Her, de Spike Jonze

FITXA TÈCNICA 

Nom original: Her
Director i guionistes: Spike Jonze
Any d’estrena: 2013
Durada: 126 minuts
Repartiment: Joaquin Phoenix, Scarlett Johansson, Amy Adams, Rooney Mara, Olivia Wilde, Chris Pratt, Sam Jaeger, Portia Doubleday, Katherine Boecher, Alia Janine, Matt Letscher
País d’origen: Estats Units
Idioma original: anglès
Gènere: ciència-ficció, drama

ARGUMENT

Ambientada en Los Angeles, en el futur proper, la pel·lícula mostra a Theodore Twombly (Joaquin Phoenix), un home estrany que viu escrivint commovedores cartes als altres. Després d’acabar una llarga relació, amb el cor trencat, se sent intrigat per un nou i avançat sistema operatiu, el que promet ser una entitat intuïtiva amb cada usuari. Després d’inicialitzar-ho, Theodore queda encantat de conèixer la «Samantha» (Scarlett Johansson), una brillant veu femenina que és perspicaç, sensible i divertida. Mentre els desitjos i les necessitats de tots dos creixen, la seva amistat es transforma en una relació d’amor.

TRÀILER

CRÍTICA

Her és una pel·lícula que mostra molt bé  el món actual en què vivim, que està gairebé monopolitzat per la tecnologia. Theodore decideix comprar-se un ordinador amb un modern SO que s’adapta als gustos ia la personalitat de l’usuari. Davant d’això, ens plantegem si la tecnologia fomenta la soledat o ajuda a superar-la. La idea d’humans “enamorant-se” de robots, màquines, etc. no és nova. El que és original d’Her és la manera en què es planteja aquesta temàtica, fent-ho d’una manera actual, seriosa, respectuosa i bastant creïble Her és un homenatge als éssers humans, a estar vius i intentar gaudir del que ens envolta i sobretot, a saber aturar la voraç tecnologia en què estem immersos.

Encara que sembli sorprenent, pel tema que tracta, trobem referents clàssics en aquesta pel·lícula. Podem establir un paral·lelisme amb el protagonista, Theodore i el mite de Pigmalió.

Pigmalió fou segons la mitologia grega un rei de Xipre que a més de ser sacerdot, era també un magnífic escultor.  Segons explica Ovidi a “Les Metamorfosis, Pigmalió havia buscat una esposa que fos perfecta. Un dia va crear l’estàtua d’una jove, a la qual va anomenar Galatea, i es va enamorar d’ella perdudament i va somiar que l’estàtua cobrava vida. Quan va despertar en lloc de l’estàtua es trobava Afrodita que va sentir llàstima per ell i va transformar Galatea  en una dona real.

D’aquest mite procedeix el terme pigmalionisme és dir l’atracció per les estàtues, i també s’utilitza per explicar el naixement de la vida artificial i la fascinació dels artistes per les seves muses i obres. També hi ha l’anomenat complex de Pigmalió que consisteix en voler millorar de manera obsessiva una altra persona. El terme pigmalionisme està clarament relacionat amb Theodore, que s’enamora de la “Samantha”, el seu sistema operatiu.

Què n’opineu?

Andrea i Irina Balart

2n.Batx. C

El jardiner fidel, de Fernando Meirelles

FITXA TÈCNICA 

Nom original: The Constant Gardener
Director i guionistes: Fernando Meirelles i Jeffrey Caine
Any d’estrena: 2005
Durada: 128 minuts
Repartiment: Ralph Fiennes, Rachel Weisz, Hubert Koundé, Danny Huston, Bill Nighy, Pete Postlethwaite, John Sibi-Okumu i Packson Ngugi.
País d’origen: Regne Unit i Alemanya
Idioma original: anglès
Gènere: Drama

ARGUMENT

Justin Quayle (Fiennes) és un diplomàtic britànic destinat a Kenya, la seva dona, Tessa (Rachel Weisz), és assassinada al costat d’un home sospitós de ser el seu amant, un activista defensor dels drets humans de la regió. Quayle decideix llavors investigar els assassinats, i comença a descobrir que Tessa havia destapat una trama internacional de corrupció, burocràcia i accions lucratives de la indústria farmacèutica.

TRÀILER

CRÍTICA

En aquesta pel·lícula, hi podem veure, com en altres pel·lícules, un paral·lelisme amb Antígona. Com Tessa, la dona del protagonista es va enfrontar a una multinacional per destapar tot el que estaven amagant malgrat les conseqüències que això comportaria, tal i com li va passar a Antígona que vol enterrar el seu germà, malgrat que el rei Creont li ho prohibeix i la desobediència comporta per a Antígona la seva pròpia mort: condemnada a ser enterrada viva. A la vegada, el viatge que fa Quayle, qui prefereix les plantes abans que la gent, ens recorda al viatge que va fer Orfeu, en el qual va destapant tota la trama política i descobrint l’amor que sentia la seva esposa morta cap a ell. Aquestes dues trames avancen en paral·lel mostrant la revelació final del seu amor, al mateix temps que el problema polític està sortint a la llum, generant el veritable contrast de la pel·lícula. El mateix dilema en què es va veure enfrontat Orfeu quan sortint del món infernal es va girar per veure la seva esposa i la va perdre per sempre.

Andrea Balart 2n.Batx.C

Golfus de Roma, de Richard Lester

dtffg

FITXA TÈCNICA

Nom original: Golfus de Roma, (A funny thing happnened on the way to the forum)

Director: Richard Lester

Guionistes: Melvin Frank , Michael Pertweey i Larry Gelbart.

Any d’estrena: 1966

Durada: 1hr. 33min.

Repartiment: Zero Mostel (Pseudolus), Phil Silvers (Lycus), Jack Gilford (Hysterium), Buster Keaton (Erronius), Michel Crawford (Hero), Michael Hordern (Senex), Annette Andre (Philia), Leon Greene (Miles Gloriosus)…

País d’origen: Estats Units, Regne Unit.

Idioma original: anglès

Gènere: Comèdia / Musical

ARGUMENT

Dos romans rics (Dómina i Senex) tenen esclaus. Entre ells es troba Pseudolus que és un esclau que vol aconseguir la llibertat. Dómina i Senex se’n van a veure la mare d’aquesta i deixen el seu fill Eros al càrrec dels esclaus i li adverteixen  que no s’enamori de cap noia. Però Eros està enamorat de Philia una bella donzella que arriba a casa de Lycus, un traficant de dones. Per aconseguir-la diu a Pseudolus que li donarà la llibertat si compra Philia, i Pseudolus per tal d’aconseguir la seva llibertat farà el que faci falta. Per altra banda, Senex i Dómina es van cap a la casa de la mare d’ella i Senex com que no vol anar trenca l’estàtua que li portaven de regal de manera que  Senex al final torna a casa seva. Philia, la bella donzella de la qual està enamorat Eros, és venuda al capità Miles gloriosus. Ella, tot i que està enamorada d’Eros, ha de complaure el capità. Per altra banda, surt Erronius, un vell curt de vista que es troba a l’estranger a la recerca dels seus fills, que van ser raptats de petits per uns pirates. Pseudolus ajudarà Eros a conquistar la noia però pel  camí l’idil·li es veu obstaculitzat per sorpreses, enginyoses disfresses i una esbojarrada cursa de quadrigues.

TRÀILER

CRÍTICA

Enginyosa i disparatada comèdia musical que compta amb l’última aparició en pantalla de Buster Keaton. L’obra s’inspira en les comèdies de l’autor romà Plaute (251-183 aC); concretament hi podem trobar elements argumentals procedents del Pseudolus, Miles Gloriosus, Curculio i Mostellaria. Representa molt bé les comèdies de Plaute, ja que si ens hi fixem bé té pràcticament estructures molt similars. A Golfus de Roma surt igual que a les comèdies de Plaute uns personatges que tenen moltes similituds. El criat que representen la figura del graciós (es dirigeix al públic fent un monòleg), dos enamorats que han de  passar moltes proves per arribar a acabar junts, un home que es vol interposar en la relació de la parella. Així doncs, com a  personatges comuns en totes les obres de Plaute, tenim bàsicament: el jove (adulescens), el vell (senex), l’esclau (servus), la jove ( puella), la mare (mater), el soldat (miles), el cuiner (coquus), etc.

Amb una visió còmica-satírica, Richard Lester mostra el costat sòrdid de l’antiga Roma en aquesta divertidíssima adaptació de l’obra de Broadway “A funny thing happened on the way to the Forum”. Golfus de Roma és una successió d’equívocs, disparats, embolics, paròdies  i sorpreses que donen lloc a unes situacions divertidíssimes, molts  números musicals (amb la música de Stephen Sondheim). Una de les coses que he trobat més divertides és  quan  Erronius, el vell,  es passa el film donant voltes als set turons de Roma tractant de trobar els seus fills i acaba la pel·lícula i es resol tot l’embolic.

A El Fil de les clàssiques hi ha un article que relaciona molt bé Plaute amb la pel·lícula Golfus de Roma i  us l’ enllaço  aquí . Podem concloure que del teatre plautí (nosaltres vàrem llegir i veure Miles Gloriosus, El soldat fanfarró, i vàrem riure moltíssim!) a Broadway i de la versió musical a la cinematogràfica, Golfus de Roma us farà riure; però si preferiu el musical no us perdeu A Funny Thing Happened on the Way to the Forum:

Imatge de previsualització de YouTube

En quin autor està inspirada Golfus de Roma?
De quines comèdies és contaminatio?
Quin tipus de comèdia és: d’embolic o reflexiva? Argumenta-ho.
Quin fou l’objectiu principal de R.Lester?
Les escenes cantades, quin temps ocupen?
Qui és el protagonista de l’acció?
En quina comèdia apareix l’estratagema que s’inventa Psèudolus perquè Sènex no entri a casa seva?
L’aparició final del militar de quina comèdia és?
Què té Golfus de Roma de Curculio (El corc)?
Visionant Golfus de Roma, per què ens apropem al que devia ser la representació d’una comèdia llatina?
Què diferencia Plaute de Terenci?

Andrea Balart

1r. Batx C llatí i grec