El llatí en un món de zombis

Walkind dead és una sèrie de televisió americana desenvolupada per Frank Darabont i basada en la sèrie de còmics creada per Robert Kirkman i Tony Moore. El primer episodi, de seixanta minuts de duració, fou estrenat a la cadena AMC el 31 d’octubre de 2010.

Actualment, aquesta sèrie és una de les més vistes i consta d’un nombrós club de fans, entre les quals m’hi trobo jo. Així doncs, l’altre dia mentre veia un capítol d’aquesta sèrie vaig veure que un dels personatges escrivia i explicava una frase en llatí: “Dolor hic tibi proderit olim”, aquesta dita en boca de Deanna vol dir “El dolor actual serà útil en un futur”.

Escena on s’explica el significat de la dita.

Imatge de previsualització de YouTube

walking-deadÉs curiós com el llatí segueix viu fins i tot quan la raça humana està en perill i el món és ple de zombis. El poeta romà Ovidi la va dir en l’elegia XI del llibre tercer de Els amors: Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim. En podríeu fer la traducció i comentar-ne la vigència del seu significat?

També podeu llegir l’elegia XI del tercer llibre dels Amors d’Ovidi en traducció de Jordi Parramon, a la pàgina 123, Quaderns Crema.

Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim és una dita que ha tingut molta pervivència. Per què? M’ajudeu a trobar-ne més?

Heu trobat alguna altra pel·lícula o sèrie on apareixen dites llatines? Quines?

Creieu que pot ser útil la ficció per aprendre llatí i apropar-nos a la literatura llatina?

Sandra

2n Batxillerat Llatí

Mitologia i referents clàssics en Els Simpson!

Els Simpson (en anglès, The Simpsons) és una sèrie de televisió d’animació creada per Matt Groening. Inicialment produïda als Estats Units per Fox Broadcasting Company, en format de comèdia, s’ha emès en diversos països del món. La sèrie és una sàtira de la societat estatunidenca que narra la vida i el dia a dia d’una família de classe mitjana d’aquest país (els membres són Homer, Marge, Bart, Lisa i Maggie Simpson) que viuen en un poble fictici anomenat Springfield. El primer episodi que es va emetre va ser el 17 de desembre de 1989.

Trobem moltes referències de la mitologia grega i romana en aquesta sèrie, aquí us en deixem un tastet:

El primer referent el trobem en el nom del pare de família, en Homer, que es diu igual que el poeta èpic, autor de dues famoses obres èpiques: l’Odissea i la Ilíada.

Bust d'Homer

Bust d’Homer, còpia romana del segle II dC.

En l’episodi 90 de la temporada 5 anomenat “La última temptació de Homer”. Després que Homer i els seus companys de treball escapessin miraculosament d’un gas verinós que Homer havia deixat escapar. Charlie, un obrer, és acomiadat en haver-li demanat una sortida d’emergència al Sr Burns Burns que remplaça aquest per Una bonica enginyera nova, anomenada Mindy Simmons, de la qual Homer sent una gran atracció. Mentrestant, Bart és enviat a un oculista, després que es descobreixi que no tenia bona vista. Li fan posar ulleres i també, després d’anar al dermatòleg, un gel al cabell que li fan un aspecte de ximple. A l’escola els nens es riuen d’ell i només li fa costat en Martin, qui li mostra el seu amagatall. Finalment, Bart, després de les dues setmanes, es treu les seves ulleres però quan torna a l’escola el peguen igual.

La primera vegada que Homer veu a Mindy, en la seva imaginació la veu com la Venus de “El naixement de Venus” de Botticelli.

La Mindy com Venus

El naixement de Venus” de Botticelli

 Un altre referent important que hi trobem és el cicle troià. L’Odisea i la Ilíada d’Homer, apareixen en l’episodi 283 de la tretzena temporada. En aquesta història, Homer és Odisseu, que li porta al Rei de Troia, Príam (representat per Ned Flanders), un cavall de fusta. Ell i els seus companys soldats (Apu, Lenny, Moe, el Professor Frink i Carl ) , maten a tots els troians i guanyen la guerra. No obstant això, Odisseu es nega a sacrificar una ovella com a regal cap als déus Zeus (l’Alcalde Quimby), Dionís (Barney) i Posidó (el Capità McAllister), el que fa que aquests s’enfadin amb ell. En la sèrie, Barney fa un comentari a Zeus, sobre el rapte de Europa “Abans eres divertit, on està el Zeus que es convertia en vaca y perseguia a les noies?”. Com podem observar els tres personatges tenen característiques similars als déus grecs: Barney igual que Dionís està obsessionat per la beguda; l’Alcalde Quimby, és qui controla tot el poble, igual que Zeus que és el déu de tots els déus de l’Olimp; i el Capità, és mariner i està relacionat amb Posidó, déu del mar.

Posidó als Simpson

Centrant-nos en la sèrie, Dionís intenta destruir Odisseu amb un llamp, però falla i el llamp destrueix l’Atlàntida. Posidó, qui tenia poder sobre el mar, arrossega el vaixell d’Odisseu cap a la terra de les Sirenes (Patty i Selma), a més visiten a Circe (Lindsey Naegle), qui converteix la tripulació en porcs, els quals Homer es menja. Després, ordena a Odisseu travessar el Regne dels Morts, creuant el Riu Estix per així arribar a casa i retrobar-se amb la seva dona, Penèlope (Marge) i el seu fill Telèmac (Bart). Quan arriba a Ítaca, la seva illa, mata tots els homes que havien pretès Penélope quan ell no era a casa. Després d’estar vint anys fora, sense veure la seva dona, Homer se’n va a la taberna.

Patty i Selma representant les Sirenes d’Homer

“Odisseu i les sirenes” de Karl Von Blaas

Mare del professor Skinner fent d’Hèlena de Troia

Hèlena de Troia” d’Evelyn Morgan

Lindsey Naegle fent de Circe

circe_lindsey_naegle

“Circe oferint una copa a Odisseu” de John William Waterhouse

Marge Simpson fent de Penèlope

“Penèlope” de Domenico Beccafumi

Bart Simpson fent de Telèmac

“Telèmac” de Jacques-Louis David

Ned Flanders fent del rei Príam

“Príam i Hèctor” escultura de Juan Adán

Homer Simpson fent d’Odisseu

“El sacrifici d’Ifigènia” de Franz Anton Maulbertsch

Barney interpretant el déu Dionís

“Bacus, Venus i Ariadna” de Tintoretto

Capità Mc Allister representant el déu Posidó

“Posidó i Atena” de Tisi de Garofalo

   Alcalde Quimby representant Zeus

 

Bust de Zeus en el Vaticà

Troia a la sèrie dels Simpson

A més, en aquest episodi apareix un altre referent, aquest cop sobre las Metamorfosis d’Ovidi.

La Lisa està enamorada d’un noi de la seva classe i acudeix al seu avi perquè li doni consells. L’avi Simpson li comenta que la seva història li recorda al mite de Píram i Tisbe i li explica que eren dos joves enamorats que vivien en cases contigües però el seu amor era impossible a causa de l’enemistat dels seus pares.

L’avi explica la història de manera molt abreujada i canvia lleugerament el final, els dos joves arriben al mateix temps al lloc que han quedat, es besen i es transformen en un mateix arbre, igual que Filemó i Baucis.

Lisa i el seu novio fent de Píram i Tisbe

En l’episodi 458 de la temporada 21 anomenat “American History X-cellent”. Mentre la policia intenta dissoldre una sorollosa concentració de persones en els terrenys del Sr Burns, un dels agents reconeix a les parets quadres robats d’incalculable valor i el maníac bilionari és detingut per ser interrogat. Un cop a la presó, el company de cel ·la de Burns, John Coffey li demostra que pot tenir fe en Déu i intenta treure el mal del seu cos. Mentrestant, Smithers pren el comandament de la central nuclear i creu que pot tenir una bona relació amb els empleats, fins que descobreix que aquests només s’aprofiten d’ell i els força a treballar dia i nit. Aquestes injustes condicions laborals fan que Homer i els seus companys tramin un pla per treure al Sr Burns de la presó.

Un dels quadres que té el senyor Burns robats apareix la figura de Cronos, menjant-se al seus fills representat amb la figura del senyor Burns. Aquest quadre és molt similar al de Goya.

Quadre del senyor Burns

Saturn devorant els seus fills, de Goya

En el còmic dels Simpsons número 70 anomenat “Un còmic de mítiques proporcions” apareix molta mitologia. En el còmic Homer, que representa a Homer, ecriptor grec, explica històries als nens grecs. Quan Hera (Marge) va s’assabenta de Zeus (Homer) té un fill il·legítim anomenat Hèrcules (Bart), s’encarrega que aquest hagi de completar 12 treballs. El primer és matar l’Hidra (Snake), la qual li creixen dos caps per a cada un tallat. Hèrcules la venç fent-la discutir sobre quin li robarà. Llavors ell ha de netejar el estables d’Augies, on convenç un ric grec que l’or no val res i que els fems són més valuosos. Després s’ocupa de les diverses criatures que té la tasca de capturar fent que Hermes (Milhouse) envii un agent grec perquè les atrapi, ja que no tenen una llicència i poden estar rabiosos. Hèrcules torna a Hera amb només 10 de les tasques completes. Hèrcules decideix que aquest Hera estaria molt millor a la posició de Zeus i per això ella pren aquest rol, només per causar estralls per fer caure la Terra.

En una altra història, quan el senyor Burns va saber que algú havia deixat la planta nuclear un pot de Dimoxinil, un producte per fer crèixer els cabells, va dir “que exploti la seva pell a l’Hades (Homer)”.

Quan en Herb Powel, germà gran de Homer va aprendre que els seus nous cotxes es deien Persèfone (Marge) va preguntar quina classe de nom era aquest. Els constructors li van dir després que ella era la deessa grega de la primavera i el renaixement i que va ser portada a l’Hades, on ella va menjar 6 magranes. Herb dels interrompre llavors i va dir que la gent no volen que els seus cotxes, tinguin noms antics grecs.

En altres històries també ens parla de Sísif (Flanders), Epimeteu (Homer) la deessa Atena (Lisa), Cupido, Perseu (Bart) i Medusa (Selma Bouvier).

Fins i tot, hi ha un capítol del còmic dedicat a dues faules d’Isop: la cigala i la formiga, i la guineu i el raïm. La formiga (Flanders) treballa dur per l’hivern mentre que la cigala (Homer) està tot el dia cantant en el seu violí. Quan arriba l’hivern la formiga li ofereix a la cigala una part del seu menjar, però aquesta ho devora tot.

Una guineu (Moe) demana a un corb (Bart) que cridi repetidament llop perquè així els grans de raïm que té a la boca li caiguin i se’ls pugui menjar.

simpson

Portada del còmic 70  

 Homer representant a Zeus 

Estàtua de Zeus del museu Hermitage

Marge representant a Hera

Hera i Júpiter, de Giovanni Ambrogio

Bart representant a Hèrcules 

Hèrcules matant l’Hidra, de Antonio del Pollaiolo

Milhouse representant a Hermes

Hermes ingenui, del museu del Vaticà

Homer representant a Hades

Estàtua d’Hades amb Cèrber, del Museu Nacional de Creta

L’Snake representant a l’Hidra

L’Hidra de Lerna, de Gustave Moureau

Lisa representant a la deessa Atena

Estàtua d’Atena, de Fidias

Bart representant a Perseu

Fresc de Pompeya on apareix Perseu amb el cap de Medusa

Selma representant a Medusa

Medusa, de Caravaggio

Cupido en els Simpson

Cupido amb una papallona, de William Adolphe Bouguereau

Homer representant Epimeteu

Dibuix d’Epimeteu i Pandora

Flanders representant a Sísif

Sísif de Von Stuck

En l’episodi 516 de la temporada 24 titulat “Al meu gos amb amor” durant un esdeveniment en el centre de la ciutat de Springfield el professor Frink fa una demostració d’un nou invent, però perd el control, el que resulta en la destrucció de la casa de retir de Springfield. Aquesta situació obliga a Abraham Simpson (l’avi) a mudar-se amb els Simpson. Homer es lesiona l’esquena el dia de la mudança. Mentre està descansant a casa, es torna addicte a un joc de tauleta titulat Villageville i per estar distret, perd el gos de la família, Petit ajudant del pare Noel. Tots estan enfadats amb Homer perquè sembla no importar-li que s’hagi perdut el gos, però l’avi els explica la història del gosset que tenia Homer quan era nen, en Bongo.

El referent que trobem en aquest episodi és una estàtua en la que es veu a l’Smithers agafant el cap del senyor Burns, fent referència a l’estàtua de Perseu agafant el cap de Medusa.

 Archivo:Perseo Smithers.png

Smithers representant Perseu

Què us ha semblat? Vosaltres també veieu els Simpson? Ens ajudeu a trobar més referents? Quines semblances i diferències hi trobeu respecte els mites originals? Creieu que és possible estudiar mitologia amb aquesta sèrie?

Andrea i Irina Balart

2n Batx. C

Anna Karenina de Joe Wright

Anna Karenina

 

FITXA TÈCNICA

Títol original: Anna Karenina

Director: Joe Wright

Guionistes: Tom Stoppard (adaptació de l’obra original de Lev Tolstoi)

Any d’estrena: 2012

Durada: 130 min.

Repartiment: Keira Knightley, Jude Law, Aaron Johnson, Kelly Macdonald, Matthew Macfadyen, Alicia Vikander, Olivia Williams

País d’origen: Regne Unit, França

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric i romàntic

 

ARGUMENT

L’Anna Karenina de Joe Wright es tracta d’una adaptació de la novel·la Anna Karenina de l’autor rus Lev Tolstoi, publicada l’any 1877. L’objectiu de Tolstoi era explorar la capacitat del cor humà d’estimar i de mostrar o millor dit criticar la societat de la Rússia imperial de l’últim terç del segle XIX, concretament les classes altes.

La preciosa i vivaç Anna Karenina porta l’estil de vida desitjat per totes les seves contemporànies: està casada amb en Karenin, un important funcionari a qui ha donat un fill, i la seva posició social a Sant Petersburg és envejable. Viatja a Moscou després de rebre una carta del seu germà, el faldiller Oblonski, demanant-li ajuda per salvar el seu matrimoni amb la Dolly. Al tren, Anna coneix la comtessa Vronski, la qual està esperant el seu fill, l’elegant oficial de cavalleria Vronski. Quan l’Anna és presentada a l’oficial, sorgeix un fort vincle entre ambdós joves.

TRÀILER

 

CRÍTICA

Anna Karenina ha estat guardonada amb l’Òscar a millor Disseny de Vestuari d’enguany. També estava nominada a millor Fotografia, millor Banda Sonora i millor Direcció d’Art. Amb aquesta primera presentació, podem deduir que Anna Karenina és d’aquelles pel·lícules amb les que gaudir (independentment de l’argument) de l’ambientació històrica i paisatgística, els meravellosos vestits que duen els personatges i una absorvent melodia que endinsa els espectadors a la Rússia Imperial.

A diferència de l’ambientació, l’argument ha rebut algunes crítiques negatives. Els actors interpreten uns personatges que alhora estan interpretant en un teatre. Dit així sembla una mica confós i no és estrany que els espectadors es perdin al començament de la pel·lícula perquè no saben qui actua, on es troba, qui el mira, etc. L’obra original de Lev Tolstoi no és tan complicada d’entendre, doncs els personatges actuen amb normalitat. Es tracta d’una iniciativa del director d’aquesta versió, Joe Wright, de situar l’acció de la pel·lícula en un teatre decorat com si es tractés la Rússia dels tsars. Aquest joc del “teatre” de Wright té la funció de donar èmfasi a la crítica social que Tolstoi feia a la seva novel·la: la hipocresia de la societat de llavors, que mirava el món com si es tractés d’una obra teatral i tingués el dret de criticar, xafardejar i valorar les actuacions dels actors. Anna Karenina es troba en el punt de mira de la societat russa de la dècada de 1870 per l’escàndol que ha comés (ser-li infidel al seu marit), tothom està pendent dels passos que fa.

Considero que l’ambientació teatral no és un defecte de la pel·lícula, sinó un joc enginyós de Joe Wright, qui vol posar a prova els espectadors, a veure si aquests entenen el sentit de “la interpretació dins la interpretació”. Tot i així sempre és millor llegir-se abans l’obra original o un resum d’aquesta a la Viquipèdia.

Respecte a l’actuació dels actors cal dir que és fantàstica i digna d’Òscar, especialment la de Keira Knightley (que interpreta a Anna Karenina) i la de Jude Law (que interpreta al marit, Alexei Karenin).

També podem relacionar el tema principal d’Anna Karenina amb Ovidi i el seu Ars Amatoria. La protagonista de l’obra de Tolstoi es deixa emportar per les seves passions amoroses, segurament inspirades per les novel·les romàntiques, les quals exalta l’amor prohibit entre d’altres coses. Ovidi escriu Ars Amatòria, una obra elegíaca que es tracta d’un manual de seducció i enamorament tant per a homes com per a dones. En ella, el poeta elegíac incita els enamorats a actuar segons els seus sentiments romàntics i seguint les instruccions d’Ovidi que alhora han estat enviades per la deessa Venus. Els joves han de posar-les en pràctica fins i tot amb dones casades i donzelles verges. Així com Anna Karenina va caure en la temptació, la filla i la néta de l’emperador August també van ser infidels als seus esposos després de llegir l’Ars Amatoria. L’emperador August, qui volia regenerar la societat romana del segle I aC i tornar als valors tradicionals, va sentir-se molt avergonyit de les seves descendents i les va desterrar pel seu mal exemple i haver comès el delicte d’incomplir el jurament de fidelitat matrimonial. August també va expulsar Ovidi, l’autor de l’obra que revolucionava el poble romà. Però en realitat, Ovidi no pretenia imposar aquests valors a la societat, sinó simplement crear una obra literària de pura ficció.

Anna Karenina i Vronski

Anna Karenina i l’oficial Vronski, fotografia extreta de la pel·lícula.

També ens pot fer recordar el mite de Medea, en aquest cas Anna Karenina és infidel a Alexei Karenin com ho és Jàson amb Medea. Jàson va unir-se amb Creüsa pensant que seria feliç i que no feia cap mal a ningú, finalment acaba perdent els fills com a conseqüència d’un atac de bogeria de la seva antiga esposa, Medea. Anna Karenina no perd el seu fill literalment, però és cert que quan Karenin descobreix la relació de la seva dona amb l’oficial Vronski, li prohibeix veure el seu fill Serguei.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx. Llatí i Grec

L’home llop, de Joe Johnston

FITXA TÈCNICA
Nom original: The Wolfman (remake de la pel·lícula homònima de 1941).
Director: Joe Johnston.
Guionistes: Andrew Kevin Walker i David Self. Curt Siodmak (guió de L’home llop de 1941).
Any d’estrena: 2010. Versió original el 1941.
Durada: 103 min.
Repartiment: Benicio del Toro (Lawrence Talbot), Anthony Hopkins (Sir John Talbot), Emily Bunt (Gwen Conliffe), Hugo Weaving (inspector Francis Aberline), Simon Merrells (Ben Talbot), Cristina Contes (Solana Talbot), Gemma Whelan (mossa), Mario Marin-Borquez (jove Lawrence), Asa Butterfield (jove Ben)… (més a IMDb).
Maquillatge: Rick Baker (guanyador d’òscar a Millor Maquillatge per setena vegada gràcies a aquesta pel·lícula).
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Drama. Terror. Thriller.

ARGUMENT
Lawrence Talbot viu a Nova York, però es veu obligat a retornar a casa seva a Anglaterra, doncs el seu germà Ben, ha desaparegut. Trobant-se amb la seva estimada Gwen, promesa del seu germà, i juntament amb el seu pare, John, el protagonista descobrirà secrets que li van ser amagats durant la seva infantesa, acabada quan la seva bella mare va morir.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA
Joe Johnston, director de pel·lícules com “Jumanji” i “Honey, I shrunk the kids“, va triar l’any passat fer el remake de la pel·lícula “The Wolf Man” que compta amb un dels referents clàssics més coneguts: la licantropia. Amb una metamorfosi que dóna molt de joc i de la qual s’hauria pogut treure, per al meu gust, molt més suc del que se li ha tret.
La pel·lícula deixa bastant a desitjar en quant a argument, bastant previsible, i també pel que fa a la metamorfosi: el maquillatge i la transformació, que han estat premiats per l’Acadèmia aquest any, ocupen molt poc temps en el film però en canvi deixen un llarg rastre de sang i fetge, que la fan apropar-se fins i tot al gore en algunes seqüències.
En resum, un bon film per passar unes hores, però que no aporta res d’interessant.

Quines metamorfosis en home llop són conegudes? Si us agrada aquest tema, no us perdeu la recreació de la Rebe a Aracne, Denis, Ànima de Llop.

Coty Ledesma.
2n batxillerat.

El cigne negre, de Darren Aronofsky

Cigne negre

FITXA TÈCNICA
Nom original: Black Swan.
Director: Darren Aronofsky.
Guionistes: Mark Heyman, Andres Heinz i John J. MacLaughlin.
Any d’estrena: 2010/2011.
Durada: 108 min.
Repart (per ordre d’importància): Natalie Portman (Nina Sayers), Mila Kunis (Lily), Vincent Cassel (Thomas Leroy), Barbra Hershey (Erica Sayers), Winona Ryder (Beth Macintyre), Benjamin Millepied (David), Ksenia Solo (Veronica), Kristina Anapau (Galina) and Janet Montgomery (Madeline).
País: Estats Units.
Idioma original: anglès.
Gènere: Drama. Misteri. Suspense.

ARGUMENT
Nina és una ballarina de ballet que viu a Nova York, perseguida contínuament pel seu afany de perfecció i superació i també per la seva protectora mare, Erica, una ballarina retirada. Quan Thomas Leroy considera que la seva ballarina principal, Beth, és massa major per continuar ballant en la seva companyia, Nina s’esmerarà per aconseguir aquest lloc en la nova versió d’El llac dels cignes. Però la protagonista d’aquest ballet haurà d’interpretar a l’innocent cigne blanc, que coneix la tècnica, i el sensual cigne negre, que viu el ball. Nina només compleix el primer paper i, per això, tot comença a adquirir un estrany color en aparèixer Lily, que és tal com ha de ser el cigne negre.

TRÀILER

CRÍTICA (conté spoilers!!)
Black Swan és una pel·lícula ambiciosa, a l’igual que la seva protagonista, i ens dóna una visió realista però també bastant extrema del món competitiu, perfeccionista i exigent del Ballet.
Des d’un bon principi es mostra contundent, amb una banda sonora que incorpora petits fragments de la simfonia homònima de Chaikowsky, i alguns fotogrames bastant impactants (els que l’heu vist recordareu l’escena al lavabo amb la pell del dit o l’evolució de la ferida de l’esquena) que es veuen ajudats per moviments ràpids de càmara, jocs amb miralls, molt propis del món del Ballet i a més objecte de fascinació com a reflectors de la realitat.
A mesura que ens anem endinsant en la vida de Nina, anem descobrint més aspectes que ens van desconcertant. Una mare molt protectora que sembla guardar un cert rancor a la seva filla, un caràcter molt autodestroctiu de certs personatges, les rivalitats, les enveges i la gelosia de les pròpies ballarines, etc.
El referent clàssic està present durant tot el film, però és just al clímax i durant el apoteòsic i precipitat desenllaç quan una llum il·lumina els nostres ulls: tots els símpotmes que vèiem en Nina, l’innocent cigne blanc, amagaven el majestuós cigne negre. La seva transformació és psíquica (referent a la sexualitat i l’amor, el deslligament de la mare, el sentir i viure el ball…) i el que aconsegueix Aronofsky és fent-se veure la física, les escames de l’esquena, els ulls vermells, les potes, l’ombra amb les plomes… Una metamorfosi al més pur estil ovidià.
Com ja recordeu, les Metamorfosis d’Ovidi són una lectura de llatí per a la selectivitat. Quines metamorfosis a cigne recordeu? Segur que una, com a mínim trobeu. També podeu relacionar-lo amb obres d’altres arts (escultures, obres literàries, pintures…).

Heu vist aquesta pel·lícula? Què us ha semblat?

Coty Ledesma,
2n Batxillerat Grec i Llatí