El show de Truman, de Peter Weir

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Truman Show.
  • Director: Peter Weir.
  • Productors: Edward S. Feldman, Scott Rudin, Andrew Niccol i Adam Schroeder.
  • Guionistes: Andrew Niccol.
  • Any d’estrena: 1998.
  • Durada: 103 minuts.
  • Repartiment: Jim Carrey, Laura Linney, Ed Harris, Noah Emmerich i Natascha McElhone.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Drama i comèdia.

 

ARGUMENT

Truman Burbank és un home corrent i ingenu que ha viscut tota la seva vida a Seaheaven, un d’aquests típics pobles on mai no passa res interessant, on té uns veïns encantadors, jardins perfectes… Té una vida de somni amb la seva perfecta esposa i mestressa de casa, Meryl, que treballa a més a més com a infermera. No obstant, de sobte, uns estranys successos el fan sospitar de que alguna cosa anormal està passant. Això s’ajuntarà amb les ganes de veure món de Truman, de sortir d’aquella ciutat on ha viscut tota la vida, però sobretot el que voldrà és  trobar una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però sembla que tots els esdeveniments vagin dirigits a que ell s’hagi de quedar allà on és.

 

TRÀILER

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA

Crítica de Carlos Boyero: Diario El Mundo. “Muy de vez en cuando, se da el milagro de que a un guionista de raza se le ocurra un argumento insólito, cae en manos de un director de altura y los espectadores podemos disfrutar de lo nunca visto y oido”.

Crítica de Ángel Fdez. Santos: Diario El País.“Brillante.”

Inspirat en el reality show Big Brother, o com és més conegut aquí a Espanya Gran Hermano, “El Show de Truman” és, a les portes del 2012, molt més actual i revolucionària del que va ser en el moment de la seva estrena. El que fa és bàsicament portar el concepte anterior a l’extrem, acabant per ser un cant a la vida i una crítica sense quarter al poder de la televisió i la lluita per les audiències, però sobretot un retrat de l’ésser humà amb tot el bo i el dolent que tenim, que és molt.

Es tracta d’un film molt diferent als quals estem acostumats a dia d’avui, és molt innocent i pacífic, també atrevit en criticar un fenomen televisiu com va ser i continua sent el reality show, i també molt original ja que no té res a veure amb la monotemàtica en els films d’aquests moments, que es resumeixen en acció, sexe i violència. És maco que hi hagi pel·lícules que t’emocionin i et facin pensar, topar-te amb un tema innovador i fresc.

Per primera vegada, en la carrera de Jim Carrey, el seu histrionisme li queda a la perfecció. La seva actuació va d’acord amb tot el món en què viu i en què pràcticament és un producte més de màrqueting. L’evolució del seu personatge queda perfectament captada en una interpretació plena de matisos en què l’actor demostra que és molt millor del que ens havia fet creure amb els seus papers de pallasso. Atenció a la forma de saludar cada matí als seus veïns, la mateixa que fa servir al final amb reverència inclosa i de connotacions molt diferents. Poques vegades se’ns ha eriçat la pell com el moment de la llibertat de Truman, perquè representa la nostra pròpia.

Sabeu a què em refereixo amb la última frase? Efectivament, estableixo relació entre el film i el mite de la caverna de de Plató. “El Show de Truman” consta d’un alt contingut filosòfic, aquest s’inicia quan Truman comença a tenir inquietuds i es va desenvolupant a mesura que la trama avança.

Coneixeu algun altre exemple, ja sigui cinematogràfic o bé de la societat, en el que la figura del mite de la caverna de Plató sigui present?

Què representaria la figura de Truman a la pel·lícula? I el plató del show? Creieu que és moralment correcte el que fa el director del reality show, decidint, manipulant i actuant com una mena de déu?

Si heu vist la pel·lícula, quina sensació us ha deixat després de veure-la? Heu arribat a dubtar de que el món en el que viviu, el món que coneixeu sigui real?

 

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec.

El club de los poetas muertos, de Peter Weir

FITXA TÈCNICA

Títol Original: Dead Poets Society

Director: Peter Weir

Guionista: Tom Shulman

Any: 1989

País: USA

Durada: 128 min

Idioma original: Anglès

Repartiment: Robin Williams, Robert Sean Leonard  i Ethan Hawke

Gènere: Drama

ARGUMENT

Aquesta pel·lícula, ambientada a la tardor del 1959, al començament d’un nou any lectiu té una trama que es desenvolupa al prestigiós institut per a nois Welton, situat a les muntanyes de Vermont als Estats Units, on un grup d’alumnes estudien allà i cursen l’últim any abans de graduar-se i marxar cap a l’universitat. L’escola, a part de tenir molt de prestigi, té un estil d’educació molt estricte, on els alumnes són preparats per ser homes de profit l’endemà i tenir uns valors, així com la tradició, l’honor, la disciplina i la grandesa,  que segons l’escola són els adequats.

Però aquest curs serà diferent, a l’escola arriba un nou professor de literatura, el professor John Keating (Robin Williams), qui no té el mateix modus operandi que la resta de professors, ja que aquest creu que els alumnes han d’aprendre a ser qui ells mateixos són i no qui els altres volen que siguin. Amb la filosofia horaciana de viure sense anteposar a la vida el que no ho és inspira i motiva els seus alumnes.

CRÍTICA

Aquesta magnífica pel·lícula dirigida per Peter Weir ens mostra quins són realment els valors que defineixen una persona. És clar que hem de saber com comportar-nos davant totes les situacions, però també cal saber disfrutar dels plaers de la vida i deixar la ment lliure, ja que el pensar és el que realment defineix l’ésser humà com a tal.

Per fer aquesta introducció cap al lliurament de la ment, mostra als seus alumnes el significat del Carpe diem i la importància d’aquest a la literatura, i és que aquest tòpic de disfrutar el moment ens ve directament del poeta romà Horaci a les seves Odes Carpe diem quam minimum credula poster que vol dir, aprofita el dia i no confiïs en l’endemà, i es correspon amb la dita catalana de No deixis per demà el que puguis fer avui.

Amb això, el professor vol fer veure als seus alumnes com d’efímera és la vida, com han fet molts artistes literaris al llarg de la història, i incitar-los a fer aquelles coses amb les que se sentin realitzats i amb les que realment donin sentit a la seva vida doncs tard o d’hora, tots tenim el mateix destí.

L’altra pervivència clàssica en aquesta obra és al final de la pel·lícula, quan els alumnes de l’intitut pugen sobre les taules i formen una lletra grega, la lleta “delta” majúscula “Δ”.

Per a més informació sobre aquesta escena podeu visitar el blog d’en Ricardo.

Carlos Rocamora
2n Batxillerat