CENTAURE QUE VA EDUCAR AQUIL·LES, ESPAI COL·LABORATIU A LA XARXA PER A PROFESSORAT DE LLENGÜES CLÀSSIQUES, GRUP HOSPITALARI, MARCA DE PELUIXOS, MARCA DE CERVESA ANGLESA I CENTAURE D’OR
Francesc Franquet
CENTAURE QUE VA EDUCAR AQUIL·LES, ESPAI COL·LABORATIU A LA XARXA PER A PROFESSORAT DE LLENGÜES CLÀSSIQUES, GRUP HOSPITALARI, MARCA DE PELUIXOS, MARCA DE CERVESA ANGLESA I CENTAURE D’OR
Francesc Franquet
En aquesta entrada parlarem sobre l’alimentació dels romans, ja que hi ha moltes coses sobre la seva alimentació que ens poden semblar molt peculiars i estaria bé de saber.
Àpats diaris
Els romans feien tres menjars diaris (tenint en compte que els seus dies duraven 12 hores) :
– El ientaculum (desdejuni): es prenia a primera hora del matí , i consistia habitualment en pa untat en all i sal, formatge, ous, llet, hortalisses, fruites seques, raïm, olives (olivae) i vi pur (merum) o amb mel (mulsum). De vegades els més joves menjaven alguna mena de dolços o galetes.
El desdejuni
– L’esmorzar (o prandium): cap al migdia menjaven les sobres del sopar del dia anterior, tant fredes com calentes. L’àpat podia tenir lloc dempeus o tombat.
Romans esmorzant
– El sopar: el sopar constituïa l’àpat principal del dia. Com que el seu dia no s’allargava massa, podien començar a menjar sobre les 16h o 17h, és a dir, en caure la tarda. El sopar podia prolongar-se durant diverses hores (en alguns casos fins i tot durant tota la nit i fins al matí següent). Se solia reunir la família i també les amistats. Era entre els romans un dels grans moments de la jornada, i representava no només el moment d’alimentar (com el desdejuni i l’esmorzar), sinó també una important ocasió convencional i de plaer.
El sopar es partia en tres plats:
1.- Gustatio (entrants): ous, xicoira, amanides, enciams, cols, naps, carxofes, espàrrecs, olives, bolets…
2.- Prima cena, altera cena i tertia cena (plats principals): es menjava molt peix com ara barb, morena, rèmol… També es menjava porc, ànec, pollastre, moltó, cabra, llebre… Tot plegat s’amania amb sal, vinagre, canyella o julivert.
3.- Les postres: Consistien en pastissos, fruites, confitures, crema batuda, gelats...
El sopar
Curiositats
En temps anteriors, els romans acostumaven a menjar farina cuita o puré de llegums, però posteriorment, durant l’Imperi, el luxe es va imposar a la taula. Els metges els hi aconsellaven vomitius, és a dir, per a què mengessin, vomitessin i tornessin a menjar de nou.
Per a la gent amb molts diners hi havia la comissatio, que era una mena de segon festí en el qual es beu amb molta abundància. El vi que hi bevien es mesclava amb aigua calenta, freda o gelada. Si hi havien invitats, aquests es divertien tots junts escoltant flautistes, cantants, bufons, ballarins/es…
Es coneixia el vi per tota la mediterrània, però les dones tenien prohibit veure’n. La cervesa era coneguda com la beguda dels pobres i la mel va arribar a reemplaçar el sucre durant molt de temps. Els romans utilitzaven diàriament una gran diversitat de salses i espècies per a cuinar i condimentar els seus àpats.
On, com i amb qui menjaven els romans
Quan un (sovint ric) solia anar a dinar a casa d’algú com a convidat, portava el seu propi esclau, per a serveis com: portar-li tovalloles, aigua …. Tenien una postura per menjar estranya: estirats sobre el costat esquerre, deixant lliure la ma dreta per menjar. El menjador es deia triclinium, perquè eren tres llits amb el capçal davant d’una tauleta quadrada. El llit que no tenia un altre davant (lectus medius) era el principal; el seguia en importància el que estava a la seva esquerra (lectus Summus). Però amb el temps la tauleta es va fer rodona i els tres llits es van fer un únic llit en forma de mitja lluna. Aquesta tauleta es deia repositorium. Les dones solien menjar amb els seus marits. I els esclaus només es posaven a taula amb els amos en alguns dies de festa.
Productes bàsics usats pels romans
A Roma, igual que en els nostres dies, hi havia una sèrie de productes bàsics, com el pa, el vi, la mel, i altres, com el Garum o la sal, fonamentals en l’elaboració de plats i menjars de l’art culinari. D’una manera general podríem dir que el pa era un aliment de rics. El poble romà prenia el puls o pulmentum, espècie de pasta composta essencialment d’aigua i farina, molt semblant a les nostres farinetes. Si es diluïa amb molta aigua esdevenia un plat excel·lent.
Puls o pulmentum (farinetes)
Eines romanes emprades per menjar
Les culleres eren molts usades: tenien diverses funcions a l’hora de menjar.
Els esclaus tallaven el menjar en petits talls amb ganivet per als amos.
L’ús de la forquilla es desconeixia o s’obviava.
En canvi, menjaven gairebé tot amb les mans, com per exemple feien els àrabs.
El vidre era considerat un objecte de luxe.
Esmorzar convencional
Evidentment el menjar pot ésser eròtic. La gran similitud entre la boca i els llavis vaginals és clara: ambdues són zones sensuals, sensibles i plenes de terminacions nervioses. Sembla definitiu que fer l’amor és semblant a consumir un àpat exquisit i la preparació prèvia al preescalfament.
Es consideren afrodisíacs els elements que estimulen el desig sexual. La lastanaga, cogombre, porro, carxofa, nap, ostres, cargols, préssecs, figues, peres, dàtils, nous, l’orada, algunes parts del porc i el senglar, ous i bulbs, entre altres aliments, eren considerats afrodisíacs. Els condiments també tenien una funció similar, i la llista es molt llarga, cal esmentar l’anís, les llavors d’api, la canyella, l’ortiga, el pebre, el safrà i l’eruga o ruca. També tenia la consideració d’afrodisíac el garum, la salsa feta per fermentació de peix i marisc. Quant a la beguda, el vi era la beguda deshinibidora per excel·lència.
Hipotrimma, salsa agredolça feta a base de mató, panses i pinyons
Receptari de cuina romana: receptes
Quid cubiculum est?
Us convidem a visitar el nostre bloc: Menjar i beure a l’Antiga Grècia per tal de descobrir quins hàbits culinaris tenen els romans heretats dels grecs?
Ana Maria Falcón i Rebeca Barroso
2n Batx. Humanístic
PERSONATGE MITOLÒGIC, SERRALADA AL MARROC, CONJUNT DE MAPES, 1a. VÈRTEBRA CERVICAL I ESTEL DE LES PLÈIADES
Què sabeu d’Atlas i de la seva pervivència?
Francesc Franquet
Una de les disciplines on més trobem la petjada del món clàssic és a l’art. Com ja vaig fer en el cas de l‘Erècteon (a Acròpoli d’Atenes), us presento una altra obra que he treballat a l’assignatura d’Història de l’Art: L’escola d’Atenes, de Rafael.
CATALOGACIÓ: Aquesta obra, pintada per Rafael d’Urbino (Urbino, actual Itàlia, 6 d’abril de 1483–Roma, 6 d’abril de 1520) , està a la Sala de la Signatura del Vaticà (Roma). Està datada entre els anys 1510 i 1511 i fa 7,72 metres de llarg (base).
ASPECTES BÀSICS: És una pintura al fresc situada en un dels murs de l’estança, i representa una sala enorme d’inspiració clàssica plena de persones fent diverses accions, com discutir, escriure o llegir.
PRIMERA APROXIMACIÓ: Hi podem distingir nombrosos intel·lectuals del món antic, com Plató, Aristòtil (al centre de la composició i en tercer pla), Epicur, Sòcrates, el mateix Rafael (en segon pla, repartits per la pintura), Pitàgores, Parmènides, Heràclit o Ptolomeu (en primer pla), entre molts d’altres. Aquest fet fa que l’obra sigui figurativa, ja que representa figures recognoscibles.
COMPOSICIÓ: El fresc conté diverses línies compositives, reforçades per l’arc de la paret, que accentua la regularitat de l’obra, que es pot dividir en línies horitzontals i verticals, ja que totes les figures que s’hi representen (tenint en compte que hi ha dos grups de persones en alçades diferents) tenen els caps a la mateixa altura.
ESPAI / VOLUM: A més, podem notar la marcada perspectiva que existeix, perquè a l’espai entre Plató i Aristòtil hi ha el punt de fuga que atorga a la composició una perspectiva lineal i molta profunditat (degut a l’arc de mig punt del fons, que marca el punt més llunyà).
ASPECTES BÀSICS (plàstics): El dibuix era una de les qualitats de Rafael, i en aquest cas no es trenca la norma. El dibuix presenta unes formes detallistes i alhora senzilles que aporten dinamisme i moviment a la pintura.
Pel que fa al color, hi ha una gran varietat (blaus, ataronjats, grisos, ocres, blancs…), i existeix un contrast entre la blancor, matisada per la llum, de l’edifici, i els colors vius dels vestits dels personatges.
FIGURES / FORMES: Les formes i figures estan dotades de naturalisme i hi destaca el moviment, i totes les figures es mouen, discuteixen, ensenyen, raonen… donant vida i moviment a l’obra. Tot i que moltes de les seves cares no mostren cap expressió, el moviment dels seus cossos suggereix el seu estat anímic.
ESTIL DES DEL PUNT DE VISTA FORMAL: L’estil de la pintura és renaixentista, concretament emmarcat en el Cinquecento, moviment del segle XVI. Va aprendre la tècnica i l’estil de dos pintors contemporanis, Miquel Àngel i Leonardo da Vinci. Del primer aprengué la composició anatòmica, i del segon el sfumato i la distribució de les figures en l’espai.
La “manera” de pintar de Rafael va ser portada a l’extrem pels seus col·laboradors, sobretot Giulio Romano. Amb ells s’inicia el manierisme. Rafael inspirà també grans pintors barrocs, com Annibale Carracci i Nicolàs Poussin. I a pintors neoclàssics com Ingres, als segle XIX.
ICONOGRAFIA: L’Obra és de tema històric i intel·lectual. La pintura representa un gran nombre de persones de l’Antiguitat, filòsofs i científics. No hi ha cap de contemporani a Rafael, ja que considerava que des dels grecs, l’única cosa que havien fet els filòsofs era comentar els seus avantpassats. A més, al fons (a esquerra i dreta) hi ha les estàtues d’Apol·lo i Atena, déus grecs protectors de les arts i la saviesa, de manera que la seva col·locació dins la pintura no és casual.
ICONOLOGIA: La Gramàtica, Aritmètica i Música estan personificades en les figures localitzades a la part baixa a l’esquerra. La Geometria i l’Astronomia en les figures de la part baixa de la dreta. Al darrere d’aquests, drets, alguns representen la Retòrica i la Dialèctica.
ENCÀRREC I RECEPCIÓ DE L’OBRA: El 1508 Rafael va anar a Roma per treballar en les quatre estances del Vaticà, dedicades a petites biblioteques o llocs de treball. La primera que pintà va ser la de la Signatura, on es signaven els actes de gràcia, i que era la biblioteca del papa. Aquestes pintures eren merament decoratives, i el seu encàrrec es devia a la mentalitat oberta del papa del moment.
SIGNIFICAT / MARC HISTÒRIC I CULTURAL: El tema central és la veritat adquirida a través de la raó. El marc arquitectònic en que es desenvolupa l’escena està inspirat en el projecte de Bramante per Sant Pere del Vaticà Tot això va succeir durant el papat de Juli II, anomenat «el papa guerrer» i famós per ser protector d’artistes com Rafael Sanzio, Donato Bramante, a qui va encomanar els plànols de l’actual Basílica de Sant Pere, i Miquel Àngel a qui va encarregar les pintures de la volta de la Capella Sixtina, a més d’un colossal monument funerari. Aquest representa la síntesi de la filosofia pagana i cristiana, reflex de la societat del moment, que intentava tornar a les arrels clàssiques del passat sense deixar de banda la religió cristiana.
Aquesta obra, des del punt de vista merament personal, és una mostra més del moviment artístic que vivien els territoris de la península itàlica durant els segles XV i XVI, en plena baixa Edat Mitjana, quan s’havien començat a revaloritzar les obres i els pensaments d’època clàssica. A més, és sorprenent per l’època que el papa fos un mecenes, ja que fins el moment l’Església havia tingut una actitud recelosa envers l’art renaixentista pagà. Tot i que jo considero aquesta obra com una fita en la “carrera” de Rafael, no crec que sigui una de les obres més importants del moviment renaixentista.
Al capdamunt de la cúpula, hi ha un medalló amb l’aforisme llatí Causarum cognitio “el coneixement de les causes”.
Per acabar, he fet un Thinglink dels personatges clàssics que apareixen a la composició:
Què sabeu de cada un?
Arnau Lario Devesa
2n Batxillerat