Heus aquí una de les històries més romàntiques i commomedores que mai he llegit:
Píram i Tisbe eren dos joves molt formosos que vivien en cases contigües a Babilònia, ciutat envoltada d’una alta muralla de maons.
Es van conèixer i es van enamorar. S’haurien casat, però els seus pares els ho van impedir. No van poder impedir, tanmateix, la passió que els consumia. La paret comuna a les dues cases estava esberlada i van obrir-hi un camí per als xiuxiueigs amorosos. A una banda de la paret, hi haviaTisbe i, a l’altra, Príam.
-Paret envejosa, per què t’interposes entre nosaltres? Per què no ens permets abraçar-nos o almenys, besar-nos? Tanmateix, t’agraïm que deixis via lliure als nostres mots-deien.
I quan arriba la nit s’acomiaden.L’endemà,s’hi reunien de nou.

Un dia, decidiren burlar els seus guardians i planejaren sortir per la porta de casa i anar-se’n de la ciutat. Acordaren trobar-se al sepulcre de Ninus i amagar-se sota l’arbre que hi ha, al costat d’una font d’aigua molt freda; és una morera, carregada de fruits blancs com la neu.
Quan arriba la nit, Tisbe fa girar el golfo de la porta i surt de casa. Amb el rostre cobert per un vel perquè ningú no la reconegui, es dirigeix a la tomba i s’asseu sota l’arbre on havien quedat; l’amor la feia ser valenta. Tisbe espera Píram. Però vet aquí que una lleona amb la boca escumejant, tacada de la sang d’uns bous que acabava de matar, s’atansa assedegada a beure a la font. Tisbe fuig esporuguida. Li cau el vel. Quan la lleona, després d’apaivagar la set, es dirigia cap als boscos, va trobar per atzar el vel i el va esquinçar amb la seva boca sangonosa. Píram va sortir de casa més tard. Quan s’acostà al lloc convingut, va veure en l’espessa sorra les petjades d’un animal salvatge. Empal·lideix i, es troba el matell tacat de sang, té la certesa del que ha passat. Desesperat per la mort de Tisbe, se’n sent culpable i desitja ser devorat per lleons ferotges. Pren el vel de Tisbe i, sota l’arbre acordat, l’omple de petons i de llàgrimes. S’enfonsa en el ventre l’espasa que porta a la cintura i, moribund, se la torna a treure: la sang li brolla a dojo. Esl fruits de l’arbre, ruixats de sang, es tornen foscos i l’arrel, que també en queda amarada, tenyeix de porpra les móres.

Tisbe no vol faltar a la cita amb l’amant i torna, encara atemorida, al seu encontre per explicar-li el perill que ha viscut. Tot i que reconeix l’indret i la forma de l’arbre, el color dels fruits la fa dubtar. Mentre vacil·la, veu un cos ensagnat a terra; recula, i amb el rostre més pàl·lid que les flors del boix, s’estremeix com quan el mar s’agita perquè una brisa lleugera passa fregant-ne la superfície. Tot d’una reconeix el seu estimat, es colpeja  els braços i s’arrenca els cabells en senyal de dol. Abraça el cos de l’amant, omple les llàgrimes la ferida i barreja el seu plor amb sang. Cobreix de petons el rostre glaçat de Píram, el crida. Li pregunta si no la reconeix i li recorda que és Tisbe, obre els ulls per darrera vegada i, després els tanca per sempre.
Tisbe reconeix el vel tacat de sang; veu la beina d’ivori sense l’espasa i s’adona del que ha passat. Si ell per amor s’ha llevat la vida amb la seva pròpia mà, ella farà el mateix.

L’amor també li proporcionarà les forces necessàries per ferir-se. Té el desig que els seus pares no els neguin una sepultura conjunta i també espera que la morera doni sempre fruits negres, vestits de dol, en record de la sang vessada  dels dos amants.

Narracions de mites clàssics ed, Teide a càrrec de Margalida Capellà
Bouchra Samadi 2n batx.Llatí