Nous temors

Leave a reply

A cultura clàssica de 3r vam decidir que totes nosaltres faríem un conte de por, uns molts aterradors i altres de més misteriosos. Una altra vegada hem aconseguit fer una tasca col·lectiva.

A les primeres paraules de cada conte ens tremolaven les dents, l’ambient canviava radicalment a un de més obscur, i cada vegada canviava a un de més misteriós.

Vols submergir-te en aquest ambient? Sentir la por per les venes? Doncs… Jo sí!

 

 

Apologia de Sharon 

Els moretons que ell va pintar en el seu rostre eren com l’obra d’un artista primerenc: sense exactitud, sense idea, però amb tota la intenció. Ell arribaria a prop de les onze, amb la seva màscara de borratxera i frustració, exigint el seu sopar amb despotisme, llançant queixes a la intempèrie: una cullera bruta, una sopa freda, una cadira mal posicionada. Si trobava un pretext enginyós, segur la colpejaria. Avui seria l’última vegada… «Bon dia, amor meu, ¿estan molt ajustades aquelles cordes? Perdona’m per amarrar-te, és només que no vull que surtís corrents. T’he emmordassat només per precaució, les teves paraules podrien obstruir els meus pensaments, i en aquest punt. 

Necessito claredat. La teva roba està planxada, la taula neta i el meu cor trencat. Solia creure que estava boja per tu, com en realitat, d’enlaire a causa teva. No és el mateix, ho he meditat tota la nit. 

Ell va passejar els ulls per l’habitació, lligat de peus i mans. Quan per fi va desxifrar l’escena, el pànic li va mossegar el coll. 

Ella taral·lejava una cançó aparentment trista mentre regava liquiditat sobre el llit. Immediatament, ell va olorar un perfum àcid que raspava el seu nas: era gasolina. 

Es va desfer una estampida de ximpleries indesxifrables des d’un parell de llavis immobilitzats. Els ulls de Sharon projectaven la mirada d’un canell farta de ser assotada. I aquests mateixos ulls humits i tremolosos, en el punt més dramàtic, s’hi van posar, en recerca de comprensió, en espera d’algun signe de penediment. Però aquell home no va poder captar el missatge. I això ho destruiria. 

“Per què he aguantat tants anys al seu costat?”. Per amor. Aquest era un argument viable, i alhora, l’excusa més cobejat. 

La mort es va parar darrere d’ella, va sostenir la seva mà delicadament, i el va ajudar a encendre un fòsfor. 

EL JOVE SUÏCIDI

La noia conduïa, però els quilòmetres no l’allunyaven dels seus pensaments. La nit s’estava menjant el camí, les llums del seu acte li revelaven el pròxim tram del camí, i el desert li llençava en frontal la mort de la seva germana.

Si hi hagués ficat al llit, si li hagués dit que era bonica, irreemplaçable, que l’opinió d’altres cabia en un pot d’escombraries. Si hagués fet de costat les ternes anys que els separaven, si hagués parat menció a la seva manca d’apetit, al seu constant desig de dormisquejar, a la seva ullada absent. Si ens hagués burlat d’ella quan el trencarà de la Natasha, la noia habitual del seu col·legi, i de les extenuants i pesades bromes que li jugava juntament amb les seves amigues.

Si li hauria lliurat salpa paraula, casc abraçada, peülla espurnejava autoestima. Aleshores potser la seva germana hauria viscut més enllà dels catorze anys.

Tots aquests hi hauria se li clavaven al pèl, la tristor li besava l’esquena, el camí no deia animal i el passat cridava eufòric.

L’acte va passar per casc corba i el moviment la va portar a l’escena que intentava fugir la tarda silenci quan els seus parells no estaven a habitatge, els passos d’ascens per les escales, el grinyol de la porta, el cos de la seva germana penjat a la seva habitació, els ostenta que va deixar anar mentre li acariciava el cap.

Fallat, voldria aventurar amb tu al pati com quan érem nens, però altar els teus ulls només tenen color a les fotografies

Va desentendre’s l’autopista i es va internar en un segment franc del desert. Va deixar anar les llàgrimes que li pesaven i en va deixar algunes per al retorn. Sortirà de l’acte amb els punys endurint-se lentament. Va obrir la caixola aquí seguia Natasha, lligada i emmordassada. La foscor li va impedir veure els seus ulls d’apel·lació , en aquella posa semblava un bell ocell indefens. La va sostenir dels cabells i la va treure amb brutalitat.

Va tensar la mà dins de la caixola i va aconseguir el bat de Beisbol. No havia jugat des que era nena, però aquesta nit practicaria penya mica.

Conte de por

Una vegada hi havia un poble perdut per la muntanya, en aquell poble hi vivien 205 persones, entre aquestes persones es trobava Emily. Emily era una jove de divuit anys, tenia els cabells negres com la foscor i els ulls verds . Ella ve d’una família rica, i els seus pares la voleien casar amb un home ric, ja que en aquells temps això era normal. Van decidir casar amb John un home molt ric i guapo, però era misteriós i callat i a Emily no li va fer gaire gràcia, però com ella no tenia opinió es van acabar casant.

El dia de la boda era un dia de pluja, Emily ja estava vestint per la boda, aquell dia ella havia parlat amb John al matí i se’l veia diferent i distint, però això no li va importar gaire a Emily. Després de preparar-se ella va decidir que era bona idea anada a parlar amb la seva mare, ella va anar caminant al pis d’adalt, ja que all ara on dormen els seus pares però al entrada es va trobar amb el con de el seu mara tirat per terra tota plena de sang i amb mínim 10 punyalades, ella va cridar i va sortir corrent, no hi havia ningú a casa només ella els seus paràs i… John. Emily va anar a l’habiracio de John per dir-li el que havies però no estava, va sentir un crit del seu pare però desopte van parar i escoltaven les passes d’una persona corrent ella es va espantar i va de sobte es fa un silenci, ella pensava que seria bona idea intentar parlar amb en John -John, no em matis, he de fer moltes coses abans de morir, no vull morir així- Ell li respon- Emily ho sento, ho sento de veritat però no em puc casar amb tu no vull i no veig altre solució- Ell es comença a apropar a ella- John va si us plau- -ho sento Emily de veritat que ho sento- després de les seves paraules li va pegar a l’emily i la va retirar al terra i després es va tirar sobre ella i la va escanyar fins que la va matar. Després John se’n va suïcidar i els van trobar 3h més tard a tots morts.

Conte de por

Estava amb els meus amics en un parc que freqüentment anem, i mentre esperàvem que els nostres pares vinguessin, ens gronxàvem i ens llençàvem pels típics tobogans de tub. Vaig decidir tirar-me per un, mai no ho havia fet per la meva claustrofòbia. Quan vaig sortir del tobogan, em vaig adonar que seguia estant al parc, però els meus amics no hi eren. A més, ara era de nit, tot era fosc i hi havia molta humitat. El parc era il·luminat per només un fanal, i no es veia el final del carrer. Vaig començar a caminar mentre trucava als meus amics, no hi havia resposta, de manera que vaig pensar que m’estarien fent una broma. Al cap d’una estona, comenceu a sentir sorolls venint d’un arbust. Penso que hi serien els meus amics, però com més em feia, més anava distingint el soroll i l’anava associant com una alarma, tipus tsunami. A poc a poc començo a distingir dins de tota aquesta foscor una figura extremadament prima, com més m’acostava, més gran es feia. Vaig calcular que fa més o menys de 5 metres. De la por que vaig agafar, no em vaig poder moure, aleshores, va ser el torn que aquesta cosa es fes cara a mi. Vaig obrir els ulls i tornava a ser on abans, amb els meus amics envoltant-me per saber que m’havia passat.

Un event Inesperat

Una noia a classe escoltant a la professora, ella li pregunta a la professora si pot anar al lavabo, aquesta li diu que sí. La noia s’aixeca i va al passadís, però se sentia rara, incòmoda, sentia que l’observaven. A mig camí sent com algú està darrere seu, està agostada i el seu estómac tremolava de la por junt amb les seves dents, no se sentia còmoda. Ella gira el cap lentament cap enrere, no veu res, però la seva mirada i els seus pensaments no la deixen tranquil·la. Caminant lentament cap al lavabo aquell neguit que sent no se’n va, quan hi arriba se’n va a l’últim lavabo darrere de tot, específicament el cinquè. Ja al lavabo treu el paquet de cigarros que té a la butxaca juntament amb l’encenedor, es posa un cigarro a la boca, però, un altra vegada aquest sentiment de neguit que fa que li tremolin les cames, ella obre una mica la porta del lavabo on ella està, no veu res, sospira alleujada, però encara sent aquesta molèstia dins seu, a la noia li cau l’encenedor, però quan s’ajup a agafar-lo sent la porta dels lavabos obrir-se, aquell neguit torna a ella, aquest cop, encara més fort, li tremolen les dents, tots els ossos del cos, no pot reaccionar, pum, escolta ella, aquell ser misteriós acaba d’obrir el primer lavabo, ella s’ajup fins a tindre el cap pegat a terra, no veu res, no hi ha ningú, però els lavabos se’n van obrint sols, un, dos, els cops se senten cada vegada més a prop, tres. Ara li toca el seu… PUM!

— T’he trobat.

Li diu el ser amb aquella cara deformada plena de sang somrient… 

Klauss Klugg i el misteri de la casa abandonada de Maria Cuesta

Mila Mansilla Cultura Clàssica 3r

Xenofont d’Atenes i els deu mil

5 Replies

Xenofont, nascut a Atenes el 431a.C, i mort a Corint el 354a.C va ser filòsof, militar i historiador. Va ser deixeble  de Sòcrates i això el converteix en una autoritat respecte a la seva persona, en  el seu llibre Apologia de Sòcrates, aclareix algunes dades sobre el judici i execució d’ell.

Xenofont va néixer a la part àtica de Grècia i per tant parlava aquell dialecte. Va escriure els seus textos en forma de crònica, i participà en els esdeveniments històrics dels que divulgà informació, de manera que va fer una gran innovació en crear el subgènere historiogràfic de la vivència personal. La seva obra és fàcil de seguir i té un estil d’escriptura suau i agradable, tant que va arribar a ser conegut com “la musa àtica”.

L’obra més coneguda d’aquest autor és l’Anàbasi, que està narrada en tercera persona i relata la expedició dels deu mil, en què ell mateix va participar duent a terme un paper crucial. La paraula Anàbasi en grec es tradueix literalment com a “marxa a terra endins”.

En aquest episodi de la història Cir el jove vol arrebatar-li el tron de l’Imperi Persa al seu germà gran Artaxerxes. Cir ja es va revoltar en contra del seu germà quan aquest va heretar el tron al 404 a.C, les forces d’Artaxerxes el van derrotar, però de totes formes va ser perdonat. Cir no va desesperar del seu objectiu i el 401a.C va reunir un exèrcit de mercenaris comandats tots pel general espartà Clearc.

Aquest exèrcit estava format per 11.300 hoplites comandats per diferents generals;  2100 peltastes, també pertanyents a diferents faccions de mercenaris; i 200 arquers que ja eren de Clearc.  Els hoplites eren un tipus de soldat molt utilitzat ja que ells mateixos pagaven el cost del seu equipament i no eren massa difícils de mantenir. De totes maneres aquest equipament sí que era molt aparatós, arribava a pesar més de vint quilos, i només els soldats rics se’l podien permetre. Constava d’una armadura de bronze que simulava els músculs del tors, un casc que cobria fins les galtes i un escut circular anomenat aspis, que mesurava un metre de diàmetre. Les armadures eren úniques, fetes a mesura, i en l’escut cada soldat lluïa el símbol familiar, o bé els espartans lluïen la lletra Lamba, en honor al seu lloc d’origen: Lacedemònia. En quant a les armes, tenien una llança de dos metres i mig, la doru, i com a arma secundaria per si la doru es trencava tenien una espasa curta anomenada Xiphos, de doble tall i fulla recta. L’altre tipus de soldat que més s’utilitzà  va ser el peltasta:  aquests són originaris de Tràcia, i s’anomenen així per l’escut que utilitzaven, el pelte. Aquest escut era circular, amb un diàmetre aproximat de mig metre, i amb una escotadura semicircular en un costat, que donava una forma de mitja lluna. Les armes que utilitzaven els peltastes eren javelines, molt menys pesades i més curtes que les dels hoplites ja que era comú que les llancessin per atacar a distància. A més tampoc tenien cap armadura que destorbés a l’hora de moure’s.

Així doncs, els hoplites van ser el  que avui identificariem amb una infanteria pesada, amb molta força però poca mobilitat, servien per atacs més contundents. En canvi, els peltastes eren la infanteria més lleugera, amb una maniobrabilitat molt més avançada, però més dèbils en cada atac. Sovint es combinaven els dos tipus de soldats per fer formacions en les quals els peltastes avançaven territori en busca d’informació o protegien els flancs de l’estructura que creaven els hoplites quan es juntaven. 

Continuant amb la història de l’Anàbasi, les tropes de Cir van partir des de Grècia, amb Xenofont com un dels seus integrants documentant els fets. Al principi Clearc era l’únic que coneixia l’objectiu real de l’expedició, ja que Cir havia enganyat els seus mercenaris dient que anaven a sotmetre la regió rebel de Pisídia. Finalment, quan s’allunyaven cada cop més d’aquell territori, Cir va haver de revelar la veritat a tothom, i els mercenaris es van mostrar indignats, però això es va compensar amb la promesa d’una bona paga. Quan van arribar a escassos quilòmetres de Babilònia, es van trobar a l’exèrcit d’Artaxerxes i es va produir la Batalla de Cunaxa el 401 a.C. Aquesta batalla va ser una massacre, ja que les forces del rei persa eren molt superiors. Cir va morir en combat i Clearc, el següent en la cadena de comandament, va assumir el càrrec de tot l’exèrcit i va ordenar la retirada. Però a ell el van atrapar com a presoner i el van executar. En aquesta situació en què els líders principals de l’expedició estaven morts, Xenofont va ser un dels que van agafar la iniciativa i va motivar els soldats a una retirada cap al Mar Negre. Aquest fet es considera una gran gesta en la història militar grega ja que fins aquell moment ningú que hagués entrat en qualitat d’enemic en terres perses no havia aconseguit fugir. 

Segons explica Xenofont a l’Anàbasi, el viatge de retorn va ser una odissea i va durar mesos, durant el camí varen haver de passar per territoris hostils i lluitar contra altres pobles. Finalment,  arriben al Mar Negre, que tot i ser encara lluny de Grècia, representava una zona segura. És en aquest moment que els personatges històrics de l’expedició dels deu mil homes, que en aquell moment devien ser al voltant de sis mil, criden: «¡θάλασσα! ¡θάλασσα!, ¡Thalassa! ¡Thalassa!» és a dir: “El mar!. El mar!”, el mític crit que caracteritza aquesta obra. Arribats al seu destí, els mercenaris van seguir actuant com a tal, i Xenofont li cedí el comandament a Tibró.

L’Anàbasi és una font d’informació primària, escrita per un mateix participant d’aquesta expedició, d’aquesta obra podem extreure informació de les diferents tècniques de guerra de diferents regions, l’organització militar d’aquell temps i el relleu de les terres. Va ser una gran influència, per exemple, per a Alexandre el Gran, que setanta anys més tard, guiant-se per la informació que hi ha en aquest llibre va entrar a Pèrsia i la va prendre amb un exèrcit de només quaranta mil soldats. Fins i tot avui dia trobem paral·lelismes entre la nostra història contemporània i l’expedició dels deu mil, més de 24 segles més tard. Una prova més de que la història està feta de repeticions incessants: en el nostre país, a l’any 1936 va esclatar la Guerra Cívil, en la qual hi havia dos bàndols i dos possibles lideratges del país, els quals es van enfrontar. Després de la derrota del bàndol republicà, molts dels que defensaven els seus ideals públicament van haver de fugir exiliats, i per fer-ho van haver de passar per passos i camins no gaire fàcils. El que sentiren en sortir de la frontera d’Espanya va haver de ser per ells semblant a la sensació dels soldats liderats per Xenofont a l’Anàbasi quan van veure el mar per primer cop en mesos. Aquesta situació passa desgraciadament a multitud de llocs en els quals durant una guerra la població es veu obligada a fugir. L’exemple més recent d’això són els milers de refugiats ucraïnesos que marxen per evitar la imposició del govern rus.

En conclusió, Xenofont va entregar uns documents de valuosíssima importància a la cultura occidental, no només per la seva riquesa literària, sinó per la quantitat d’informació sobre el passat, i aprenentatge respecte al futur que contenen els texts historiogràfics.

David Fernández, grec 2

Què és Empúries?

4 Replies

Empúries és per a mi una part de la meva identitat cultural. Aquesta ciutat va ésser un centre de societats mixtes que convivien, fet que porta a una barreja de costums i formes de vida que han transcendit fins ara, dos mil anys més tard. Tot i que Empúries no té una gran extensió, la seva influència arriba a tota la Península Ibèrica, doncs és el primer contacte aquí amb una civilització molt més desenvolupada que la dels indigets ibers, de manera que van acollir amb els braços oberts tota la tècnica i coneixements que van aportar, i aquests sí que es van estendre per tot Espanya, essent tan innovadors i útils que els vam adoptar i molts elements culturals encara el conservem. Per això en cadascú de nosaltres hi ha una part grega, i Empúries és el lloc on es materialitza aquesta influència.

Els grecs que es van instal·lar a Empúries venen de la regió de Focea, a l’Àsia Menor. Allà tenien un problema de demografia ja que no podien mantenir a tanta població amb tants pocs recursos, a més hi havia una guerra de la qual era convenient fugir. Així doncs, els foceus migren a Massalia, l’actual Marsella, a principis del segle VI a.C amb intenció de trobar terres fèrtils i comerciar. Poc després arriben a Empúries. Primerament s’instal·len a un illot prop de la costa, l’actual Sant Martí d’Empúries, denominat Paleàpolis pels arqueòlegs, per veure si els natius són pacífics i estan disposats a comerciar. Sabem per una carta comercial escrita en plom que menciona a un natiu, que grecs i ibers comerciaven entre ells i tenien una bona relació. Els grecs anomenen la ciutat “Empòrion”, que vol dir comerç o mercat. 

Al segle III a.C, però, van arribar els romans a Empòrion, ja que volien tallar-li el pas a les tropes d’Anníbal, que havien de passar per allà en la segona Guerra Púnica. Aprofitant que estaven allà van decidir instalar-se i els grecs es van sotmetre a l’Imperi Romà. Van ser aliats, grecs i romans, i van establir bones relacions. Els grecs es van anar romanitzant i finalment se’ls va concedir la ciutadania romana. Al segle I a.C es funda el Municipium Emporiae, la ciutat que dividia Empòrion en tres: la part grega, la romana i la nativa. Per això ara coneixem el nom d’Empúries en plural.

Els grecs van aportar moltes coses a la cultura nativa: nova alimentació com el vi i l’oli d’oliva, que ara són tan presents en la nostra dieta; el seu coneixement filosòfic, que encara es conserva; eines com el torn, que facilitava la ceràmica; productes manufacturats, com joies; tècniques de navegació; van inspirar el desenvolupament d’un alfabet…

Reconstrucció de l’àgora d’Empúries

En la fotografia s’aprecien elements com la cisterna, la qual estava coberta, i recollia l’aigua que necessitaven per uns forats als costats; unes termes d’influència romana; la salaria de peixos, on conservaven sobretot tonyines; les vivendes on la gent pràcticament només dormia. El gran solar en el centre era l’àgora el lloc públic en què es reunia la gent per fer vida social, allà es parlava de matemàtiques, filosofia i es debatien qüestions sobre la polis, al costat de l’àgora hauria estat l’stoà, que era el lloc cobert on es resguardaven per poder continuar les seves activitats en cas de que plogués.

Avui dia Empúries és un jaciment que ens dona moltíssima informació de com vivien els grecs i dels nostres orígens culturals. Encara queda el 75% per excavar i cada any es fan nous descobriments.

David Fernández, Grec 2