La patrulla romana

Camino pesadament pels carrers acompanyat del meu company i amic Publi. Un gran gos abandonat es posa en el nostre camí, i ràpidament el faig fugir amb el costat sense punta de meu pilum. Llavors m’adono de l’absència de Publi, i em giro per tractar de veure’l. No hi ha sort. El crido i rebo una resposta des de més enllà del pont que tinc a déu metres de mi. Allà, Publi està reprimint a un musculat però inexpert esclau que havia intentat fugar-se del grup de vendes d’un esclavista del mercat de Traià.

Després de donar-li un fort cop amb l’empunyadura del meu gladius, regal que em va fer el meu pare Cneus (del qual també he rebut el nom), el fugitiu cau desplomat i el carreguem per tornar-lo al seu amo.

A mida que anem avançant, veiem a més i més persones que es dirigeixen al mercat. És el  normal, ja que ha passat bastant temps des que va sortir el sol a la ciutat, cosa que determina el moment en què els romans s’aixequen. A aquesta hora les dones ja han acabat de preparar-se per sortir al mercat, seguides d’un sèquit d’esclaus que portaran tot allò que elles decideixin comprar.

Atravessem l’illa tiberina esquivant i empenyent prostitutes i captaires i passem pels temples de Júpiter Optimus Maximus i Juno Moneta. Publi em demana aturar-nos, com cada matí, al primer temple, perquè és molt religiós. Jo no sóc un mal creient, però crec que adorar els déus no m’ajudarà.

Finalment arribem al fòrum de Traià i localitzem l’esclavista. Li tornem l’esclau, al qual dóna fuetades amb fúria. Donem una volta pel fòrum, conversant amb venedors i consumidors i solucionant algunes disputes entre aquests, algunes amb ajuda d’altres soldats que tenen guàrdia en les proximitats.

Abandonem el fòrum per arribar a la caserna de la primera cohort de la segona legió urbanae just a l’hora del menjar. Després d’una llarga caminada arribem al nostre destí, donem un informe al centurió i ens anem a menjar. Així és la vida per a un soldat local de la ciutat de Roma.

 Carlos Thiriet 1r Batxillerat D

Èxode

Obro els ulls.

Ja fa tres dies que les tropes vàndales de Genseric varen atacar Leptis Magna. Per sort un grup de persones varem poder fugir en una Hemiolia. El vaixell és petit i sóm unes 25 persones a bord així que ens organitzem per torns la remada, feina que deixa realment exhaust. La part dolenta són les provisions, el fet de fugir a corre-cuita ens va impedir agafar prou menjar per al trajecte, per al que necesitarem una setmana com a mínim, fins a Alexandria. Allí els nostres germans d’Orient ens donaran refugi i, amb sort, aconseguirem sobreviure a aquesta crisi que sembla no tenir fi.

L’embarcació és petita així que passem el dia a la coberta, a la intempèrie. M’incorporo, sento la brisa del mar en la meva pell i prego a Neptú una mar tranquil·la, realment no em queda res més a fer que resar; una esperança que impedeixi que em tiri per la borda. Sé que la meva dona i la meva filla no són vives, aquells bàrbars no fan pressoners, m’hauria d’haver quedat amb elles, no seré capaç de perdonar-m’ho mai… Passa el matí i canvien els torns de rem, m’assec en un banc i n’agafo un. Remar em distreu dels mals pensaments, però és esgotador. Jo mai no he estat un home massa esportista. Fill d’un llibert libi que aconseguí la seva llibertat gràcies a un servei que es remunta al pare del meu avi, m’he passat tota la vida portant el negoci familiar, caravanes de camells amb les quals comerciava amb tota mena de productes de luxe al Fezzan, Cartago, Alexandria…

Sento crits, la por s’apodera de mi. Als pocs instants començo a escoltar el sorollós rugit d’un càrnix, soroll que recordo massa bé… Cauen les primeres fletxes, algunes persones s’amagen sota coberta per por als projectils; d’altres salten al mar, ben mirat morir ofegat és preferible a morir torturat lentament. Excepte per a mi. Em quedo quiet, estic cansat de fugir. Espero. La galera vàndala s’apropa, comencen a sentir-se rugits i plegàries a déus pagans. No m’inmuto. Baixen els primers assaltants.

Tanco els ulls.

Marc Arquillo

1r Batxillerat Humanístic

El guanyador de la gran cursa

Tots es troben reunits en la sala il·luminada per desenes d’espelmes, penjades en les quatre grans parets que els envolten, doncs així tots es veuen les cares felices i plenes de goig i orgull. N’Aegisthus parla a tots els seus convidats:

– Avui, amics i amigues, ens ocupa una victòria, potser no la més neta i legal, però al cap i a la fi, victòria. Sempre han dit el mateix, “Qui són aquells cabells bruts?” o “Un altre cop han vingut els detestables”. Hem caminat amb el cap baix, respirem fluix per tal que no ens escoltin… . Això s’ha acabat, els riures ompliran l’andrón aquesta nit i els nostres enemics ploraran llàgrimes en forma de déus rabiosos per la seva derrota absoluta.

Després de parlar Aegisthus, la seva muller, l’Agàlia, continua les paraules de benvinguda:

– L’Acestes, el nostre estimat fill de tota la vida, ha vençut els seus contrincants sense suar ni una sola gota, però ja parlarem de tot el que ha passat en aquest gloriós dia després de prendre els nostres merescuts aliments de la nit, doncs, d’aquesta manera podrem posar més èmfasi al nostre diàleg. Comenceu i gaudiu d’aquest àpat pagat per nosaltres, no us preocupeu, hi ha menjar per 400.

I així ho van fer, tots van començar a engolir els plats que descansaven davant seu sobre la gran taula de roure, tan rodona com la lluna mateixa en els dies de màxima esplendor. Uns reien i cantaven mentre d’altres comentaven el succés esportiu ocorregut hores abans. Al cap de mitja hora, tots ja bevien el vi en honor de Dionís i els seus germans i pares, passant-se les copes contínuament. El pare del vencedor va decidir dir algunes paraules:

– Abans de continuar aquesta festa meravellosa faré rei i sobirà d’aquesta reunió al meu fill, sense ell, aquí no estaria ni l’aire que respirem, vols dir algunes paraules, fill meu?

L’Acestes ja havia tancat els ulls fa estona, producte de la gran quantitat beguda d’alcohol minuts abans. En veure’l, va dir la seva mare:

– Ara que dorm hem  de parlar. Ningú no li explicarà què hem invocat per a que guanyés la gran cursa, ell no ho ha de saber, el seu cor és massa noble per acceptar-ho i donar les gràcies.

El marit continua les ordres:

– Tal i com ha dit la meva estimada Agàlia, no parlareu d’aquest tema ni entre vosaltres, ni tan sols pensareu sobre aquesta victòria, així no s’escaparan les paraules de les vostres boques massa grans.

El silenci va regnar la sala durant deu segons molt llargs, fins que una veu que provenia de la porta s’alçà en aquella casa sense soroll:

– Us treuré un pes de sobre.

Llampecs i trons ompliren tot l’andrón i, sense saber ningú com, l’Acestes va desaparèixer. Des d’aquell dia funest, ple d’alegria i pena, ningú no va tornar a veure el guanyador de la gran cursa.

Raül Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic