Guionistes: Alex Garland (adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro)
Any d’estrena: 2010
Durada: 103 min.
Repartiment: Carey Mulligan, Andrew Garfield, Keira Knightley, Charlotte Rampling, Sally Hawkins, Izzy Meikle-Small, Charlie Rowe, Ella Purnell, Nathalie Richard, Andrea Riseborough, Domhnall Gleeson, Oliver Parsons
País d’origen: Regne Unit
Idioma d’origen: Anglès
Gènere: Drama romàntic i Ciència ficció
ARGUMENT
La pel·lícula està ambientada a l’Anglaterra de les dècades 1970-1980, però hi apareixen certs avenços tecnològics inexistents aleshores, a més a més la psicologia dels personatges ens pot recordar fàcilment a l’època victoriana.
Kathy, Tommy i Ruth passen la seva infància a Hailsham, un internat anglès aparentment idíl·lic. Quan surten de l’escola, la terrible veritat de la seva vida els és revelada i la seva amistat comença a afeblir-se.
La pel·lícula és narrada per Kathy quan té 28 anys d’edat ja que ella recorda la seva infància a Hailsham, així com la seva vida adulta després de sortir de l’escola. La història es desenvolupa en una Anglaterra diferent, en què els éssers humans són clonats per proporcionar els seus òrgans per a trasplantaments. Kathy i els seus companys de classe han estat creats per ser donants, encara que la Kathy, ja convertida en adulta, està treballant temporalment com “cuidadora”, algú que dóna suport i convenç els donants que se’ls fa renunciar als seus òrgans i conseqüentment els sotmet a la mort.
Never Let Me Go és una pel·lícula que t’horroritza i t’encisa al mateix temps. El destí tràgic que els espera als protagonistes és cruel i injust, tanmateix els fets estan explicats amb tendresa i harmonia. La vida dels personatges a l’internat era feliç i perfecta, en canvi quan assoleixen la majoria d’edat i han de marxar se n’adonen de la manca de sentit de la seva existència: no exerceixen cap paper fonamental en el món, excepte el de sacrificar-se perquè altres puguin viure amb els seus pulmons, fetges o ronyons. Aquesta visió apocalíptica de la vida impacta a l’espectador i el fa qüestionar-se diversos aspectes de la vida. Kathy, Tommy i Ruth recorden els herois i heroïnes grecs que intenten vèncer el seu destí, però aquest sempre els acaba sorprenent i se’ls emporta juntament amb la seva esperança.
El mite tracta sobre un grup d’esclaus que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen són ombres (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals.
Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests presoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el què ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.
Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences. Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol, Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.
Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.
Melanie, una jove rica i snob de l’alta societat de San Francisco, coneix casualment en una ocelleria l’advocat Mitch Brenner, que ha anat a comprar un regal d’aniversari per a la seva germana Kathy. Mitch, quan coneix per la premsa l’esbojarrada vida de la Melanie, la tracta amb indiferència i se’n va de la botiga. Ella, que no està acostumada que la tractin així, encarrega uns periquitos i es presenta a casa de la mare de Mitch, a Bodega Bay, amb el pretext de regalar els periquitos a Kathy. Així que arriba, els ocells, embogits, comencen a atacar salvatgement els habitants del lloc. La situació s’agreuja a mesura que avancen les hores.
The Birds va rebre el Premi de Globus d’Or de 1964 per a la millor actriu (Tippi Hedren) i Premi DVD Exclusive Awards del 2000 al millor documental retrospectiu (All About ‘The Birds’ de Laurent Bouzereau). També va ser nominada als Premis Òscar de 1964 pels millors efectes especials, als Premis Edgar del mateix any com a millor pel·lícula i el Premi Satellitede 2005 com a millor DVD de clàssics del cinema.
No és gens estranya aquesta gran admiració cap Els Ocells del gran mestre Hitchcock, tant ahir com avui. La pel·lícula, encara que aquest any commemori els seus cinquanta anys, no deixa de ser actual, no ens deixa d’impressionar cada cop que la veiem i encara que coneixem què passarà, ens mantenim en tensió durant els 119 minuts de duració. Davant d’aquesta obra d’art, les comèdies nord-americanes de famílies “felices” que fan barbacoes els diumenges haurien de treure’s el barret. El cinema de veritat és aquell que per un moment ens fa oblidar que estem veient una pel·lícula i el fet que els ocells persegueixin i matin els personatges del film ens fa dubtar sobre si la trama és ficció o realitat, realment els ocells ens poden treure la vida d’una manera tan cruel? Hitchcock afavoreix aquest clima de tensió i d’incertesa tot deixant un final obert, fent entendre explícitament que els ocells mai no deixaran en pau els protagonistes. Si ens fixem en la caràtula que podem veure en aquest apunt, el propi director assegura que es tracta de la pel·lícula més terrorífica que havia fet fins aquell moment, a la part inferior podem llegir: “recorda el proper crit que sentis pot ser el teu”. Amb aquesta presentació, Hitchcock ja ens fa tremolar i a la vegada ens captiva.
La protagonista, Melanie (Tippi Hedren), sent assetjada i atacada pels ocells, escena de la pel·lícula.
Aquesta inquietant història ens recorda a diversos episodis mitològics:
– En primer lloc, hi ha un clar paral·lelisme entre els ocells de Hitchcock i les Sirenes de l’Odissea d’Homer. En aquesta obra homèrica, el valent i astut Odisseu i els seus tripulants han de superar una perillosa prova durant el seu viatge: unes dones alades que es fan dir “Sirenes” encisen els homes amb els seus cants i una vegada cauen entre els seus braços, elles els maten.
– En segon lloc, ho podem comparar amb les Harpies de Les Argonàutiquesd’Apol·loni de Rodes. Les Harpies eren monstres alats amb cap de dona i urpes de fera salvatge, molt sovint confoses amb les Sirenes. El mite més conegut on prenen part és el de l’endeví cec Fineu, a qui les Harpies robaven el menjar o bé l’hi embrutaven amb els seus excrements quan anava a menjar-se’l. Quan els argonautes visiten Fineu, s’encarreguen d’allunyar-les per sempre, alliberant-lo d’aquest turment.
– En tercer lloc, també poden recordar els ocells del llac Estímfal amb els que es va haver d’enfrontar Hèrcules. Aquests ocells estaven consagrats al déu Ares i causaven grans danys als humans: els mataven, feien malbé les seves collites i per tant impedien que els animals s’alimentessin i morissin. El sisè treball d’Hèrcules fou expulsar aquestes bèsties, però com que eren tantes no les podia fer fora. Així doncs la deessa Atena el va ajudar donant-lo un cascavell de bronze que feia un soroll tan molest que tots els ocells van abandonar l’Estímfal i les terres del voltant.
Durada: Dos capítols de 1h 30 min. (3 hores en total, aproximadament).
Repartiment: Matthew James Thomas, Miranda Richardson, Tom Hollander, Bill Nighy
País d’origen: Regne Unit
Idioma original: Anglès
Gènere: Drama històric
ARGUMENT
Aquesta mini-sèrie britànica recrea la curta vida del darrer fill de Jordi V d’Anglaterra: el príncep John (1905-1919). Ha estat un tema desconegut fins fa poc perquè la família reial britànica ho havia ocultat i, quan va sortir a la llum fa uns deu o quinze anys, va ser tot un escàndol per a la monarquia anglesa, semblant a l’enrenou originat amb Lady Di.
El príncep John era fill del rei Jordi V i de la reina Maria d’Anglaterra, però era diferent als seus germans: als cinc anys d’edat va començar a patir d’atacs epilèptics i en veure que el seu rendiment acadèmic no progressava, també van descobrir que el príncep patia d’un principi d’autisme. Poc a poc el petit John va quedar apartat del món exterior, doncs era una vergonya que el rei de l’imperi britànic tingués un fill “inapte” per fer una carrera política i militar, i fins i tot una vida normal. A mesura que John creixia, s’anava separant de la seva família; amb l’excepció d’en Georgie, un dels seus germans.
Els pares del príncep van decidir enviar-lo a viure al camp, apartat de palau i apartat del món que li pertanyia per ser fill de qui era. La seva institutriu, Charlotte Bill “Lalla”, va ser l’encarregada de vetllar pel benestar i l’educació d’en John. La Lalla feia companyia al príncep quan patia dels seus atacs i poc a poc va aconseguir que en John anés millorant en els seus estudis i fins i tot que s’aficionés a dibuixar i a tenir cura del seu jardí. A més a més el príncep George visitava sovint el seu germà i la Lalla.
Van passar els anys i amb l’ajuda de la Lalla, en John va poder demostrar a la seva família que era un nen normal i corrent i que era capaç d’aprendre i comportar-se com un príncep. Els pares i sobretot l‘àvia van sorprendre’s amb l’avenç del petit i van emocionar-se en un recital de trompeta que ell mateix va protagonitzar juntament amb la seva estimada institutriu que l’acompanyava amb el piano.
La innocent i feliç infantesa del príncep va coincidir amb alguns esdeveniments històrics que van afectar directament a la seva família: la mort d’Eduard VII d’Anglaterra que va significar l’ascens al tron del seu pare Jordi V (1910), la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i l’assassinat dels seus parents russos: el Tsar i la família a mans dels bolxevics soviètics (1918).
De fet, el 1908, els Romanov van visitar els Windsor i en John va ser-hi present perquè encara no havia patit d’atacs epilèptics. En John va quedar meravellat dels seus parents de Sant Petersburg: el fort llaç familiar que els unia i com de feliços semblaven. Quan la notícia de l’abdicació de l’últim monarca rus (març de 1917) va arribar a les oïdes d’en John, va proposar que si no tenien on anar, podien venir a viure amb ell i ajudar-lo a tenir cura del seu jardí.
Un cop acabada la guerra, mentre jugava amb en George, va patir d’un atac epilèptic que li prengué la vida amb tretze anys. Qui va plorar més pel John van ser la Lalla i el príncep George. Aquest últim, quan acaba l’enterrament del germà, diu a la institutriu: “Després de tot, en Johnny era l’únic de nosaltres que es comportava tal i com era”. El príncep perdut a la història no va tenir temps d’entendre què era la maldat i la hipocresia, i això mateix el va permetre ser lliure durant la seva curta vida.
Stephen Poliakoff a més a més d’emocionar-nos i encisar-nos amb la dolça història de The Lost Prince, també ha donat a conèixer amb força fidelitat a la història, el testimoni d’un príncep, que va ser apartat d’aquest món per ser diferent, per patir d’una determinada malaltia que avergonyia a qui els envoltava. En la meva opinió, el director va ser molt valent de treure a la llum un tema tan controvertit que havia estat un tabú fins a llavors. Però Poliakoff no va ser l’únic en interessar-se per la vida d’aquest príncep, altres directors i escriptors van investigar sobre aquest mateix tòpic, com per exemple en aquest documental amb imatges i gravacions originals.
Tanmateix, The Lost Prince disposa d’una estreta relació amb un mite grecollatí que tots coneixem: el Minotaure. Ambdós protagonistes, en John i en Minotaure, són prínceps i per tant de nissaga reial (rei Jordi V del Regne Unit i rei Minos de Creta). Però més enllà del seu origen privilegiat, els dos personatges van ser apartats del món real per la seva família, els avergonyia com eren (epilèpsia i autisme en el cas d’en John i l’aspecte físic d’en Minotaure). El príncep John i el Minotaure van patir un tràgic final: una prematura mort, tot i que en el cas d’en John va ser accidental. John, com la criatura amb cap de brau i cos d’home, va viure en la foscor, però una foscor més clara en la seva casa rural i el seu preciós jardí. També hem de recordar que encara que la societat s’apartava d’ells, en John tenia la companyia i l’afecte de la Lalla i del seu germà Georgie, el Minotaure va ser estimat per la seva germana Ariadna.
Poc després d’esclatar la Guerra Civil espanyola, la República va enviar 3.000 nens a Rússia per protegir-los dels bombardejos dels nacionals. Els primers en sortir van ser els nens dels orfenats. Beatriz, filla d’una acabalada família de dretes, el pare i el germà de la qual eren falangistes, es va quedar embarassada d’un home que es va negar a casar-s’hi i va decidir amagar al seu fill en un orfenat de Madrid. En assabentar-se de l’imminent viatge del nen a Rússia, roba els documents d’identitat de la Paula, una republicana morta i s’ofereix com a voluntària per tenir cura dels nens. Emprendrà així un viatge terrible, envoltada d’enemics, a milers de quilòmetres del seu país i del seu món.
El juny del 1941, Hitler va envair Rússia. La contínua arribada de tropes soviètiques per a la defensa de Moscou entorpeix una i altra vegada el viatge dels espanyols. En una d’aquestes parades se’ls uneix Álvaro, un comissari polític del Partit Comunista d’Espanya.
TRÀILER
CRÍTICA
“Una metáfora de la concordia y armonía entre dos bandos incompatibles (…) la puesta en escena es aún más voluntariosa que su idea conciliadora y los retratos que hace son, aunque comunes, fuertes y eficaces.” – Crítica de E. R. M.
del 04/03/2011 publicada en el diari ABC.
És ben cert que el director explica la història amb força objectivitat, sobretot perquè és capaç de criticar les males accions dels dos bàndols i alhora justificar les seves creences. Per una banda, la Beatriz i la seva família són falangistes perquè tenen por que els republicans cremin la seva casa o atemptin contra ells. Per l’altra banda, l’Álvaro i els altres educadors dels nens espanyols a Rússia són d’ideologies d’esquerres perquè se senten explotats per les classes poderoses, les dretes. Encara que tots dos grups tenen un punt de raó, utilitzen la violència per imposar les seves idees i això no es pot justificar. El director fa que l’espectador es vegi incapaç de dir qui té raó: la Beatriz o l’Álvaro.
Les creences polítiques, culturals i religioses de la Beatriz i l’Álvaro són totalment oposades però la parella se sent atreta per l’altre sense cap explicació, es tracta d’una relació d’amor i odi. Jàson i Medea també s’estimaven i van ser molt feliços durant els deu primers anys de matrimoni. Però un bon dia Jàson decidí deixar Medea per casar-se amb Creüsa (Glauce), la filla del rei Creont de Corint. Aquest fet va provocar una gran còlera en Medea envers el seu marit, tot i que cal dir que si no estimés Jàson de debò no l’importaria tant la seva infidelitat. Per aquest motiu Medea vol i no vol venjar-se, l’odia i l’estima. Com s’explica? Moltes vegades no es pot explicar el perquè de l’amor.
– La Beatriz és capaç d’abandonar la seva família i els seus ideals polítics i culturals (falangisme, religió, conservadorisme…) per seguir allò que més estima: el seu fill Javier.
Javier és el fill que Beatriz no va poder acceptar quan va néixer per ésser mare soltera, així que el va donar a un orfenat de Madrid i cada dia hi anava com a educadora voluntària dels nens. Quan van voler enviar en Javier a Rússia per protegir-lo de l’avenç de les tropes insurrectes, la Beatriz es va fer passar per una republicana per viatjar amb ell. Va haver de comportar-se i viure com una comunista convençuda, criticar els falangistes (la seva família inclosa) i renunciar els seus costums religiosos. Quan Javier mor atropellat per un tren durant la fugida del grup d’espanyols cap a Sibèria, Beatriz ho perd tot i confessa a l’Álvaro la seva identitat real. L’Álvaro, tot i les seves creences contràries, no ho explica a ningú i llavors sorgeix una bonica història d’amor però amb contínues desavinences de caire polític.
Antígona també renuncia la seva família, com Beatriz, per seguir Polinces, el seu estimat germà, com Beatriz segueix el seu fill Javier. La princesa tebana és capaç de trencar els seus llaços amb la seva germana Ismene, els seus oncles Creont i Eurídice i el seu cosí i promès Hèmon. Arran del conflicte pel tron entre els dos germans Etèocles i Polinices i la mort d’ambdós, Creont (el nou rei) ordena honorar el cos d’Etèocles i prohibeix enterrar el de Polinices i a més a més el considera “traïdor de la pàtria”, com si fos l’únic culpable del conflicte. Antígona no pot permetre una injustícia com aquesta envers el seu germà i decideix desobeir les lleis injustes per donar sepultura al seu germà. Creont condemnaria Antígona a mort. Aquest conflicte ens recorda molt a la Guerra Civil, on es van enfrontar les dues Espanyes, la nacional i la republicana, i on els vencedors van condemnar severament els perdedors. Salvador Espriu ja ho deia a la seva versió d’Antígona…
Guionistes: Tom Stoppard (adaptació de l’obra original de Lev Tolstoi)
Any d’estrena: 2012
Durada: 130 min.
Repartiment: Keira Knightley, Jude Law, Aaron Johnson, Kelly Macdonald, Matthew Macfadyen, Alicia Vikander, Olivia Williams
País d’origen: Regne Unit, França
Idioma original: Anglès
Gènere: Drama històric i romàntic
ARGUMENT
L’Anna Karenina de Joe Wright es tracta d’una adaptació de la novel·la Anna Karenina de l’autor rus Lev Tolstoi, publicada l’any 1877. L’objectiu de Tolstoi era explorar la capacitat del cor humà d’estimar i de mostrar o millor dit criticar la societat de la Rússia imperial de l’últim terç del segle XIX, concretament les classes altes.
La preciosa i vivaç Anna Karenina porta l’estil de vida desitjat per totes les seves contemporànies: està casada amb en Karenin, un important funcionari a qui ha donat un fill, i la seva posició social a Sant Petersburg és envejable. Viatja a Moscou després de rebre una carta del seu germà, el faldiller Oblonski, demanant-li ajuda per salvar el seu matrimoni amb la Dolly. Al tren, Anna coneix la comtessa Vronski, la qual està esperant el seu fill, l’elegant oficial de cavalleria Vronski. Quan l’Anna és presentada a l’oficial, sorgeix un fort vincle entre ambdós joves.
TRÀILER
CRÍTICA
Anna Karenina ha estat guardonada amb l’Òscar a millor Disseny de Vestuari d’enguany. També estava nominada a millor Fotografia, millor Banda Sonora i millor Direcció d’Art. Amb aquesta primera presentació, podem deduir que Anna Karenina és d’aquelles pel·lícules amb les que gaudir (independentment de l’argument) de l’ambientació històrica i paisatgística, els meravellosos vestits que duen els personatges i una absorvent melodia que endinsa els espectadors a la Rússia Imperial.
A diferència de l’ambientació, l’argument ha rebut algunes crítiques negatives. Els actors interpreten uns personatges que alhora estan interpretant en un teatre. Dit així sembla una mica confós i no és estrany que els espectadors es perdin al començament de la pel·lícula perquè no saben qui actua, on es troba, qui el mira, etc. L’obra original de Lev Tolstoi no és tan complicada d’entendre, doncs els personatges actuen amb normalitat. Es tracta d’una iniciativa del director d’aquesta versió, Joe Wright, de situar l’acció de la pel·lícula en un teatre decorat com si es tractés la Rússia dels tsars. Aquest joc del “teatre” de Wright té la funció de donar èmfasi a la crítica social que Tolstoi feia a la seva novel·la: la hipocresia de la societat de llavors, que mirava el món com si es tractés d’una obra teatral i tingués el dret de criticar, xafardejar i valorar les actuacions dels actors. Anna Karenina es troba en el punt de mira de la societat russa de la dècada de 1870 per l’escàndol que ha comés (ser-li infidel al seu marit), tothom està pendent dels passos que fa.
Considero que l’ambientació teatral no és un defecte de la pel·lícula, sinó un joc enginyós de Joe Wright, qui vol posar a prova els espectadors, a veure si aquests entenen el sentit de “la interpretació dins la interpretació”. Tot i així sempre és millor llegir-se abans l’obra original o un resum d’aquesta a la Viquipèdia.
Respecte a l’actuació dels actors cal dir que és fantàstica i digna d’Òscar, especialment la de Keira Knightley (que interpreta a Anna Karenina) i la de Jude Law (que interpreta al marit, Alexei Karenin).
També podem relacionar el tema principal d’Anna Karenina amb Ovidii el seu Ars Amatoria. La protagonista de l’obra de Tolstoi es deixa emportar per les seves passions amoroses, segurament inspirades per les novel·les romàntiques, les quals exalta l’amor prohibit entre d’altres coses. Ovidi escriu Ars Amatòria, una obra elegíaca que es tracta d’un manual de seducció i enamorament tant per a homes com per a dones. En ella, el poeta elegíac incita els enamorats a actuar segons els seus sentiments romàntics i seguint les instruccions d’Ovidi que alhora han estat enviades per la deessa Venus. Els joves han de posar-les en pràctica fins i tot amb dones casades i donzelles verges. Així com Anna Karenina va caure en la temptació, la filla i la néta de l’emperador August també van ser infidels als seus esposos després de llegir l’Ars Amatoria. L’emperador August, qui volia regenerar la societat romana del segle I aC i tornar als valors tradicionals, va sentir-se molt avergonyit de les seves descendents i les va desterrar pel seu mal exemple i haver comès el delicte d’incomplir el jurament de fidelitat matrimonial. August també va expulsar Ovidi, l’autor de l’obra que revolucionava el poble romà. Però en realitat, Ovidi no pretenia imposar aquests valors a la societat, sinó simplement crear una obra literària de pura ficció.
Anna Karenina i l’oficial Vronski, fotografia extreta de la pel·lícula.
També ens pot fer recordar el mite de Medea, en aquest cas Anna Karenina és infidel a Alexei Karenin com ho és Jàson amb Medea. Jàson va unir-se amb Creüsa pensant que seria feliç i que no feia cap mal a ningú, finalment acaba perdent els fills com a conseqüència d’un atac de bogeria de la seva antiga esposa, Medea. Anna Karenina no perd el seu fill literalment, però és cert que quan Karenin descobreix la relació de la seva dona amb l’oficial Vronski, li prohibeix veure el seu fill Serguei.
Repartiment: Andrzej Chyra, Artur Żmijewski, Maja Ostaszewska, Wiktoria Gąsiewska, Władysław Kowalski, Maja Komorowska, Jan Englert, Danuta Stenka, Sergei Garmash, Agnieszka Kawiorska, Stanisława Celińska, Paweł Małaszyński, Magdalena Cielecka, Agnieszka Glińska, Anna Radwan, Antoni Pawlicki, Alicja Dąbrowska, Jakub Przebindowski, Krzysztof Globisz
País d’origen: Polònia
Idioma original: Polonès
Gènere: Drama històric i bèl·lic
CONTEXT HISTÒRIC
Cap el setembre de 1939, Hitler es va trobar amb Stalin i van pactar ajudar-se mútuament durant la guerra que s’aproximava: la Segona Guerra Mundial. Però aquest tractat contenia unes clàusules secretes que parlaven sobre la invasió de Polònia, país que es repartirien Alemanya i la URSS. Així doncs, Stalin va ordenar a l’Exèrcit Roig que ocupés Polònia.
ARGUMENT
La pel·lícula mostra com es va viure la invasió de Polònia a la ciutat de Katyn, el setembre de 1939, invasió que donaria inici a la Segona Guerra Mundial. En la mateixa població, l’Exèrcit Roig va arrestar els oficials relacionats amb la “Intel·ligència Polonesa” com a presoners de guerra i, un any més tard, la policia secreta russa (la NKVD) va matar a milers d’aquests homes al bosc de Katyn. Les seves esposes van haver de suportar durant molt de temps el silenci oficial sobre els fets i les mentides dels soviètics donant la culpa als nazis.
TRÀILER
Per veure la pel·lícula sencera en castellà, cliqueu aquí.
CRÍTICA
“Una película muy narrativa y esencial, a la que antes le interesan los hechos ocurridos y las reacciones de los protagonistas que las ideas. Ausencia de sentimentalismo y emociones fuertes componen la notable cinta de Andrzej Wajda.” – Labutaca.net, revista de cinema digital.
Katyn és més aviat un document històric que una pel·lícula; doncs recrea les vivències d’uns personatges concrets i reals. L’objectiu d’Andrzej Wajda és el de fer conèixer les víctimes de la massacre de Katyn, no el de crear una història fictícia basada en el context històric de la Segona Guerra Mundial a Polònia. Per aquest motiu és comprensible que els fets siguin més importants que les emocions dels personatges perquè aquestes últimes sempre resulten més subjectives i per tant és més fàcil per al director d’utilitzar la imaginació i passar-se dels límits acceptats del drama històric.
Katyn s’assembla més a un documental o un llibre d’història que a la novel·la històrica que coneixem avui en dia. Respecte a l’objectiu del director, crec que ho ha aconseguit amb un gran èxit i amb la màxima objectivitat possible. És una de les poques pel·lícules històriques de la Segona Guerra Mundial que acusa el bàndol aliat d’un crim, concretament als soviètics, considerats per molts els alliberadors de l’Europa nazi, però ells també van cometre molts crims, la major part d’ells atribuïts als nazis. Aquesta pel·lícula vol demostrar que els nazis no van ser els únics assassins de la Segona Guerra Mundial, també ho van ser els soviètics, els britànics i els nord-americans.
Les dones dels oficials polonesos que esperen la seva arribada ens recorden Penèlope, l’esposa d’Ulisses, que com les protagonistes de Katyn, espera el seu marit sense perdre l’esperança del seu retorn. En ambdós casos, una guerra fa de context històric: en el cas de Penèlope i Ulisses és la Guerra de Troia, en el cas de les dones de Katyn és la invasió de Polònia pertanyent a la Segona Guerra Mundial.
Les esposes dels oficials no es rendeixen, esperen, pregunten a la gent si saben alguna cosa sobre els homes, i encara que ningú no sàpiga res, mai no accepten que estiguin morts. En el cas d’una de les dones, l’Anna, rep una petició de matrimoni d’un oficial de l’Exèrcit Roig que vol ajudar-la a sobreviure, doncs els soviètics a més a més de detenir els soldats polonesos, també ho fan a les esposes i fills. L’exèrcit rus està buscant l’Anna i la seva filla Nika, l’oficial les amaga a casa seva, encara que l’Anna no acceptés casar-se amb ell. Aquest fet ens recorda els pretendents de Penèlope al seu palau.
L’Anna i el seu espòs Andrzej, imatge extreta de la pel·lícula.
Trobem una escena a la pel·lícula en què la germana d’un oficial polonès mort durant la massacre de Katyn de 1940, inscriu a la seva tomba que va ser assassinat pels soviètics. Polònia havia estat alliberada dels nazis pels soviètics i llavors aquests tenien la màxima autoritat en el territori, per aquest motiu, quan els soviètics van veure la inscripció, van obligar a la noia que hi posés que va ser assassinat pels nazis en comptes de per ells. Ella es va negar a afirmar un fet fals, no volia defensar ni a uns ni a d’altres, sinó simplement buscava la veritat. Finalment la noia va ser empresonada pels soviètics.
Anteriorment, la noia havia discutit amb la seva altra germana sobre el que havien de fer amb el cadàver del seu germà, l’altra germana no va voler ajudar-la perquè ho trobava massa arriscat i anava contra la llei. La noia no va escoltar-la i va seguir la seva moral. Aquesta escena recrea clarament Antígona, de fet, la noia dins la pel·lícula, treballa com a actriu en una adaptació de l’obra de Sòfocles. Antígona també va desobeir les lleis de la ciutat i va optar seguir la seva llei moral a l’hora d’enterrar el seu germà Polinices, a qui se’l considerava “traïdor de la pàtria”. La seva germana Ismene, tot i estimar Polinices, no va ser capaç de ser tan valenta com Antígona i de sacrificar la seva vida per la justícia i la veritat.
Repartiment: Christina Ricci, James McAvoy, Catherine O’Hara, Richard E. Grant, Reese Witherspoon
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Comèdia romàntica i fantàstica
ARGUMENT
La Penèlope pertany a una família enriquida sobre la qual pesa una maledicció: el seu nas és igual que el musell d’un porc. L’única esperança de que la maledicció es trenqui és que algú de la seva mateixa posició social i econòmica, s’enamori d’ella, acceptant-la tal i com és. Però la Penèlope està tipa d’esperar, reclosa en la mansió dels seus pares. Quan aconsegueix sortir al món exterior, la seva foto és publicada als diaris i es converteix en un espectacle, el que la porta a reflexionar sobre el que significa sentir-se diferent i el que significa ser estimada.
TRÀILER
CRÍTICA
“Encantadora y comedida fábula con algunos modernos y traviesos giros.” -Kirk Honeycutt, crític a The Hollywood Reporter.
Comparteixo l’opinió de Honeycutt, tot i que el personatge de Penèlope ens inspira molta pena, és precisament per aquesta situació tan estranya i fantàstica el que fa que la pel·lícula resulti divertida i entretinguda al públic. A més a més conté molts valors, sobretot d’acceptació i igualtat social, molta gent es sent inferior als altres perquè té o no té coses que la resta de la societat sí. En fi, crec que després de veure la pel·lícula un aprèn ha valorar la seva vida i ser feliç amb allò més senzill.
El nom de “Penèlope” ens recorda a l’esposa d’Ulisses (Odisseu en grec), que també es deia així. Podem trobar el personatge de Penèlope a l’Odissea d’Homer, en la que s’explica el viatge de tornada d’Ulisses, l’astut guerrer i rei d’Ítaca. El protagonista de l’obra èpica d’Homer va marxar d’Ítaca per anar a lluitar a la Guerra de Troia, al costat del bàndol aqueu o grec. Com ja sabeu, el conflicte va durar deu anys i va ser llavors quan Ulisses va començar el seu viatge a casa. Però va trobar-se amb un munt d’impediments de déus i altres criatures mitològiques que el van retenir durant deu anys més.
Mentrestant, Penèlope va esperar el seu espòs, concretament durant vint anys. Ulisses va demanar-li que es tornés a casar si no havia tornat quan el seu fill Telèmac (que quan el seu pare va anar-se’n era un nadó) ja li havia crescut la barba i per tant havia passat molt de temps. Des de que Ulisses va abandonar Ítaca, incontables pretendents havien ocupat palau i no tenien la intenció d’anar-se’n fins que Penèlope escollís un d’ells com a marit i per tant nou rei d’Ítaca. Telèmac ja era un adult i començava a tenir barba, però Penèlope seguia tenint esperança que el seu marit tornaria, així que va anunciar als seus pretendents que tornaria a casar-se quan acabés de filar una tela, tela que desfeia cada nit i que resultable inacabable. Finalment Ulisses va tornar, va fer fora els pretendents i va reprendre la seva vida matrimonial amb Penèlope. Així doncs, a la mitologia greco-llatina, Penèlope és el símbol de fidelitat matrimonial.
Un altre referent que trobaríem seria el fet de no ser acceptat socialment per l’aspecte físic, que els pares sentin vergonya d’una criatura i no la deixin sortir al món real. El mite que tracta aquests valors és el del Minotaure. En ell, la reina Pasífae (esposa del rei Minos de Creta) se sent atreta sexualment per un formós brau blanc. L’enginyer Dèdal, seguint les indicacions de Pasífae, crea un artefacte perquè pugui tenir relacions amb el brau. D’aquesta unió zoofílica sorgeix el Minotaure, que té el cap de brau com el seu pare i el cos d’humà, com la seva mare. Quan ho descobreix el rei Minos sent vergonya cap a la seva dona i cap el seu fillastre, a més a més la pròpia Pasífae el rebutja, tancant-lo en un fosc laberint, on mai no pugui ser vist. Així com Penèlope, el Minotaure també ha patit una maledicció i ha de viure tancat com ella perquè els seus pares no l’accepten tal i com és. Només la seva germanastra Ariadna el visita amb freqüència i li mostra amor. Malauradament el final del fill de Pasífae no és tan afortunat com el de Penèlope, doncs és assassinat per l’heroi atenès Teseu.
Repartiment: Inma Cuesta, María León, Marc Clotet, Daniel Holguín, Javier Godino, Miryam Gallego, Meri Rodríguez, Susi Sánchez, Begoña Maestre, Juan Amén, Lola Casamayor, Ángela Cremonte
País d’origen: Espanya
Idioma original: Castellà
Gènere: Drama històric
ARGUMENT
La Pepita, una jove cordovesa d’origen rural, viatja a Madrid a principis de la dècada dels 40, en plena postguerra, per estar a prop de la seva germana Hortensia, que està embarassada i a la presó, acusada de “roja” juntament amb altres dones.
La Pepita coneix en Paulino, un valencià de família burgesa, que lluita al costat del seu cunyat Felipe a la serra de Madrid. En Paulino i en Felipe, entre d’altres, formen part de la resistència republicana, contrària al règim recentment imposat per Franco. Tot i la dificultat de la seva relació, en Paulino i la Pepita s’enamoren apassionadament.
L’Hortensia és jutjada i condemnada a mort. Tot i així, la Pepita intenta per tots els mitjans que redueixin la condemna o bé posposin l’execució, no només per la seva germana sinó també pel seu nebot, acabat de néixer. Així, la jove i valenta Pepita va cada dia a la presó amb l’objectiu d’endur-se’n el fill de l’Hortensia, suplicant que no el donin en adopció o l’internin en un orfenat.
TRÀILER
CRÍTICA
“Es un universo de verdugos y víctimas retratado con aroma de teatro rancio.” -El País.
“A menudo nos invade la sensación de que ya hay demasiadas películas sobre la Guerra Civil o su inmediata posguerra.” -La Vanguardia.
A partir de les citacions dels crítics de “La voz dormida” als diaris de El País i La Vanguardia, podem concloure que potser és cert que a moltes pel·lícules històriques els hi manquen profunditat en el caràcter dels personatges i expressivitat. Una de les raons de perquè està passant podria ser que últimament s’estan produint massa pel·lícules sobre una mateixa etapa històrica en un mateix indret, en aquest cas seria la Guerra Civil espanyola i la postguerra (Las 13 rosas, Pa negre, Les veus del Panamo, La lengua de las mariposas, etc.).
Però també és cert que als cinèfils no els importa veure pel·lícules que tractin sobre temes semblants i fins i tot veuen una i una altra vegada les mateixes. Una època és massa llarga i detallada per a una sola pel·lícula. Per exemple, les pel·lícules que he anomenat abans tenen en comú el mateix tema: la Guerra Civil. Però en realitat tracten aspectes diferents: Las 13 rosas i La voz dormida mostren la dona roja a finals del conflicte; en canvi Pa Negre i La lengua de las mariposas expliquen la vida dels nens abans i després de la guerra.
Amb això pretenc dir que una època històrica mai no serà explotada pels mitjans de comunicació i el cinema perquè és impossible explicar totes les vivències que van ocórrer llavors. En la meva opinió, veure una altra pel·lícula de la postguerra espanyola només fa que entrar-me ganes de veure’n d’altres de semblants. La voz dormida és simplement fantàstica pel seu argument, l’actuació dels actors, els sentiments i el patiment que s’hi reflecteixen, etc. El fet que diverses pel·lícules mostrin detalls comuns ajuda a aprendre i reafirmar el que s’ha vist i après amb altres versions cinematogràfiques.
Un altre aspecte que m’agradaria comentar sobre la pel·lícula són els referents clàssics que hi podem trobar, concretament amb l’Antígona de Sòfocles i sobretot amb l’adaptació de Salvador Espriu.
A l’Antígona de Sòfocles, Etèocles es nega a cedir el tron al seu germà Polinices, així incomplint el desig del seu pare, el rei Èdip de Tebes, d’alternar-se el poder. Polinices forma un poderós exèrcit i ataca Tebes. Llavors esclata una terrible batalla en la que molts tebans perden la vida, entre ells Etèocles i Polinices, qui van lluitar en un duel a mort. Creont, l’oncle dels prínceps per part de mare, és el nou rei de Tebes i la primera llei que estableix és la d’honorar el cos d’Etèocles i la de no enterrar el cadàver de Polinices, exposant-lo nu fora del recinte de Tebes. Antígona, germana d’ambdós, decideix incomplir les lleis de Creont i enterrar Polinices. Malauradament és vista pels guardes del rei i aquest la condema a mort.
L’Antígona d’Espriu utilitza aquest fragment del cicle tebà per comparar-lo i criticar la Guerra Civil Espanyola. Antígona representa els caiguts, però que segueixen lluitant pels seus ideals i inevitablement troben una mort cruel i injusta. Creont és un alter ego de Franco, al qual Espriu l’acusa d’imposar un règim tirà guiat per la irracionalitat i de no perdonar les víctimes del bàndol contrari. Així doncs, La voz dormida està estretament relacionada amb la versió espriuana. L’equivalència dels personatges seria aquesta:
– Hortensia/Antígona: La protagonista valenta i decidida, capaç de sacrificar la vida per lluitar pels seus ideals.
– Pepita/Ismene: La germana de la protagonista i heroïna. Encara que intenten salvar les seves germanes de la mort, fracassen. El seu caràcter resulta més covard i prefereixen renunciar a les seves creences per evitar problemes.
– Felipe/Hèmon: És l’estimat de l’heroïna i també és decidit i valent, encara que no tant com la protagonista. No poden evitar el tràgic destí de les seves estimades, tot i que només Hèmon és capaç de treure’s la vida per la seva enamorada.
– Franco (tot i que no hi apareix físicament)/Creont: És l’antagonista de l’obra, injust i cruel, que dicta unes lleis irracionals que contradiuen els ideals dels protagonistes. A diferència de Creont, Franco mai no arriba a penedir-se dels seus errors.
Hortensia i el seu fill acabat de néixer a la presó, imatge extreta de la pel·lícula.
Hortensia i les seves companyes de presó, com Antígona, pateixen el sever càstig de la condemna a mort per lluitar per uns idels polítics i morals que contradiuen la llei imposada pel rei o en aquest cas el dictador. Està clar que mai la llei no beneficiarà tothom, però hem de procurar que almenys no ens allunyi de la raó.
Repartiment: Pilar López de Ayala, Verónica Sámchez, Marta Etura, Nadia de Santiago, Gabriella Pession, Félix Gómez, Fran Perea, Enrico Lo Verso
País d’origen: Espanya
Idioma original: Castellà
Gènere: Drama històric
ARGUMENT
Finals de març de 1939: les tropes franquistes ocupen la ciutat de Madrid, l’última zona republicana que quedava a l’estat espanyol. Molts republicans fugen a l’estranger i d’altres decideixen restar a Madrid i resistir fins l’últim moment. Però és inútil, tothom tard o d’hora acceptaria el nou règim de Franco: la Guerra Civil Espanyola ja havia acabat.
La pel·lícula se centra en el testimoni de tretze noies que van existir realment i que la història ha oblidat. Aquestes noies d’entre divuit i vint-i-nou anys d’edat no van renunciar a les seves creences i ideologies polítiques d’esquerres i van ser afusellades en ple començament de la postguerra espanyola i la gran repressió franquista, mentre Europa iniciava la Segona Guerra Mundial.
El dia de l’afusellament, les tretze joves, la majoria encara menors d’edat (la majoria d’edat de les dones era als 23 anys), van posar-se els seus millors vestits i van cantar alegres cançons durant el trajecte que els duria a la mort. Una vegada els soldats ja els apuntaven, van cridar un últim “Viva la República”.
“Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija que ya jamás te podrá besar ni abrazar. Que no me lloréis. Que mi nombre no se borre de la historia”.
–Julia Conesa, una de les 13 roses. Va morir amb dinou anys.
“El problema es que tal como me cuenta la historia el director, esos sufrimientos me son ajenos, no encuentro solidez ni en lo que dicen ni en lo que hacen los personajes.” – Carlos Boyero, crític de Las 13 rosas a El País.
Respecte a l’opinió de Boyero, haig de dir que he vist altres pel·lícules sobre la repressió franquista que m’han semblat més cruels, més tràgiques i que m’han fet estar en tensió fins al final. Però amb això no vull dir que Las 13 rosas sigui millor o pitjor. Si una pel·lícula és capaç de mantenir l’interès dels espectadors fins al final, significa que és de bona qualitat. Jo vaig estar atenta al desenvolupament de l’argument durant els 132 minuts que durava la pel·lícula.
Trobo que les actrius interpreten els seus papers amb força naturalitat i la frescor típica de la joventut, així doncs crec que les tretze roses reals s’haurien comportat d’aquesta manera. No eren pas personatges extrets d’una novel·la romàntica per exaltar els seus sentiments i recitar en comptes de parlar, es comportarien amb senzillesa i sobretot fermesa i decisió en els seus principis.
Les tretze roses representen un col·lectiu de persones sacrificades durant la guerra civil i la repressió franquista o bé qualsevol conflicte bèl·lic que hagi dividit la població. No van ser les úniques que van perdre la vida per defensar una ideologia o contradir les lleis, sigui conservadora o revolucionària. Encara que sembli contradictori tractant-se d’unes joves afiliades al PCE, la mateixa situació van patir els primers màrtirs cristians, o reis i emperadors com Lluís XVI de França o Nicolau II de Rússia. En el cas de les tretze roses els culpables són els militars i les classes poderoses, en el cas dels monarques sense cap són els revolucionaris. Llavors qui són els culpables de tanta repressió i destrucció? La guerra, l’enveja i l’ambició.
Quin personatge mitològic va morir defensant els seus ideals com ho van fer les tretze roses? Antígona, filla d’Èdip i de Iocasta, protagonista de la tragèdia grega de Sòfocles que rep com a títol el seu nom.
Després de que Èdip quedés cec, va decidir que Etèocles i Polinices (els seus dos fills bessons i també germans d’Antígona) s’alternarien el poder de Tebes. Però Etèocles no va cedir el tron a Polinices, i aquest últim va formar un poderós exèrcit i va assetjar Tebes. Els dos germans van combatre fins la seva mort. Creont (l’oncle dels prínceps) va ser el nou rei i va ordenar honorar Etèocles per haver defensat Tebes, i va prohibir donar sepultura a Polinices per haver traït la seva pàtria. Antígona, germana d’ambdós, creia que els dos prínceps mereixien una sepultura digna i va decidir desafiar les lleis dictades per Creont i enterrar el cos de Polinices. Quan Creont va assabentar-se, va condemnar Antígona a ser enterrada viva. Antígona va incomplir les lleis de la ciutat perquè es contradeien amb els seus principis, amb la llei moral que sovint guia a les persones.
La versió d’Antígona de Salvador Espriu ja havia utilitzat el cicle tebà per parlar de la guerra civil espanyola i la dura repressió franquista, on ciutadans d’una mateixa pàtria es barallaven. Espriu a través de la seva obra vol donar al lector una lliçó didàctica: “cal sepultar i perdonar” (Prefaci de 1947 d’Antígona de Salvador Espriu).
Ja ho deia Salvador Espriu el 1947, hem de sepultar i perdonar per seguir endavant, per superar tots aquells prejudicis i rancors que malauradament encara avui en dia no s’han superat. Si de veritat volem ser lliures, primer hem d’alliberar la nostra ment d’un passat dolorós, no callant, sinó parlant.
Repartiment: James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Tom Wilkinson
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Drama històric
CONTEXT HISTÒRIC
En primer lloc cal fer una petita introducció al context històric de la pel·lícula. Ens trobem a finals de la Guerra Civil Americana (1861-1865), en que els Estats del Nord i del Sud dels Estats Units van lluitar entre ells perquè els Estats del Sud (o “Estats Confaderats d’Amèrica”) és van declarar independents respecte els del Nord (o “la Unió”). La principal causa del conflicte fou que Abraham Lincoln, líder del Partit Republicà, va ser escollit com a president del país el 1860 i començà una campanya en contra de l’expansió de l’esclavitud als estats en què encara no havia estat imposada. L’esclavitud era vigent als Estats del Sud i l’objectiu de Lincoln era que no arribés als Estats del Nord. Poc després els Estats del Sud van declarar-se independents, i els del Nord van considerar aquest fet una rebel·lió. Aquest va ser l’inici de la Guerra Civil Americana, que seria guanyada pels Estats del Nord, motiu pel qual un grup de joves de la part meridional del país acabaria amb la vida del president dels Estats Units: Abraham Lincoln.
ARGUMENT
A la ciutat de Washington, el 1865, durant els darrers dies de la Guerra Civil Americana: Abraham Lincoln és assassinat per John Wilkes Booth durant una vetllada teatral davant de desenes de persones i aquella mateixa nit el Vicepresident Andrew Johnson i el Secretari d’Estat William H. Seward són també atacats per rebels confederats (del Sud). La Unió (els Estats del Nord) demana venjança pel seu president mort i el Secretari de Defensa Stanton, hi dóna resposta dirigint una recerca insaciable dels responsables d’aquesta conspiració. Dies més tard, set homes i una dona són detinguts per les tropes unionistes i es convoca un Tribunal Militar per jutjar-los. El veredicte ha de ser senzill, la culpabilitat. No obstant, el jove advocat de Mary Surratt, Frederik Aiken, es veu incapaç de trobar proves que inculpin la seva acusada. Així, Aike, descobrirà que Surratt pot ser innocent i que els ideals i la Constitució que ell tan fermament havia defensat poden ser ignorats per un govern que l’únic que desitja és donar exemple.
TRÀILER
CRÍTICA
“La conspiración pinchó en el mercado norteamericano, por su falta de patriotismo” – Lluís Bonet Mojica, crític de La conspiració a La Vanguardia.
El fet que el protagonista, l’advocat Frederick Aiken (James McAvoy), hagués de defensar Mary Surratt (Robin Wright), partidària de la independència dels Estats del Sud i possibe còmplice en l’assassinat del president Abraham Lincoln; va fer que els ciutadans dels Estats del Nord giressin la cara a Aiken i fins i tot l’evitessin. El Tribunal Militar que jutjava el cas i tots els antics partidaris de Lincoln esperaven que Aiken no mogués cap pas per demostrar la innocència de Mary Surrat, sigués realment culpable o no. Però Aiken, és un jove fidel a la seva pàtria (de fet lluità com a general a la guerra civil) i també a la Constitució nord-americana, que es compromet a vetllar pels drets dels ciutadans. Aiken investiga el cas dels Surrat imparcialment, sense tenir en compte els seus ideals polítics que són contraris als d’ell i als del Tribunal Militar. El fet que Aiken no es resignés a culpar Mary Surrat, va comportar-li molts enemics, fent que la seva ideologia política fos dubtosa a ulls aliens. En la meva opinió, aquesta pel·lícula fa una bona crítica al patriotisme nord-americà, tan excessiu que sobrepassa els límits dictats per la Constitució. Aiken insisteix que l’actuació del fiscal i els altres membres del Tribunal, no és democràtica. Frederick Aiken es va comportar com un vertader heroi, que va saber veure els aspectes negatius de la ideologia política que havia defensat amb la mort al camp de batalla. Precisament és el fet que Aiken sigui capaç de fugir del patriotisme excessiu, el que fa que aquesta pel·lícula no sigui tan típicament “americana” a l’hora de tractar temes històrics tan gloriosos pels vencedors. Potser els ciutadans dels Estats del Nord no són “tan justos” com se’ls representa a la història. La guerra embogeix a tots els bàndols d’un conflicte.
A continuació, m’agradaria esmentar alguns referents clàssics que he trobat a La conspiració:
– El lligam familiar entre l’acusada (Mary Surratt) i el testimoni de defensa (Anna Surratt).
Frederick Aiken demana a Anna Surratt que sigui un dels testimonis en el judici en què es condemna la seva mare. Aiken explica a la jove Surratt que l’única manera de convéncer el Tribunal de la innocència de Mary Surratt és declarar que el veritable culpable és John Surratt, el seu germà i també el fill de Mary Surratt. Anna ha d’escollir entre salvar la seva mare o salvar el seu germà, que en aquells moments es troba a Canadà. Aiken fa entendre a la senyoreta Surratt que és l’última oportunitat de salvar la seva mare. Finalment l’Anna, amb llàgrimes als ulls, decideix explicar al Tribunal que va veure el seu germà John parlant en privat amb alguns dels altres sospitosos que es trobaven a la sala. Mary Surratt plorava i pregava a la seva filla perquè no delatés el que era també fill seu. El Tribunal Militar van pensar que Aiken havia manipulat el testimoni de l’Anna i llavors van considerar-lo invàlid. Ja era massa tard per la Mary: Alea iacta est.
Aquest conflicte entre els deures polítics i personals ens recorda al mite d’Antígona. Etèocles i Polinices, els germans bessons d’Antígona, han mort després de combatre entre ells pel tron de Tebes. El seu pare, Èdip, va decidir que els dos germans s’alternessin el poder; Etèocles no va voler cedir el tron a Polinices i aquest últim va intentar conquerir la ciutat sense èxit. Creont, oncle dels nois i nou rei, prohibeix el sepulcre de Polinices, ja que el considera culpable de l’infortuni d’Etèocles i de Tebes, en canvi ordenà fer els honors corresponents a Etèocles, l’heroi de Tebes. Les germanes dels prínceps, Antígona i Ismene, se senten destrossades per la mort dels dos joves i Antígona decideix desobeir el seu oncle i donar sepultura a Polinices. Creont ordena que Antígona sigui enterrada viva. A continuació, el fill de Creont, Hèmon, promès d’Antígona, es treu la vida i més endavant ho fa Eurídice, la seva mare. Creont se n’adona del seu error i quan decideix desenterrar Antígona, és massa tard, ja és morta.
Aquest conflicte ens pot recordar a la Guerrra Civil Americana, entre els exèrcits de la Unió i dels Estats Confederats. Però més concretament a la situació d’Anna Surratt, que en el moment de donar testimoni ha d’escollir entre culpar el seu germà i així salvar la seva mare o no declarar res sobre el seu germà i condemnar així a Mary Surratt. Antígona ha d’escollir entre els seus germans: obeir a Creont (partidari d’Etèocles) i ignorar Polinices o donar sepultura a Polinices i ser condemnada a mort per Creont.
– Habeas corpus:
Quan es dóna a conèixer el veredicte del cas, en que Mary Surratt és condemnada a mort juntament amb els altres sospitosos; Aiken considera que el Tribunal no ha tractat la senyora Surratt com s’hauria de tractar segons la Constitució. Frederick Aiken recorre a un habeas corpus. Un habeas corpus és una expressió llatina que significa “que tingui el teu cos”, en l’àmbit jurídic és un procés judicial que protegeix els ciutadans contra les detencions realitzades per una autoritat, agent, funcionari públic o particular, sense que hi concorrin el supòsits legals necessaris. Aiken aconsegueix un habeas corpus signat pel jutge Andrew Wylie que permetria que el cas de Mary Surratt fos traspassat a un Tribunal Civil i així tractat amb més igualtat i imparcialitat. Desafortunadament, el nou president dels Estats Units invalida el document i Mary Surratt és penjada amb els altres suposats culpables del complot.
– Mary Surratt, condemnada a mort sent innocent.
Com que John Surratt no va aparèixer abans que la seva mare fos penjada, no hi havia cap prova que demostrés la innocència de Mary Surratt. De fet el testimoni de Anna Surratt, l’únic que va defensar la senyora Surratt, va ser considerat fals. El Tribunal Militar, en el qual hi havia militars que havien lluitat al costat de la Unió, validava i invalidava aquells arguments que els hi convenia. Mary Surratt no va ser protegida per les autoritats.
Aquesta situació ens recorda molt a la del filòsof Sòcrates (470-399 aC). Sòcrates va ser condemnat per corrompre el jovent i negar els déus de la ciutat d’Atenes. En la seva defensa, Sòcrates va assegurar no entendre perquè els atenesos volien el seu mal si ell simplement ajudava a la societat a arribar al Coneixement a partir de la refutació i el xoc d’idees. Sembla ser que el seu discurs no va ser prou convincent i el van condemnar. A continuació Sòcrates i l’acusador havien d’acordar quina mena de condemna rebria el filòsof. Sòcrates insistia que ell no havia fet cap mal i per aquest motiu pagaria una moneda i després seria convidat a sopar per diverses famílies d’Atenes en agraïment. L’acusador va proposar condemnar-lo a mort. El tribunal va haver de decidir entre una condemna massa lleu (ser convidat a sopar) i una altra massa severa (condemna a mort) i no va tenir altre remei que condemnar Sòcrates a mort. Les autoritats ateneses tampoc van saber comprendre el gran filòsof grec.
– La conspiració de l’assassinat d’Abraham Lincoln recorda a la de l’assassinat de Juli Cèsar.
Juli Cèsar va ser assassinat el 15 de març del 44 aC, va coincidir amb els idus de març. Els idus es celebraven el dia 15 dels mesos de març, maig, juliol i octubre; eren jornades de bons auguris. Després de que Juli Cèsar vencés a Pompeu a la Segona Guerra Civil Romana, el Senat va concedir-li plens honors, convertint-se així en un dictador. Aviat Cèsar es va guanyar molts enemics.
Diversos senadors van conspirar contra Juli Cèsar, decidint que el matarien en una sessió del Senat durant la jornada dels idus de març. El 15 de març del 44aC, el Senat es va reunir al Teatre de Pompeu i Juli Cèsar va assistir tot i les advertències dels seus amics fidels que ja havien escoltat rumors sobre la conspiració i la seva dona, que havia tingut un somni premonitori. Va ser Brut, el seu fillastre qui el va convèncer per a que assistís.
Luci Til·li Cimbre, un senador, va demanar a Cèsar que permetés que el seu germà tornés a Roma, el dictador ignorà la seva petició i llavors Publi Servili Casca, un altre senador, l’apunyalà. Cèsar cridà “Ista quidem vis est!” (“Per què tanta violència!”). L’assassí s’espantà i demanà ajuda al seu germà que també era senador: “ἀδελφέ, βοήθει!” (“Ajuda’m germà!”). Tot seguit els altres libertadores (“alliberadors”), és a dir, com s’anomenaven els propis conspiradors, van apunyalar Juli Cèsar fins que va morir. La principal conseqüència d’aquest fet seria l’esclat de la Tercera Guerra Civil Romana. Si voleu saber els noms dels libertadores (uns seixanta), feu una ullada aquí.
– Sic semper tyrannis:
Sic semper tyrannis és un llatinisme que significa “així sempre als tirans”. Entre els conspiradors de l’assassinat de Juli Cèsar estava el seu fill adoptiu, Marc Juni Brut, que va cridar aquesta expressió fent referència al règim dictatorial de Juli Cèsar que havia posat fi al sistema polític de la República. Aquest fet històric va portar a Roma a la seva Tercera Guerra Civil Romana.
Aquesta expressió ha estat reutilitzada durant diverses ocasions en la història, entre elles en l’assassinat d’Abraham Lincoln. John Surratt, el fill de Mary Surratt, va pronunciar aquest llatinisme en el moment en que va disparar el president dels Estats Units. Pels ciutadans del Sud, Lincoln és vist com un tirà, ja que va abolir aquelles lleis que els Estats Confederats ja tenien. A més a més “Sic semper tyrannis” és el lema de l’Estat nord-americà de Virginia, com a símbol de la democràcia que sempre venç davant la tirania.
