En principi, la paraula hipopòtam sabem que ve de dues paraules gregues: ἵππος, que vol dir cavall, i ποταμὀς, que vol dir riu. Això passa en les llengües de la família del llatí, com en el castellà, hipopòtam, en portuguès, hipopòtam, en italià, ippopotamo, en francès, hippopotame… Totes tenen la mateixa forma i és clar que són molts semblants.
Però l’altre dia fent classe d’alemany, estàvem repassant els animals i va sortir la paraula hipopòtam. Mireu per on, vam fer un estrany descobriment: Hipopòtam en alemany és Nilpferd.
No vam caure amb el recaragolat significat i la història que amaga aquesta paraula. Els grecs van ser qui van batejar primerament aquest animal. Ja coneixien els cavalls, i com que els hi va semblar que tenien certa similitud, el van batejar com a cavall. Però hi havia un problema, que eren bastant diferents als cavalls: els hipopòtams estan la major part del temps a l’aigua. En resum, el van anomenar cavall d’aigua (Ἱπποποταμὀς). Però els egipcis no els hi deien així. Ells, en trobar per primera vegada aquests animals al riu Nil, i els van anomenar cavall del Nil. I els alemanys van preferir fer seves les paraules cavall del Nil (Nilpferd), Nil, referent al riu Nil, i Pferd, que vol dir cavall.
Aquesta és la història de l’origen de la paraula d’aquest animal i el perquè de la diferència entre les llengües.
P.S.:
Ι nosaltres que pensàvem que venia de ὓπο “a sota de” ja que aquest animal li encanta estar a sota de l’aigua!
L’HIPOPÒTAM
Perquè dins l’aigua del riu s’ha emmirallat l’hipopòtam, alça el cap, fa una ganyota amb la gran boca oberta i riu.
Primus sollicitos fecisti, Romule, ludos,
cum iuvit viduos rapta Sabina viros.
Tunc neque marmoreo pendebant vela theatro,
nec fuerant liquido pulpita rubra croco;
illic quas tulerant nemorosa Palatia frondes 105
simpliciter positae, scena sine arte fuit;
in gradibus sedit populus de caespite factis,
qualibet hirsutas fronde tegente comas.
Respiciunt oculisque notant sibi quisque puellam
quam velit, et tacito pectore multa movent. 110
Dumque, rudem praebente modum tibicine Tusco,
ludius aequatam ter pede pulsat humum,
in medio plausu -plausus tunc arte carebant-
rex populo praedae signa petita dedit.
Protinus exiliunt, animum clamore fatentes, 115
Virginibus cupidas iniciuntque manus.
Ut fugiunt aquilas, timidissima turba, columbae,
Ut fugit invisos agna novella lupos:
Sic illae timuere viros sine more ruentes;
Constitit in nulla qui fuit ante color. 120
Nam timor unus erat, facies non una timoris:
Pars laniat crines, pars sine mente sedet;
Altera maesta silet, frustra vocat altera matrem:
Haec queritur, stupet haec; haec manet, illa fugit;
Ducuntur raptae, genialis praeda, puellae, 125
Et potuit multas ipse decere timor.
Siqua repugnarat nimium comitemque negabat,
Sublatam cupido vir tulit ipse sinu,
Atque ita ‘quid teneros lacrimis corrumpis ocellos?
Quod matri pater est, hoc tibi’ dixit ‘ero.’ 130
Romule, militibus scisti dare commoda solus:
Haec mihi si dederis commoda, miles ero.
Scilicet ex illo sollemnia more theatra
Nunc quoque formosis insidiosa manent.
Ars Amatoria, liber primus
P. Ovidii Nasonis
Ròmul, tu vas ser el primer en organitzar uns jocs agitats, (101)
quan vares facilitar la rapinya sabina als homes víduus.
Aleshores encara no penjaven tendals en el teatre de marbre,
ni els púlpits encara no havien estat del líquid vermell de safrà;
En aquells temps uns brancatges que s’havien portat del frondós Palatí, (105)
posats senzillament, fou l’escena sense cap art.
La gent estava asseguda a les grades fetes de gespa,
cobrint sigui com sigui els cabells hirsuts amb el fullatge.
Miren i amb els ulls troben la noia que desigen,
i es remouen en el seu pit silenciós moltes sensacions. (110)
I mentre – un flautista etrusc oferia el so rude –
un histrió colpeja tres vegades el terra pla amb el peu,
i enmig de l’aplaudiment – els aplaudiments llavors eren espontanis –
El rei va donar al poble el senyal curt del rapte.
De seguida, surten fora delatant el seu propòsit amb un crit, (115)
Les mans es posen sobre les verges desitjades!
Tal com els coloms, esbart espantadíssim, fugen de les águiles,
i tal com la jove ovella fuig a l’avistament dels llops:
Així elles es van espantar dels homes precipitats sense llei;
– A cap se li a quedar el color que abans tenia! (120)
Així com la por era només una, la seva parença no ho era:
un grup esquinça els cabells, un altre seu sense cap propòsit;
unes callaven tristes, altres inútilment cridaven la mare!,
unes fan sentir les seves queixes, ales queden conmocionades, altres romanen quietes i d’altres fugen.
Les noies raptades – presses fèrtils – són emportades, (125)
i la por les va fer encara més maques!
Si alguna es resistia massa i refusava el seu acompanyant,
el mateix home l’aixecava contra el seu si apassionat
i li deia: ” Per què fas lletjos els teu ullets tendres amb llàgrimes?
“Allò que per a la teva mare és el teu pare, ho seré jo per a tu”. (130)
Ròmul, tu vares ser l’únic que vares saber donar recompenses als teus soldats
– i si a mi me’ls dónes, seré soldat!
Des d’aquell moment els teatres conserven la tradició solemne,
i també ara amaguen erills per a les dones boniques. (134)
Traducció de Toni Moreno
Ara hauríeu de comentar la diferència entre el rapte de les sabines de l’Art amatòria d’Ovidi i el que heu llegit a Ab urbe condita I de Tit Livi.
També podeu contrastar la traducció i suggerir-ne una de millor.
Pel que f a a les obres d’art del muntatge que us hem preparat, què us sembla la pervivència d’aquest episodi mític? Quina obra destacaríeu més segons el vostre gust i per què?
Reconeixeu la música? És també un referent clàssic de les sabines? En recordeu algun altre?
Per acabar, coneixeu festes o mogudes actuals que siguin pervivència d’aquesta d’època romana? Què n’opineu?
