Un petó

15 Replies

Petó: Acte de tocar amb els llavis una persona o alguna cosa cloent-los i descloent-los en el moment del contacte, tot produint un soroll característic.
Darrere d’aquestes paraules s’amaga tot un món.Un viatge que convida a somiar a tothom per igual,  que darrere d’aquest cadascú calla, o bé propaga en veu molt alta la seva pròpia intenció. Tots somiem al cloure els llavis i pensem en allò que desitgem, en allò que busquem i volem aconseguir.

Hi ha milions de petons. Un seguit infinit de petons amb diferents significats. Anomenar-los tots seria gairebé impossible, perquè  n’estic segura  que qualsevol podria parlar d’un altre petó per a mi encara desconegut o inconcebible. Per a mi, personalment hi ha uns petons clars i coneguts per tots nosaltres, que ens fan sentir persones dintre d’un món tan gran.

Uns d’ells són els petons insignificants. Petons per cortesia, perquè hi ha petons que avui en dia també s’utilitzen com a senyal de benvinguda, com a salutació. Aquí a Catalunya i a la resta d’Espanya, tenim costum de fer petons, un a cada galta. En canvi, diuen que a França saluden amb tres petons, un a cada banda de la galta i un últim als llavis. Diferents maneres de fer-ho però que cap d’aquestes ens diu gaire més que un simple hola.

D’altres petons signifiquen esperança, carinyo cap alguna cosa que apreciem de veritat, i per la qual guardem un gran sentiment. Besar algun objecte estimat ens aporta força, ens fa sentir més aprop d’allò que per nosaltres significa. Viatgem al passat, com una màquina del temps que ens transporta i ens fa recordar amb plena claredat, tal i com si en aquell mateix instant que col.loquen els llavis, poguessin estar sentint el mateix aire que voltava en aquell instant de la nostra memòria.

Però hi ha uns petons que ens envaeixen. Petons que són forts, que ni nosaltres mateixos tenim prou força com per parar-los. Aquets petons són els que tothom enveja quan no els té, són aquells que només faríem quan sentim un sentiment tan gran com l’amor. L’amor va de la mà d’aquests petons. Sentir a l’altra persona com si fossin una sola, sentir el seu sabor tan característic que fa que si ens l’amaguessin entre un milió de petons seguirien sabent quin és el nostre. Besar és increïble i tothom desitja fer-ho quan és de veritat.

De fet tots els petons ens fan ser com som. Son viatges en el temps que ens ajuden a recordar d’on venim i on volem anar. Totes les pel.lícules tenen una escena on n’apareix un, totes les novel·les en parlen… els petons estan presents en el nostre dia a dia sense excepció, és més , en un dels papers més importants ja que ens fan ser millors persones sempre que tens l’oportunitat de fer-nos parar un moment i recordar-nos que darrera d’aquell petó s’amaga una gran quantitat de vida, de nosaltres.

Andrea Lara

2n Batxillerat B

La capsa de Pandora

1 Reply

És apassionant, la mitologia grega, aquella en què el pecat es troba en segon terme, on les deïtats són d’allò més humanes. Però ¿què és pecat? Davant d’aquest terme ens aparaeix a la nostra ment, estretament lligada, la paraula ”mal”, ¿què és?

Van escriure un cop els grecs sobre una capsa, una capsa que duia dins l’explicació de com el mal havia arribat al món. Diuen que Zeus volia castigar Prometeu per haver robat foc d’allà dalt, de l’Olimp, i haver-lo lliurat als humans. Així va ser com una dona va ser modelada i dotada amb totes les qualitats possibles per a resultar irresistible davant els ulls de qualsevol home. Pandora, seducció personificada, va ser com enviada juntament amb la capsa que guardava dins totes les coses dolentes, així com també hi va ser inclòs de manera benèvola el seu únic remei: l’esperança. Pandora, embolcall que embellia l’adominable present tornant-lo intrigant, desitjable…

”La curiositat va matar al gat”, diuen. I en aquest cas, segurament més d’un felí va caure mort en obrir-se la capsa i desbordar tot el seu contingut. La curiositat, doncs, va provocar una catàstrofe ¿No és, aleshores, una cosa dolenta? Així doncs, ¿no hauria d’haver estat també tancada dins la capsa? Si hi hagués estat tancada, però, el pany no hagués estat burlat per la força que empenyia les mans de Pandora i el mite no hagués pogut continuar més enllà del viatge d’aquesta dona tan bella que carregava tan poc equipatge. No tindria sentit. Si més no, no el té. L’equipatge, el mal….Plantegem-nos, doncs, sota quins perjudicis van decidir les deïtats de l’Olimp què era el mal, per saber què posar-hi, dins d’aquella maleta…. Perquè no es tractava de preparar un equipatge qualsevol, on tots i cadascun de nosaltres hi fiquem de qualsevol manera el mateix: un raspall de dents, un pijama, mudes i un calçat còmode, la càmera i el seu carregador, no oblidem mai el carregador…! Aquest viatge era diferent. La imaginació porta a nombroses escultures clàssiques que cobren vida, aasegudes sobre els núvols, rumiant què posar-hi , doncs, dins de la maleta. La venjança de Zeus segurament es va retardar bastant, ja que resulta dubtós que es posessin d’acord. Si vosaltres, de sobte, us trobéssiu davant d’aquest viatge, en el que només hi heu de portar el mal com a equipatge, ¿què us emportaríeu? El mite perd el seu sentit totalment. El mal és tan relatiu… Ja ho va dir Hume en la seva ètica, que els valors eren relatius, així com que la moral provenia d’una part irracional. Plató li hagués portat la contrària, tot dient que el bé era un valor absolut, cognosible, i el mal, en conseqüència, també ho hagués sigut. A l’actualitat, però, tots ens decantaríem per la primera opció. El mal no és un problema matemàtic, no es pot resoldre racionalment. Prové de molt més endins que la nostra ment calculadora, és pràcticament inconscient quan ens mostrem afectats d’una determinada manera davant d’un fet. Al mal el defineix un sentiment, i els sentiments són diferents per a cadascun de nosaltres. D’alguna manera podem trobar semblances dins d’una mateixa cultura, ja que som educats de manera determinada i pensem de manera semblant. Però el sentir, el sentir és incontrolable, no és ensenyable, canvia constantment al llarg de la nostra vida i és aquesta mateixa qui el va determinant.

”Mal” és un mot abstracte, i al sentir-lo, al llegir-lo, no hi ha manera de crear una imatge concreta a la nostra ment. Proveu-ho. De segur que dóna més dificultats que no la paraula ”arbre”. Però al final, a través de la sensibilitat i del record, és possible donar-li forma. Tot i així, el mal és plastilina. Si mor algun ésser estimat, la mort és el mal. Si una malaltia ens és diagnosticada, aquella serà el mal. Si ens trenquen el cor, aquell qui l’ha fet a miques serà el mal. Si el conflicte entre dos territoris porta la guerra i la fam els seus habitants, aquest serà el mal. O encara més simple: al final d’un dia desastrós, el mal cobra la forma de tot allò que ens ha ocorregut, i si ha estat un dia feliç, el mal serà allò que l’haguès pogut perjudicar. Al tancar els ulls, el trobem en forma de malson, i al obrir els ulls…. al obrir-los, Zeus veu que és el dia fixat per al viatge sense retorn de Pandora. Que hi encabeix, doncs, dins la maleta? No depèn de la revisió meteorològica, menys per Zeus, déu del tro. Arriba l’hora de donar a la irresistible dona modelada de fang un capsa plena de maldat, de dolor. Però aquella serà la capsa de Pandora, o més ben dit ”la capsa de Zeus”. Ja que la maldat, la creueltat, el dolor…. són sentits de manera diferent pels set mil milions de persones que habitem el planeta. Ja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia capsa.

Yolanda Picazo

2n de batxillerat

Fent una juguesca enteranyinada

10 Replies

Hi havia certa vegada, una aranya molt competitiva, i sempre anava dient que era la que feia millor les teranyines. Un dia, l’aranya va veure una altra aranya fent una teranyina que semblava perfecta. I ella morta de la ràbia va dir-li que qui fes més teranyines al final del dia, i guanyaria qui les  fes millor. Les dues van començar a teixir i teixir. Després una d’elles va pensar – Si les faig ràpid, les faig malament, i no guanyaré la juguesca! – Y va decidir teixir lentament, però això sí, les seves teranyines eren tan perfectes com el dia en que aquella aranya desconeguda li va proposar d’apostar. En veure com teixia l’enemiga, l’aranya competitiva va voler parar perquè pensava que no l’atraparia mai, va pujar a una teranyina que ella havia fet i es va trencar. Així una a una fins que, al final ja no en tenia cap. Va decidir posar-se a fer-ne més però va acabar el dia, i òbviament l’aranya que s’ho va “currar” va fer només 12 teranyines, però es van convertir en les millors teranyines del poble. I es va convertir en la teranyinadora del rei de les aranyes.

Conte acabat, conte contat.

Victòria Ardiles, 1r ESO A
Isop en Valors

N.B.: A partir de quina tasca proposada per la Margalida en el Moodle de 1r ESO, he fet aquesta recreació? Quin valor o contravalor pretenc exemplificar? Ho he aconseguit? A quina faula d’Isop us recorda? Quin mite rememora? En tenim altres exemples a Aracne fila i fila? Quina recreació vàreu fer vosaltres per a aquesta tasca? Si no la vàreu fer quan tocava, no perdeu aquesta oportunitat.