FITXA TÈCNICA
- Nom original: The Purple Rose of Cairo.
- Director i guionista: Woody Allen.
- Any d’estrena: 1985.
- Durada: 84 minuts.
- Repartiment: Mia Farrow, Jeff Daniels, Danny Aiello, Irving Metzman i Stephanie Farrow.
- País d’origen: Estats Units.
- Idioma original: Anglès.
- Gènere: Comèdia.
ARGUMENT
En època de gran depressió i crisi estatunidenca als anys 30, Cecilia, es una dona desgraciada que viu a un petit barri de New Jersey. Han fet fora al seu marit de la fàbrica on treballava i ella ha de treballar precàriament a una cafeteria per poder mantenir-se. Mentrestant el seu marit només es dedica a fer el gandul amb els seus amics i a tractar malament la seva esposa.
Tanmateix, Cecilia, no és una persona amargada o ressentida contra el món. La clau per mantenir el seu bon humor és el cinema, al qual acudeix una i altra vegada per evadir-se de la realitat i somiar.
Una nit, el protagonista de la seva pel·lícula preferida, “La Rosa Púrpura de El Cairo”, es fixa en ella i travessa la pantalla per conèixer-la.
TRÀILER
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Bp6YDZVVbj0[/youtube]
CRÍTICA
Crítica de Fernando Morales: Diario El País: “Interesantísima comedia, llena de imaginación y sentido del humor al más puro estilo Allen, con un reparto muy acertado para un mítico largometraje. Un lujo.”
Crítica de Luis Martínez: Diario El País: “Deliciosa, inteligente y divertidísima fábula cinéfila (…) Un paso adelante en una filmografía que desde entonces no vivirá un solo momento de desmayo.”
És una pel·lícula encantadora, només començar sona la preciosa melodia “Cheeck to cheeck”, perfecta per endinsar-te en un mon de fantasia. La protagonista, Cecilia, és una dona dolça, alegre i somiadora, que et fa recobrar la fe en la bondat i la innocència de les persones.
En aquest film es planteja un tema molt interessant; la Cecilia té com a recurs per evadir-se del seu matrimoni abusiu anar al cinema. Quan veiem una pel·lícula ens trobem en un estat peculiar: no és somni, però tampoc és vigília. És, diguem, una mena de somni, on el que ve de la pantalla s’articula amb els nostres desitjos, de manera que tot el nostre cos sent: temor, suspens, riure. Estem submergits en la nostra sensibilitat. La protagonista no actua sobre el seu món i es compensa dolçament en les seves fantasies impossibles. Però, ¿hi ha potser una millor possibilitat per ella?
El mateix tema es planteja en la saga de Matrix. La majoria de la gent viu en un món d’il·lusions sense saber-ho. El món de la realitat és molt pitjor, però es podrà canviar a diferència del món de les il·lusions, que és sempre el mateix. Alguns dels que han despertat a la realitat preferirien continuar en el món de ficció. Tot i això, la majoria dels que viuen al “desert real” volen alliberar la humanitat d’aquest món imaginari creat per Matrix, el súper ordinador.
El que és real és miserable però lliure, és la possibilitat d’un nou començament.
Davant la contraposició de Matrix, Allen defensarà que si el món social és irremeiablement conflictiu i frustrant, llavors l’evasió és, més aviat, saviesa.
També podríem prendre’ns aquesta pel·lícula com un film que es correspon amb les necessitats i desitjos de la gent, que són bàsicament els de passar un bon moment oblidant la realitat i els seus problemes, en comptes de fer comparacions com les anteriors amb el mite de la caverna.
Núria Yela,
2n de batxillerat Llatí i Grec