Sigmund Freud, propulsor de la psicoanàlisi, va anomenar complex d’Èdip al conflicte emocional que es dóna a la infància de tot ésser humà de sexe masculí quan, d’una banda, sent una atracció sexual inconscient per la mare i, per l’altra, sent un odi (també inconscient) pel seu pare. Com ja us haureu imaginat es va inspirar en el mite d’Èdip per posar el nom a aquest conflicte emocional que té lloc fins als set anys.
Per a qui no ho sàpiga el mite és el següent:
Infantesa
Abans de casar-se, Laios i Iocasta van consultar l’Oracle de Delfos, el qual els advertí que “el fill que tinguessin arribaria a ser assassí del seu pare i espòs de la seva mare”. Laios, en veure néixer el seu primer fill, tement l’acompliment del destí, va encarregar a un servent fidel que matés la criatura, però el serf, compadit per la fragilitat del nen, es va limitar a abandonar-lo a la muntanya, lligat pels peus a un arbre. D’aquí li ve a Èdip el seu nom (Peus inflats). Un pastor anomenat Forbas, que pasturava els ramats de Polibi, rei de Corint, el va alliberar i el va alimentar. Finalment Polibi i la seva dona Peribea el van adoptar com a fill propi.
Aviat Èdip va destacar per la seva força extraordinària i la seva intel·ligència. A tal punt que provocava l’enveja dels seus companys de joc, fins que un d’ells, ressentit, li va revelar el seu origen adoptiu. Èdip, turmentat per aquesta idea consulta l’Oracle de Delfos. Aquest, com passa sovint amb tots el oracles, li contesta una frase enigmàtica que desencadena la tragèdia: “No tornis mai al teu país d’origen si no vols cometre l’assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. Commogut per aquestes paraules, Èdip decideix no tornar mai més a Corint, desconeixent que no és en realitat la seva pàtria originària.
Fugida de Corint
Èdip marxa de Delfos a l’aventura cap a Beòcia, fins que per un camí estret es troba amb quatre persones, una de les quals, un home vell, de mala manera li exigeix que surti del camí perquè pugui passar ell i el seu carro. Després d’una disputa Èdip mata aquest home vell, qui tràgicament era el seu pare Laios. Així s’acompleix la primera part de l’oracle. Tebes es va quedar sense rei, i a més a més, va patir una nova desgràcia: l’Esfinx, un monstre amb rostre i mans de dona, la veu d’home, cos de gos, cua de serp, ales d’au i urpes de lleó, assolava tota la contrada. Se situava a un turó a l’entrada de la ciutat de Tebes i a tots els vianants els proposava un enigma i si no li’n donaven resposta els devorava. Creont, germà de Iocasta, havent pres temporalment la regència de la ciutat, davant d’aquesta lacra que s’enduia milers de vides, va anunciar que concediria la corona de Tebes i la seva reina a qui destruís el monstre.
L’enigma de l’Esfinx era:“Quin és l’animal que pel matí té quatre peus, al migdia en té dues i a la tarda tres?”. Èdip, delerós de glòria i curull d’enginy, va anar a l’encontre de la bèstia i va respondre: “L’home. A l’infantesa camina a quatre grapes; quan és adult, amb dos peus, i que és vell, va amb bastó”. L’Esfinx enfurismada se suïcidà en sentir la resposta d’Èdip. Aquesta actitud altiva que sempre va mostrar és un dels motors de la tragèdia: l’hybris o petulància davant els déus pel fet de no acceptar del tot la condició humana. Aquests solen fer pagar dolorosament aquesta pretensió amb humiliacions i violència i només quan l’home ha comprès la seva condició pot trobar la pau.
L’horror d’Èdip
Així fou com Èdip esdevingué rei de Tebes. Casat amb la seva mare sense saber-ho tingueren dos fills: Etèocles i Polinices i també dues filles, Antígona i Ismene. Molts anys després del matrimoni una pesta horrorosa assola la ciutat. És l’inici de la trama d’Èdip Rei de Sòfocles. Aquesta pesta matava homes i dones per igual i s’estengué a tota la ciutat. Èdip envià Creont a Delfos per preguntar a l’oracle com alliberar la ciutat de tal dissort. Apol·lo contesta que la pesta no cessarà fins que sigui castigat l’assassí de Laios, encara present a Tebes. Èdip emprèn aleshores una investigació per descobrir el culpable, investigació que acabarà revelant la terrible veritat: un missatger que arriba de Corint per anunciar-li la mort de Polibi li confessà que el va recollir d’infant i el servent de Laios resultà ser el mateix, Forbas, el pastor que el va abandonar. D’aquesta manera Èdip descobrí que el seu destí s’havia acomplert inexorablement, malgrat els intents del seu pare i d’ell mateix per evitar-ho: matà el seu pare i es casà amb la seva mare. Iocasta, horroritzada per l’incest comès, se suïcidà penjant-se, mentre que Èdip es tregué els ulls amb la punta d’una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop.
Èdip passarà els darrers anys de la seva vida errant com un captaire cec, acompanyat només per la seva filla petita, Antígona.
Hem sabríeu dir quin nom rep aquest mateix conflicte quan és la nena qui se sent atreta pel pare? En quin mite està inspirat?
Mireu aquest anunci publicitari argentí i comenteu què us sembla:
Verónica Vega. Llatí i grec 2n de batxillerat
Bona explicació, Vero! Recordeu aquest post de El fil de les clàssiques: Èdip en clau humorística o el muntatge de la Mehal.
La história m’ha semblat una passada encara que tu ens la vas explicar però no vas dir que l’havien tancat a un castell? No ho sé, ami em va sembla entendre aixó o com són mites potser està explicat de moltes maneres jajajajajaja. I sense dubte, el millor de tota la entrada és l’anunci, m’encantaaaa, m’encantaaa i m’encantaaaa! jajajajajajaajjaja quina monada de nens.
muaah Lida.
M’interessen molt aquests dos comlpexes, i coneixia la història però mai m’enrecordava dels noms.
He cercat i he trobat això a la Wikipedia (està en castellà):
“Complejo de Electra es el término propuesto por Jung para designar la contrapartida femenina del complejo de Edipo. Consiste en una fijación afectiva de la niña en la figura del padre. El complejo de Electra es un concepto psiquiátrico ambiguo que procura explicar la maduración de la hembra humana.
Según la leyenda griega, Electra, hija de Agamenón y Clitemnestra, vengó a su padre, quien fuera asesinado por Egisto, amante de Clitemnestra. Azuzó a su hermano Orestes para que diera muerte a su madre y a Egisto, asesinos del padre de ambos.
El Complejo de Electra o papitis es algo muy común entre la mayoría de las niñas en algún momento de la infancia aunque, en algunas ocasiones, va más allá. Esta fijación afectiva o enamoramiento hacia el padre puede generar una situación de rivalidad con la madre. Según explica José Luis González de Rivera, jefe Psiquiatría de la Fundación Jiménez Díaz de Madrid, “se supone que es una dinámica normal en el desarrollo de las pequeñas, que puede observarse a partir de los 3 años, pero que en un plazo de dos años se suele resolver de forma natural”.”
(más en http://es.wikipedia.org/wiki/Complejo_de_Electra )
Molt interessant Verónica:-)
Per cert! Aquest anunci el donaven quan jo estava a Argentina i aquesta maionesa està molt bonaa! jajajajaj
Està molt bé aquest article Verónica! No en sabia pas aquesta història.
A més, l’anunci és molt tendre…mares només tenim una!
En el llibre de Harry Potte i el Calze de foc, hi ha una prova en que el protagonista ha de passar una prova; i és una endivinalla que li ga una Esfinx, suposu que l’autora es va fixar en aquest mite.
Valeee!!
Vero, aquest és el llibre que et vaig comentar:
Martín Sánchez Ruipérez El mito de Edipo. Lingüística, psicoanálisis y folklore (Madrid, Alianza Editorial, 2006).
Aixxx quin anunci més maco!! els hi he ensenyat a la meva mare i a la meva cunyada i totes ens hem quedat súper paves.
Un gran article i una gran història, personalment ja la coneixia perquè la meva germana està estudiant psicologia i li va encantar aquest tema.
Veig que no us hi atreviu; per tant, us pregunto què opineu del text següent escrit per Sigmund Freud?
L’Èdip rei commou l’auditori modern tant com commovia el seu auditori grec contemporani. […] El seu destí ens commou únicament perquè podia haver estat el nostre, perquè l’oracle ens va imposar abans del nostre naixement la mateixa maledicció que li imposà a ell. Tal vegada és el fat de tots nosaltres dirigir el nostre primer impuls sexual cap a la nostra mare i el nostre primer odi i impuls homicida contra el nostre pare. Els nostres somnis ens convencen que això és així. El rei Èdip, que matà el seu pare Lai i es casà amb la seva mare Jocasta, ens mostra merament el compliment dels nostres desitjos d’infantesa. Però, més afortunats que ell, posteriorment hem aconseguit, si no ens hem convertit en psiconeuròtics, deslligar els nostres impulsos sexuals de les nostres mares i oblidar la nostra gelosia envers els nostres pares.
El mite es una pasada!
A mi em sona i no se de que
(Segur que de la meva mare que li agrada tot aixo ¬¬’)
El anuncii m’ha agradat molt
quins nens més macuusss!!
Pingback: Aracne fila i fila » Blog Archive » In memoriam Joan Castellanos
Pels comentaris penso que l’anunci ha de ser molt interessant, però ara no es pot veure. Si se’n pogués recuperar l’enllaç…
Teresa, ara ja es veu el vídeo! Gràcies per avisar! Això de la web 2.0 vol un manteniment constant i, com més ulls per saber quin enllaç no funciona, millor! L’he arreglat jo perquè la Verònica ja és mare i, tot i que ens veiem sovint, he pensat que potser el necessitàveu ja i no l’he volguda atabalar amb presses!
Gràcies, Marga, la veritat és que ara comencem a treballar el cicle tebà i és possible que els alumnes vulguin comentar aquest article. Compta amb els ulls de Badalona per anar actualitzant les petites disfuncions, pròpies d’un entorn 2.0 que ja comença a tenir uns anys.
Com passa el temps! Felicita la Verònica de part meva. En ceta manera, la descendència del nostres aràcnids també ho és, no creus?
I tant, Teresa! Ja veig amb molta il·lusió que tindrem a l’aula els fills dels aràcnids amb o sense Aracne!
Crec que aquest apunt de El Fil et continuarà agradant i aquest altre pot ser d’utilitat.
Salve.
Ja sabia anteriorment que era el complex d’Èdip i qui era Sigmund Freud, perque precisament quan anava al Serra i feia 1r de Batxillerat vaig fer Psicologia, i per aixó vem estudiar aquest tema. El complex d’Èdip en les noies és l’anomenat complex d’Electra, i aixó està basat en el mite d’aquesta.
Vale.
Crec que el concepte d’Èdip existeix en els nens respecte a les seves mares, però no crec que aquest amor vagi més enllà d’un amor pur, idealitzat, fora de totes les connotacions sexuals de les que parla Freud.
Freud va demostrar conèixer el mite d’Èdip, però no estic d’acord en la relació entre Iocasta i Èdip amb una mare i un fill normals, perquè si a l’actualitat passés quelcom semblant al mite, es tractaria d’un amor malaltís i no natural. El nen quan es petit veu a la seva mare com a una dona ideal, que el cuida, l’ensenya i és bona amb ell; per tant es tracta d’una idealització de la figura materna. El mateix passa amb les nenes i els seus pares, segons Freud, però no amb tanta passió com el nen amb la mare.
Crec que el mite d’Èdip i Iocasta no ens vol donar una lliçó sobre l’amor romàntic entre la mare i el fill, sinó un amor maternal i la importància d’una mare per a un fill. És per aquest motiu que sovint els nois i les noies troben en la parella la figura del pare o la mare inconscientment perquè troben en elles seguretat.
Χαιρετε!
Com no, altre vegada trobem una interessant teoria amb referents clàssics; el complex d’Èdip! Des del meu punt de vista està clar que Sigmund Freud va batejar-la així perquè era coneixedor del mite i el va trobar més que adient per referir-s’hi.
Com molt bé ha comentat la Zícora el nom que rep el mateix complex però de la nena cap al pare i que li va atorgar Carl Gustav Jung és “complex d’Electra”.
Com gairebé tots sabeu Electra era filla del rei de Micenes, Agamèmnon. Quan Agamèmnon marxà a Troia, Clitemnestra prengué un amant, Egist. Tots dos planejaren aconseguir el tron de Micenes, encara que aquest ja tenia un hereu, el fill nadó dels reis, Orestes. Agamèmnon tornà de Troia i fou assassinat per Egist, qui li clavà una daga al coll mentre Clitemnestra li donava la benvinguda. La parella ja governava Micenes. Però Electra, tement que Egist matés el seu germà Orestes per evitar una futura venjança, el tragué amb ajuda de la mainadera de palau i el portà secretament a la cort del rei Estrofi, qui se’n va fer càrrec.
Arribat el moment, Orestes tornà disfressat i fingint la seva mort i juntament amb Electra planejaren entre tots dos l’assassinat d’Egist i de la seva pròpia mare. Orestes encara vacil•lava de cometre matricidi, però consultà l’oracle de Delfos, qui li ordenà que ho fes.
Pel que fa a Electra, un cop venjada la mort del seu pare, es casà amb Pílades, l’amic d’Orestes.
En un principi havia pensat que potser en comptes d’Electra seria el complex de Mirra, ja que tot i fer dos anys, me’n recordo del còmic que va fer el Carlos a Aracne il•lustrant el mite. Aquí us deixo l’article:
http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/2010/06/02/mirra-en-comic/
Trobo que la història d’Electra tracta més d’una venjança que no pas d’un amor idealitzat cap al seu pare, en canvi en el cas de Mirra, si que es tracta d’un amor malaltís. envers el seu progenitor.
Pingback: La cinta de Νίκη » Madhouse, de William Butler
Pingback: Estructura de la tragedia Hipsipila | Literatura grega a escena
Pingback: El complex d’Èdip | L'univers clàssic dels nostres mots
Èdip, era fill de Lai i Iocasta. Aquests, van consultar l’Oracle de Delfos, el qual els advertí que el fill que tinguessin arribaria a ser assassí de son pare i espòs de sa mare. Lai, en veure néixer el seu primer fill, va encarregar a un servent fidel que matés la criatura, però el serf, compadit per la fragilitat del nen, es va limitar a abandonar-lo a la muntanya, lligat pels peus a un arbre. Un pastor anomenat Forbas, el va alliberar i se’l va afillar. Èdip, quan és gran, un dia es troba a Bèocia a un home vell, que de mala manera li exigeix que surti del camí perquè pugui passar ell i el seu carro. Després d’una disputa Èdip mata aquest home vell, qui tràgicament era son pare Lai. Èdip arriba a Tebes i es casa amb la dona vídua del rei de Tebes (Iocasta). Anys més tard, neixen Polinices, Etèocles, Antigona i ismene. Quan Èdip descobreix el que ha fet, es treu els ulls i Iocasta es suicida.
Una de les obres que narra la història d’Èdip, és “Èdip el rei” de Sòfocles, que va viure el egle V a.C, i que va escriure “Antigona”.
Aquestes dues obres de Sòfocles pertanyen al gènere dramàtic i són tragèdies. Són obres escrites en vers i es solen representar en els teatres. Està format per un cor, (12-15 persones) i els personatges principals i secundaris. Pel que fa a l’estructura, consta d’un pròleg, on un personatge secundari explica l’argument de l’obra, un pàrode, entrada del cor en escena, després hi ha els episodis, on els personatges principals i secundaris actúen, els estàsims, on el cor fa les seves intervencions entre episodi i episodi i, finalment l’èxode, on el cor fa un últim cant i es retira de l’escena. Els actors solien dur màscares i coturns, unes sabates elevades per distinguir-se del cor. Els autors més importants són Èsquil, Sòfocles i Eurípides.
Èdip va ser un heroi grec marcat per un tràgic destí. Abans de nèixer, Iocasta i Lai (pares d’Èdip) van consultar l’oracle de Delfos, que els va dir que el fill que tindrien mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare, convertint-se d’aquesta manera en rei de Tebes. Quan va nèixer Èdip, Lai va encomanar a un servent que matès al nen. Però aquest, es va compedir d’ell i el va abandonar al bosc. Alla un pastor anomenat Forbas se’n va cuidar i després el va adoptar el rei Polibi. Quan va ser més gran, Èdip es va trovar amb el seu pare a Beòcia, però cap dels dos es va reconèixer, i després d’uan discussió perquè Lai no deixava pasar Èdip, aquest va matar-lo. D’aquesta manera, una part de l’oracle es va cumplir. Més tard, va arribar a Tebes on es va enamorar de la vidúa del rei (Iocasta) i es va casar amb ella. Anys després, tinguèren a Polinices, Etèocles, Antigona i Ismene. Després d’investiar qui va ser el rei de Tebes i perquè va ser assasinat, Èdip va descubrir que era el seu pare i que per tant, ell s’havia casat amb la seva mare. En descubrir-ho, es va arrancar els ulls i Iocasta es va suicidar.
Una de les obres que narra la història d’Èdip, és “Èdip el rei” de Sòfocles, que va viure el egle V a.C, i que va escriure “Antigona”.
Aquestes dues obres de Sòfocles pertanyen al gènere dramàtic i són tragèdies. Són obres escrites en vers i es solen representar en els teatres. Tenien lloc una vegada a l’any, druant les grans Dionísies, unes festes en honor a Dionís. En un principi i actuaven dos o tres actors, que representaven a tots els personatges de l’obra i un cor, format per 12 persones i els personatges principals i secundaris. Pel que fa a l’estructura, consta d’un pròleg, on un personatge secundari explica l’argument de l’obra, un pàrode, entrada del cor en escena, després hi ha els episodis, on els personatges principals i secundaris actúen, els estàsims, on el cor fa les seves intervencions entre episodi i episodi i, finalment l’èxode, on el cor fa un últim cant i es retira de l’escena. Els actors solien dur màscares, que facilitaven reconèixer els personatges i coturns, unes sabates elevades per distinguir-se del cor. La tragedia va sorgir a Grècia durant el segle V a.C. Els autors més importants són Èsquil (Prometeu encadenat), Sòfocles (Antigona) i Eurípides. (Medea).
Pingback: La Luna de Bertolucci | La cinta de Νίκη
Pingback: L’amor a la cartellera teatral de Barcelona | Cartellera de teatre clàssic a Barcelona