Els mites en vinyetes

El treball sobre Narracions de mites clàssics que hem realitzat a l’Institut Isaac Albéniz es divideix en tres apartats. En aquest article parlarem de l’últim apartat, la recreació d’un mite lliure. Han sortit diversos tipus de treballs de recreació (tots molt originals), però ens centrarem particularment en els còmics. Hem tingut dos grups que n’han fet un: l’Alba García i el Miguel Ángel Rubio (Leucòtoe i Clítie) i el nostre grup, Marta Mèndez, Elena Garriga i Laia Ferrer (Atalanta i Hipòmenes).

El primer grup va aprofitar les obres d’art del punt dos (pervivència) per fer un còmic amb les imatges, que no és gaire comú, ja que la majoria dels còmics són amb dibuixos. Van incloure text extret del llibre o frases curtes que diuen els personatges amb bafarades.

Còmic de Leucotoe i Clitie, per Alba García i Miguel Ángel Rubio

Si esteu interessats en fer una ullada més detallada del còmic, aquí us deixem inserit l’enllaç corresponent.

En el nostre cas vam triar el d’Atalanta i Hipòmenes perquè va ser el mite que més ens va agradar d’entre els que vam treballar a fons. Dins d’aquest apartat, hem fet dues feines: la primera és un petit vídeo amb imatges diverses del mite i una veu que relata la història breument acompanyada amb una música suau de fons. Per l’altra banda, vam fer un còmic amb un programa anomenat Pixton sobre la mateixa història.

El mite d’Atalanta i Hipòmenes tracta d’una noia que guanyava fins i tot els homes en les competicions de cursa. Un dia, va preguntar a l’oracle si necessitava un espòs, i aquest li va respondre que no n’hi feia falta cap. Llavors Atalanta va decidir que, a tots els homes que volguessin casar-se amb ella, els reptaria amb una cursa. Si ells guanyaven, podrien casar-se amb ella, però si guanyava Atalanta, serien travessats per la seva llança. Tot i així, molts homes es van presentar al repte i van morir en l’intent. Hipòmenes estava d’espectador rient-se dels concursants per haver acceptat aquell repte de mort segura a mans d’una dona. Però quan va veure la bellesa d’Atalanta, se’n va enamorar i va demanar-li si podia competir contra ella. Atalanta, en veure el seu valor, va aconsellar-li que no ho fes. Igualment Hipòmenes va voler fer-ho i va anar a demanar ajuda a Venus, la qual li va donar tres pomes d’or. Va començar la cursa, Atalanta veia la possibilitat d’avançar-lo, però alguna cosa li impedia fer-ho. Quan Hipòmenes va veure que Atalanta tenia l’oportunitat d’avançar-lo, va llençar la primera poma. Atalanta es va aturar per agafar-la, però quan va veure que Hipòmenes l’havia avançat, es va afanyar a agafar-lo. Més endavant, Hipòmenes va llençar la segona poma i Atalanta va tornar a aturar-se per agafar-la. A la recta final, Hipòmenes va llençar l’última poma cap a l’altre cantó i Atalanta va caure en el seu parany. D’aquesta manera, Hipòmenes va guanyar la cursa i va poder casar-se amb ella. Amb tantes emocions, Hipòmenes no va donar les gràcies a Venus per haver-lo ajudat, i aquesta es va enfadar. Un dia, com a venjança, va incitar Hipòmenes a fer l’acte sexual amb Atalanta en un lloc sagrat. Cíbeles enfadada, va decidir convertir-los en dos lleons, els quals porten el seu carro. D’aquesta manera estarien sempre units però no podrien fer l’amor.

perfi.png

Igual que l’altre còmic, també us deixem un enllaç per poder llegir-ho.

Quines diferències trobeu entre els dos tipus de còmics? Com que no hem explicat gaire del primer mite anomenat, feu una recerca i expliqueu-nos que us ha semblat?

Coneixeu algun programa per crear còmics que no hagi emprat cap dels dos grups?

Elena Garriga i Laia Ferrer (4ESO)

Tarraco ens fa reviure els clàssics

Ja fa prop d’un mes, els alumnes de llatí de 4t ESO i de Batxillerat acudiren a Tarragona per veure una comèdia romana anomenada El Soldat Fanfarró de Plaute i una tragèdia grega anomenada Les Coèfores d’Èsquil. Entre obra i obra, vam visitar la muralla que envolta Tarragona, vam veure la maqueta de Tàrraco i abans vam passejar per l’aqüeducte i la pedrea del Mèdol.

Us deixo amb un tast del dia que vam passar:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ghPG9SXuRhk[/youtube]

Guillem Tur i alumnes de Llatí de 4t

Alejandra Pizarnik, la Diana de la poesia

És ben sabut que l’ambiciosa (i en certs aspectes, elitista) literatura modernista, es troba constantment en una recerca interminable de la bellesa en les seves obres. I de vegades no hi ha major bellesa que les referències mitològiques a éssers fantàstics i meravellosos, o sinó, déus bondadosos, mentiders, clars i foscos.
En un context literari tan atent amb l’estètica, trobem la naturalesa simbòlica i amb algunes pinzellades avantguardistes de la magna poesia d’Alejandra Pizarnik (Avellaneda, Argentina), 29 d’abril de 1936 – ibídem, 25 de setembre de 1972).
El turment, l’existencialisme i la depressió que va sentir Alejandra durant la seva vida sencera (a la qual va posar fi ella mateixa amb una sobredosi, deixant en la literatura llatinoamericana un llegat irreemplaçable), poden ser fàcilment simbolitzats en la literatura amb referències a déus, ja que sense anar més lluny, la religió clàssica està plena de mites que ens adoctrinen en els aspectes més humans de les persones (irònicament no protagonitzades per “humans”, sinó deïtats).
En marxar, Alejandra ens va deixar una gran quantitat de col·leccions de poemes que avui podem gaudir; destaco en aquest apunt “L’arbre de Diana”, un recull d’obres neosurrealistes que va marcar un abans i un després pels artistes avantguardistes argentins.


“L’arbre de Diana” abasta amb el seu títol una actitud de caçadora, angoixant i fins i tot salvatge; referència a la deessa romana de la caça i la lluna (un símbol comú en la seva obra). Diverses anàlisis (inclòs, humilment, la meva, recalquen la possibilitat que amb aquest títol Alejandra estigui donant-li un sobrenom al seu Jo poètic; una caçadora … D’ella mateixa, caçant en la seva pròpia ment. Jutjant per la naturalesa infamant dels poemes d’aquesta col·lecció, en què demostra un característic odi al seu propi ésser, Pizarnik destaca una necessitat gairebé asfixiant d’estabilitat.
Pizarnik explora amb el seu arc i les seves fletxes (el seu talent i l’ampli vocabulari espanyol) la terra més inexplorada per a ella: els seus propis pensaments.
Deixo annex a aquest apunt un fragment de l’obra anomenada com el títol de la col·lecció, amb un link per a la versió sencera d’aquesta, ja que és massa llarga per posar-la aquí. Prepareu el vostre arc i caceu en el poema les vostres pròpies anàlisis subjectives de la relació entre les seves paraules i el mite de Diana, molt més notable del que sembla en un principi:

1

He dado el salto de mí al alba.
He dejado mi cuerpo junto a la luz
y he cantado la tristeza de lo que nace.

2

Éstas son las versiones que nos propone:
un agujero, una pared que tiembla…

3

sólo la sed
el silencio
ningún encuentro

cuídate de mí amor mío
cuídate de la silenciosa en el desierto
de la viajera con el vaso vacío
y de la sombra de su sombra

4

Ahora bien:
Quién dejará de hundir su mano en busca del
tributo para la pequeña olvidada. El frío pagará.
Pagará el viento. La lluvia pagará. Pagará el
trueno.

a Aurora y Julio Cortázar

5

por un minuto de vida breve
única de ojos abiertos
por un minuto de ver
en el cerebro flores pequeñas
danzando como palabras en la boca de un mudo

Álex Aguilera

1r de Batxillerat Humanístic

Espàrtac d’ Howard Fast

Espàrtac és el nom d’un gladiador traci que l’Imperi romà va esclavitzar i ell, juntament amb altres esclaus, va fer esclatar una revolta que finalment no va reeixir. També dóna nom a diverses interpretacions cinematogràfiques i televisives, però jo vull parlar sobre la novel·la, considerada de gran valor pels historiadors, que Howard Fast va escriure l’any 1951 amb el nom en llatí “Spartacus”.

Espàrtac d'Howard Fast

Us mostro els aspectes més importants sobre Espàrtac i la novel·la de Fast, com ara el famós personatge i els temes que s’hi tracten, així com el mateix autor, en les següents diapositives:

1.- Creieu que una revolta d’aquestes dimensions podria haver reeixit?

En cas afirmatiu, per què?

En cas negatiu, què creieu que els hagués faltat per a la victòria?

2.-Penseu que les actuals interpretacions del cinema i la televisió són fidels als fets històrics? (vid. La cinta)

Poseu-ne algun exemple que es basi en un fet de la mateixa època.

Jordi Rodríguez

Batxillerat Humanístic