LAMENT DE VENUS

 

T’omple la cara el sol.

-Abans de que s’apaguessin

he comptat els estels,

són tants, que no he pogut  acabar-

Ara, la llum, cau  al teu voltant

i esdevé un crit el meu dolor.

Adonis, Adonis, la mort et creix als ulls.

Roig  l’esclat de la sang!

Ahir ens estimàvem

Avui  ja res existeix

sinó el teu silenci. Lluny,

escolto  el bram del porc senglar.

La teva sang obre una flor.

Tu est la flor, roja i blanca,

Tu est la flor oberta entre els pins.

I ploro per l’amor perdut,

I ploro perquè a partir d’ara,

l’amor serà també dolor!

 

PEPITA CASTELLVÍ