Poderosa Afrodita, de Woody Allen

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Mighty Aphrodite
  • Director: Woody Allen.
  • Guionistes: Woody Allen.
  • Any d’estrena: 1995.
  • Durada: 95 minuts.
  • Repartiment: F. Murray Abraham, Woody Allen, Claire Bloom, Helena Bonham Carter, Olympia Dukakis, Michael Rapaport, Mira Sorvino, David Ogden Stiers, Jack Warden i Peter Weller.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Comèdia.

ARGUMENT

En Lenny i l’Amanda són una parella que viu a Nova York, ell és cronista esportiu i ella una galerista d’art. Un dia, sopant amb uns amics, es treu el tema de la paternitat i l’Amanda planteja la possibilitat d’adoptar un fill. En un començament en Lenny s’hi nega rotundament però, uns dies més tard, sorgeix la oportunitat d’afillar un nadó de manera ràpida i senzilla. Tot hi haver-s’hi negat en un principi, una vegada el nadó és a casa en Lenny està encantat amb ell i arriba a estimar-se’l moltíssim.

A mesura que el nen va creixent, en Lenny, el seu pare, s’adona que és un nen molt intel·ligent i pensa que seria una bona idea conèixer la seva mare, que segur, seria una dona llesta i brillant. Així doncs, decideix buscar-la. Gran serà la seva sorpresa quan descobreixi que la mare biològica del seu fill és Linda Ash, una encantadora i tendra prostituta, no massa llarga que es dedica a fer pornografia i s’ha quedat a mig camí del seu somni; arribar a ser actriu.

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

“Hilarante y tierna.” Carlos Boyero del Diari El Mundo.

“Espléndida comedia.” M. Torreiro del Diari El País.

“Deliciosa fábula urbano-social, irónica y desmitificadora.” Antonio Albert de Cinemania.

“Otra maravillosa película del maestro Woody Allen.” Miguel Ángel Palomo del Diari El País.

cor de la tragèdia grega i el llatinisme deus ex machina amb aquesta pel·lícula em puc considerar fan de Woody Allen i per primer cop vaig entendre el paper del cor grec, fins i tot millor que portant-nos a veure cada any les tragèdies gregues al teatre!

Pigmalió?

Núria Yela
2n Batx. Grec i Llatí

El silencio de los corderos, de Jonathan Demme

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Silence of the Lambs.
  • Director: Jonathan Demme.
  • Guionistes: Ted Tally (Novela: Thomas Harris)
  • Any d’estrena: 1991.
  • Durada: 118 minuts.
  • Repartiment: Jodie Foster, Anthony Hopkins, Scott Glenn i Ted Levine.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Terror, suspense.

 

ARGUMENT

Clarice Starling és una jove brillant, que estudia per ser agent de l’FBI. Llicenciada en psicologia i criminologia serà escollida per entrevistar els homicides sistemàtics sota custòdia per establir un perfil psicològic, ja que creuen que això podria fer servei per enxampar altres assassins en sèrie. Més concretament, estan interessants en Buffalo Bill, l’assassí que està actuant al mitjà oest americà.

Ella serà l’encarregada d’interrogar el psiquiatre Hanníbal Lecter, més conegut com Hanníbal el Caníbal, empresonat des de fa 8 anys en una cel·la de molt alta seguretat de l’hospital psiquiàtric de Baltimore. Allí es donarà l’inici de nombroses converses entre ells i d’un joc psicològic que la Clarice haurà d’anar desvetllant poc a poc per poder esbrinar algunes coses de Buffalo Bill. Descobriran que Hanníbal sap la identitat de l’assassí i a partir d’aquí s’anirà desenvolupant la investigació, trobaran la crisàlide d’un borinot, més conegut popularment com a borinot de la mort i la investigació es veurà incentivada pel segrest de la filla de la senadora.

 

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube


CRÍTICA

La pel·lícula és l’adaptació de la segona obra d’una tetralogia escrita per Thomas Harris, en la que el personatge principal i que més hi destaca és Hanníbal Lecter, un psiquiatre brillant que és també un perillós assassí caníbal. Serà interpretat magistralment per Anthony Hopkins, qui, segons molts crítics realitza la millor interpretació de la seva carrera. Un psicòpata sense escrúpols però educat, brutal però culte, caníbal però intel·ligent. Potser aquestes siguin algunes de les principals característiques d’un dels millors personatges que el cinema ens ha deixat. Gràcies a aquest paper, Hopkins es va emportar l’Oscar al millor actor.

També trobem en el paper principal femení a una espectacular i jove Jodie Foster, encarnant a Clarice Starling, una aspirant a agent de l’FBI que haurà d’enfrontar-se a una dura proba psicològica per resoldre una cadena d’assassinats.

L’estructura del guió és magnífica, la pel·lícula aconsegueix atrapar-te absolutament. En un principi són els assassinats els que t’intriguen però, més tard t’adones que el que realment et té atrapat és la complexitat, l’extravagància i peculiaritat del misteriós personatge Hanníbal Lecter. En el transcurs del film, van canviant les teves emocions respecte aquest personatge; al començament sents por, després respecte i més tard, sense adonar-te, acabes entrant en la seva ment perversa.

Un malvat culte i educat que va causar pànic, terror però també fascinació, i fins i tot admiració, una gran interpretació d’Anthony Hopkins!

En el film, la trama tracta bàsicament d’enxampar Buffalo Bill, un assassí en sèrie que assetja noies joves amb un perfil característic. Primer les rapta i més tard apareixen mortes, a totes els hi arrenca un tros delimitat de pell.

En una autòpsia a una de les víctimes, Clarice troba crisàlide a la gola de la noia. Quan analitzen la mostra, descobreixen que la crisàlide pertany a la papallona Acherontia atropos, més coneguda amb el nom de “el borinot de la mort”. Era estrany trobar aquest insecte en aquell clima, allò volia dir que havien sigut encarregades expressament.

Clarice explicarà aquesta troballa al doctor Hanníbal Lecter, qui farà una interessant interpretació d’aquest aspecte tan peculiar de l’assassí i antic pacient seu. Lecter explicarà a l’agent Starling que el símbol, el significat de les papallones, de les crisàlides és la metamorfosi, el canvi que es produeix en el cos de l’insecte. Buffalo Bill volia canviar, volia experimentar una metamorfosi. Li aconsella que busqui en clíniques sol·licituds de canvis de sexe.

El paral·lelisme clàssic que he trobat en aquesta pel·lícula és clarament la voluntat de metamorfosar-se de l’assassí. Si heu llegit les metamorfosis d’Ovidi, encara que sigui en adaptació, em sabríeu dir quina seria la que s’assembla més al cas de la pel·lícula? Quina de les històries és la que us agrada més i per què?

Si mireu el tràiler, a part d’esperonar-vos a mirar la pel·lícula, hi trobareu una expressió llatina. De quina expressió es tracta? Sabeu què vol dir i quan s’utilitza?

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec

Madhouse, de William Butler

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Madhouse.
  • Director: William Butler.
  • Guionistes: William Butler.
  • Any d’estrena: 1974.
  • Durada: 91 minuts.
  • Repartiment: Joshua Leonard, Jordan Ladd, Natasha Lyonne i Lance Henriksen.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Terror.

 

ARGUMENT

La història comença amb la imatge d’un pacient que escapa d’una clínica de salut mental, al qual persegueixen i finalment atropellen amb un cotxe. Passen els anys i ens trobem a la mateixa clínica psiquiàtrica, Cunningham Hall. Allí hi arribarà un nou metge, Clark Stevens, molt emprenedor i amb moltes energies. Només arribar ja demostrarà interès per reformar l’edifici, millorar els tractaments dels pacients… Tot i així es trobarà amb la negativa del Dr. Frank, el director del centre, que li dirà que es limiti a fer la seva feina, que no és altre que ajudar als pacients.

El mateix dia coneix la Sara, una resident (com ell) que porta un any treballant a l’hospital. Ella molt amablement li ensenya tot l’hospital; les plantes on hi ha els pacients de menor risc i la planta subterrània, on estan els pacients més perillosos de tots, aquells qui són allà per haver comès crims atroços. A mesura que van passant els dies, en Clarck es va adonant que els mètodes que utilitzen allà no són els més adequats per tractar els pacients, com ara: condicions insalubres o pistoles elèctriques per controlar-los.

Al cap d’uns dies, començarà a haver-hi crims, els treballadors de l’estància moren de manera horrible. Això desencadenarà una investigació policial, però també una recerca privada del propi Clarck, qui investigarà la institució amb l’ajut de la Sara i trobarà la seva font més valuosa d’informació en un misteriós pacient de la cel·la 44 del soterrani.

 

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

Atenció! La crítica conté spoilers! Per relacionar aquesta pel·lícula amb les clàssiques es necessari que es desveli el final, així que per si la voleu veure abans i mantenir el suspens aquí queda l’avís.

Per començar, cal dir que no sóc fan del gènere de terror, així doncs no sé del cert si la crítica serà gaire complerta degut a la meva falta de coneixement d’aquest gènere.

La pel·lícula està ben aconseguida juga molt amb els efectes especials a l’hora d’intentar plasmar el que hi ha al cap d’un malalt mental, sobretot es centra en l’esquizofrènia. A l’hora del suspens (assassinats), sap captar-te i fer que mantinguis l’interès i la intriga. Les escenes de terror o violència van degradant a mesura que avança el film, en la primera es veu tot bastant nítidament però, en les següents no es veu tot tant explícitament. En el film s’intenta mantenir amb imatges i visions sinuoses la sensació de paranoia, encara que al principi no s’acabi d’entendre tot això concorda a la perfecció amb l’argument.

I aquí venen els spoilers! Es interessant el paral·lelisme que han trobat alguns entre la trama de la pel·lícula i la història d’Èdip. Com he esmentat a l’argument en Clarck, el protagonista, investigarà els crims que succeeixen a Cunningham Hall, fins que al final descobreix que va ser ell mateix qui els va cometre. El mateix li passa a Èdip quan decideix investigar l’assassinat de Lai i acaba descobrint gràcies a Tirèsies que fou ell qui el matà i que Lai era el seu pare.

Es cert que tots dos investiguen un crim o una sèrie (en el cas de la pel·lícula) de crims que han comès ells mateixos i no en són conscients, encara que també s’hauria de puntualitzar que en el cas de Madhouse, es tracta d’un malalt mental que pateix de trastorns de personalitat múltiple i acudeix a aquell hospital per rendir comptes amb la gent d’allà, la gent que no el va ajudar quan ho necessitava, la gent que el va atropellar quan va intentar escapar, el van donar per mort i ni tan sols es van tornar a preocupar. En el cas d’Èdip, no és tot tant retorçat, simplement és una víctima del seu propi destí.

En resum, m’ha semblat una pel·lícula entretinguda, ideal per mirar una tarda amb alguns amics o la família. Si us agrada aquest gènere mireu-la i sinó, animeu-vos-hi, és bo obrir-te a conèixer coses noves!

Núria Yela,

2n de Batxillerat Llatí i Grec

Medea, de Pier Paolo Pasolini

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Medea.
  • Director: Pier Paolo Pasolini.
  • Guionistes: Pier Paolo Pasolini, adaptació de la tragèdia d’Eurípides.
  • Any d’estrena: 1969.
  • Durada: 110 minuts.
  • Repartiment: Maria Callas en el paper de Medea, Massimo Girotti com a  Rei Creont, Laurent Terzieff com a Centaure, Giuseppe Gentile en el paper de Jàson, Margareth Clémenti encarnant a Glauce i Paul Jabara com a Pelias.
  • País d’origen: Itàlia.
  • Idioma original: Italià.
  • Gènere: Tragèdia.

ARGUMENT

Medea era filla del rei de la Còlquida, Eetes, i de la nimfa Idia, tot i que la seva mare real podria ser la deessa lunar Hècate, de qui Medea possiblement hagués heretat la bruixeria. Un dia, Jàson va arribar a la Còlquida a la recerca del velló d’or i Eros va llençar-li una fletxa perquè s’enamorés de l’heroi tessali i així l’ajudés a aconseguir el seu objectiu: portar el velló d’or al seu oncle, el rei Pèlias de Iolcos, perquè aquest li cedís el tron.

L’amor de Medea va ser correspost i fugiren junts després que la princesa hagués traït la seva família i la seva pàtria ajudant Jàson i matant el seu propi germà. Quan van arribar a Iolcos amb els argonautes, Pèlias es va negar a cedir el poder al seu nebot i llavors Medea va incitar les filles del rei per tal que matessin el seu pare, sense saber-ho.  A conseqüència d’això, Jàson i Medea van haver d’exiliar-se a Corint. Van viure junts deu feliços anys durant els quals tingueren dos fills,  fins que Jàson va decidir abandonar la seva esposa per casar-se amb Creüsa, la filla del rei Creont de Corint. Des d’ aquí, és des d’on comença la trama de la pel·lícula.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

El director ens mostrarà algunes de les seves constants particularitats de la seva creació cinematogràfica. Fa una interpretació subjectiva del mite clàssic, recrea a la perfecció una societat primitiva inspirada en un cert populisme, manipula artísticament els elements folklòrics i de tipus populars fins arribar a una vertadera “estètica de la lletjor” en certs moments. Juntament amb Èdip rei, Medea constitueix una incursió de Pasolini dins el món de les clàssiques. Ambdues pel·lícules s’inspiren en les tragèdies gregues del mateix títol, però en totes dues el director ofereix la seva interpretació lírica personal. En el cas de Medea va intentar recrear el món dels bàrbars amb el qual s’enfronten els grecs: Medea representa els primers, Jàson els segons.

Imatge de previsualització de YouTube

Uns crítics hi ha volgut veure una apologia de certes formes de cultura primitiva i la seva pervivència popular, i un cert menyspreu envers al racionalisme grec. D’altres han censurat Pasolini pel fet d’haver-se retut al divisme de Maria Callas, soprano excepcional que havia fet una interpretació mítica en el paper de Medea a l’òpera de Cherubini.  Consideren que l’obra cinematogràfica se ressent d’aquell llast operístic i que el director perdé el pols en dirigir l’actriu Maria Callas, desequilibrant així el ritme del film. En tot cas, es tracta d’una obra interessant, com una mostra de recreació cinematogràfica de la tragèdia i del mite en què, com sempre, Passolini mostra la seva particular iconografia, plena d’audàcia.

Imatge de previsualització de YouTube

Crítica extreta del llibre: Medea; aproximació a una cultura a través d’un mite. Autors: M. Alcover, C. Blanes i A. Font.

Αντιγόνη, de Yorgos Javellas

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Αντιγόνη.
  • Director: Yorgos Javellas.
  • Guionistes: Yorgos Javellas (adaptació).
  • Any d’estrena: 1961.
  • Durada: 93 minuts.
  • Repartiment: Irene Papas, Manos Katrakis, Maro Kodou, Nikos Kazis i Ilia Livykou.
  • País d’origen: Grècia.
  • Idioma original: Grec.
  • Gènere: Tragèdia.

 

ARGUMENT

La història comença amb les germanes Antígona i Ismene reunides en secret. Etèocles i Polinices, els seus germans, han mort a la guerra i Creont ha proclamat la prohibició de donar sepulcre al cos de Polinices, ja que el considera un traïdor, culpable tant de la mort d’Etèocles com de la desgràcia de Tebes.

Les dues filles d‘Èdip ploren la pèrdua dels seus estimats germans, Antígona explica la terrible decisió de Creont a la seva germana Ismene, la qual opta per conformar-se amb la decisió. Antígona però, decideix desobeir les ordres del rei de Tebes guiada per l’amor incondicional cap ambdós germans i així donar sepultura a Polinices també, tal i com ordena la llei no escrita, la llei dels déus.

Serà descoberta per la guàrdia de Creont i portada davant d’ell per ser jutjada i castigada.

 

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

Més que un tràiler, és la primera de les vuit parts en les que està dividida la pel·lícula al Youtube. L’àudio és en grec i els subtítols en anglès.

 

CRÍTICA

Es tracta, des del meu punt de vista, d’una pel·lícula fantàstica. Antígona de Sòfocles és una obra poc explotada en l’art del cinema, al contrari que al teatre. S’ha de dir que al film l’ambient és més teatral que no pas cinematogràfic, no hi ha grans efectes especials, es podria dir que és una pel·lícula senzilla, cosa que no té res de dolent, ja que, aconsegueix captar molt bé l’atenció dels espectadors.

Cal parlar d’una sublim actuació d’Irene Papas com a Antigona, representa molt bé el símbol de dona forta, lluitadora i un xic rebel, també el d’una dona familiar i compassiva. Valenta en tot moment, desafiant les ordres de Creont però també assumint la repercussió dels seus actes.

També cal esmentar Manos Katrakis en el paper de Creont, excel·lent treball. Se’ns mostra un Creont poderós i superb, amb menyspreu per les dones, en especial per Antígona i se sent dolgut per com actuael seu fill Hemón, tot defensant Antígona.

És difícil trobar en les pel·lícules de Hollywood versions de grans obres de la literatura grega fidels a l’original, el cas d’Αντιγόνη de Yorgos Javellas seria una de les excepcions. Havent llegit la obra es pot veure com és molt fidel a l’obra de Sòfocles i la veritat és d’agrair, sobretot per als alumnes a qui els pot servir com a recurs de cara al curs o a la selectivitat.

En conclusió, trobo que la pel·lícula està molt ben aconseguida, tot i tenir uns quants anys i ser en blanc i negre, l’he trobat entretinguda i fàcil de seguir. La recomano a qui s’hagi llegit l’obra perquè pugui fer la comparació i a qui no, també, ja que, si encara es representa als teatres avui dia, si s’ha dut al cinema i encara és un referent en el gènere tràgic serà per alguna cosa, no? Què n’opineu?

Núria Yela
2n de batxillerat Llatí i Grec

La Rosa Púrpura de El Cairo, de Woody Allen

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Purple Rose of Cairo.
  • Director i guionista: Woody Allen.
  • Any d’estrena: 1985.
  • Durada: 84 minuts.
  • Repartiment: Mia Farrow, Jeff Daniels, Danny Aiello, Irving Metzman i Stephanie Farrow.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Comèdia.

 

ARGUMENT

En època de gran depressió i crisi estatunidenca als anys 30, Cecilia, es una dona desgraciada que viu a un petit barri de New Jersey. Han fet fora al seu marit de la fàbrica on treballava i ella ha de treballar precàriament a una cafeteria per poder mantenir-se. Mentrestant el seu marit només es dedica a fer el gandul amb els seus amics i a tractar malament la seva esposa.

Tanmateix, Cecilia, no és una persona amargada o ressentida contra el món. La clau per mantenir el seu bon humor és el cinema, al qual acudeix una i altra vegada per evadir-se de la realitat i somiar.

Una nit, el protagonista de la seva pel·lícula preferida, “La Rosa Púrpura de El Cairo”, es fixa en ella i travessa la pantalla per conèixer-la.

 

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

Crítica de Fernando Morales: Diario El País: “Interesantísima comedia, llena de imaginación y sentido del humor al más puro estilo Allen, con un reparto muy acertado para un mítico largometraje. Un lujo.”

Crítica de Luis Martínez: Diario El País: “Deliciosa, inteligente y divertidísima fábula cinéfila (…) Un paso adelante en una filmografía que desde entonces no vivirá un solo momento de desmayo.”

És una pel·lícula encantadora, només començar sona la preciosa melodia “Cheeck to cheeck”, perfecta per endinsar-te en un mon de fantasia. La protagonista, Cecilia, és una dona dolça, alegre i somiadora, que et fa recobrar la fe en la bondat i la innocència de les persones.

En aquest film es planteja un tema molt interessant; la Cecilia té com a recurs per evadir-se del seu matrimoni abusiu anar al cinema. Quan veiem una pel·lícula ens trobem en un estat peculiar: no és somni, però tampoc és vigília. És, diguem, una mena de somni, on el que ve de la pantalla s’articula amb els nostres desitjos, de manera que tot el nostre cos sent: temor, suspens, riure. Estem submergits en la nostra sensibilitat. La protagonista no actua sobre el seu món i es compensa dolçament en les seves fantasies impossibles. Però, ¿hi ha potser una millor possibilitat per ella?

El mateix tema es planteja en la saga de Matrix. La majoria de la gent viu en un món d’il·lusions sense saber-ho. El món de la realitat és molt pitjor, però es podrà canviar a diferència del món de les il·lusions, que és sempre el mateix. Alguns dels que han despertat a la realitat preferirien continuar en el món de ficció. Tot i això, la majoria dels que viuen al “desert real” volen alliberar la humanitat d’aquest món imaginari creat per Matrix, el súper ordinador.

El que és real és miserable però lliure, és la possibilitat d’un nou començament.

Davant la contraposició de Matrix, Allen defensarà que si el món social és irremeiablement conflictiu i frustrant, llavors l’evasió és, més aviat, saviesa.

També podríem prendre’ns aquesta pel·lícula com un film que es correspon amb les necessitats i desitjos de la gent, que són bàsicament els de passar un bon moment oblidant la realitat i els seus problemes, en comptes de fer comparacions com les anteriors amb el mite de la caverna.

Núria Yela,
2n de batxillerat Llatí i Grec

Carthago Nova

Cartell del film Carthago Nova photo dibuix_zps9af364e6.jpg

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Carthago Nova
  • Director: Primitivo Pérez, José María Molina Vieites (director d’animació).
  • Guionistes:  Primitivo Pérez.
  • Any d’estrena:  2011.
  • Durada: 65 min.
  • Veus (per ordre d’aparició): Juan Ochoa, Juan Antonio Gálvez, Gabriel Jiménez, Miguel Zúñiga, Ricardo Escobar, María Antonia Rodríguez, Fernando Elegido i Luis Gaspar.
  • País d’origen: Espanya.
  • Idioma original:  Castellà.
  • Gènere: Animació, històrica.

 

ARGUMENT

Es tracta d’un llargmetratge d’animació digital que a través d’una trama i uns personatges de ficció ens transporta al segle I. d.C. i ens permet descobrir una de les ciutats més importants d’Hispània.

A partir de les restes arqueològiques trobades a Cartagena, s’ha reconstruït fidelment, amb les més modernes tecnologies digitals, la ciutat completa de Carthago Nova i la topografia del seu entorn fa 2000 anys. S’han inclòs milers de personatges animats que recreen l’ambientació pròpia d’una ciutat romana.

 

PEL·LíCULA

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

TASCA

Fes la crítica de la pel·lícula.

Què t’ha semblat la pel·lícula? Què en destacaries?  T’ha agradat? Què és el que més t’ha agradat i sorprès? Creus que hi ha un rerefons històric? Quin?

Raona si es pot aprendre història amb el cinema.

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec

La vida de Brian, de Terry Jones

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Life of Brian.
  • Director: Terry Jones.
  • Guionistes: Monty Python.
  • Any d’estrena: 1979.
  • Durada: 94 minuts.
  • Repartiment: Graham Chapman, John Cleese, Terry Gilliam, Eric Idle, Terry Jones i Michael Palin.
  • País d’origen: Regne Unit.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Comèdia.

 

ARGUMENT

Com indica el títol, la pel·lícula tracta de la vida de Brian Cohen que neix al portal d’un estable a prop del lloc de naixement de Jesús, cosa que en un principi, confon als tres Reis Mags que venien a lloar el rei dels jueus. Aquests van oferir els tres regals (or, encens i mirra) a la mare de Brian, Mandy, poc després de sortir del portal de Betlem s’adonen del seu error, tornen i se’ls treuen de les mans. Brian s’uneix a una organització contrària a l’ocupació romana de Judea i després d’una sèrie d’esdeveniments esdevé pres per equivocació com el salvador del poble jueu, el que li ocasiona, diguem, un petit problema amb les autoritats.

El film és una comèdia de ficció situada en el context de la Palestina de l’època de Crist, durant l’imperi romà. Es basa en les aventures d’un home comú i corrent, Brian, fill d’un soldat romà i una promíscua feminista jueva, a qui les multituds confonen repetidament amb el Messies.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Crítica de Luis Martinez del diari EL PAÍS: “Los chicos de Monty Python tienen en esta película su mejor logro. Una delirante parábola religiosa tan irreverente y subversiva como una carcajada en medio de una jura de bandera. Brian se parece demasiado a Cristo y por ello merece ser lapidado (¿o crucificado?) con una montaña de risas.

Com era d’esperar, després de l’estrena del film, ràpidament va ser tractat de blasfem per diversos grups de catòlics als Estats Units. Segons aquests grups, al film hi havia un excés de sàtira religiosa i alhora es tractava als creients com hipòcrites i fanàtics. No es tracta de cap àcida blasfèmia sobre religió catòlica, sinó de una gran crítica contra totes les religions i a la política en general.

Segons el nostre punt de vista, en el que per sort coincidim, aquesta pel·lícula no s’ha de veure com una ofensa per a ningú, o com un atac cap al cristianisme, sinó que s’ha d’agafar com el que és: una pel·lícula per riure, i aquesta fita està més que assolida. Amb un guió genial i una millor interpretació, era inevitable que paulatinament arribés a les filmoteques de la comèdia universal, portant-ho fins i tot als escenaris de tot el món amb el musical “Monty Python”, que recull fragments de les seves mes cèlebres pel·lícules, com “La Vida de Brian” o “Els Cavallers de la Taula Quadrada”, entre d’altres.

Hi ha una gran quantitat d’escenes molt còmiques: els Reis d’Orient, el “Romani item domum”, què han fet els romans per nosaltres?, l’escena de la sandàlia i la carbassa, una creu per persona, els noms que els hi posen Traviesus Maximus, Pijus Magnificus

La vida de Brian és una opció ideal per riure una estona en bona companyia durant les festes de Nadal, que ja són a prop.

Els Monty Python consideren aquesta pel·lícula com la millor de la seva filmografia, i crec que concordem amb ells. Tot i que l’humor britànic no és del gust de tots, aquest és un film que definitivament et farà riure, per alguna cosa en la majoria de les enquestes és situat com una de les millors comèdies de la història.

Imatge de previsualització de YouTube

Ricard Martínez i Núria Yela,

2n de Batxillerat Llatí.

Trapecio (Trapeze), de Carol Reed

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Trapeze.
  • Director: Carol Reed.
  • Guionistes: Max Catto, Liam O’Brien, James R. Webb, Ben Hecht i Wolf Mankowitz.
  • Any d’estrena: 1956.
  • Durada: 105 minuts.
  • Repartiment: Burt Lancaster (Mike Ribble), Tony Curtis (Tino Orsini), Gina Lollobrigida (Lola), Katy Jurado (Rosa), Thomas Gomez (Bouglione), Johnny Puleo (Max), Minor Watson (John Ringling North), Gérard Landry (Chikki), Jean-Pierre Kérien (Otto) i Sid James (Snake Charmer).
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: anglès.
  • Gènere: Drama.

 

ARGUMENT

Els trapezistes Orsini i Rible tenen un dels millors números aeris de tots els temps, han estat dels pocs que han aconseguit fer el triple salt mortal, fins que arriba el dia en què Orsini mor. Mike Ribble desprès de patir un accident que el deixarà tocat de la cama acaba treballant com a tramoista a un circ de França.

Anys més tard arribarà al circ Tino, el fill del gran trapezista Orsini que buscarà en Mike, el company del seu pare, perquè li ensenyi a executar la gran acrobàcia que és el triple salt.

Mentre els dos trapezistes treballen per perfeccionar el número, apareixerà Lola, una noia que vol triomfar al món del circ gràcies a la seva gran bellesa. Ella serà qui s’interposarà entre el duo de trapezistes sembrant la discòrdia.

 

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

“Reparto de lujo y director de prestigio para un interesante drama circense (…) sin llegar a la altura de la mítica cinta “El mayor espectáculo del mundo”, pero con escenas llenas de interés” (Fernando Morales: Diario El País)

És una pel·lícula amb grans actors. L’actuació de Burt Lancaster és brillant, es nota la seva passada experiència com a trapezista. Tony Curtis també té molta destresa a l’hora d’enfilar-se al trapezi i Gina Lollobrigida interpreta a la perfecció el seu paper: el d’una dona extremadament seductora que és capaç de portar de cap a dos homes i aconseguir els seus propòsits professionals manipulant-los fins a l’últim extrem. També cal destacar el paper de l’actriu Katy Jurado, que encara que sigui secundari és desenvolupat amb destresa, es pot veure en els seus ulls un gran amor i devoció no correspostos.

La filmació d’aquesta pel·lícula en format Cinemascop és de gran encert, ja que totes les seqüències de circ, i especialment dels trapezistes, són de gran espectacularitat, inclosos els enquadraments i moviments de càmera en les altures del trapezi.

Endinsada plenament el món del circ i molt ben ambientada al Paris dels anys 50, el director Carol Reed sap dirigir amb gran mestria aquest triangle amorós, a més de trio artístic a la pista. Hi ha sentit del ritme, una posada en escena magnífica i un guió ben construït equipara la perillositat del trapezi circense amb la pròpia perillositat de les relacions humanes i sentimentals.

 

Quins elements van restar dels circs romans als circs d’abans? Quines semblances hi trobeu?

Com són els circs d’ara? Hi heu anat alguna vegada?

 

Núria Yela,

2n de Batxillerat Llati i Grec.

El show de Truman, de Peter Weir

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Truman Show.
  • Director: Peter Weir.
  • Productors: Edward S. Feldman, Scott Rudin, Andrew Niccol i Adam Schroeder.
  • Guionistes: Andrew Niccol.
  • Any d’estrena: 1998.
  • Durada: 103 minuts.
  • Repartiment: Jim Carrey, Laura Linney, Ed Harris, Noah Emmerich i Natascha McElhone.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Drama i comèdia.

 

ARGUMENT

Truman Burbank és un home corrent i ingenu que ha viscut tota la seva vida a Seaheaven, un d’aquests típics pobles on mai no passa res interessant, on té uns veïns encantadors, jardins perfectes… Té una vida de somni amb la seva perfecta esposa i mestressa de casa, Meryl, que treballa a més a més com a infermera. No obstant, de sobte, uns estranys successos el fan sospitar de que alguna cosa anormal està passant. Això s’ajuntarà amb les ganes de veure món de Truman, de sortir d’aquella ciutat on ha viscut tota la vida, però sobretot el que voldrà és  trobar una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però sembla que tots els esdeveniments vagin dirigits a que ell s’hagi de quedar allà on és.

 

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

Crítica de Carlos Boyero: Diario El Mundo. “Muy de vez en cuando, se da el milagro de que a un guionista de raza se le ocurra un argumento insólito, cae en manos de un director de altura y los espectadores podemos disfrutar de lo nunca visto y oido”.

Crítica de Ángel Fdez. Santos: Diario El País.“Brillante.”

Inspirat en el reality show Big Brother, o com és més conegut aquí a Espanya Gran Hermano, “El Show de Truman” és, a les portes del 2012, molt més actual i revolucionària del que va ser en el moment de la seva estrena. El que fa és bàsicament portar el concepte anterior a l’extrem, acabant per ser un cant a la vida i una crítica sense quarter al poder de la televisió i la lluita per les audiències, però sobretot un retrat de l’ésser humà amb tot el bo i el dolent que tenim, que és molt.

Es tracta d’un film molt diferent als quals estem acostumats a dia d’avui, és molt innocent i pacífic, també atrevit en criticar un fenomen televisiu com va ser i continua sent el reality show, i també molt original ja que no té res a veure amb la monotemàtica en els films d’aquests moments, que es resumeixen en acció, sexe i violència. És maco que hi hagi pel·lícules que t’emocionin i et facin pensar, topar-te amb un tema innovador i fresc.

Per primera vegada, en la carrera de Jim Carrey, el seu histrionisme li queda a la perfecció. La seva actuació va d’acord amb tot el món en què viu i en què pràcticament és un producte més de màrqueting. L’evolució del seu personatge queda perfectament captada en una interpretació plena de matisos en què l’actor demostra que és molt millor del que ens havia fet creure amb els seus papers de pallasso. Atenció a la forma de saludar cada matí als seus veïns, la mateixa que fa servir al final amb reverència inclosa i de connotacions molt diferents. Poques vegades se’ns ha eriçat la pell com el moment de la llibertat de Truman, perquè representa la nostra pròpia.

Sabeu a què em refereixo amb la última frase? Efectivament, estableixo relació entre el film i el mite de la caverna de de Plató. “El Show de Truman” consta d’un alt contingut filosòfic, aquest s’inicia quan Truman comença a tenir inquietuds i es va desenvolupant a mesura que la trama avança.

Coneixeu algun altre exemple, ja sigui cinematogràfic o bé de la societat, en el que la figura del mite de la caverna de Plató sigui present?

Què representaria la figura de Truman a la pel·lícula? I el plató del show? Creieu que és moralment correcte el que fa el director del reality show, decidint, manipulant i actuant com una mena de déu?

Si heu vist la pel·lícula, quina sensació us ha deixat després de veure-la? Heu arribat a dubtar de que el món en el que viviu, el món que coneixeu sigui real?

 

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec.