Aracne fila i fila

Badalona, 8 de Novembre del 2009

Hola Carla!

Estic una mica avorrida a classe i he pensat d’escriure’t una carta per veure com estàs i com et va la vida, que des del dia del meu aniversari no sé res de tu.

Volia explicar-te el que em van fer els meus amics i les meves amigues. Ara penso que va ser emocionant, però en el moment… Divendres vam anar a fer un pícnic al Parc del Laberint d’Horta, perquè ens va semblar un bon lloc per anar-hi tots i passar-nos-ho bé. Una vegada allà, ens vam posar a berenar i a parlar del nostre passat: de tots els moments junts, dels viatges que hem fet, de les festes… ja saps. Quan vaig mirar l’hora, ja eren les deu de la nit, però tot i així no volien marxar sense veure qui era el primer a fer el recorregut del laberint. I així va ser, cadascú va anar-se’n pel camí que va voler.

Quan vaig adonar-me’n, tots ja havien sortit, menys jo. Començava a posar-me nerviosa. No sentia ningú. Vaig començar a sentir fred i cada vegada tenia la sensació que estava més perduda encara que al principi. Estava cansada de caminar, i vaig veure que al centre del laberint hi havia una estàtua d’Eros, per cert molt maca, amb una mena de banc per seure i m´hi vaig quedar una estona. No sabia què fer, seguia sense sentir ningú i a sobre no portava el mòbil al damunt.

Als deu minuts d’estar asseguda, ben morta de fred, vaig escoltar uns passos, però no sabia d’on venien. Primer vaig posar-me contenta perquè pensava que venien a buscar-me; però no va aparèixer ningú, per bé que els passos seguien escoltant-se. En aquell moment volia desaparèixer d’aquell lloc. Vaig tapar-me la cara amb les dues mans uns tres o quatre minuts pensant què podia fer per sortir-ne. Quan em vaig treure les mans de la cara, tenia al meu davant tots els meus amics i amigues, que es reien de mi amb un pastís gegant a les mans. Ho vaig passar fatal en aquell moment, els volia matar tots, però ara quan ho recordo, em fa riure i tot.
T’he adjuntat una foto presa abans de posar-nos a berenar i, per tant, anterior a tot el que t’he explicat. Espero que no t’avorreixi massa tota aquesta història, però em feia gràcia explicar-te-la.
Per cert, dóna records a la teva família i contesta aquesta carta, eh!

Ana Rosa Linger

2 d’octubre del 2007

Estimat diari, un dia més t’escric, però avui no és per explicar-te com m’ha anat el dia, sinó la nit.

Vaig adormir-me als volts de les onze. Va costar-me, perquè tenia molt mal de cap, però a la fi ho vaig aconseguir. De cop i volta vaig aparèixer al laberint, al preciós laberint. Era ple de fulles vermelles i un lluminós sol de tardor proporcionava aquella escalforeta tan acollidora. Jo mirava i mirava i no veia ningú al meu voltant. Volia saber que hi feia allà, sola, envoltada d’aquells camins tan complicats del laberint. Caminava sense rumb, fins que vaig arribar a una placeta amb una estàtua de marbre de Cupido molt bonica que obria pas a quatre camins diferents. El déu portava a la mà un sobre vermell. Vaig mirar a banda i banda i, en no veure ningú, el vaig agafar. Dubtava si obrir-lo o no, però vaig decidir-me a veure el que contenia. Amb molta cura vaig mirar-ne el contingut i vaig trobar una nota que deia: “Segueix el camí de pètals de rosa, confia en mi com ho va fer Psique amb Cupido i sabràs qui sóc”.

"Psique rebent el primer petó de Cupido". François Gerard

Jo dubtava si seguir-lo o no, ja que no sabia a qui anava adreçada aquella carta, però la meva tafaneria va poder-hi més i vaig seguir el camí de pètals. Estava sorpresa, no sabia per què passava tot allò, no sabia per què estava seguint aquell camí, no sabia el que m’esperaria al final, però alguna cosa dintre de mi em deia que estava fent bé, que era al lloc adient. Continuava caminant fins que, penjat d’una branca dels arbustos del laberint, vaig tornar a trobar un altre sobre vermell com l’anterior. Aquest deia: “Ja som més a prop l’un de l’altre”.

Encara més sorpresa que abans, continuava caminant amb la incertesa de qui podia ser aquella persona que deixava tots aquells sobres i, el més important de tot, per a qui estaven escrites aquelles notes, per a mi?

Vaig tornar a trobar una altra nota, on es podia llegir: “Continua, no t’aturis, perquè voldrà dir que estàs confiant en mi, no te’n penediràs.” Aquell “no te’n penediràs”, em va provocar una mica més de curiositat de saber què és el que m’hi trobaria. Vaig seguir endavant, doncs, fins que vaig trobar-me en un descampat on només hi havia un llorer, d’on penjava un altre sobre vermell. Vaig córrer fins a aquell sobre i vaig obrir-lo amb més ganes que els anteriors. “Tanca els ulls i compta fins a deu.”, deia.  Vaig començar: “un, dos, tres…, sis” i de sobte vaig notar que algú m’agafava les mans i em xiuxiuejava: “No els obris, confia en mi, sempre he volgut fer això i sé que tu també.” I em va fer un petó, el petó més meravellós que mai m’havien fet abans.

Vaig voler saber qui era aquella persona que s’havia pres totes aquelles molèsties, vaig obrir els ulls i vaig despertar-me.

Annia García
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz

Recordeu el que deiem a pròposit de la conquesta de Grècia per part de Roma quan parlaven de la romanització lingüística? Els romans van acabar el procés de conquesta dels territoris de l’àmbit cultural grec amb l’annexió al seu imperi de l’últim regne hel·lenístic, Egipte, l’any 31 aC. Amb tot, el gran poeta Horaci va saber sintetitzar la realitat d’aquesta conquesta en una coneguda sentència: Graecia capta ferum victorem cepit (Epistulae II, 1, 156). Em podeu dir a què es referia el poeta llatí i quines conseqüències va tenir aquest fenomen en la història de l’expansió de la llengua llatina?

Valgui aquest recordatori com a punt de partida per a l’estudi dels mites fundacionals de Roma. Tal com us vaig comentar durant la sortida al Parc del laberint en relació al mite de la nimfa Egèria (algú me’l pot tornar a explicar?), els romans van basar el seu corpus mitològic en els relats grecs i van enllaçar els seus orígens amb la cultura hel·lènica. D’aquesta manera s’asseguraven un “pedigrí” il·lustre i podien dedicar-se a aspectes més pràctics com l’enginyeria, l’exèrcit, el dret… Com, si no, haurien pogut arribar bastir un gran imperi com el seu?

Per moure’ns en terrenys incerts com els dels orígens mítics, haurem d’acudir a fonts clàssiques fiables (algú de Grec em pot definir el concepte de font mitològica clàssica?), i basar-nos en els textos que han tractat el tema. Treballarem amb la Ilíada d’Homer, la Conjuració de Catilina de Sal·lusti, l’Eneida de Virgili, La República de Ciceró, els Fastos d’Ovidi, les Vides paral·leles de Plutarc…, però l’historiador romà per excel·lència és Tit Livi amb la seva obra Ab urbe condita, que narra la història de Roma des dels seus orígens.

Ab Urbe Condita, edició de Beatus Rhenanus i Sigismund Gelenius (1543) [Font: UTAS eprints]

Tit Livi. [Font: Wikimedia Commons]

Per començar amb bon peu, doncs, proposo que us documenteu sobre aquestes obres i els seus autors, així ens enfrontarem amb totes les garanties als textos que ens introduiran als orígens d’aquesta ciutat esdevinguda, amb el temps, un gran imperi.

TERESA

Ave discipuli et discipulae!
Al programa El Hormiguero, de Cuatro, l’altre dia va anar-hi com a convidat Antonio Orozco a presentar el seu nou disc, Renovatio, el títol del qual és en llatí.
Jo he trobat que la paraula renovatio vol dir “renovació o renaixement” i que els artistes italians la van utilitzar per a referir-se al període “renaixentista”, que es va caracteritzar per una gran necessitat de crear i expressar les seves idees, però sobretot de redescobrir-se com a éssers humans.

Poc després, vaig trobar que el nou disc d’Estopa és diu “Estopa X aniversarium“, ja que el grup fa deu anys. Juntament amb la troballa de l’any passat del disc d’Extremoduro, queda ben clar que el llatí està present en molts artistes.
Aquí us deixo també la fotografia del disc d’Estopa.

Vale!

Sara Cañizares
1r batxillerat
Llatí