Katyn d’Andrzej Wajda

Katyn

FITXA TÈCNICA

Títol original: Katyń

Director: Andrzej Wajda

Guionistes: Andrzej Wajda, Krzysztof Penderecki

Any d’estrena: 2007

Durada: 115 min.

Repartiment: Andrzej Chyra, Artur Żmijewski, Maja Ostaszewska, Wiktoria Gąsiewska, Władysław Kowalski, Maja Komorowska, Jan Englert, Danuta Stenka, Sergei Garmash, Agnieszka Kawiorska, Stanisława Celińska, Paweł Małaszyński, Magdalena Cielecka, Agnieszka Glińska, Anna Radwan, Antoni Pawlicki, Alicja Dąbrowska, Jakub Przebindowski, Krzysztof Globisz

País d’origen: Polònia

Idioma original: Polonès

Gènere: Drama històric i bèl·lic

 

CONTEXT HISTÒRIC

Cap el setembre de 1939, Hitler es va trobar amb Stalin i van pactar ajudar-se mútuament durant la guerra que s’aproximava: la Segona Guerra Mundial. Però aquest tractat contenia unes clàusules secretes que parlaven sobre la invasió de Polònia, país que es repartirien Alemanya i la URSS. Així doncs, Stalin va ordenar a l’Exèrcit Roig que ocupés Polònia.

ARGUMENT

La pel·lícula mostra com es va viure la invasió de Polònia a la ciutat de Katyn, el setembre de 1939, invasió que donaria inici a la Segona Guerra Mundial. En la mateixa població, l’Exèrcit Roig va arrestar els oficials relacionats amb la “Intel·ligència Polonesa” com a presoners de guerra i, un any més tard, la policia secreta russa (la NKVD) va matar a milers d’aquests homes al bosc de Katyn. Les seves esposes van haver de suportar durant molt de temps el silenci oficial sobre els fets i les mentides dels soviètics donant la culpa als nazis.

TRÀILER

Per veure la pel·lícula sencera en castellà, cliqueu aquí.

CRÍTICA

“Una película muy narrativa y esencial, a la que antes le interesan los hechos ocurridos y las reacciones de los protagonistas que las ideas. Ausencia de sentimentalismo y emociones fuertes componen la notable cinta de Andrzej Wajda.” – Labutaca.net, revista de cinema digital.

Katyn és més aviat un document històric que una pel·lícula; doncs recrea les vivències d’uns personatges concrets i reals. L’objectiu d’Andrzej Wajda és el de fer conèixer les víctimes de la massacre de Katyn, no el de crear una història fictícia basada en el context històric de la Segona Guerra Mundial a Polònia. Per aquest motiu és comprensible que els fets siguin més importants que les emocions dels personatges perquè aquestes últimes sempre resulten més subjectives i per tant és més fàcil per al director d’utilitzar la imaginació i passar-se dels límits acceptats del drama històric.

Katyn s’assembla més a un documental o un llibre d’història que a la novel·la històrica que coneixem avui en dia. Respecte a l’objectiu del director, crec que ho ha aconseguit amb un gran èxit i amb la màxima objectivitat possible. És una de les poques pel·lícules històriques de la Segona Guerra Mundial que acusa el bàndol aliat d’un crim, concretament als soviètics, considerats per molts els alliberadors de l’Europa nazi, però ells també van cometre molts crims, la major part d’ells atribuïts als nazis. Aquesta pel·lícula vol demostrar que els nazis no van ser els únics assassins de la Segona Guerra Mundial, també ho van ser els soviètics, els britànics i els nord-americans.

Les dones dels oficials polonesos que esperen la seva arribada ens recorden  Penèlope, l’esposa d’Ulisses, que com les protagonistes de Katyn, espera el seu marit sense perdre l’esperança del seu retorn.  En ambdós casos, una guerra fa de context històric: en el cas de Penèlope i Ulisses és la Guerra de Troia, en el cas de les dones de Katyn és la invasió de Polònia pertanyent a la Segona Guerra Mundial.

Les esposes dels oficials no es rendeixen, esperen, pregunten a la gent si saben alguna cosa sobre els homes, i encara que ningú no sàpiga res, mai no accepten que estiguin morts. En el cas d’una de les dones, l’Anna, rep una petició de matrimoni d’un oficial de l’Exèrcit Roig que vol ajudar-la a sobreviure, doncs els soviètics a més a més de detenir els soldats polonesos, també ho fan a les esposes i fills. L’exèrcit rus està buscant l’Anna i la seva filla Nika, l’oficial les amaga a casa seva, encara que l’Anna no acceptés casar-se amb ell. Aquest fet ens recorda els pretendents de Penèlope al seu palau.

Katyn

L’Anna i el seu espòs Andrzej, imatge extreta de la pel·lícula.

Trobem una escena a la pel·lícula en què la germana d’un oficial polonès mort durant la massacre de Katyn de 1940, inscriu a la seva tomba que va ser assassinat pels soviètics. Polònia havia estat alliberada dels nazis pels soviètics i llavors aquests tenien la màxima autoritat en el territori, per aquest motiu, quan els soviètics van veure la inscripció, van obligar a la noia que hi posés que va ser assassinat pels nazis en comptes de per ells. Ella es va negar a afirmar un fet fals, no volia defensar ni a uns ni a d’altres, sinó simplement buscava la veritat. Finalment la noia va ser empresonada pels soviètics.

Anteriorment, la noia havia discutit amb la seva altra germana sobre el que havien de fer amb el cadàver del seu germà, l’altra germana no va voler ajudar-la perquè ho trobava massa arriscat i anava contra la llei. La noia no va escoltar-la i va seguir la seva moral. Aquesta escena recrea clarament Antígona, de fet, la noia dins la pel·lícula, treballa com a actriu en una adaptació de l’obra de Sòfocles. Antígona també va desobeir les lleis de la ciutat i va optar seguir la seva llei moral a l’hora d’enterrar el seu germà Polinices, a qui se’l considerava “traïdor de la pàtria”. La seva germana Ismene, tot i estimar Polinices, no va ser capaç de ser tan valenta com Antígona i de sacrificar la seva vida per la justícia i la veritat.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx. Llatí i Grec

Penèlope de Mark Palansky

Penèlope

FITXA TÈCNICA

Nom original: Penelope

Director: Mark Palansky

Guionistes: Leslie Caveny

Any d’estrena: 2006

Durada: 101 min.

Repartiment: Christina Ricci, James McAvoy, Catherine O’Hara, Richard E. Grant, Reese Witherspoon

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Comèdia romàntica i fantàstica

 

ARGUMENT

La Penèlope pertany a una família enriquida sobre la qual pesa una maledicció: el seu nas és igual que el musell d’un porc. L’única esperança de que la maledicció es trenqui és que algú de la seva mateixa posició social i econòmica, s’enamori d’ella, acceptant-la tal i com és. Però la Penèlope està tipa d’esperar, reclosa en la mansió dels seus pares. Quan aconsegueix sortir al món exterior, la seva foto és publicada als diaris i es converteix en un espectacle, el que la porta a reflexionar sobre el que significa sentir-se diferent i el que significa ser estimada.

 

TRÀILER

 

CRÍTICA

“Encantadora y comedida fábula con algunos modernos y traviesos giros.” -Kirk Honeycutt, crític a The Hollywood Reporter.

Comparteixo l’opinió de Honeycutt, tot i que el personatge de Penèlope ens inspira molta pena, és precisament per aquesta situació tan estranya i fantàstica el que fa que la pel·lícula resulti divertida i entretinguda al públic. A més a més conté molts valors, sobretot d’acceptació i igualtat social, molta gent es sent inferior als altres perquè té o no té coses que la resta de la societat sí. En fi, crec que després de veure la pel·lícula un aprèn ha valorar la seva vida i ser feliç amb allò més senzill.

El nom de “Penèlope” ens recorda a l’esposa d’Ulisses (Odisseu en grec), que també es deia així. Podem trobar el personatge de Penèlope a l’Odissea d’Homer, en la que s’explica el viatge de tornada d’Ulisses, l’astut guerrer i rei d’Ítaca. El protagonista de l’obra èpica d’Homer va marxar d’Ítaca per anar a lluitar a la Guerra de Troia, al costat del bàndol aqueu o grec. Com ja sabeu, el conflicte va durar deu anys i va ser llavors quan Ulisses va començar el seu viatge a casa. Però va trobar-se amb un munt d’impediments de déus i altres criatures mitològiques que el van retenir durant deu anys més.

Mentrestant, Penèlope va esperar el seu espòs, concretament durant vint anys. Ulisses va demanar-li que es tornés a casar si no havia tornat quan el seu fill Telèmac (que quan el seu pare va anar-se’n era un nadó) ja li havia crescut la barba i per tant havia passat molt de temps. Des de que Ulisses va abandonar Ítaca, incontables pretendents havien ocupat palau i no tenien la intenció d’anar-se’n fins que Penèlope escollís un d’ells com a marit i per tant nou rei d’Ítaca. Telèmac ja era un adult i començava a tenir barba, però Penèlope seguia tenint esperança que el seu marit tornaria, així que va anunciar als seus pretendents que tornaria a casar-se quan acabés de filar una tela, tela que desfeia cada nit i que resultable inacabable. Finalment Ulisses va tornar, va fer fora els pretendents i va reprendre la seva vida matrimonial amb Penèlope. Així doncs, a la mitologia greco-llatina, Penèlope és el símbol de fidelitat matrimonial.

Un altre referent que trobaríem seria el fet de no ser acceptat socialment per l’aspecte físic, que els pares sentin vergonya d’una criatura i no la deixin sortir al món real. El mite que tracta aquests valors és el del Minotaure. En ell, la reina Pasífae (esposa del rei Minos de Creta) se sent atreta sexualment per un formós brau blanc. L’enginyer Dèdal, seguint les indicacions de Pasífae, crea un artefacte perquè pugui tenir relacions amb el brau. D’aquesta unió zoofílica sorgeix el Minotaure, que té el cap de brau com el seu pare i el cos d’humà, com la seva mare. Quan ho descobreix el rei Minos sent vergonya cap a la seva dona i cap el seu fillastre, a més a més la pròpia Pasífae el rebutja, tancant-lo en un fosc laberint, on mai no pugui ser vist. Així com Penèlope, el Minotaure també ha patit una maledicció i ha de viure tancat com ella perquè els seus pares no l’accepten tal i com és. Només la seva germanastra Ariadna el visita amb freqüència i li mostra amor. Malauradament el final del fill de Pasífae no és tan afortunat com el de Penèlope, doncs és assassinat per l’heroi atenès Teseu.

Laia Muñoz Osorio
2n Batx. Grec i Llatí