Adonis era fill de la jove Mirra ja convertida en arbre i del seu propi avi, Cíniras. Adonis va néixer de l’escorça del tronc de la seva mare. Mirra no el va poder cuidar, no podia abraçar-lo, besar-lo ni donar-li el pit.
Adonis era molt bell i la deessa Venus es va sentir atreta. La dea de l’amor sentia un amor cap a ell més aviat maternal que la feia més feliç que les seves aventures amb Mart.
– Oh, el meu petit! -L’abraçava Venus- Ets tan maco! Només podies ser meu! T’estimo, rei!

Venus se l’emportava al bosc i li ensenyava els seus racons més macos i els perills que hauria d’evitar.
– Mira, fillet. Veus aquest cérvol sense vida? L’ha mort un senglar.
– Què és un senglar, mare? -Preguntà Adonis amb innocència.
– Una bèstia que s’alimenta d’altres bèsties i de nens bonics com tu.
– Se’m menjarà? -Els ulls d’Adonis brillaven.
– És clar que no, jo et protegiré.
– T’estimo, mare!
Res no podia fer a la dea més feliç que aquell afecte que el petit Adonis sentia per ella.

Van passar molts anys, i Adonis ja en tenia setze. Era tot un gallard: atractiu, coratjós i astut. Venus temia que alguna donzella s’enamorés del seu noi i se l’emportés; per aquest motiu Venus sempre l’acompanyava.

Però malauradament, un dia que la deessa de la bellesa tenia un sopar diví a l’Olimp. Adonis desobeí Venus i se’n anà a fer un tomb pel bosc. De sobte, topà amb un senglar.
– Un senglar! -Exclamà- No et tinc por, potser tens més força, però jo et guanyo en astúcia.
Adonis començà a burlar-se d’ell.

El senglar corregué cap a ell i el tombà.
– Ah! ah! Surt d’aquí! Deixa’m!
El senglar li va mossegar el coll i Adonis començà a patir una respiració dificultosa i a perdre força.
– La mare, no vull deixar la mare. La mare patirà…
Dit això, entrà en un etern somni que el portaria al submón d’Hades.

Des de dalt de l’Olimp, Venus escoltà aquests últims xiuxiueigs d’Adonis i baixà a la Terra ràpidament.

– No pot ser! Oh, Adonis! El meu reiet! Oh, és mort! L’Hades me l’ha arrebatat! -Es lamentà asseguda a terra, emportant-se el cadàver fred d’Adonis al pit.

– Les meves galtes florides pal·lideixen, tornaran a créixer ja que el meu plor les regarà…

-Tranquil estimat, mai no seràs oblidat. Seràs una preciosa flor, una anemone, i la teva bellesa perdurarà per sempre més. A més a més,  ordenaré que se celebrin unes festes anuals en el teu honor, es diran Adònies.

Dit això, Venus es deixà caure sobre d’Adonis rendida. Desitjava que mai no s’hagués d’haver anat a l’Olimp i que hagués pogut fer-li un petó a la galta per última vegada.

Laia Muñoz Osorio
1r Batxillerat Llatí i Grec