Preestrena d’Hèrcules, l’origen de la llegenda de Renny Arlin

Divendres 17 de gener vaig assistir al passi de premsa que la distribuidora DeAplaneta va fer a Madrid de la pel·lícula “Hércules: El origen de la Leyenda (The legend of Hercules), producció nordamericana dirigida per Renny Arlin (La jungla 2, Máximo riesgo) i encapçalada en el repartiment per actors habituals d’algunes de les últimes produccions d’acció: Kellan Lutz, Scott Adkins , Liam McIntyre i Liam Garrigan.

Cartel pel·lícula

FITXA TÈCNICA:

  • Nom original:
  • The legend of Hercules

  • Director i guionistes:
  • Renny Arlin, Daniel Giat, Giulio Steve, Renny Harlin i Sean Hood

  • Any d’estrena:
  • 2014

  • Durada:
  • 99 minuts

  • Repartiment:
  • Kellan Lutz, Gaia Weiss, Scott Adkins, Roxanne McKee, Liam Garrigan, Liam McIntyre, Johnathon Schaech, Rade Šerbedžija

  • País d’origen:
  • USA

  • Idioma original:
  • Anglès

  • Gènere:
  • Pèplum, acció

    ARGUMENT:

    Tal com ja ens deixa entreveure el títol d’aquesta pel·lícula, la nova posada en escena d’Hèrcules pretén recrear en l’espectador la maduració i transformació de l’heroi grec, des que un jove, intrèpid i enamorat Hèrcules (Kellan Lutz), absolutament desconeixedor del seu origen diví, pren finalment consciència de la seva excepcional naturalesa i del rol que li pertocarà jugar entre els homes com a fill de Zeus. Una assumpció que, a Hèrcules, li serà un camí molt cruent i sacrificat, atès que el seu padrastre, el rei Amfitrió (Scott Adkins), el discrimina en favor del seu germà Íficles, conscient des d’un primer moment que no es tracta d’un fill natural. Pel mateix motiu, Amfitrió també destesta la seva esposa Alcmena (Roxanne McKee), ja que en ella Zeus engendra el seu fill entre els homes, després de les súpliques que Alcmena dirigeix als déus amb la fi de frenar la set de sang del seu marit. El jove Hèrcules, enamorat de la bellíssima princesa Hebe (Gaia Weiss), és enviat pel seu pare a una emboscada al desert d’Egipte, acompanyat d’una escapçat batalló de soldats dirigit pel capità Sotiris (Liam McIntyre). Hèrcules i Sotiris són fets esclaus i enviats a Sicília a lluitar com a gladiadors, des d’on tramen el seu retorn a Grècia i l’alliberament del seu poble de la tirania d’Amfitrió.

    TRÀILER:

    CRÍTICA:

    Fet l’obligat repàs sinòptic de la cinta, ara em resultarà molt complicat trobar-li algun atribut artístic, històric o argumental com per recomanar-la als lectors més cinèfils, tret que no sigui del visionat accidental en alguna taquilla de TV d’abonament. Amb “Hércules: El orígen de la leyenda“, ens trobem davant d’una mera passarel·la en 3D de la fornida més frapant de models de Hollywood que, com és previsible, s’enfilen en la lluita i el combat per fer més llaminera aquesta exhibició gratuïta de músculs, bíceps i cossos, a voltes empastifats d’una enlluernadora crema solar factor 90, a voltes arrebossats amb l’arena del sòl on lluiten. Potser així, els actors masculins afarten els deliris més voluptuosos de la imaginació de les seves o els seus fans. Però difícilment deixen entreveure cap signe de la seva vàlua artística o interpretativa. Unes lluites i uns combats que, mancats de tot rigor documental, són un mer recurs coreogràfic per emfatitzar encara més l’atractiu físic dels protagonistes, en la seva majoria masculins, a banda de ser el focus on s’han abocat la majoria d’efectes tècnics i especials. Combats cos a cos i una acció bèl·lica dominada per un exagerat registre a capoeira brasilenya, ja vist en altres produccions precedents del mateix gènere, farcit d’acrobàcies atlètiques i claus marcials.

    L’inici de la pel·lícula, amb un plànol a vol d’ocell sobre la ciutat en disputa d’Argos, recorda més la resolució que proporcionaven els videojocs de la primera PlayStation que no pas el d’una pretesa producció de cine èpic actual. A Hèrcules no hi manca l’habitual tunejat dels escenaris i el grafisme virtual 3D generats per ordinador (el “plastilina-ground”, si em permeteu l’expressió), però en algunes escenes com l’explicada anteriorment els resultats són bastant mediocres. Una arrancada del film que, a banda de la decebedora consecució estètica, fa inevitable que l’espectador la vinculi amb l’inici de Troia, dirigida el 2004 per Wolfgang Petersen, en què els reis Agamèmnon i Tessàlia posen fi a les seves disputes enfrontant els dos millors guerrers de cada exèrcit. En el cas que ens ocupa, és el mateix Amfitrió qui medeix la seva força amb el rei d’Argos per posar fi a la conquesta de la ciutat per part del primer. Aquest nexe amb pel·lícules de renom del mateix gènere, com Troia o 300, ens el retrobem també a l’instant en què l’esquinçada falange grega, capitanejada per Sotiris, cau en una emboscada per terres d’Egipte. La seqüència, la morfologia del lloc i el desenvolupament del combat duu les senyes d’identitat del final de 300, quan el reducte d’espartans és finalment massacrat pels perses a l’estret pas de les Termòpiles. I no acaba pas aquí la tasca d’aprofitar-se de cèlebres seqüències de films anteriors, amb l’objectiu, suposo, de generar certa empatia a l’espectador, més o menys inconscient. Després de ser esclavitzats a Egipte, Hèrcules i Sotiris són venuts com a gladiadors i transportats en galeres a Sicília, on s’hauran de guanyar la seva llibertat combatent contra ferotges contrincants (algun amb estètica skin!). Aquest episodi també s’emparella amb la seqüència dels primers combats del general Màximus, ja esclavitzat com a gladiador, als amfiteatres romans del nord d’Àfrica, que Ridley Scott va plasmar a l’oscaritzada Gladiator (2000). En definitiva i pel que fa al guió, “Hércules: el origen de la leyenda” no deixa de ser una macedònia feta amb diferents retalls fílmics d’èxit provat, al paladar de l’espectador, que no arrisca res ni ens aporta cap instant digne de deixar un mínim registre a la memòria. És inevitable, per tant, sortir de la sala amb aquella agre sensació que et diu això ja ho he vist. I potser més d’un cop!

    A tot això, i des del punt de vista de la realització tècnica, en moltes escenes s’abusa del recurs a la relantització sobtada del moviment, ara molt de moda en totes les cintes d’acció. Una tècnica propiciada, per una banda, per les càmeres d’última generació que permeten la captació de fins a 1000 quadres per segon, i després perquè la digitalització de les sales està implantant la projecció estàndard entre 60 i 100 quadres per segon. Sens dubte, la qualitat que aporten els recursos més moderns en la captació i la projecció d’imatges, conjuntament amb el tractament digital de les imatges, és un autèntic delit als sentits per a tots els amants del cinema. Però de la mateixa manera que, a l’inici dels anys 50 de la passada dècada, la introducció del Cinemascope (l’actual Panavision) va propiciar el sorgiment d’algunes pel·lícules totalment prescindibles per guió i interpretació, meres exhibicions de paisatges i deserts en pantalla panoràmica, no dubto que, amb el pas dels anys, aquesta nova adaptació d’Hèrcules anirà al calaix de la pura recreació plàstica dels ulls de l’espectador, tot i que ara agraden els herois atordits entre els seus sentiments i les seves oblidacions, com serà The Thracian Wars dirigida per Brett Ratner (X-Men: la decisión final) i interpretada per Dwayne Johnson, una adaptació a la gran pantalla de la homònima noveL·la gràfica de Steve Moore. Dividida en cinc còmics a l’estil de 300 de Frank Miller, narra les aventures d’Hèrcules com a soldat en l’exèrcit de Tràcia i s’estranarà també enguany. Més lluita, més acció, més sang i esperem que hagin consultat més fonts clàssiques per fer-ne el guió.

    És veritat que, d’entrada, d’aquesta pel·lícula no esperava gaire cosa més, potser perquè que el filó de la mitologia grega presenta símptomes d’estar-se exhaurint per a la indústria de Hollywood, després de gairebé deu anys d’ús intensiu com a font d’inspiració, per a unes quantes produccions (Troia-2004). I potser ara, toca deixar-la descansar una temporada llarga, almenys fins que algú sigui capaç de fer-ne una relectura fílmica i argumental renovada, i que ens aporti quelcom més que el lluïment gestual de fornits actors al ritme de danses afroamericanes.

    Gaby, des de Madrid! 

    20 comentaris a “Preestrena d’Hèrcules, l’origen de la llegenda de Renny Arlin

    1. Quina sort tenim, Gaby, de tenir-te aquests dies per Madrid i haver pogut assistir a la preestrena! Realment ja m’imaginava que no podríem aprofitar gaire cosa d’aquesta pel·lícula sobre Hèrcules ni de l’altra que s’estrenarà també enguany, però ens donarà un bon peu per esbrinar-ne la història que grecs i romans ens van explicar amb tota mena de detalls i que els guionistes malauradament no han consultat. També ens podrem plantejar quantes pel·lícules sobre aquest heroi s’han fet i per què?…
      Moltes gràcies per compartir aquí la teva opinió i avançar-nos el que encara no podem veure als cinemes!

      Vid. Hércules, El origen de la leyenda

    2. No soc molt fan de l’art cinematográfic, però crec que he vist suficient com per adonarmen que al cinéma, igual que a la música, el que es busca es vendre, evidentemnt. Però, que es el que vend més?
      Per els nordamericans l’acció, lluites, sang, cosos nus, sentiments, etc. és el que més agrada al públic desde els joves fins adults podríem dir. Per això crec jo que per fer una película d’aquest tipus agafan ya un guió elaborat, mitologia grega o romana, i el modifiquen per tal de que compleixi les característiques que a ells lis va bé. Els fans de les clàssiques, de la mitologia, història, etc. son als primers a qui ens fastidien aquestes películes que expliquen més falacies que realitats, i això fa que la gent desprès tingui aquests coneixements erronis.
      A mi em pasa això també amb pel·lícules com “resident evil” que la veus i l’única cosa en comú amb el videojoc, l’arrel del guió de la pel·lícula és que hi han zombies…i als fans d’aquesta saga de videojocs, quan ens vam trobar amb aquesta horrible representació cinematogràfica ens vam enfadar i decepcionar molt. Aquí es el mateix, tant costa cenyir-se al guió original? es a dir, a la mitologia plantejada per els grecs? no crec que vingui ningú a demanar drets d’autor.
      Per a mi Holliwood utilitza la pantalla, les camaras i l’art cinematogràfic per guíar els gustos de les demés personas. Avuí dia trobar una bona pel·lícula en la que no sorti algú semi despullat, o molt atractiu, en forma… es difícil.
      Per altre banda a la pregunta de perquè en fan tantes pel·lícules d’aquests heròis i quantes deuen haber, jo crec que moltes, potser més de la meitat no las coneixem perquè no són de Hollywood, o no surten actors coneguts, guapos o semi despullats, cosa que em molesta, i agafen aquestes històries amb heròis perqué encara avuí dia són temes atractius per la gent, que és el que vol el públic, lluites, sang, amor inclòs, sentiments…i…els grecs són els reis en aquest aspecte, les seva cultura esta plena de sentiments, amor, lluites… I a més, és més fàcil posar un heroi grec o romà semi despullat, perqué ja de per si mateixos la seva roba era “lleugera”.

      Igualment vui veure per mi mateixa aquesta pel·lícula perqué així podré tenir més dret a criticarla. Ja que sabem la vertadera història d’Hèracles ( Hèrcules per els romans), aquell heroi occidor de monstres, semi deu fill de Zeus i d’Alcmena que destacaba per la seva força bruta i del cicle peloponnesi. La seva historia gira al voltant de els dotze treballs que Hera li va manar fer ja que era fill de Zeus i un altre dona que no era ella.

    3. Retroenllaç: La transformació del mite d’Hèrcules | La cinta de Νίκη

    4. Estic totalment d’acord amb la teva crítica Gaby. Sincerament jo no sóc fan del cinema però si que ho sóc de les pel•lícules bones.
      Trobo exagerat que els homes que es presentin al càsting hagin d’estar forts, amb músculs. Que els s’hagin d’elaborar una dieta, perdre pes i anar al gimnàs per complir els requisits que demanen.
      He estat llegint critiques i totes s’assemblen més o menys a la teva. Diuen que la pel•lícula no té res a veure amb la mitologia, que els qui han fet al guió no tenen ni idea. Comenten que tot el transcurs de la pel•lícula es basa en les lluites, la sang i els cops d’espassa.
      He arribat a la conclusió que la pel•lícula Hèrcules es un projecte honest que no aspira a ser considerat com una obra artística, es un producte per el consum de un determinat tipus de públic
      “¿Por qué simplifica la historia del héroe? Por una cuestión comercial, claro está. Asume que los espectadores quieren buenos y malos, enamoramientos y amor de madre y deja al margen los matices del mito original. No vaya a ser que le compliquemos la cosa demasiado al espectador. Eso, lo último.´´ David 24 de Enero de 2014

      A la pregunta que ens ha formulat la Margalida de perquè hi han tantes pel•lícules de Hèrcules. Jo penso que es degut al mite, ja que dona molt de joc. Avui en dia poden utilitzar la tecnologia i recrear l’ història. Però hi han maneres de fer-ho. Aquests, tant els director com els actors ho han fet pèssimament. Espero que hagin uns altres que ho pugin fer sense saltar-se les normes bàsiques i complint amb uns estudis de mitologia previs. Penso que si fas un treball d’alguna cosa que només has escoltat parlar pel teu voltant i no saps ben bé si es cert o fals el que diuen, has d’investigar . I més si es una pel•lícula ,molts joves si no han cursat o estudiat clàssiques es quedaran amb el que acaben de veure i això serà el mite per a ells.. Jo personalment no vull que la societat sigui inculta i intentaré que quan em diguin saps qui era Hèrcules? Jo respondré tot el que he après i a més a més diré la veritat . Principalment diré que era un heroi de la mitologia grega,Fill de Zeus i Alcmena. Un dels seus atributs era la seva extraordinària força. Després d’això aprofundiré en el mite.
      També crec que el motiu pel qual han fet tantes pel•lícules es perquè la història es extensa ja que compon de dotze treballs.
      No us agradaria veure-ho tal i com ens han explicat els grecs? Deixant de banda el Hèrcules de Disney o les altres pel•lícules?

    5. Jo,com la Marisol, esperaré a veure el film, tot i que no em fa gaire il·lusió, però confio molt en el teu criteri, Gaby, i en d’altres crítiques que, com l’Andrea, he llegit.
      Andrea, has fet un comentari força complet, on toques moltes tecles i es nota que has llegit amb atenció l’article, a més de documentar-te en fonts externes al bloc. Només et diria que aquesta mena de citació d’un tal David l’hauries d’explicar, perquè tal com apareix, no sabem qui, ni on, la fa.
      Ja podem estar contentes, les professores, si aconseguim infondre aquest esperit crític, basat en les fonts originals, que és un dels nostres objectius, si no el primordial, quan ens plantegem la docència de les matèries clàssiques.
      Gràcies, Gaby, per anar-nos presentant novetats!

    6. És cert que en moltes pel·lícules on s’intenta fer un retrat històric d’algun fet, sobretot de fets que van passar segles enrere, la trama tendeix a desfigurar-se degut a la gran quantitat de fonts històriques a les que podem accedir i que moltes vegades ens expliquen esdeveniments ficticis i amb elements inventats. A més, com ens ha comentat la Gaby, moltes de les produccions que realitza Hollywood tenen tendencia a ser maquillades per incrementar el seu atractiu amb homes forçuts, dones d’una bellesa extrema i fenòmens paranormals. Si més no, he de reconèixer que sóc bastant seguidora de les pel·lícules d’herois, aventures i acció, i per tant crec que aquesta és una d’aquelles pel·lícules que he d’apuntar a la meva llista de tardes de diumenge. Veient el trailer, a part de vuere-hi un protagonista amb un físic que crida l’atenció des del primer moment, m’he adonat que molts grafics de les ciutats o paisatges que apareixien semblaven de pel·licules de fa una dècada, cosa que em sorprèn, ja que actualment el cinema té molts recurosos per sorprendre a l’espectador.
      Espero poder arribar-me a sorprendre de veritat amb una pel·lícula del gènere pèplum algun dia, tot i que de ben segur que aquesta serà una cita per passar una estona entretinguda. Prefereixo veure-la abans de jutjar, tot i que les teves crítiques s’adapten bastant al que he pogut veure al trailer.

      La Margalida ens demanava en el primer comentari, quantes pel·lícules sobre aquest heroi s’han fet i per què?
      Crec que el pesonatge d’Hèrcules és un personatge molt atractiu per fer-ne pel·lícules; un home forçut, amb bon físic i fill d’un déu. Definitivament un heroi del qual en podem treure molt suc. El semidéu Hèracles o Hèrcules, era fill d’Alcmena i de Zeus, que havia adoptat l’aparença d’Amfitrió. Amb divuit anys donà mort al ferotge lleó de Citera. Pel fet d’haver mutilat el rei Orcomen provocà una guerra, en la qual vencé, fou recompensat pel rei Creont, que li donà la filla Mègara per muller. Occí els fills propis, i, per expiar aquest crim, l’oracle de Delfos l’obligà a acomplir dotze treballs amb el lleó de Nemea, l’hidra de Lerna, el senglar d’Erimant, la cérvola de Cerinea, els ocells del llac d’Estimfalos, els estables del rei Àugies, el cinyell d’Hipòlita, el toro de Creta, els cavalls de Diomedes, els bous de Gerió, les pomes d’or de les Hespèrides i el ca Cèrber. Acabats aquests, la seva figura adquirí un relleu extraordinari. Tota l’antiguitat li reté culte, i artistes i literats s’inspiraren en el seu mite i en tragueren nombroses i brillants interpretacions. (extret de l’Enciclopedia Catalana: http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0032427.xml?s.q=h%C3%A8racles#.UwiHuNLuK6N)
      Hi ha una versió Disney de dibuixos animats de la pel·lícula d’Hèrcules que quan era petita la mirava una vegada rere un altre. És veritat que quan et vas fent gran i cada cop tens més cultura, te’n adones que allò no s’adapta al que és la història d’Hèracles en si, però m’agradaria recomenar-la simplement per la seva banda sonora. També hi ha una versió cinematogràfica més antiga i que no he vist de Pietro Francisci, estrenada l’any 1959, i una de l’any 1970 que s’anomena Hèrcules a Nova York on el semidéu demana a Zeus, el seu pare, que li deixi passar unes vacances a la Terra. Zeus es nega, però un accident el fa acabar a Nova York.

      MARINA

    7. Marina, has començat el comentari fent referència a fets històrics i això seria aplicable a pel·lícules com “300”, però en aquest cas estem parlant de mitologia, que és diferent. En lloc de fidelitat a la realitat història haurem de parlar de fidelitat a les fonts mitogràfiques.

    8. Sempre m’han agradat les pel·lícules histoòriques com 300 o Gladiator. Aquesta película promet molt, té pinta de tenir un gran guió i un repartiment de luxe. Quan estigui al cinema, l’aniré a veure segur! Sembla que l’adaptació a la llegenda és molt autèntica, així que estic segur que per fi podré disfrutar molt!

    9. Pol, la pel·lícula ja és al cinema, tot i que a Badalona no la fan. Ves amb compte de no confondre la història i la mitologia. Crec que a final de trimestre et quedarà més clar.

    10. Trobo què és una pel·lícula molt interesant encara que la trobo amb molts aspectes de Hollywood que és dona mes importancia als cossos i a l’acció que a representar la propia historia mitologica. M’ha fet la impressió de ser una pel·lícula semblant a 300, que té una bona historia, encara que desconec si segueix certament els aspectes mitologics de la historia d’Hercules.

    11. Retroenllaç: “Hèrcules” de Disney | La cinta de Νίκη

    12. Atenció, Adrià, 300 és històrica o “pseudohistòrica”, mentre que Hèrcules és totalment mitològica.

    13. És una pel·lícula molt interessant a la vegada que molt ben feta, està plegada d’efectes especials. Els personatges protagonistes són molt famosos, la pel·lícula compta amb la col·laboració d’una de les models més famoses del món.

      Trobo que és una pel·lícula entretinguda encara que no t’agradin els temes de déus i mites clàssics.La pel·lícula la podíem veure en 2D i 3D, Va ser rodada a Nova Zelanda. Va tenir un pressupost de $70,000,000. El primer cap de setmana va recaptar $29,000,000.

      La pel·lícula va sortir quatre mesos després que Hercules: The thracian wars, com a mitjà de marketing per aprofitar la gran expectació del fenomen mitològic.

      Personalment, la pel·lícula m’ha sorprès molt, En ella vaig descobrir molts mites i referents clàssics que desconeixia.Gràcies als efectes especials de la pel·lícula podem veure representats molts dels poders que tenien els déus. Hèrcules ens porta a situacions d’ira i d’amor, tenint que escollir entre la dona a la que estima o ser l’heroi que tothom espera que sigui. Recomano veure la pel·lícula ja no perquè estigui plena d’efectes especials i sigui d’aventuras, sinó perquè realment deixa veure molts referents clàssics i et porta totalment a l’història d’Hèrcules.

      Heu vist la pel·lícula? L’heu trobat interessant? Posaríeu cap altre fet que no hagi esmentat? Que haguéssiu fet si fóssiu Hèrcules? Trobeu que actua malament en algun moment de la pel·lícula? O bé compartiu l’opinió del professor Fernando Lillo: “Las películas históricas recientes son peores instrumentos pedagógicos por su simpleza”?

      Laura Redondo 4t ESO Llatí opt.3

    14. Aquesta pel·licula és bastant fidel a la llegenda original, sobretot perquè es centra en el personatge d’Hercules. El film està dotat d’increibles efectes especials que li donen realisme, també hi podem trobar altres mites al llarg de la història als quals fa referència sense centrar-s’hi massa en el tema ja que el fet que més destaca la pel·licula és la vida d’Hercules influenciada pels déus, especialment per Hera.

    15. La veritat es que si que hi estic d’acord amb aquesta critica de la pel·lícula moltes vegades ho volen fer tan d’espectacle per els espectadors que s’obliden de la autentica asensia de la pròpia historia. Per altra banda crec que es una de les llegendes més explotades de la historia i molt difícilment trobarem una pel·lícula que s’apropi a la historia relatada per els antics grecs. Això fa que la gent es tingui idees equivocades sobre el personatge mitològic d’Hercules, o que la gent a volgut investigar sobre la llegenda o en sap una mica ja no vulgui anara a veure un altre pel·lícula d’aquest tipus si es que en fan un altres que de ven segur que en sortiran.

    16. Es nota que et deu agradar el cinema, Tània, perquè formules una crítica ben argumentada. Però no deixis d’anar a veure pel·lícules de tema clàssic, no totes les ersions són igual de dolentes.

    17. No he vist la pel·lícula..però si he entès bé, el guió està agafat d’altres trossos de pel·lícules com ara 300, Troia, etc. Per molt que el film estigui bé, jo crec que per atraure més a la gent hauria de ser més diferent i no agafar parts d’altres films; originar coses noves que encara no s’hagin vist en altres produccions tan famoses com Troia.
      Personalment aquestes pel·lícules sempre m’atrauran, ja que m’agrada molt el tema de la mitologia i història; però també crec que és una pel·lícula molt parlada i per aquest motiu deu cansar a certa gent.

    18. Jo no he vist la pel·lícula però te bona pinta, si tinc la oportunitat de veure-la la veure, perquè puc aprendre la historia de Hèrcules

    19. Em sembla una pel.licula molt interessant per a veure què t’explica la història de
      Hércules i els 12 treballs què li van manar a fer i com va sobreviure i lluitar contra criatures mitològiques.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *