1

La voz dormida

 

FITXA TÈCNICA

Títol original: La voz dormida

Director: Benito Zambrano

Guionistes: Benito Zambrano i Ignacio del Moral

Any d’estrena: 2011

Durada: 128 min.

Repartiment: Inma Cuesta, María León, Marc Clotet, Daniel Holguín, Javier Godino, Miryam Gallego, Meri Rodríguez, Susi Sánchez, Begoña Maestre, Juan Amén, Lola Casamayor, Ángela Cremonte

País d’origen: Espanya

Idioma original: Castellà

Gènere: Drama històric

 

ARGUMENT

La Pepita, una jove cordovesa d’origen rural, viatja a Madrid a principis de la dècada dels 40, en plena postguerra, per estar a prop de la seva germana Hortensia, que està embarassada i a la presó, acusada de “roja” juntament amb altres dones.

La Pepita coneix en Paulino, un valencià de família burgesa, que lluita al costat del seu cunyat Felipe a la serra de Madrid. En Paulino i en Felipe, entre d’altres, formen part de la resistència republicana, contrària al règim recentment imposat per Franco. Tot i la dificultat de la seva relació, en Paulino i la Pepita s’enamoren apassionadament.

L’Hortensia és jutjada i condemnada a mort. Tot i així, la Pepita intenta per tots els mitjans que redueixin la condemna o bé posposin l’execució, no només per la seva germana sinó també pel seu nebot, acabat de néixer. Així, la jove i valenta Pepita va cada dia a la presó amb l’objectiu d’endur-se’n el fill de l’Hortensia, suplicant que no el donin en adopció o l’internin en un orfenat.

 

TRÀILER

CRÍTICA

“Es un universo de verdugos y víctimas retratado con aroma de teatro rancio.” -El País.

“A menudo nos invade la sensación de que ya hay demasiadas películas sobre la Guerra Civil o su inmediata posguerra.” -La Vanguardia.

A partir de les citacions dels crítics de “La voz dormida” als diaris de El País i La Vanguardia, podem concloure que potser és cert que a moltes pel·lícules històriques els hi manquen profunditat en el caràcter dels personatges i expressivitat. Una de les raons de perquè està passant podria ser que últimament s’estan produint massa pel·lícules sobre una mateixa etapa històrica en un mateix indret, en aquest cas seria la Guerra Civil espanyola i la postguerra (Las 13 rosas, Pa negre, Les veus del Panamo, La lengua de las mariposas, etc.).

Però també és cert que als cinèfils no els importa veure pel·lícules que tractin sobre temes semblants i fins i tot veuen una i una altra vegada les mateixes. Una època és massa llarga i detallada per a una sola pel·lícula. Per exemple, les pel·lícules que he anomenat abans tenen en comú el mateix tema: la Guerra Civil. Però en realitat tracten aspectes diferents: Las 13 rosas i La voz dormida mostren la dona roja a finals del conflicte; en canvi Pa Negre i La lengua de las mariposas expliquen la vida dels nens abans i després de la guerra.

Amb això pretenc dir que una època històrica mai no serà explotada pels mitjans de comunicació i el cinema perquè és impossible explicar totes les vivències que van ocórrer llavors. En la meva opinió, veure una altra pel·lícula de la postguerra espanyola només fa que entrar-me ganes de veure’n d’altres de semblants. La voz dormida és simplement fantàstica pel seu argument, l’actuació dels actors, els sentiments i el patiment que s’hi reflecteixen, etc. El fet que diverses pel·lícules mostrin detalls comuns ajuda a aprendre i reafirmar el que s’ha vist i après amb altres versions cinematogràfiques.

Un altre aspecte que m’agradaria comentar sobre la pel·lícula són els referents clàssics que hi podem trobar, concretament amb l’Antígona de Sòfocles i sobretot amb l’adaptació de Salvador Espriu.

A l’Antígona de Sòfocles, Etèocles es nega a cedir el tron al seu germà Polinices, així incomplint el desig del seu pare, el rei Èdip de Tebes, d’alternar-se el poder. Polinices forma un poderós exèrcit i ataca Tebes. Llavors esclata una terrible batalla en la que molts tebans perden la vida, entre ells Etèocles i Polinices, qui van lluitar en un duel a mort. Creont, l’oncle dels prínceps per part de mare, és el nou rei de Tebes i la primera llei que estableix és la d’honorar el cos d’Etèocles i la de no enterrar el cadàver de Polinices, exposant-lo nu fora del recinte de Tebes. Antígona, germana d’ambdós, decideix incomplir les lleis de Creont i enterrar Polinices. Malauradament és vista pels guardes del rei i aquest la condema a mort.

L’Antígona d’Espriu utilitza aquest fragment del cicle tebà per comparar-lo i criticar la Guerra Civil Espanyola. Antígona representa els caiguts, però que segueixen lluitant pels seus ideals i inevitablement troben una mort cruel i injusta. Creont és un alter ego de Franco, al qual Espriu l’acusa d’imposar un règim tirà guiat per la irracionalitat i de no perdonar les víctimes del bàndol contrari. Així doncs, La voz dormida està estretament relacionada amb la versió espriuana. L’equivalència dels personatges seria aquesta:

– Hortensia/Antígona: La protagonista valenta i decidida, capaç de sacrificar la vida per lluitar pels seus ideals.

– Pepita/Ismene: La germana de la protagonista i heroïna. Encara que intenten salvar les seves germanes de la mort, fracassen. El seu caràcter resulta més covard i prefereixen renunciar a les seves creences per evitar problemes.

– Felipe/Hèmon: És l’estimat de l’heroïna i també és decidit i valent, encara que no tant com la protagonista. No poden evitar el tràgic destí de les seves estimades, tot i que només Hèmon és capaç de treure’s la vida per la seva enamorada.

– Franco (tot i que no hi apareix físicament)/Creont: És l’antagonista de l’obra, injust i cruel, que dicta unes lleis irracionals que contradiuen els ideals dels protagonistes. A diferència de Creont, Franco mai no arriba a penedir-se dels seus errors.

 

La voz dormida

Hortensia i el seu fill acabat de néixer a la presó, imatge extreta de la pel·lícula.

Hortensia i les seves companyes de presó, com Antígona, pateixen el sever càstig de la condemna a mort per lluitar per uns idels polítics i morals que contradiuen la llei imposada pel rei o en aquest cas el dictador. Està clar que mai la llei no beneficiarà tothom, però hem de procurar que almenys no ens allunyi de la raó.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

La conspiració de Robert Redford

Publicat el per
13

La conspiració

FITXA TÈCNICA

Títol original: The Conspirator

Director: Robert Redford

Guionistes: James D. Solomon, Gregory Bernstein

Any d’estrena: 2010

Durada: 122 minuts

Repartiment: James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Tom Wilkinson

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

 

CONTEXT HISTÒRIC

En primer lloc cal fer una petita introducció al context històric de la pel·lícula. Ens trobem a finals de la Guerra Civil Americana (1861-1865), en que els Estats del Nord i del Sud dels Estats Units van lluitar entre ells perquè els Estats del Sud (o “Estats Confaderats d’Amèrica”) és van declarar independents respecte els del Nord (o “la Unió”). La principal causa del conflicte fou que Abraham Lincoln, líder del Partit Republicà, va ser escollit com a president del país el 1860 i començà una campanya en contra de l’expansió de l’esclavitud als estats en què encara no havia estat imposada. L’esclavitud era vigent als Estats del Sud i l’objectiu de Lincoln era que no arribés als Estats del Nord. Poc després els Estats del Sud van declarar-se independents, i els del Nord van considerar aquest fet una rebel·lió. Aquest va ser l’inici de la Guerra Civil Americana, que seria guanyada pels Estats del Nord, motiu pel qual un grup de joves de la part meridional del país acabaria amb la vida del president dels Estats Units: Abraham Lincoln.

 

ARGUMENT

A la ciutat de Washington, el 1865, durant els darrers dies de la Guerra Civil Americana: Abraham Lincoln és assassinat per John Wilkes Booth durant una vetllada teatral davant de desenes de persones i aquella mateixa nit el Vicepresident Andrew Johnson i el Secretari d’Estat William H. Seward són també atacats per rebels confederats (del Sud). La Unió (els Estats del Nord) demana venjança pel seu president mort i el Secretari de Defensa Stanton, hi dóna resposta dirigint una recerca insaciable dels responsables d’aquesta conspiració. Dies més tard, set homes i una dona són detinguts per les tropes unionistes i es convoca un Tribunal Militar per jutjar-los. El veredicte ha de ser senzill, la culpabilitat. No obstant, el jove advocat de Mary Surratt, Frederik Aiken, es veu incapaç de trobar proves que inculpin la seva acusada. Així, Aike, descobrirà que Surratt pot ser innocent i que els ideals i la Constitució que ell tan fermament havia defensat poden ser ignorats per un govern que l’únic que desitja és donar exemple.

 

TRÀILER

CRÍTICA

“La conspiración pinchó en el mercado norteamericano, por su falta de patriotismo” – Lluís Bonet Mojica, crític de La conspiració a La Vanguardia.

El fet que el protagonista, l’advocat Frederick Aiken (James McAvoy), hagués de defensar Mary Surratt (Robin Wright), partidària de la independència dels Estats del Sud i possibe còmplice en l’assassinat del president Abraham Lincoln; va fer que els ciutadans dels Estats del Nord giressin la cara a Aiken i fins i tot l’evitessin. El Tribunal Militar que jutjava el cas i tots els antics partidaris de Lincoln esperaven que Aiken no mogués cap pas per demostrar la innocència de Mary Surrat, sigués realment culpable o no. Però Aiken, és un jove fidel a la seva pàtria (de fet lluità com a general a la guerra civil) i també a la Constitució nord-americana, que es compromet a vetllar pels drets dels ciutadans. Aiken investiga el cas dels Surrat imparcialment, sense tenir en compte els seus ideals polítics que són contraris als d’ell i als del Tribunal Militar. El fet que Aiken no es resignés a culpar Mary Surrat, va comportar-li molts enemics, fent que la seva ideologia política fos dubtosa a ulls aliens. En la meva opinió, aquesta pel·lícula fa una bona crítica al patriotisme nord-americà, tan excessiu que sobrepassa els límits dictats per la Constitució. Aiken insisteix que l’actuació del fiscal i els altres membres del Tribunal, no és democràtica. Frederick Aiken es va comportar com un vertader heroi, que va saber veure els aspectes negatius de la ideologia política que havia defensat amb la mort al camp de batalla. Precisament és el fet que Aiken sigui capaç de fugir del patriotisme excessiu, el que fa que aquesta pel·lícula no sigui tan típicament “americana” a l’hora de tractar temes històrics tan gloriosos pels vencedors. Potser els ciutadans dels Estats del Nord no són “tan justos” com se’ls representa a la història. La guerra embogeix a tots els bàndols d’un conflicte.

A continuació, m’agradaria esmentar alguns referents clàssics que he trobat a La conspiració:

–  El lligam familiar entre l’acusada (Mary Surratt) i el testimoni de defensa (Anna Surratt).

Frederick Aiken demana a Anna Surratt que sigui un dels testimonis en el judici en què es condemna la seva mare. Aiken explica a la jove Surratt que l’única manera de convéncer el Tribunal de la innocència de Mary Surratt és declarar que el veritable culpable és John Surratt, el seu germà i també el fill de Mary Surratt. Anna ha d’escollir entre salvar la seva mare o salvar el seu germà, que en aquells moments es troba a Canadà. Aiken fa entendre a la senyoreta Surratt que és l’última oportunitat de salvar la seva mare. Finalment l’Anna, amb llàgrimes als ulls, decideix explicar al Tribunal que va veure el seu germà John parlant en privat amb alguns dels altres sospitosos que es trobaven a la sala. Mary Surratt plorava i pregava a la seva filla perquè no delatés el que era també fill seu. El Tribunal Militar van pensar que Aiken havia manipulat el testimoni de l’Anna i llavors van considerar-lo invàlid. Ja era massa tard per la Mary: Alea iacta est.

Aquest conflicte entre els deures polítics i personals ens recorda al mite d’Antígona. Etèocles i Polinices, els germans bessons d’Antígona, han mort després de combatre entre ells pel tron de Tebes. El seu pare, Èdip, va decidir que els dos germans s’alternessin el poder; Etèocles no va voler cedir el tron a Polinices i aquest últim va intentar conquerir la ciutat sense èxit. Creont, oncle dels nois i nou rei, prohibeix el sepulcre de Polinices, ja que el considera culpable de l’infortuni d’Etèocles i de Tebes, en canvi ordenà fer els honors corresponents a Etèocles, l’heroi de Tebes. Les germanes dels prínceps, Antígona i Ismene, se senten destrossades per la mort dels dos joves i Antígona decideix desobeir el seu oncle i donar sepultura a Polinices. Creont ordena que Antígona sigui enterrada viva. A continuació, el fill de Creont, Hèmon, promès d’Antígona, es treu la vida i més endavant ho fa Eurídice, la seva mare. Creont se n’adona del seu error i quan decideix desenterrar Antígona, és massa tard, ja és morta.

Aquest conflicte ens pot recordar a la Guerrra Civil Americana, entre els exèrcits de la Unió i dels Estats Confederats. Però més concretament a la situació d’Anna Surratt, que en el moment de donar testimoni ha d’escollir entre culpar el seu germà i així salvar la seva mare o no declarar res sobre el seu germà i condemnar així a Mary Surratt. Antígona ha d’escollir entre els seus germans: obeir a Creont (partidari d’Etèocles) i ignorar Polinices o donar sepultura a Polinices i ser condemnada a mort per Creont.

– Habeas corpus:

Quan es dóna a conèixer el veredicte del cas, en que Mary Surratt és condemnada a mort juntament amb els altres sospitosos; Aiken considera que el Tribunal no ha tractat la senyora Surratt com s’hauria de tractar segons la Constitució. Frederick Aiken recorre a un habeas corpus. Un habeas corpus és una expressió llatina que significa “que tingui el teu cos”, en l’àmbit jurídic és un procés judicial que protegeix els ciutadans contra les detencions realitzades per una autoritat, agent, funcionari públic o particular, sense que hi concorrin el supòsits legals necessaris. Aiken aconsegueix un habeas corpus signat pel jutge Andrew Wylie que permetria que el cas de Mary Surratt fos traspassat a un Tribunal Civil i així tractat amb més igualtat i imparcialitat. Desafortunadament, el nou president dels Estats Units invalida el document i Mary Surratt és penjada amb els altres suposats culpables del complot.

– Mary Surratt, condemnada a mort sent innocent.

Com que John Surratt no va aparèixer abans que la seva mare fos penjada, no hi havia cap prova que demostrés la innocència de Mary Surratt. De fet el testimoni de Anna Surratt, l’únic que va defensar la senyora Surratt, va ser considerat fals. El Tribunal Militar, en el qual hi havia militars que havien lluitat al costat de la Unió, validava i invalidava aquells arguments que els hi convenia. Mary Surratt no va ser protegida per les autoritats.

Aquesta situació ens recorda molt a la del filòsof Sòcrates (470-399 aC). Sòcrates va ser condemnat per corrompre el jovent i negar els déus de la ciutat d’Atenes. En la seva defensa, Sòcrates va assegurar no entendre perquè els atenesos volien el seu mal si ell simplement ajudava a la societat a arribar al Coneixement a partir de la refutació i el xoc d’idees. Sembla ser que el seu discurs no va ser prou convincent i el van condemnar. A continuació Sòcrates i l’acusador havien d’acordar quina mena de condemna rebria el filòsof. Sòcrates insistia que ell no havia fet cap mal i per aquest motiu pagaria una moneda i després seria convidat a sopar per diverses famílies d’Atenes en agraïment. L’acusador va proposar condemnar-lo a mort. El tribunal va haver de decidir entre una condemna massa lleu (ser convidat a sopar) i una altra massa severa (condemna a mort) i no va tenir altre remei que condemnar Sòcrates a mort. Les autoritats ateneses tampoc van saber comprendre el gran filòsof grec.

– La conspiració de l’assassinat d’Abraham Lincoln recorda a la de l’assassinat de Juli Cèsar.

Juli Cèsar va ser assassinat el 15 de març del 44 aC, va coincidir amb els idus de març. Els idus es celebraven el dia 15 dels mesos de març, maig, juliol i octubre; eren jornades de bons auguris. Després de que Juli Cèsar vencés a Pompeu a la Segona Guerra Civil Romana, el Senat va concedir-li plens honors, convertint-se així en un dictador. Aviat Cèsar es va guanyar molts enemics.

Diversos senadors van conspirar contra Juli Cèsar, decidint que el matarien en una sessió del Senat durant la jornada dels idus de març. El 15 de març del 44aC, el Senat es va reunir al Teatre de Pompeu i Juli Cèsar va assistir tot i les advertències dels seus amics fidels que ja havien escoltat rumors sobre la conspiració i la seva dona, que havia tingut un somni premonitori. Va ser Brut, el seu fillastre qui el va convèncer per a que assistís.

Luci Til·li Cimbre, un senador, va demanar a Cèsar que permetés que el seu germà tornés a Roma, el dictador ignorà la seva petició i llavors Publi Servili Casca, un altre senador, l’apunyalà. Cèsar cridà “Ista quidem vis est!” (“Per què tanta violència!”). L’assassí s’espantà i demanà ajuda al seu germà que també era senador: “ἀδελφέ, βοήθει!” (“Ajuda’m germà!”).  Tot seguit els altres libertadores (“alliberadors”), és a dir, com s’anomenaven els propis conspiradors, van apunyalar Juli Cèsar fins que va morir. La principal conseqüència d’aquest fet seria l’esclat de la Tercera Guerra Civil Romana. Si voleu saber els noms dels libertadores (uns seixanta), feu una ullada aquí.

– Sic semper tyrannis:

Sic semper tyrannis és un llatinisme que significa “així sempre als tirans”. Entre els conspiradors de l’assassinat de Juli Cèsar estava el seu fill adoptiu, Marc Juni Brut, que va cridar aquesta expressió fent referència al règim dictatorial de Juli Cèsar que havia posat fi al sistema polític de la República. Aquest fet històric va portar a Roma a la seva Tercera Guerra Civil Romana.

Aquesta expressió ha estat reutilitzada durant diverses ocasions en la història, entre elles en l’assassinat d’Abraham Lincoln. John Surratt, el fill de Mary Surratt, va pronunciar aquest llatinisme en el moment en que va disparar el president dels Estats Units. Pels ciutadans del Sud, Lincoln és vist com un tirà, ja que va abolir aquelles lleis que els Estats Confederats ja tenien. A més a més “Sic semper tyrannis” és el lema de l’Estat nord-americà de Virginia, com a símbol de la democràcia que sempre venç davant la tirania.

Escut de Virginia

Escut de l’Estat de Virginia, EUA.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

 

El rei Artur, d’Antoine Fuqua

Publicat el per
7


FITXA TÈCNICA

Nom original: King Arthur

Director i guionistes: Antoine Fuqua, David Franzoni, John Lee Hancock.

Any d’estrena: 2004

Durada: 140 min.

Repartiment: Clive Owen, Keira Knightley, Stephen Dillane, Ray Winstone, Stellan Skarsgård, Ioan Gruffudd, Mads Mikkelsen, Hugh Dancy, Til Schweiger, Joel Edgerton, Charlie Creed-Miles, Ivano Marescotti, Ray Stevenson, Sean Gilder, Ivano Marescotti, Ken Stott, Pat Kinevane

País d’origen: USA

Idioma original: Anglès

Gènere: Aventures. Drama | Històric. Antiga Roma

 

ARGUMENT

Després de la caiguda de l’Imperi romà, durant l’edat mitjana, un home va emergir per unir les illes britàniques. El seu nom era Artur, l’home que es convertiria en rei.

El jove Artur, fill de pare romà i mare britànica, era un oficial romà en l’extens domini de Bretanya que dirigia una tropa de lleials guerrers de Rússia, apostats en la fortalesa al Mur d’Adrià, al voltant de l’any 400 d.C.

Amb la caiguda de l’Imperi, Roma se separa de Gran Bretanya i abandona la seva població amb la sanguinària invasió dels saxons. Abans que Artur i els seus cavallers siguin llicenciats del servei, se’ls assigna una última missió: rescatar una família noble romana abandonada.

Amb la traïdora missió, ells rescaten una jove britànica torturada per heretgia. Una valenta i bella dona, que es diu Ginebra, ajuda Artur i els seus cavallers a adonar-se que ells són tot el que roman entre els nadius britànics i el genocidi a mans dels saxons. Artur haurà de decidir el seu destí: evacuació i llibertat, o una assegurança suïcidi combatent les legions dels saxons que s’acosten a ells.

Després els guerrers d’Artur es convertirien en els llegendaris Cavallers de la Taula Rodona. Artur va triar una taula rodona per la igualtat que aquesta els proporcionava a tots els homes que seien davant seu. Ja que perquè els homes siguin homes han ser iguals. L’ideal segons el qual els grans guerrers tenen un estatus igual és també una tradició sarmatiana. Que els homes neixen lliures de voluntat era un ideal dels començaments de la Cristiandat a Bretanya, declarada posteriorment per Roma.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-Wx_RKZx6uQ[/youtube]

CRÍTICA

El rei Artur apareix representat a la literatura europea, sobretot anglesa i francesa, com un monarca ideal tant en la guerra com en la pau. Segons bastantes fonts, es diu que era el cabdill de Gran Bretanya. Actualment, té un rol cabdal en la mitologia del Regne Unit. Encara es debat si Artur, o un personatge similar que inspirés la llegenda, va existir realment. El que se sap és que no hi va haver cap rei d’Anglaterra que es digués Artur o que adoptés aquest nom. Es creu que té arrels en la mitologia celta o que es va construir aquesta història a partir de fets reals atribuïbles a algun cabdill guerrer bretó.

Va haver una invasió romana de Gran Bretanya (al 43 a.C.) iniciada per Juli Cèsar i finalitzada per Claudi. Va haver, per tant, una adopció del llatí i de la cultura romana, però més tard, al segle IV, els romans van ser expulsats i es va imposar el cristianisme.

, com era representat cabdill de Gran Bretanya, la va defensar en el moment que van començar les invasions dels saxons o bé les invasions de les antigues tribus germàniques a començaments del segle IV.

Aquest segle comença quan acaba l’època clàssica amb la caiguda de l’Imperi Romà i quan comença l’època medieval.

En aquesta pel.lícula, es relaciona el rei Artur amb un antecedent històric, la llegenda va ser una creació del monjo Geoffrey de Monmouth al segle XII. Posteriorment, diversos autors van anar afegint detalls a la història fins arribar a la seva versió més completa, que data del segle XV. Apareix a Historia Regum Britanniae. El llibre mostra les vides dels reis dels bretons cronològicament, començant amb els troians que van escapar de la guerra de Troia i van fundar la nació britànica, i acaba quan els anglosaxons van prendre el control del país al segle VII. Es tracta d’una de les peces centrals de la matèria de Bretanya.

Pensem que aquesta pel·lícula representa molt explícitament i molt bé el context històric que s’estava vivint en el moment.

Uxue Avilés i Laia Sánchez

2n de Batxillerat.