El llatí en un món de zombis

Walkind dead és una sèrie de televisió americana desenvolupada per Frank Darabont i basada en la sèrie de còmics creada per Robert Kirkman i Tony Moore. El primer episodi, de seixanta minuts de duració, fou estrenat a la cadena AMC el 31 d’octubre de 2010.

Actualment, aquesta sèrie és una de les més vistes i consta d’un nombrós club de fans, entre les quals m’hi trobo jo. Així doncs, l’altre dia mentre veia un capítol d’aquesta sèrie vaig veure que un dels personatges escrivia i explicava una frase en llatí: “Dolor hic tibi proderit olim”, aquesta dita en boca de Deanna vol dir “El dolor actual serà útil en un futur”.

Escena on s’explica el significat de la dita.

Imatge de previsualització de YouTube

walking-deadÉs curiós com el llatí segueix viu fins i tot quan la raça humana està en perill i el món és ple de zombis. El poeta romà Ovidi la va dir en l’elegia XI del llibre tercer de Els amors: Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim. En podríeu fer la traducció i comentar-ne la vigència del seu significat?

També podeu llegir l’elegia XI del tercer llibre dels Amors d’Ovidi en traducció de Jordi Parramon, a la pàgina 123, Quaderns Crema.

Perfer et obdura; dolor hic tibi proderit olim és una dita que ha tingut molta pervivència. Per què? M’ajudeu a trobar-ne més?

Heu trobat alguna altra pel·lícula o sèrie on apareixen dites llatines? Quines?

Creieu que pot ser útil la ficció per aprendre llatí i apropar-nos a la literatura llatina?

Sandra

2n Batxillerat Llatí

Ben-Hur, de Timur Bekmambetov (2016)

Ben-HurFITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Judah Ben-Hur (Jack Huston) és un noble de Jerusalem que té idees oposades a les dels romans. En un temps en què  l’Imperi romà és amo i senyor del món conegut, i governa amb mà de ferro els seus vasts territoris, aquestes diferències polítiques del jove Judah van a tenir les seves conseqüències. Així, Ben-Hur serà falsament acusat de traïció per negar-se a delatar les persones que es consideren enemics de l’estat. A més, el responsable d’aquesta infàmia és el seu millor amic de la infància, Messala (Toby Kebbell), un tribú de l’exèrcit romà. I és que, amb els anys, l’amistat que mantenia amb ell el noble jueu es va acabar convertint en una terrible rivalitat.

Desposseït del seu títol, separat de la seva família i d’Esther, la dona a la que estima (Nazanin Boniadi), Ben-Hur haurà de viure com un esclau, aïllat durant molt de temps en un vaixell. Després de sobreviure diversos anys en el mar, Judah torna a la seva terra. Serà llavors quan decideixi buscar venjança i reclamar el que li pertany. En el seu ferotge intent per guanyar la seva llibertat, i per venjar-se del seu antic amic de la infantesa, acabarà a la sorra del circ, competint en les carreres de quadrigues.

TRÀILER

CRÍTICA

Aquesta pel·lícula, dirigida per Timur Bekmambetov, és una nova versió de la pel·lícula de 1959, que alhora era un remake de Ben-Hur  de Fred Niblo de 1925 i al seu torn adapta la famosa novel·la homònima de Lewis Wallace el 1880.

Si un no en sap res, aquesta pel·lícula planteja una història molt interessant i et deixa amb molta intriga durant tota l’estona, ja que al final és quan s’aconsegueix la victòria; i en tot moment no saps què passarà. La pel·lícula et va deixant poc a poc escenes que fan que et fiquis en el drama, el qual és directe i concret. Les escenes d’acció són fantàstiques, els efectes especials també i els monuments que surten són meravellosos. Crec que s’ha sabut adaptar molt bé als nostres temps, tot i qui ha que li retreu que també ho hagués pogut fer amb els falsos dilemes morals. Què en destaqueu els errors o els encerts?

Si heu llegit la novel·la o heu vist  les versions anteriors, sobretot la mítica de William Wyler,  segurament la cosa canvia. Quina versió us agrada més?

Aparte de la duración, más ajustada, de una hora menos, el guion de Keith R. Clarke y John Ridley, el diseño de producción y la dirección de Bekmambetov abogan por una imagen hiperrealista en los escenarios y las salvajes batallas (Judea, la guerra de los romanos contra los germanos), un toque más político (el movimiento revolucionario de los zelotes, defensores de su tierra frente al invasor, Roma, adquiere un novedoso protagonismo, lo que puede dar pie a numerosos paralelismos con el conflicto actual en la misma tierra, aunque con distintos protagonistas), y una rebaja en las dosis de melodrama. La de Wyler era una película de aventuras con un esencial toque melodramático que desembocaba en una parábola bíblica, y la de Bekmambetov es una película casi bélica, asentada de nuevo en un conflicto entre hermanos que trasciende la individualidad para alcanzar a la colectividad, y que rebaja un tanto el elemento milagroso encarnado por Jesucristo, en beneficio de su mensaje moral (¡y político!).

Wyler era un director especializado en dramas, comedias y melodramas que, con su mayúsculo conocimiento del cine, también se supo mover en el espectacular territorio de la acción. Bekmambetov es un especialista de la tralla, que se mueve a la perfección en secuencias tan espectaculares como las de la batalla de barcos y la carrera de cuadrigas. Ni mejores ni peores; distintas, de otra época del cine. El personaje de Arrio (casi) desaparece, Ilderín toma el papel de segundo padre y, en el último minuto, se les va la pinza con una canción a trasmano. Pero este Ben-Hur nada tiene de fracasado.

Rumores y certezas de un mito, crítica de Javier Ocaña, El País 1 de setembre de 2016

El primer dia de la cinquena temporada del programa despertador d’iCat “Els experts”. “Les pel·lícules de romans són gais?” és el primer clixé que s’encarrega de desmuntar el cinèfil Joan Pons partint de l’estrena  de Ben-hur. I vosaltres, què en penseu de les pel·lícules de romans? i de Ben-hur?

Si voleu saber secrets del rodatge de Ben-Hur no us perdeu aquest documental de rtve:

Valentina Restrepo

1r Batxillerat Humanístic

El monstre de Creta de Silvio Amadio (1960)

Resultat d'imatges

LA LLEGENDA

En la mitología grega, Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i d’Etra. La ciutat d’Atenes havia de lliurar cada any un tribut a Minos, rei de Creta. Havien de lliurar cada any noies joves de les famílies més nobles de la ciutat, que serien lliurades al Minotaure que es trobava en el laberint de la ciutat construït per Dèdal.

Teseu, en tenir coneixement d’això, va decidir oferir-se com tribut anual tot i que el seu pare li insistia en no fer-ho. Al final va aconseguir convèncer-lo, afirmant-li que si tenia èxit i aconseguia tornar, posaria veles blanques en el seu vaixell, i si hi havia fracassat, les veles serien negres.
En arribar a Creta, el propi rei Minos els va examinar per confirmar que servien com sacrificis humans. Teseu, al trobar-se en la cort, va conèixer la filla d’aquest, Ariadna. Ella es va assabentar de l’objectiu que tenia Teseu i, havent-se enamorat d’ell, va decidir ajudar-lo, ja que tot i que aconseguís matar el Minotaure, sortir del laberint era una tasca impossible. Per això, li va lliurar un cabdell de fil d’or.
Quan va entrar al laberint, Teseu va anar desenrotllant el cabdell per després trobar la sortida. Quan per fi va trobar el Minotaure, el primer que va fer va ser donar voltes per intentar esgotar  la bèstia. Després s’hi va enfrontar i va donar mort al mInotaure. Tot seguit, va anar seguint el fil que li havia donat la seva estimada per trobar la sortida.

Després de la victòria, Teseu es va reunir amb els joves que l’havien acompanyat i amb Ariadna es van embarcar i posar rumb a Atenes. Durant el trajecte, es van aturar a  l’illa de Naxos. Ariadna, que es trobava indisposada, va baixar del vaixell, i el vaixell va partir deixant  Ariadna a l’illa.

Teseu, a causa de l’eufòria del triomf, es va oblidar de canviar les veles negres per les blanques. Egeu, veient les veles negres que significaven que el seu fill havia fracassat, va creure que el seu fill havia mort. No va poder suportar-ho i es va llançar al mar que rep el nom en honor seu. Gràcies al seu nomenament com a rei, va aconseguir unir els pobles formant l’estat atenès.

DÈDAL

Dèdal era un atenès bandejat a Creta. Va ser el constructor del laberint, on Minos va fer tancar el terrible Minotaure, que era aplacat periòdicament amb sacrificis humans.

Dèdal per desgràcia, va ser tancat, amb el seu fill Ícar, en el mateix laberint. Però Dèdal va construir per a ell i per al seu fill unes ales de cera amb les què, salvant els murs de presó, van sobrevolar Mar Mediterrani. Ícar, desobeint els consells del seu pare, va volar tan a prop del sol que els raigs van fondre la cera de les ales, i va caure al mar que porta el seu nom,mar d’Icària.

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Basada en la llegenda del Minotaure. El Minotaure és un ésser monstruós meitat home i meitat toro amb hàbits caníbals. Aquest és fill de Minos,(rei de Creta) qui  mana construir a Dèdal un laberint per tancar al minotaure i ocultar-ho. Minos, que té subjectes diverses ciutats de la Grècia continental, entre elles Atenes, obligà al pagament d’un tribut (anual) de deu donzelles i deu joves de les millors famílies d’aquesta ciutat per a aliment del minotaure. Com els atenesos estan farts d’aquesta tirania, Teseu, príncep de la ciutat, es presenta voluntari amb la intenció de matar el Minotaure. Quan  arriba al palau de Minos, una de les seves filles, Ariadna, s’enamora perdudament d’ell i, després amb la promesa d’emportar-se-la, l’ajuda per aconseguir el seu objectiu donant-li un cabdell de llana que li serveix de guia per sortir del laberint un cop hagi executat el monstre.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Silvio Amadio fa una adaptació italiana poc fidel al mite grec, ja que la presència de un dels personatges principals de la llegenda, el Minotaure, es gairebé inexistent, i el film es centra en la subtrama de conspiració política pel poder entre Freda i Ariadna, i les histories amoroses entre la parella protagonista (Teseu i Ariadna), deixant de banda el mite.

Sembla que el director hagi agafat el mite de Teseu i el Minotaure només com a pretext per a poder explicar (amb una ambientació que no correspon a l’antiga Grècia) la lluita del poble per la alliberació de governants injustos, situació que succeïa en la societat italiana del moment.

Rosanna Schiaffino a El monstre de Creta (1960)

Aspectes a destacar són la caracterització del Minotaure, que és bastant ridícula ja que resulta ser un ésser agradable de veure, “monu” fins i tot,  i, no terrorífic i amenaçador com hauria de ser la imatge d’un monstre, i la poca emoció i sentiments que expressen els actors, sobre tot Freda, personatge molt rígid amb la mateixa expressió per a totes les escenes. Tot aquests factors fan que la història tingui menys credibilitat.

Tot i així, la pel·lícula és molt dinàmica i entretinguda en les escenes d’acció i lluites, però en les altres escenes, és bastant lenta i llarga, provocant que sigui difícil la continuació  del film.

Una curiositat d’aquest és que el protagonista, Bob Mathias, és un atleta olímpic, primer decatleta en guanyar dos ors olímpics consecutius. Tot i el prestigi que donava aquest actor-atleta a la pel·lícula, sembla que aquesta tingués intenció de ser un film Hollywodienc amb molt d’èxit, per l’ús d’ escenaris senzills però grans amb capacitat per a molts extres, i un bon repartiment d’actors coneguts en el món del cinema com Rosana Schiffiano, però sense èxit.

Per últim dir, que no és recomanable per aquells que vulguin entendre el mite de Teseu i el Minotaure, ja que no és fidel, ni els personatges ni la història estan ben representats.

Alexia Àlvarez

Segon de batxillerat Humanístic

Hèrcules de Brett Ratner (2014)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Hèrcules, com tots els herois grecs, és un semidéu. Després de realitzar els terribles dotze treballs que li van ser imposats i després de perdre la seva família, decideix girar l’esquena als déus i trobar consol en la recerca d’aventures. Gràcies a les seves aventures, ha trobat homes afins que s’han unit a ell, ja que comparteixen el seu amor pel combat i no tenen por de la presència constant de la mort en les seves vides. El rei de Tràcia pretén que aquests homes formin un exèrcit invencible.

TRÀILER

CRÍTICA

La pel·lícula comença recordant la llegendària història d’Hèrcules, des del seu naixement com el fill del déu Zeus i la mortal Alcmena fins a la realització dels dotze treballs, que no s’expliquen bé, com per exemple el treball de L’hidra de Lerna, es veu una seqüència en què ell la mata però no surt ni que de cada cap tallat en surtin dos més, ni com la mata realment.

Però en el film després de la mort de la seva dona i els seus fills el nostre heroi viu turmentat i viatja per les terres de Grècia oferint els seus serveis al millor postor. Pel camí ha reclutat una banda de lleials i ferotges mercenaris (Autolico d’Esparta, Tideo de Tebas(la ciutat dels morts), Atalanta d’Escitia, Ancialao d’Argos famós vident, Oleu d’Atenes) cadascun especialitzat en l’ús d’unes armes determinades. La fama d’heroi del poble que té Hèrcules atraurà l’atenció del rei de Tràcia, que per mitjà de la seva atractiva filla sol·licitarà l’ajuda de l’heroi per posar fi a la guerra que viu el seu país i vèncer el malvat Rhesus. ¿La recompensa? El seu pes en or.

A partir d’aquest moment la pel·lícula es desenvolupa pels trets característics del gènere al qual pertany, surten batalles èpiques, alguna derrota, entrenament de l’exèrcit, presentació dels personatges, i flash-backs explicatius (mort de la seva família).

Aspectes que m’han sorprès bastant i majoritàriament de forma positiva, primer de tot la quantitat de personatges famosos en la nostra actualitat que surten en el film, com la mateixa dona d’Hèrcules la famosa model Irina Shayk, una altra model bastant coneguda com Barbara Palvin, i també la quantitat d’actors famosos com Joseph Finnes, el mateix Hèrcules que és el famós actor Dwayne Johnson més conegut com “La Roca”, Ian McShane, John hurt conegut a part de per la seva gran trajectòria cinematogràfica pel seu paper com a Ollivander a la saga Harry Potter. Opino que tot aquest repertori és només una estratègia publicitària per a primer donar més bon catxe a la pel·lícula, i fer-ne més publicitat d’aquesta.

Un altre aspecte que m’ha sorprès és el gir que el director dóna a la pel·lícula que en comptes de centrar-s he en els dotze treballs que tot i així no els deixa de banda, se centra més en el després d’aquests i sobretot en el turment que continua sentint l’heroi pel seu assassinat.

També, com al llarg de la pel·lícula es dóna la imatge que Hèrcules és realment un mercenari (i per això s’enfronta l’aventura que ens relata el film), la seva banda el ven al poble grec com un heroi immortal incapaç de ser vençut per ningú, sobretot el seu cosí qui narra a la gent els dotze treballs que va haver de portar a terme. Fins i tot el mateix heroi en un moment de la pel·lícula ho diu: “Solo soy un simple mercenario que lucha a cambio de oro.”

Cal destacar un llenguatge bastant senzill i informal que consta de paraules en diàlegs entre els personatges, com tio, mi niño, etc.” 

Per últim dir que la pel·lícula ha superat les meves expectatives, ja que penso que aquest enfocament diferent dóna uns aires nous a la història d’aquest heroi, no obstant això, no la recomano a la gent que vulgui saber realment els treballs que va dur a terme, ja que com he dit abans aquest film no se centra en això.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu dels 12 treballs que va haver de fer Hèrcules?
  • Per què se’l considera un semidéu? Quina característica física té?
  • Què sabeu de l’exèrcit grec?
  • Creieu que realment era un mercenari?

Alexia Álvarez Pàmies

Primer de Batxillerat  Humanístic

El segon origen de Carles Porta (2015)

Cartel de Segundo origen (Segundo origen)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Segon origen (Segundo origen)
  • Director i guionistes: Carles Porta. Marcel Barrena, Carmen Chaves, Bigas Luna, Carles Porta, David Victori (Novel·la: El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo)
  • Any d’estrena: 2015
  • Durada: 102 minuts
  • Repartiment:  Rachel Hurd-WoodAndrés BatistaSergi LópezIbrahim ManéPhilip Hurd-Wood, Marieta Orozco, Albert Prat, Andro Crespo
  • País d’origen: Espanya
  • Idioma original: Espanyol i Anglès
  • Gènere: Ciència ficció. Terror. Aventures| Futur postapocalíptic. Supervivència

ARGUMENT

L’Alba és una noia de 20 anys que viu amb el seu pare (d’origen anglès). Després de la mort de la seva mare a causa d’un càncer, el seu pare pren la decisió de traslladar-se a viure a una masia prop de Lleida, el lloc d’origen de la seva dona. Aquí, l’Alba fa classes d’anglès a en Dídac, un nen de 10 anys a qui li encanta el futbol i els tractors. Un dia, quan l’Alba torna a casa amb moto, veu com tres nois tiren en Dídac al llac, sense pensar-s’ho, es capbussa a salvar-lo. Quan els dos pugen a la superfície, tot ha quedat en ruïnes. S’adonen que ells són els dos únics supervivents. Junts hauran de començar de zero per reconstruir les seves vides, i preservar la cultura humana, fet que implica procrear.

TRÀILER

CRÍTICA

M’agradaria destacar dos aspectes fonamentals de la pel·lícula: Un, la fotografia, veure ciutats com Barcelona o Lleida destruïdes i en la misèria no és fàcil, i en el meu parer aquests espais catastròfics són molt creïbles. I dos, la banda sonora que li dóna un toc perfecte en els moments més dramàtics de la pel·lícula, aquest tipus de banda sonora són dels que et fa posar els pèls de punta.

Un altre tema molt encertat en la pel·lícula són les parts on apareix la veu en off de la protagonista, donen una informació important en pocs segons, en transporta en una altra dimensió.

D’altra banda, la interpretació de la protagonista, Rachel Hurd- Wood, no és del tot convincent pel que fa a la parla, hi ha vegades que no se l’entén massa bé. Tot i així, la seva interpretació és bona, sap transmetre a l’espectador el seu patiment. No convenç del tot el personatge de Dídac, interpretat per Ibrahim Mané, però cal esmentar que és la seva primera aparició al cinema i ho hem de tenir en compte. Però també dir que “Segon origen” ha estat una pel·lícula esperada per molts espectadors ja que va ser lectura obligatòria en molts instituts i es podria haver buscat un altre protagonista amb més experiència.

La part negativa de la pel·lícula, com he dit al principi, és que la segona meitat de la pel·lícula el guió no es basa en la novel·la, això en part és una decepció per a l’espectador que ha llegit el llibre, per al que no l’ha llegit és un final més intrigant. Finalment, afegir que de vegades alguna seqüència es fa lenta, amb plànols de càmera massa llargs per al meu gust.

 En conclusió, “Segon origen” podria haver estat una gran pel·lícula i es quedarà en una pel·lícula bona i recomanable que cal anar a veure al cinema. Potser la sobtada mort de Bigas Llunes, qui havia de dirigir el film, va afectar a això. Us recomano, als que no heu fet, un cop vist la pel·lícula llegir la novel·la. Veureu que com sempre (o gairebé sempre), la novel·la supera la pel·lícula.

Per cert, podem establir alguna relació amb Deucalió (el Noè grec) i Pirra? Quina?

Alexia Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

Helena de Troya, de J.K.Harrison (2003)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Mini sèrie de TV de 2 episodis.  Encara que Hèlena està casada amb Menelau, rei de Esparta, Hèlena s’enamora bojament de Paris, un ben plantat príncep troià. Els amants fugen junts a Troia, on el pare de Paris, el rei Príam, els ofereix aixopluc. Agamènon decidit a recuperar Hèlena, el despietat germà de Menelau, condueix els exèrcits de tot Grècia fins a les costes de la ciutat fortificada.

TRÀILER

CRÍTICA

Producció per a TV (amb un pressupost limitat), dividida en dues parts, però que constitueixen un sol film. Té una interessant narració i la posada en escena del discurs que pot observar-se des de una lectura profunda: l’amor, l’odi, la ira, la venjança, l’orgull, l’ambició i la lluita pel domini geogràfic i comercial de Troia. Molt bona ambientació, amb uns escenaris reals, ben colorits i destaca l’harmonia amb el relat històric sobre el qual es basa la pel·lícula.

Hi ha pocs efectes especials, encara que la bona vestimenta dels personatges ho compensa. L’actuació és on el film balla, en les escenes de lluita és nota moltíssim les coreografies encorsetades, les expressions i els gestos resulten una mica absurds, per part d’alguns actors, aquests mateixos són incapaços de donar vida i caràcter als seus personatges mitològics, tota una llàstima tenint en compte la qualitat  de l’obra  des de un punt de vista artístic i històric.

  • Com es desencadena la guerra de Troia?
  • Agamèmnon, vol defensar l’honor del seu germà o té altres intencions?
  • Per què col·locaven els grecs, dues monedes sobre els ulls dels cadàvers? Ho feien així?
  • Per què decideix Aquil·les participar en la guerra?
  • Responeu des del vostre punt de vista, qui és el personatge més interessant de la pel·lícula?
  • És Hèlena pacifista?

Alexia Álvarez Pàmies

1t Batxillerat Grec

L’Odissea d’Andrei Konchalovsky (1997)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Mini sèrie de TV. 2 episodis. Ulisses és el rei d’Ítaca. Comparteix el tron amb Penèlope, la seva dolça i bonica esposa, amb la que té un fill, Telèmac. La campanya militar contra Troia requereix la presència d’ Ulisses, amb la qual cosa, ha de deixar la seva família i la seva pàtria. Durant la guerra, idearà el llegendari cavall de fusta, amb el que aconseguirà enganyar els seus enemics i posar fi a la guerra. Però comet un greu error: portat per l’eufòria i l’alcohol, blasfema innocentment contra els déus. Posidó, greument ofès, decideix posar sobre Ulisses i els seus homes una terrible maledicció: mai més no podran tornar a les seves terres fins que comprenguin que no poden enfrontar-se a les seves divinitats. A partir d’ara, hauran de superar una sèrie de perilloses proves que convertiran el seu viatge de tornada en una increïble aventura. Així, doncs, Ulisses rebrà una gran lliçó: aprendrà quina és la diferencia entre l’astúcia i la saviesa i que la felicitat, precisament, resideix en aquesta última.

TRÀILER

CRÍTICA

El millor de la pel·lícula és que tot  i les tres hores de duració és bastant fidedigna a l’obra de Homer. En aquest film, hi tenen cabuda pràcticament totes les situacions que transcorren  en l’obra sobre la tornada d’Ulisses a la seva estimada Ítaca, i els impediments en el seu camí de retorn. El que falla, què és? Doncs, per començar l’ elecció de l’actor que encarna l’heroi protagonista, Armand Assante, és molt poc encertat ( excepte Eric Roberts, que fa de pretendent de Penèlope, no hi ha res més rescatable en aquest aspecte) no considero que li doni la suficient personalitat al seu personatge, resultant en ocasions totalment buit i això que és la peça fonamental de l’obra.

L’escenografia és bastant dolenta, ja que la pel·lícula no és tan vella, podrien haver posat molt més cura en el que són els efectes especials. El doblatge és també bastant dolent, penso que és el que fa donar-li més baixa qualitat a la sèrie. El ritme narratiu en el que  transcorre el guió, és pausat, lent i sense agilitat.

El poema d’Homer encara espera aquella pel·lícula que ens apropi realment a la seva història, tot i la seva pervivència en altres. L’Odissea d’Andrei Konchalovsky és entretinguda i emocionant. No deixa de ser, tanmateix, una encomiable aproximació per aquells als que vulguin conèixer Ulisses sense passar pel paper o fomentar-ne la seva lectura. A diferència d’altres produccions, aquesta destaca, tot sent fidel a l’esperit homèric, per la intervenció dels déus.

  • Els meus companys de literatura universal que han vist la pel·lícula amb mi, què us ha semblat? I la resta de companys de grec, l’heu vista? Si es així, què n’opineu!
  • Us ha agradat l’aventura amb el ciclop Polifem? Quines altres pel·lícules l’han interpretat? Quina us agrada més? Quina és més fidel a l’Odissea d’Homer?
  • Quins episodis de les aventures d’Ulisses heu trobat a faltar?
  • Us ha emocionat el reconeixement dels esposos?
  • Quins déus heu reconegut? Quins atributs els caracteritzen?  Quin paper fan? 
  • Qui són les dones de l’Odissea? Quins valors tenen?  Com apareixen al film?
  • Saps qui és Laocoont?
  • Creieu que l’ambientació està ben documentada? Va existir, per exemple, la banyera de Penèlope? Penèlope va pentinada com les dones de l’època minoica i micènica? El seu palau a la sèrie recorda els palaus de l’època? Els vaixells estan ben documentats?…

Alexia Álvarez Pàmies

1t Batxillerat Grec

Referents clàssics de les pel·lícules de Harry Potter

És increíble com una saga tan comú, i que estem farts d’escoltar per tot el món, pot tenir tal quantitat de referents clàssics. La saga, de la qual us parlem, és Harry Potter.

El famós gos d’Hades, Cancerber apareix en la primera pel·lícula com a guardià de la pedra filosofal, i per poder dormir, Harry utilitza la música, tal com va fer Orfeu per rescatar Eurídice. Un altre referent clàssic que apareix en aquesta primera pel·lícula, són els Centaures que van ajudar a Harry quan Voldemort estava a l’aguait.

D’altra banda, en la quarta pel·lícula d’aquesta saga, apareix un referent molt destacat, Pegàs. Apareix en Harry Potter com Abraxan, un cavall volador que guiava els carruatges de l’Acadèmia Beauxbatons.

Prosseguint amb el quart llibre, trobem dos referents més. El primer és el mitològic món marí, ple de sirenes i tritons. En la pel·lícula, tots dos són guardians d’una de les proves que implicava salvar un ésser estimat de les profunditats marines.

El segon, és el famós laberint del minotaure. Aquest mite es veu reflectit en l’última prova del torneig dels tres mags. Aquests hauran d’introduir-se en un laberint en el qual trobaran, a més d’altres objectes, un boggart convertit en esfinx.

I per acabar, un últim referent que hem trobat en Harry Potter, no ha estat en una de les pel·lícules, sinó en el sisè llibre, el Príncep Mestís. En un moment de la història, Dumbledore i Harry han de trobar un Horrocrux (objectes que poden guardar un fragment de l’ànima) i per a això han de travessar un llac ple de inferis (cadàvers), i ho fan a sobre d’una barca. El més curiós, és que abans d’arribar han de pagar amb sang. Això és una mica més tenebrós que el que feia Caront amb les seves víctimes, ja que elles, només havia de pagar una moneda grega!

Coneixeu més referents clàssics a Harry Potter? L’Ariadna Ruiz se n’ha oblidat algun? Mireu el seu emaze i comenteu.

Powered by emaze

Rebeca Barroso García, Ana Mª Falcón Durán
2n de Batxillerat i Ariadna Ruiz de 1r de Batxillerat Humanístic

Xena- La princesa guerrera

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Xena: Warrior Princess
  • Director i guionistes:  John Schulian (Creator), Robert G. Tapert (Creator), Garth Maxwell, Rick Jacobson, Mark Beesley, Josh Becker, Charles Siebert, T.J. Scott, Michael Hurst,Andrew Merrifield, John Fawcett, Michael Levine, Oley Sassone, Robert G. Tapert,Doug Lefler, Gary Jones, Charlie Haskell, John Laing, Jace Alexander, Stephen L. Posey, John T. Kretchmer, Bruce Campbell, Paul Lynch, Renée O’Connor, Chris Graves, Chris Martin-Jones

Guió: R.J. Stewart, Steven L. Sears, Robert G. Tapert, Chris Manheim, Adam Armus , Nora Kay Foster, John Schulian, Paul Robert Coyle, Joel Metzger, Hilary Bader, George Strayton, Terence Winter, Liz Friedman, Emily Skopov, Tom O’Neill, Josh Becker, Peter Allan Fields, Jeff Vlaming, Chris Black ,Carl Ellsworth, Melissa Good, Vanessa Place

  • Any d’estrena: 1995
  • Durada: 45 min.
  • Repartiment: Lucy Lawless, Renée O’Connor, Ted Raimi, Karl Urban, Hudson Leick, Bruce Campbell, Alexandra Tydings, Adrienne Wilkinson, Marton Csokas, Danielle Cormack, Darien Takle
  • País d’origen:  Estados Unidos 
  • Idioma original:  Anglès
  • Gènere:  Acció | Mitologia

ARGUMENT

Sèrie de TV (1995-2001). 6 temporades. 134 episodis. Xena (Lucy Lawless) és una bella guerrera els orígens de la qual es remunten a l’antiga Grècia. Sempre acompanyada de la seva fidel amiga Gabrielle (Renée O’Connor) i del seu poderós disc màgic, protagonitza nombroses aventures que la porten a recórrer diferents regions en la seva eterna lluita contra el mal.

Aquesta pel·lícula té relació directa amb el déu Ares, el qual se li atribueix la guerra, i és un personatge escollit gràcies a la tasca que Xena duu a terme dia a dia. Xena al principi era una guerrera cruel i princesa dels exèrcits d’Ares.

Ares, el déu de la Guerra, intentarà que Xena s’aliï a ell en tot moment, ja que no hi ha ningú com ella per dirigir els seus exèrcits. Una característica important d’aquesta sèrie és l’aparició d’éssers mitològics personificats com els déus de l’Olimp (Zeus, Afrodita,Llauris, Cupido, Posidó, etc.), herois com Hèrcules i Ulisses, personatges històrics com Juli Cèsar, Cèsar August, Calígula, Craso,Cleòpatra i altres personatges variats com Odín, LluciferValquirias etc.

TRÀILER

CRÍTICA

  • Pensar en Xena: la princesa guerrera es recordar aquellas mañanas de verano cuando las cinco cadenas importantes de España, por aquel entonces, destinaban varias horas a programas dedicados para el público más joven para mantenerlos entretenidos.

OPINIÓ PERSONAL

La sèrie de Xena té un valor especial molt sentimental per a mi. Em va tocar veure-la quan anava d’institut (la qual no vaig passar molt bé) i significava una fuita de la realitat. Em va sorprendre moltíssim que s’usés com a base la mitologia grega (ja que m’encanta). I per llavors tenia uns bons efectes especials i una acció molt bona. A més de quedar embaladit amb els paisatges de Nova Zelanda (on es filmava la sèrie).

No obstant això, deixant els meus sentiments a un costat aquesta sèrie realment mereix la pena veure’s pel que és i el que va significar per a la televisió. Si bé és cert que les primeres dues temporades (concretament la primera) poden fer l’efecte que la sèrie és absurda, infantil i fins a en moments ridícula… una vegada arribada la tercera temporada tot canvia. Es converteix en una sèrie que realment impressiona pel contingut de moltes de les seves històries i el complicat que arriben a ser els seus personatges principals.
Poden estar segurs que de no haver estat per aquesta sèrie, moltes sèries d’actualitat no existirien o haguessin trigat molt a aconseguir-se. Als que dubtin sobre la sèrie o solament van arribar fins al contingut “superficial” de la mateixa, han de donar-li una oportunitat i se sorprendran del molt que gaudiran amb ella.
Imad Tmara i Sergio Fèrnandez
2n de Batxillerat

Àtila

FITXA TÈCNICA:

Títol original: Sign of the Paguen

Any: 1954

Durada: 92 min.

País : Estats Units

Director: Douglas Sirk

Guió: Barré Lyndon & Oscar Brodney

Música: Frank Skinner & Hans J. Salter

Fotografia: Russell Metty

Repartiment:  Jeff Chandler, Jack Palance, Ludmilla Tcherina, Rita Gam, Jeff Morrow, George Dolenz, Eduard Franz, Alexander Scourby

Productora: Universal International Pictures

Gènere: Aventures | Biogràfic. Antiga Roma

ARGUMENT:

És una miniserie de dos capítols on es novel·la la vida del famós guerrer Àtila el Huno, des de la seva infància fins a la seva mort, passant per les èpoques de major transcendència, les seves invasions sobre els imperis romans d’Orient i Occident, la seva relació d’amistat-rivalitat amb el magister militum, Flavi Aeci, i els seus enamoriscaments.

TRÀILER:

CRÍTICA:

En primer lloc, és cert que la pel·lícula té  alguns “errors històrics però val la pena perquè ens apropa una mica als problemes que realment va haver d’enfrontar l’Imperi Romà d’Occident a mitjans del segle V. El general Flavi Aeci va existir, com també aquest romà anomenat Orestes que va ser Secretari privat d’Àtila; i en general, molt del que es diu en la pel·lícula va ser així. L’interessant de la pel·lícula és veure el maneig polític que fa Aeci per treure’s de damunt als huns (un dels problemes que tenia Roma per aquell llavors).

El pretext, o la negativa de  Valentiniano III d’oferir-li a Àtila a la seva germana com a esposa és històric, i va ser ella la que va decidir atacar occident en el 451. En segon lloc, la pel·lícula té bones escenes de lluita i un vestuari més que correcte.

OPINIÓ PERSONAL:

Aquesta miniserie està be si es vol passar una bona estona, però si un vol saber sobre el veritable Àtila, seria millor buscar un llibre d’història o una enciclopèdia. Entenc que s’hagin pres llibertats, tant per qüestions de temps com pel fet que desconeguem molt sobre Àtila i dels hun, però hi ha unes altres que fan que es perdi credibilitat.

1-L’home de confiança del rei hun es diu Orestes (un nom grec).

2-Encara que els romans s’havien cristianitzat feia un temps (es fa esment d’això), encara veiem escenes d’orgies i hi ha estàtues de déus pagans. No apareix el papa sant Lleó a cap moment. A més la capital de l’Imperi d’Occident estaba en Ravenna en aquesta època.

Malgrat això, el telefilm rescata fets o personatges que probablement la majoria de l’audiència no conegués abans, com el conflicte entre Àtila i el seu germà Bleda, la seva aliança inicial amb Roma, les seves campanyes inicials contra l’Imperi d’Orient i la figura de Flavio Aeci.

Les actuacions, l’escenografia i la fotografia són bones. Les “coreografies” de les escenes de combats (encara que els exèrcits hunseren molt més grans) també estan ben realitzades i emocionen (no sé si s’ajusta a com van ser les veritables batalles).

Altres pel·lícules  d’Àtila:

Atila: home o dimoni, de Pietro Francisci

Atila l’Hun de Dick Lowry

Imad Tmara i Sergio Fernàndez

2n Batxillerat