Vacances a Roma (Roman Holiday , en Anglès) és un clàssic del cinema. Es tracta d’una pel·lícula romàntica amb puntuals tocs còmics que explica una bonica història d’amor entre una princesa i un periodista. Audrey Hepburn dóna vida a l’Anne, una jove i elegant princesa, i el paper del periodista, Joe, està protagonitzat per Gregory Peck. Són dos grans actors que van destacar en el hollywood clàssic. Aquest film de 1954 va ser galardonat amb tres oscars (el primer a la millor actriu per Audrey Hepburn, el segon al millor guió adaptat per Dalton Trumbo i l’últim al millor vestuari per Edith Head).
La màgia d’aquesta pel·lícula és, en part, gràcies a la ciutat on es va rodar, Roma. L’anomenada ciutat eterna va ser el centre de l’imperi romà en els seus anys d’esplendor. Era inevitable que part d’aquesta herència clàssica aparegués en el film.
En aquest prezi, hi podem apreciar quins monuments visita la princesa Anne (Audrey Hepburn) junt amb el Joe Bradley (Gregory Peck).
La Lourdes ha indagat una mica més en la història d’aquests monuments per saber-ne els detalls més importants. Es mostren en el següent prezi:
En aquesta pel·lícula, no hi surten tots els monuments romans de la ciutat eterna. Quins altres monuments importants podem trobar a la ciutat eterna de la Roma clàssica? Quin ens hem deixat? (Al nostre bloc Aracne fila i fila el podeu trobar!)
Repartiment: F. Murray Abraham, Woody Allen, Claire Bloom, Helena Bonham Carter, Olympia Dukakis, Michael Rapaport, Mira Sorvino, David Ogden Stiers, Jack Warden i Peter Weller.
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Comèdia.
ARGUMENT
En Lenny i l’Amanda són una parella que viu a Nova York, ell és cronista esportiu i ella una galerista d’art. Un dia, sopant amb uns amics, es treu el tema de la paternitat i l’Amanda planteja la possibilitat d’adoptar un fill. En un començament en Lenny s’hi nega rotundament però, uns dies més tard, sorgeix la oportunitat d’afillar un nadó de manera ràpida i senzilla. Tot hi haver-s’hi negat en un principi, una vegada el nadó és a casa en Lenny està encantat amb ell i arriba a estimar-se’l moltíssim.
A mesura que el nen va creixent, en Lenny, el seu pare, s’adona que és un nen molt intel·ligent i pensa que seria una bona idea conèixer la seva mare, que segur, seria una dona llesta i brillant. Així doncs, decideix buscar-la. Gran serà la seva sorpresa quan descobreixi que la mare biològica del seu fill és Linda Ash, una encantadora i tendra prostituta, no massa llarga que es dedica a fer pornografia i s’ha quedat a mig camí del seu somni; arribar a ser actriu.
TRÀILER
CRÍTICA
“Hilarante y tierna.” Carlos Boyero del Diari El Mundo.
“Espléndida comedia.” M. Torreiro del Diari El País.
“Deliciosa fábula urbano-social, irónica y desmitificadora.” Antonio Albert de Cinemania.
“Otra maravillosa película del maestro Woody Allen.” Miguel Ángel Palomo del Diari El País.
He de dir que estic totalment d’acord amb les crítiques que us acabo de posar, gràcies a la Lida i al seu entusisme en explicar el cor de la tragèdia grega i el llatinisme deus ex machina amb aquesta pel·lícula em puc considerar fan de Woody Allen i per primer cop vaig entendre el paper del cor grec, fins i tot millor que portant-nos a veure cada any les tragèdies gregues al teatre!
Per cert, quina relació hi trobeu amb el mite de Pigmalió?
Repartiment: Christina Ricci, James McAvoy, Catherine O’Hara, Richard E. Grant, Reese Witherspoon
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Comèdia romàntica i fantàstica
ARGUMENT
La Penèlope pertany a una família enriquida sobre la qual pesa una maledicció: el seu nas és igual que el musell d’un porc. L’única esperança de que la maledicció es trenqui és que algú de la seva mateixa posició social i econòmica, s’enamori d’ella, acceptant-la tal i com és. Però la Penèlope està tipa d’esperar, reclosa en la mansió dels seus pares. Quan aconsegueix sortir al món exterior, la seva foto és publicada als diaris i es converteix en un espectacle, el que la porta a reflexionar sobre el que significa sentir-se diferent i el que significa ser estimada.
TRÀILER
CRÍTICA
“Encantadora y comedida fábula con algunos modernos y traviesos giros.” -Kirk Honeycutt, crític a The Hollywood Reporter.
Comparteixo l’opinió de Honeycutt, tot i que el personatge de Penèlope ens inspira molta pena, és precisament per aquesta situació tan estranya i fantàstica el que fa que la pel·lícula resulti divertida i entretinguda al públic. A més a més conté molts valors, sobretot d’acceptació i igualtat social, molta gent es sent inferior als altres perquè té o no té coses que la resta de la societat sí. En fi, crec que després de veure la pel·lícula un aprèn ha valorar la seva vida i ser feliç amb allò més senzill.
El nom de “Penèlope” ens recorda a l’esposa d’Ulisses (Odisseu en grec), que també es deia així. Podem trobar el personatge de Penèlope a l’Odissea d’Homer, en la que s’explica el viatge de tornada d’Ulisses, l’astut guerrer i rei d’Ítaca. El protagonista de l’obra èpica d’Homer va marxar d’Ítaca per anar a lluitar a la Guerra de Troia, al costat del bàndol aqueu o grec. Com ja sabeu, el conflicte va durar deu anys i va ser llavors quan Ulisses va començar el seu viatge a casa. Però va trobar-se amb un munt d’impediments de déus i altres criatures mitològiques que el van retenir durant deu anys més.
Mentrestant, Penèlope va esperar el seu espòs, concretament durant vint anys. Ulisses va demanar-li que es tornés a casar si no havia tornat quan el seu fill Telèmac (que quan el seu pare va anar-se’n era un nadó) ja li havia crescut la barba i per tant havia passat molt de temps. Des de que Ulisses va abandonar Ítaca, incontables pretendents havien ocupat palau i no tenien la intenció d’anar-se’n fins que Penèlope escollís un d’ells com a marit i per tant nou rei d’Ítaca. Telèmac ja era un adult i començava a tenir barba, però Penèlope seguia tenint esperança que el seu marit tornaria, així que va anunciar als seus pretendents que tornaria a casar-se quan acabés de filar una tela, tela que desfeia cada nit i que resultable inacabable. Finalment Ulisses va tornar, va fer fora els pretendents i va reprendre la seva vida matrimonial amb Penèlope. Així doncs, a la mitologia greco-llatina, Penèlope és el símbol de fidelitat matrimonial.
Un altre referent que trobaríem seria el fet de no ser acceptat socialment per l’aspecte físic, que els pares sentin vergonya d’una criatura i no la deixin sortir al món real. El mite que tracta aquests valors és el del Minotaure. En ell, la reina Pasífae (esposa del rei Minos de Creta) se sent atreta sexualment per un formós brau blanc. L’enginyer Dèdal, seguint les indicacions de Pasífae, crea un artefacte perquè pugui tenir relacions amb el brau. D’aquesta unió zoofílica sorgeix el Minotaure, que té el cap de brau com el seu pare i el cos d’humà, com la seva mare. Quan ho descobreix el rei Minos sent vergonya cap a la seva dona i cap el seu fillastre, a més a més la pròpia Pasífae el rebutja, tancant-lo en un fosc laberint, on mai no pugui ser vist. Així com Penèlope, el Minotaure també ha patit una maledicció i ha de viure tancat com ella perquè els seus pares no l’accepten tal i com és. Només la seva germanastra Ariadna el visita amb freqüència i li mostra amor. Malauradament el final del fill de Pasífae no és tan afortunat com el de Penèlope, doncs és assassinat per l’heroi atenès Teseu.
Repartiment: Mia Farrow, Jeff Daniels, Danny Aiello, Irving Metzman i Stephanie Farrow.
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Comèdia.
ARGUMENT
En època de gran depressió i crisi estatunidenca als anys 30, Cecilia, es una dona desgraciada que viu a un petit barri de New Jersey. Han fet fora al seu marit de la fàbrica on treballava i ella ha de treballar precàriament a una cafeteria per poder mantenir-se. Mentrestant el seu marit només es dedica a fer el gandul amb els seus amics i a tractar malament la seva esposa.
Tanmateix, Cecilia, no és una persona amargada o ressentida contra el món. La clau per mantenir el seu bon humor és el cinema, al qual acudeix una i altra vegada per evadir-se de la realitat i somiar.
Una nit, el protagonista de la seva pel·lícula preferida, “La Rosa Púrpura de El Cairo”, es fixa en ella i travessa la pantalla per conèixer-la.
Crítica de Fernando Morales: Diario El País: “Interesantísima comedia, llena de imaginación y sentido del humor al más puro estilo Allen, con un reparto muy acertado para un mítico largometraje. Un lujo.”
Crítica de Luis Martínez: Diario El País: “Deliciosa, inteligente y divertidísima fábula cinéfila (…) Un paso adelante en una filmografía que desde entonces no vivirá un solo momento de desmayo.”
És una pel·lícula encantadora, només començar sona la preciosa melodia “Cheeck to cheeck”, perfecta per endinsar-te en un mon de fantasia. La protagonista, Cecilia, és una dona dolça, alegre i somiadora, que et fa recobrar la fe en la bondat i la innocència de les persones.
En aquest film es planteja un tema molt interessant; la Cecilia té com a recurs per evadir-se del seu matrimoni abusiu anar al cinema. Quan veiem una pel·lícula ens trobem en un estat peculiar: no és somni, però tampoc és vigília. És, diguem, una mena de somni, on el que ve de la pantalla s’articula amb els nostres desitjos, de manera que tot el nostre cos sent: temor, suspens, riure. Estem submergits en la nostra sensibilitat. La protagonista no actua sobre el seu món i es compensa dolçament en les seves fantasies impossibles. Però, ¿hi ha potser una millor possibilitat per ella?
El mateix tema es planteja en la saga de Matrix. La majoria de la gent viu en un món d’il·lusions sense saber-ho. El món de la realitat és molt pitjor, però es podrà canviar a diferència del món de les il·lusions, que és sempre el mateix. Alguns dels que han despertat a la realitat preferirien continuar en el món de ficció. Tot i això, la majoria dels que viuen al “desert real” volen alliberar la humanitat d’aquest món imaginari creat per Matrix, el súper ordinador.
El que és real és miserable però lliure, és la possibilitat d’un nou començament.
Davant la contraposició de Matrix, Allen defensarà que si el món social és irremeiablement conflictiu i frustrant, llavors l’evasió és, més aviat, saviesa.
També podríem prendre’ns aquesta pel·lícula com un film que es correspon amb les necessitats i desitjos de la gent, que són bàsicament els de passar un bon moment oblidant la realitat i els seus problemes, en comptes de fer comparacions com les anteriors amb el mite de la caverna.
L’acció es desenvolupa l’any 52aC. Encara que no tota la Gàl·lia estava ocupada, Egipte, governat per la poderosa Cleopatra ha caigut sota la temptació de l’Imperi Romà. I el pitjor és que ha decidit entregar el seu amor a Juli Cèsar.
Farta dels sarcasmes de Cèsar, l’orgullosa i preciosa reina fa una aposta amb ell: si aconsegueix construir un palau en tres mesos al mig del desert, Cèsar reconeixerà que el poble egipci és el més gran de tots.
Cleopatra confia la missió a Numerobis, un arquitecte vanguardista, i si triomfa en la tasca que li ha manat Cleopatra el cobrirà d’or; però si fracassa els tirarà als seus cocodrils. I els seus acompanyants que seran Obèlix, Astèrix i Panoràmix.
TRÀILER
CRÍTICA
Tothom pot tenir la seva opinió sobre alguna cosa ja que cada persona té uns gustos i unes opinions diferents, però personalment jo crec que aquesta pel·lícula està molt bé perquè és apta a tots els públics i et situa a l’època dels romans d’una manera divertida i entretinguda.
No és una pel·lícula gaire antiga ja que va sortir en estrena l’any 2002; per tant la qualitat d’imatge i els efectes especials són millors al meu gust.
Astèrix i Obèlix, en aquesta pel·lícula, van guanyar el Premi César al millor vestuari. La saga d’aquesta producció ha tingut bastant d’èxit ja que explica la història romana i els costums d’aquells temps d’una manera diferent i que ho pot arribar a entendre tothom, per tant, podem comprovar que ens explica d’una altra manera la rivalitat que hi havia entre romans i egipcis, entre d’altres.
Per últim, m’agradaria que intentéssiu contestar les següents preguntes. Algú ha vist aquesta pel·lícula o alguna altra d’aquesta saga? Si n’heu vist alguna altra podríeu posar quines, quins fets històrics (encara que n’expliquin pocs) s’hi poden trobar? Creieu que és una pel·lícula apta a tots els públics?
Guionistes: Melvin Frank , Michael Pertweey i Larry Gelbart.
Any d’estrena: 1966
Durada: 1hr. 33min.
Repartiment: Zero Mostel (Pseudolus), Phil Silvers (Lycus), Jack Gilford (Hysterium), Buster Keaton (Erronius), Michel Crawford (Hero), Michael Hordern (Senex), Annette Andre (Philia), Leon Greene (Miles Gloriosus)…
País d’origen: Estats Units, Regne Unit.
Idioma original: anglès
Gènere: Comèdia / Musical
ARGUMENT
Dos romans rics (Dómina i Senex) tenen esclaus. Entre ells es troba Pseudolus que és un esclau que vol aconseguir la llibertat. Dómina i Senex se’n van a veure la mare d’aquesta i deixen el seu fill Eros al càrrec dels esclaus i li adverteixen que no s’enamori de cap noia. Però Eros està enamorat de Philia una bella donzella que arriba a casa de Lycus, un traficant de dones. Per aconseguir-la diu a Pseudolus que li donarà la llibertat si compra Philia, i Pseudolus per tal d’aconseguir la seva llibertat farà el que faci falta. Per altra banda, Senex i Dómina es van cap a la casa de la mare d’ella i Senex com que no vol anar trenca l’estàtua que li portaven de regal de manera que Senex al final torna a casa seva. Philia, la bella donzella de la qual està enamorat Eros, és venuda al capità Miles gloriosus. Ella, tot i que està enamorada d’Eros, ha de complaure el capità. Per altra banda, surt Erronius, un vell curt de vista que es troba a l’estranger a la recerca dels seus fills, que van ser raptats de petits per uns pirates. Pseudolus ajudarà Eros a conquistar la noia però pel camí l’idil·li es veu obstaculitzat per sorpreses, enginyoses disfresses i una esbojarrada cursa de quadrigues.
TRÀILER
CRÍTICA
Enginyosa i disparatada comèdia musical que compta amb l’última aparició en pantalla de Buster Keaton. L’obra s’inspira en les comèdies de l’autor romà Plaute (251-183 aC); concretament hi podem trobar elements argumentals procedents del Pseudolus, Miles Gloriosus, Curculio i Mostellaria. Representa molt bé les comèdies de Plaute, ja que si ens hi fixem bé té pràcticament estructures molt similars. A Golfus de Roma surt igual que a les comèdies de Plaute uns personatges que tenen moltes similituds. El criat que representen la figura del graciós (es dirigeix al públic fent un monòleg), dos enamorats que han de passar moltes proves per arribar a acabar junts, un home que es vol interposar en la relació de la parella. Així doncs, com a personatges comuns en totes les obres de Plaute, tenim bàsicament: el jove (adulescens), el vell (senex), l’esclau (servus), la jove ( puella), la mare (mater), el soldat (miles), el cuiner (coquus), etc.
Amb una visió còmica-satírica, Richard Lester mostra el costat sòrdid de l’antiga Roma en aquesta divertidíssima adaptació de l’obra de Broadway “A funny thing happened on the way to the Forum”. Golfus de Roma és una successió d’equívocs, disparats, embolics, paròdies i sorpreses que donen lloc a unes situacions divertidíssimes, molts números musicals (amb la música de Stephen Sondheim). Una de les coses que he trobat més divertides és quan Erronius, el vell, es passa el film donant voltes als set turons de Roma tractant de trobar els seus fills i acaba la pel·lícula i es resol tot l’embolic.
A El Fil de les clàssiques hi ha un article que relaciona molt bé Plaute amb la pel·lícula Golfus de Roma i us l’ enllaço aquí . Podem concloure que del teatre plautí (nosaltres vàrem llegir i veure Miles Gloriosus, El soldat fanfarró, i vàrem riure moltíssim!) a Broadway i de la versió musical a la cinematogràfica, Golfus de Roma us farà riure; però si preferiu el musical no us perdeu A Funny Thing Happened on the Way to the Forum:
En quin autor està inspirada Golfus de Roma?
De quines comèdies és contaminatio?
Quin tipus de comèdia és: d’embolic o reflexiva? Argumenta-ho.
Quin fou l’objectiu principal de R.Lester?
Les escenes cantades, quin temps ocupen?
Qui és el protagonista de l’acció?
En quina comèdia apareix l’estratagema que s’inventa Psèudolus perquè Sènex no entri a casa seva?
L’aparició final del militar de quina comèdia és?
Què té Golfus de Roma de Curculio (El corc)?
Visionant Golfus de Roma, per què ens apropem al que devia ser la representació d’una comèdia llatina?
Què diferencia Plaute de Terenci?
Repartiment: Graham Chapman, John Cleese, Terry Gilliam, Eric Idle, Terry Jones i Michael Palin.
País d’origen: Regne Unit.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Comèdia.
ARGUMENT
Com indica el títol, la pel·lícula tracta de la vida de Brian Cohen que neix al portal d’un estable a prop del lloc de naixement de Jesús, cosa que en un principi, confon als tres Reis Mags que venien a lloar el rei dels jueus. Aquests van oferir els tres regals (or, encens i mirra) a la mare de Brian, Mandy, poc després de sortir del portal de Betlem s’adonen del seu error, tornen i se’ls treuen de les mans. Brian s’uneix a una organització contrària a l’ocupació romana de Judea i després d’una sèrie d’esdeveniments esdevé pres per equivocació com el salvador del poble jueu, el que li ocasiona, diguem, un petit problema amb les autoritats.
El film és una comèdia de ficció situada en el context de la Palestina de l’època de Crist, durant l’imperi romà. Es basa en les aventures d’un home comú i corrent, Brian, fill d’un soldat romà i una promíscua feminista jueva, a qui les multituds confonen repetidament amb el Messies.
TRÀILER
CRÍTICA
Crítica de Luis Martinez del diari EL PAÍS: “Los chicos de Monty Python tienen en esta película su mejor logro. Una delirante parábola religiosa tan irreverente y subversiva como una carcajada en medio de una jura de bandera. Brian se parece demasiado a Cristo y por ello merece ser lapidado (¿o crucificado?) con una montaña de risas.“
Com era d’esperar, després de l’estrena del film, ràpidament va ser tractat de blasfem per diversos grups de catòlics als Estats Units. Segons aquests grups, al film hi havia un excés de sàtira religiosa i alhora es tractava als creients com hipòcrites i fanàtics. No es tracta de cap àcida blasfèmia sobre religió catòlica, sinó de una gran crítica contra totes les religions i a la política en general.
Segons el nostre punt de vista, en el que per sort coincidim, aquesta pel·lícula no s’ha de veure com una ofensa per a ningú, o com un atac cap al cristianisme, sinó que s’ha d’agafar com el que és: una pel·lícula per riure, i aquesta fita està més que assolida. Amb un guió genial i una millor interpretació, era inevitable que paulatinament arribés a les filmoteques de la comèdia universal, portant-ho fins i tot als escenaris de tot el món amb el musical “Monty Python”, que recull fragments de les seves mes cèlebres pel·lícules, com “La Vida de Brian” o “Els Cavallers de la Taula Quadrada”, entre d’altres.
Hi ha una gran quantitat d’escenes molt còmiques: els Reis d’Orient, el “Romani item domum”, què han fet els romans per nosaltres?, l’escena de la sandàlia i la carbassa, una creu per persona, els noms que els hi posen Traviesus Maximus, Pijus Magnificus…
La vida de Brian és una opció ideal per riure una estona en bona companyia durant les festes de Nadal, que ja són a prop.
Els Monty Python consideren aquesta pel·lícula com la millor de la seva filmografia, i crec que concordem amb ells. Tot i que l’humor britànic no és del gust de tots, aquest és un film que definitivament et farà riure, per alguna cosa en la majoria de les enquestes és situat com una de les millors comèdies de la història.
Productors: Edward S. Feldman, Scott Rudin, Andrew Niccol i Adam Schroeder.
Guionistes: Andrew Niccol.
Any d’estrena: 1998.
Durada: 103 minuts.
Repartiment: Jim Carrey, Laura Linney, Ed Harris, Noah Emmerich i Natascha McElhone.
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Drama i comèdia.
ARGUMENT
Truman Burbank és un home corrent i ingenu que ha viscut tota la seva vida a Seaheaven, un d’aquests típics pobles on mai no passa res interessant, on té uns veïns encantadors, jardins perfectes… Té una vida de somni amb la seva perfecta esposa i mestressa de casa, Meryl, que treballa a més a més com a infermera. No obstant, de sobte, uns estranys successos el fan sospitar de que alguna cosa anormal està passant. Això s’ajuntarà amb les ganes de veure món de Truman, de sortir d’aquella ciutat on ha viscut tota la vida, però sobretot el que voldrà és trobar una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però sembla que tots els esdeveniments vagin dirigits a que ell s’hagi de quedar allà on és.
Crítica de Carlos Boyero: Diario El Mundo. “Muy de vez en cuando, se da el milagro de que a un guionista de raza se le ocurra un argumento insólito, cae en manos de un director de altura y los espectadores podemos disfrutar de lo nunca visto y oido”.
Crítica de Ángel Fdez. Santos: Diario El País.“Brillante.”
Inspirat en el reality show Big Brother, o com és més conegut aquí a Espanya Gran Hermano, “El Show de Truman” és, a les portes del 2012, molt més actual i revolucionària del que va ser en el moment de la seva estrena. El que fa és bàsicament portar el concepte anterior a l’extrem, acabant per ser un cant a la vida i una crítica sense quarter al poder de la televisió i la lluita per les audiències, però sobretot un retrat de l’ésser humà amb tot el bo i el dolent que tenim, que és molt.
Es tracta d’un film molt diferent als quals estem acostumats a dia d’avui, és molt innocent i pacífic, també atrevit en criticar un fenomen televisiu com va ser i continua sent el reality show, i també molt original ja que no té res a veure amb la monotemàtica en els films d’aquests moments, que es resumeixen en acció, sexe i violència. És maco que hi hagi pel·lícules que t’emocionin i et facin pensar, topar-te amb un tema innovador i fresc.
Per primera vegada, en la carrera de Jim Carrey, el seu histrionisme li queda a la perfecció. La seva actuació va d’acord amb tot el món en què viu i en què pràcticament és un producte més de màrqueting. L’evolució del seu personatge queda perfectament captada en una interpretació plena de matisos en què l’actor demostra que és molt millor del que ens havia fet creure amb els seus papers de pallasso. Atenció a la forma de saludar cada matí als seus veïns, la mateixa que fa servir al final amb reverència inclosa i de connotacions molt diferents. Poques vegades se’ns ha eriçat la pell com el moment de la llibertat de Truman, perquè representa la nostra pròpia.
Sabeu a què em refereixo amb la última frase? Efectivament, estableixo relació entre el film i el mite de la caverna de de Plató. “El Show de Truman” consta d’un alt contingut filosòfic, aquest s’inicia quan Truman comença a tenir inquietuds i es va desenvolupant a mesura que la trama avança.
Coneixeu algun altre exemple, ja sigui cinematogràfic o bé de la societat, en el que la figura del mite de la caverna de Plató sigui present?
Què representaria la figura de Truman a la pel·lícula? I el plató del show? Creieu que és moralment correcte el que fa el director del reality show, decidint, manipulant i actuant com una mena de déu?
Si heu vist la pel·lícula, quina sensació us ha deixat després de veure-la? Heu arribat a dubtar de que el món en el que viviu, el món que coneixeu sigui real?
Director: Jason Reitman Actors/Actrius: Ellen Page, Allison Janney, J.K. Simmons, Olivia Thirlby, Michael Cera, Jason Bateman, Jennifer Garner Gènere: comèdia País: Estats Units Any: 2007
Juno és una pel·lícula molt bonica sobre una adolescent que ha de combatre un embaràs, donar el seu bebè en adopció, passar l’últim any d’institut i continuar la relació amb el pare del seu fill. Li pregunten en una escena si es deia Juno pel planeta i ella contesta que és perquè el seu pare és un fanàtic dels mites clàssics. El seu nom queda molt ben reflectit en el personatge, ja que és molt protectora, es dedica a assegurar el futur del fill que tindrà, igual que la deessa Juno, Hera en la mitologia grega; el pare, en canvi, busca altres noies i Juno està molt gelosa, tot i que mai li mostra la seva ràbia, sinó que sempre ho comenta a les seves amigues ( igual que Hera, quan dolguda , comenta a les altres deesses les infidelitats de Júpiter/ Zeus). Finalment la història acaba molt bé: ells acaben junts i s’estimen molt, el bebè viurà feliçment amb la seva nova mare i tots dos comencen una nova vida dedicada a la música i l’amor.
M’encanta aquesta pel·lícula per moltes raons: la lluita, la responsabilitat d’una adolescent que no busca el camí més fàcil, l’ajut sempre dels pares i la comprensió de la seva amiga. La meva primera filla es dirà Juno, com la deessa i sobretot, pel significat que té per mi tota la història d’aquesta adolescent.
Jessica Rubricatus Mcdaid
1r Batx. Llatí
INS Miquel Martí i Pol
