Les històries verídiques de Llucià

“Les històries verdaderes o verídiques” de Llucià són una obra narrativa en prosa on es relata un viatge per l’oceà a bord d’un vaixell. L’obra està dividida en dues parts. El protagonista d’aquest viatge s’identifica amb el narrador gràcies a l’ús de la primera persona narrativa. La raó d’aquest viatge seria segons l’autor el desig de “conèixer els límits de l’oceà i els homes que viuen més enllà”.  Pertanyen al gènere de la ciència ficció, encara que sigui difícil d’imaginar, tracta sobre uns relats d’aventures que passen uns viatgers que van a la Lluna (tema que no s’abordaria fins a molts segles després).

L’autor grec-sirià a través dels seus diferents textos posa en dubte la religió i els seus dogmes, i fa una crítica contra la filosofia i les seves diverses escoles. A més, qüestiona els costums socials basats en la falsedat i en l’aparença.

Els crítics estan dividits sobre la consideració d’aquesta obra com a ciència-ficció. Per a alguns autors, l’argument és tan ridícul que no pot ser qualificat de ciència-ficció. La seva visita a la Lluna, per tant, no és una possibilitat seriosa ja que tota l’obra rebutja la serietat. Ara bé, si tenim en compte que en aquells anys una de les missions de la ciència era revelar les falsedats i contradiccions de les teories defensades pels filòsofs, trobarem un enfocament diferent del que l’irònic títol ja ens dóna una pista perquè Llucià utilitza la ciència per dissenyar terres i continents alternatius que desconcerten el lector i posen de manifest quantes de les seves creences i conviccions sobre les més diverses coses estan basades en relats de poc fiar. Per tant, sí que podem considerar Llucià com el primer autor de la ciència-ficció.

El viatge comença a l’extrem occidental del món conegut, les columnes d’Hèracles, és a dir, l’estret de Gibraltar, i transcorre per l’oceà, el riu que envolta la terra que els antics creien farcit de tota mena de monstres i criatures estranyes.  La primera part consta de 42 capítols. Els quatre primers estan dedicats íntegrament a exposar les motivacions literàries de l’obra. Al capítol cinquè llegim la preparació i l’inici del viatge. Els dos capítols següents transcorren a l’illa de Dionís, on els viatgers descobreixen les primeres meravelles -les petjades d’Hèracles i Dionís, el riu de vi- i topen amb els primers éssers monstruosos- les dones cep-, les quals incorporen a la seva soca els mariners que s’hi uneixen sexualment. La tempesta que precedeix l’arribada de la nau a aquesta illa és una mena de símbol del pas d’un món conegut a un altre de desconegut on tot és possible.

Després d’un capítol de transició, el novè, la nau del protagonista s’enlaira i fa un viatge celeste que el porta fins a la lluna. Els capítols que van del 10 al 26 narren l’estada dels navegants celestes a la lluna i la seva participació en una guerra dels selenites amb els habitants del sol. Als capítols 22-26 podem llegir la primera de les divertides descripcions d’un poble estrany i els seus costums que s’aniran trobant a l’obra. En aquest cas es tracta dels selenites, és a dir, els habitants de la lluna. Els capítols següents exposen el viatge de retorn a la terra i la represa de la navegació per l’oceà.

Al capítol 31 el vaixell del narrador és engolit per una balena de dimensions extraordinàries. Al seu interior els nàufrags descobreixen una illa i prenen contacte amb els seus habitants, un vell i un jove grecs. Amb el seu ajut lluiten contra els restants pobladors de l’illa, uns éssers monstruosos de caràcter salvatge i violent, i els maten o bé els expulsen. Des de l’interior de la balena tenen també ocasió d’assistir a l’espectacle d’una batalla naval lliurada a l’exterior per uns gegants que naveguen sobre illes. D’aquesta manera, al capítol 41, acaba la primera part de l’obra.

El llibre II comença amb la mort de la balena i la represa de la navegació (capítol 1 i 2), i té com a motiu central l’estada del protagonista a l’Illa dels Afortunats (capítols 6 a 29). En aquesta illa passen pel tribunal  de Radamant, assisteixen al convit dels Afortunats, conversen amb Homer, presencien l’arribada dels Pitagòrics, assisteixen a uns Jocs Mortuoris i són testimonis d’una rebel·leió dels condemnats, que s’estan a una illa pròxima, i del rapte d’Hèlena per Cínaras. Entremig hi ha descripcions del país, dels seus habitants i dels seus costums. Abans i després de l’arribada a aquesta illa, però, els nostres amics arriben a altres illes, coneixen altres gents i assisteixen a altres prodigis: abans de tocar terra al país dels afortunats, pateixen freds polars (capítol 2), naveguen per mars de llet (capítol 3), descobreixen illes de formatge i de suro (capítols 3 i 4 respectivament); després de sortir-ne, coneixen l’illa dels condemnats (30-31), la dels somnis (32 i 33) i l’homèrica Ogígia (35 i 36). Més endavant topen amb pirates que naveguen sobre carbasses (37), sobre nous (38) i sobre dofins (39). Desembarquen a un niu d’alció gegantí (40). Veuen florit el pal major de la nau i altres prodigis (41). Al capítol 42 naveguen per un bosc marí, han de superar una fractura immensa del mar, i pateixen la violència dels bucèfals i de les dones-ase. El llibre II,  i l’obra, s’acaba amb la promesa de continuar narrant les vicissituds del viatge de retorn a casa.

Tot aquest relat de viatges fabulosos no és més que una paròdia d’altres, des de la poesia èpica (els viatges d’Odisseu i dels Argonautes) als historiadors (Heròdot i Ctèsias) i els novel·listes (probablement l’obra és una sàtira a una obra anterior, Els prodigis més enllà de Thule ( 100 dC ) de Diògenes, Jambul un escriptor asiàtic en llengua grega del segle II o I a. C).

Llucià recorre de manera enginyosa als diversos recursos de l’humor: la ironia, la sàtira, la paròdia, la caricatura, l’al·legoria… Per exemple, quan Menip deixa la Lluna per volar al Cel, la pròpia Lluna es presenta davant d’ell com una figura femenina. Li demana que pregui a Zeus de la seva part perquè destrueixi els filòsofs que “vessen abusos” sobre ella: “alguns d’ells diuen que estic habitada, altres que estic suspesa sobre el mar com un mirall, i altres diuen qualsevol cosa que se’ls passi per la imaginació. Recentment, fins i tot han declarat que la meva llum és robada i il·lícita, ja que prové del Sol”. El que molesta especialment a la deessa lunar és que ella és testimoni de com aquests mateixos filòsofs a la nit realitzen actes “vergonyosos i depriments, cometent adulteri. I encara que veig tot això, no dic res, no crec que sigui apropiat revelar aquestes activitats nocturnes.”

La pervivència que podem trobar d’aquest llibre és de la primera pel·lícula de cine titulada el “Viatge a la lluna” per Georges Méliés. El director francès segurament va haver d’ inspirar-se, directament o indirectament, en un fragment d’“Històries verdaderes” de Llucià de Samosata.

• Creus que Llucià ha influït en els narradors de viatges imaginaris?

Irina & Andrea Balart Casanovas
Grec 2n Batx.