Ens acaba de deixar, uns dies més tard que Steve Jobs, el col·laborador aràcnid més gran i més savi, en Joaquim Vilardebò, després d’una llarga i dolorosa malaltia, però, fins a l’últim moment, ben acompanyat com traspuen aquests versos de la seva muller, qui malauradament no ha pogut aturar el temps.
TEMPUS FUGIT IRREPARABILE
Estirada al teu costat,
la meva mà dins la teva
contemplo com el dia es fon.
Fora la finestra,
els últims raigs de sol
travessen el vidre
i s’estavellen contra els meus peus,
mentre deixen brillants reflexos
com daurats brodats a la paret.
Miro de reüll el rellotge,
les busques avancen
implacables, escurçant el temps.
T’has adormit, amb els dits
acarono el teu front.
I sento la dèria de córrer,
la utopia de córrer
per aturar les hores amb el meu pit.
Requiescat in pace, Joaquim! In aeternum! Molts ànims, Pepita!
Un poema molt bonic, Pepita. Al Joaquim li agradaria ben molt. Ell va fer que m’agradessin certes pel·lícules molt antigues i en versió original i col·leccionar segells i monedes. No l’oblidaré mai.
Us acompanyo en el sentiment de dol a tots els qui l’estimàveu.
Una abraçada.
Moltes gràcies, Montserrat.
No cal conèixer una persona per comprendre la seva vàlua. Les paraules dels amics són eloqüents i el poema de comiat de la Pepita, la seva dona, és absolutament revelador. Una abraçada, Lida.
Moltes gràcies, Jordi!
Voldria també compartir aquí el bell epitafi de la seva esquela, obra de la Pepita, en el més pur estil grec tot i que ella no ho sàpiga:
“M’he adormit en un llit de núvols
lluny de la vida, fora del temps.
Cap horitzó ja no em limita.
Sóc llum que sura, estel encès.
Ja puc caminar entre els arbres
Pels camins del gran bosc del cel.”
No et conec personalment, Pepita, ni tampoc el teu estimat espòs, però sóc una fervent seguidora dels teus versos a l’Aracne i per això, de tot cor, t’acompanyo en el sentiment. De lectora a poeta, de debò…
Teresa, els teus mots donaran conhort a la Pepita; però, encara que ara no la recordis, jo te la vaig presentar quan em varen donar el premi Didascàlia de la revista Auriga. Era la senyora rossa que anava amb la Valèria. En aquella època, encara no col·laborava activament amb l’Aracne, però sí amb el Fil, a través dels meus apunts. Ja saps com d’insistent sóc i finalment la vaig convèncer. Les agradables converses que mantenia amb en Joaquim, un pou de saviesa, també m’han inspirat molts d’articles. R.I.P.
Malaugradament és una gran pèrdua del Joaquim encara que no el conèixes ni a vostè Pepita. Per a mi, ha sigut una gran pena, amb dirigeixo a vostè per donar-li nel meu pesam, espero que et milloris i que comtes amb el notre recolzament des del fil de les clàssiques com de l’aracne.
Mai se sent sol al ser estimat encara que hagi perdut la seva joya estimada, però saps que sempre la tingut estimada i que mai no l’havias deixat anar. Però no et preocupis perquè nomès és un somni, que el teu angèl t’ha fet somiar i que d’aquí molts anys et fará somiar i poder-te retrobar amb el teu estimat (Joaquim).
Son paraules que te les he dedicat a vostè, no sé si t’han agradat però te les escrites amb amor i amb cariñuuuu! Sort en la vida i t’estimemm molt!!
Li acompanyo en el sentiment, Pepita. Segur que al seu marit li haguès encantat aquest poema, és preciós.
Estigui segura, que sigui on sigui, s’en recordarà de vostè i de tothom a qui estimava. Jo no vaig tenir l’ocasió de conéixer-lo, però estic convençuda de que era una persona molt bona i agradable.
De vegades, la vida ens fa males jugades, però hem de saber superar-les i seguir endavant. Ens fan fer-nos més forts espiritualment.
Molts ànims i una forta abraçada!
El poema és molt maco.
Donc el meu pesame a totes les persones que l’estimàveu.
Hola a tots, ho sento tot això encara que no conegués ni al Joaquim ni a la Pepita.
Aquest és un poema molt maco. Espero que et milloris el més aviat Pepita i que des d’aquí et donc el meu pesam!
Tot i que la vida a vegades fagi coses que a ningú li agraden, vosté ha de seguir endevant i ha de ser valenta i lluitar!
Ànims, un salut!
Salue!
Aquest mes hem perdut al gran Steve Jobs! Ho sento Pepita, crec que aquesta poesia és molt emotiva i espero que descansi en pau, allà on estigui, RIP Joaquim.
Gràcies per les paraules de condol, m’ajuden a no sentir-me tant sola, una forta abraçada.
Molts ànims, Pepita. Nosaltres sempre et farem costat. Una forta abraçada!
Nomès llegint el poema es nota que l’estima que tenia la Pepita per el seu home era molt gran. Ànim Pepita, i per molt que ja no estigui entre nosaltres, estima com sempre ho has fet a en Joaquim! I continua fent aquestes poesies tan maques, felicitats!
Des de la proximitat i la llunyania que ens acompanya, deixo una forta abraçada per a tu Pepita.
La teva poesia és un clar reflex de la teva mirada i de com t’estimes la vida.
Tornaré a rellegir-te cada cop que necessiti un bri d’esperança o un toc de joia per continuar fent camí.
Un petó des d’un bocí de lluna!
Per cert, Pepita,
t’he deixat unes paraules gronxant en un bocinet de lluna…
pensava en tu i en el retrobament i així m’ha quedat…
Petons bonica!
Pepita ets una de les persones que més admiro. La teva poesia i les teves paraules són un reflex de la teva riquesa interior i de la teva qualitat humana. Em sento molt afortunada de ser la teva amiga. Gràcies per ser com ets. Una abraçada ben forta i el millor dels meus somriures per a tu.
Quina poesia tan bonica i ben escrita. Pepita, la teva poesia expressa de manera molt emotiva com et sents. No se qui ets pero llegint la teva poesia, el que tinc clar es que ets una bona poeta i que tens el do de les paraules. Sento molt la gran pèrdua.
Salve!
Encara que no coneixia a en Joaquim, ni et conec a tu Pepita, t’he de dir que es un poema molt bonic i molt emotiu. Es difícil superar que ja no esta entre nosaltres, però estic segura que aconseguiràs sortir endavant, et dono el meu més sincer pesame, de veritat. A vegades la vida es molt injusta, però es així, per molt que no ens agradi…