Tag Archives: Sibil·la

L’entrada al Tàrtar de l’Eneida

He decidit fer un article sobre aquest fragment de l’Eneida ja que m’agrada molt la història de la llaguna Estígia i del barquer Caront. Casualment dues alumnes de l’institut Albéniz de Badalona han fet també un article sobre Caront. Jo he triat aquest text de l’Eneida de Virgili del llibre VI (versos 295-330) que parla sobre quan Eneas descendeix al Tàrtar (món dels morts) amb la Sibil·la de Cumas per buscar Anquises. Allà van amb una branca d’or perquè Caront, el barquer que condueix les ànimes, els deixi pujar. Deixo aquí el fragment en llatí i més avall la traducció:

Hinc via Tartarei quae fert Acherontis ad undas.               
turbidus hic caeno vastaque voragine gurges
aestuat atque omnem Cocyto eructat harenam.
portitor has horrendus aquas et flumina servat
terribili squalore Charon, cui plurima mento
canities inculta iacet, stant lumina flamma,               
sordidus ex umeris nodo dependet amictus.
ipse ratem conto subigit velisque ministrat
et ferruginea subvectat corpora cumba,
iam senior, sed cruda deo viridisque senectus.
huc omnis turba ad ripas effusa ruebat,               
matres atque viri defunctaque corpora vita
magnanimum heroum, pueri innuptaeque puellae,
impositique rogis iuvenes ante ora parentum:
quam multa in silvis autumni frigore primo
lapsa cadunt folia, aut ad terram gurgite ab alto                
quam multae glomerantur aves, ubi frigidus annus
trans pontum fugat et terris immittit apricis.
stabant orantes primi transmittere cursum
tendebantque manus ripae ulterioris amore.
navita sed tristis nunc hos nunc accipit illos,               
ast alios longe summotos arcet harena.
Aeneas miratus enim motusque tumultu
‘dic,’ ait, ‘o virgo, quid vult concursus ad amnem?
quidve petunt animae? vel quo discrimine ripas
hae linquunt, illae remis vada livida verrunt?’              

 olli sic breviter fata est longaeva sacerdos:

‘Anchisa generate, deum certissima proles,
Cocyti stagna alta vides Stygiamque paludem,
di cuius iurare timent et fallere numen.
haec omnis, quam cernis, inops inhumataque turba est;               
portitor ille Charon; hi, quos vehit unda, sepulti.
nec ripas datur horrendas et rauca fluenta
transportare prius quam sedibus ossa quierunt.
centum errant annos volitantque haec litora circum;
tum demum admissi stagna exoptata revisunt.’

 

Traducció de Miquel Dolç:

“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides. S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa:  «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals. Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”

Comentari:

Aquest fragment, ens parla del descens al Tàrtar d’Eneas juntament amb la Sibil·la.  Allà hi ha la llaguna Estígia que constituïa el límit entre la terra i el món dels morts, l’Hades. Els rius infernals que es nombren al fragment són els següents: l’Estígia o Estix  (riu de l’odi), el Flegetont (riu del foc), el Lete (riu de l’oblit), l’Aqueront (l’aigua del qual era gèlida), les corrents malèfiques (tenien propietats màgiques) i el Cocit (riu de les lamentacions) convergien en el seu centre formant una gran pantà. Popularment es creia que les ànimes dels difunts podien creuar l’Estigia en una barca guiada de vegades per Caront, conegut com el barquer que transportava les ànimes. Caront cobrava un pagament per viatge i, per això, als morts se’ls enterrava amb una moneda (òbol) sota la llengua. En aquest fragment, Eneas pregunta a la Sibil·la perquè el barquer permet a algunes ànimes passar i ad’altres no. Ella li respon que és perquè alguns cossos no han estat enterrats. Això, en certa manera, ens remet a la cèlebre obra d’”Antígona” de Sòfocles i a les seves versions com la d’Espriu, en les quals té lloc la mort d’Antígona per voler enterrar el seu germà Polinices. I és que per als antics era molt important donar sepultura als morts, precisament perquè temien el no poder passar amb la barca de Caront al món infernal i restaven condemnats a una eternitat de patiment.

Pervivència: trobem molta pervivència sobre el personatge de Caront, tant en la pintura, com en l’escultura, com en la música, la literatura i fins i tot en l’astronomia.

Pel que fa a l’art, trobem representat Caront com un home vell i lleig; porta un barret còmic i una barba. Transporta una barca amb una perxa. El trobem freqüentment en la sèrie de vasos funeraris àtics de finals del segle v a.C., acompanyat d’Hermes (Mercuri) que li proporciona els difunts. En la iconografia etrusca, Caront és més lleig i porta l’aparença d’un dimoni alat de nas llarg, amb un martell. Caront també apareix en representacions d’època moderna, on entra en colisió amb les figures de la mort cristianes.  Aquestes són algunes de les obres en les que apareix:

La barca de Caront, vas àtic del Louvre

Aquiles matant un presoner troià davant de Caront, ceràmica

Charon & Hermes Psychopompus, gods of the dead | Greek vase, Athenian red figure white-ground lekythos

Vas àtic que representa Caront, del museu metropolità de Nova York

Ceràmica etrusca que representa Caront, de MatthiasKabel

Moneda on es representa  la Sibil·la que entra a la barca de Caront amb Eneas

La barca de Caront, relleu de Giovanni Dall’Orto

Caront, escultura de Peter Oldekop

File:Jan Brueghel the Elder - Aeneas and the Sibyl in the Underworld.jpg

Eneas i la Sibil·la en el Tàrtar  

Caront transportant les sombres, de Pierre Subleyras

l’illa dels morts, d’Arnold Boecklin

Caront, un quadre infernal de Louis Garden.

Pel que fa a la música, trobem “L’illa dels morts” és un poema simfònic del compositor rus Rachmanioff compost el 1908 a Dresde i inspirat per el quadre d’Arnold Boecklin. Aquesta obra està considerada com un exemple de postromanticisme rus de principis de segle.

A més, trobem el grup de música de mètal gòtic finlandès, Charon que es va dissoldre  el 2011.

Caràtula del grup Charon

Pel que fa a la literatura, l’humanista Alfonso Valdés va escriure Dialogo entre Mercurio y Caronte en un clar intent de satiritzar l’ambient social de la seva època. Aquí teniu un petit fragment del text:

Guiará entre tanto mi lugarteniente la barca, y nosotros sentados en este prado podremos hablar y a las vezes reýrnos con algunas ánimas que vendrán a pasar” (vers 80).

 Pel que fa a l’astronomia, trobem que el satèl·lit Caront de Plutó, que Va ser descobert per l’astrònom estatunidenc James Christy el 1978.

Satèl·lit Caront

En conclusió, Caront és un personatge que té molta pervivència i que encara perviu entre nosaltres ja que trobem molts referents com el carrer Charon a França,  el bar de rock anomenat Caront, el llibre “El soborno de Caronte” de Manuel Garcia Viñó, etc.

Què us ha semblat? Sabríeu trobar més  referents de Caront?

 Andrea Balart

2n. Batx.C