A les trobades geganteres sempre sonen gralles, caixes i timbals. És la música que fa ballar els gegants i anima les festes als pobles on es fan les trobades de gegants.
Hi ha un dia especial de l’any en què els gegants del Vallès es troben a la ciutat gegantera, aquella ciutat que durant tot un any ha estat la màxima representant del món geganter, i és el dia en què aquest càrrec canvia de ciutat.
La música i dansa del “Balla Vallès” representa el canvi de poders, d’una ciutat a l’altra, amb els seus gegants ballant conjuntament per escenificar aquest acte.
Us deixem uns exemples d’aquesta dansa, creada per la colla gegantera de Montornès del Vallès, amb la música de Víctor Velasco.
Ball de Vallès Gegants de Montcada i Gegants de Montornès del Vallès 22/5/2022
Gegants de la Roca del Vallès i de Montornès del Vallès
Balla Vallès, XX Trobada Comarcal del Vallès a Parets 2014
La setmana passada vam escoltar un exemple de música tradicional de Mongòlia. Comparteixo amb vosaltres el vídeo que vam veure perquè el pugueu escoltar sencer, i un altre exemple on es pot observar el paisatge tradicional de Mongòlia i els cavalls mongols.
El cant de gola i el Morin Khuur (violí de cap de cavall) són dos dels elements més importants en la música mongola i són una part important de la seva cultura. Però la música tradicional de Mongòlia també inclou altres instruments de corda, com el tovshuur o el yatga, o instruments de percussió.
La forma de vida tradicional mongola és nòmada. Es basa en el pasturatge (ovelles, cabres, cavalls, vaques, camells i alguns iacs) i la vida en família i comunitat (en habitatges portàtils, anomenats iurta). Aquesta forma de vida ha tingut un impacte significatiu en la cultura mongola, influint en tot, des de les relacions socials i les estructures familiars fins a l’art, la música i la literatura.
[IMATGE: Exemple de iurta tradicional de Mongòlia. Imatge pujada per “Adagio” a Viquipèdia]
En l’actualitat, podem trobar exemples de música clàssica combinada amb música tradicional mongola, i també música pop o rock combinada amb música tradicional mongola. Un exemple d’aquest últim cas es coneix a Mongòlia com M-Pop.
Un bon conte, i sobretot si està ben narrat, et deixa embadalit.
I si, a més a més, té un bon acompanyament musical i sonor, encara es posa més interessant.
Us portem un exemple de conte musical, segurament el més famós de tots: Pere i el llop.
Va ser compost per Serguei Prokófiev l’any 1936, per a un teatre infantil de Moscou (Rússia). I des del primer moment es va convertir en tot un èxit. El va compondre a partir d’un conte ja existent.
El que el fa més interessant és que cada personatge del conte té associat un instrument:
El Pere són les cordes.
L’avi és un fagot
L’ocell és una flauta travessera.
L’ànec és un oboè.
El gat és un clarinet
El llop són unes trompes.
Els caçadors són les timbales i el bombo.
S’han gravat moltes versions, narrades i interpretades per actors famosos o només amb la música de Prokófiev.
Pere i el llop – Camerata XXI
Escolta els instruments i relaciona’l amb cada personatge
Pere i el llop – Jove orquestra simfònica de Castelló
Escolta el conte i fixa’t en cada instrument quan apareix cada personatge
Pedro y el lobo – Orquestra de RTVE (1991) amb Constantino Romero
Aquí pots veure una orquestra i també escoltar cada personatge com sona.
Pere i el llop – Peter and The Wolf (de Suzie Templeton, 2006)
Argument del conte:
En Pere surt al jardí i es troba amb els seus amics: l’ocell, l’ànec i el gat.
L’ocell i l’ànec es discuteixen per les qualitats que posseeixen: l’ocell diu que pot volar i l’ànec diu que pot nedar.
Mentrestant, el gat intenta menjar-se l’ocell.
Surt l’avi i diu a en Pere que entri a casa que pot aparèixer el llop.
Arriba el llop i l’ànec espantat surt del lloc segur, la bassa on es troba.
El llop se’l menja. En Pere pensa com pot atrapar el llop.
Puja a la branca més alta d’un arbre i l’atrapa amb una corda. L’ocell l’ajuda voletejant i distraient al llop.
Arriben els caçadors i la feina ja està feta. Llavors tots en processó s’emporten el llop cap al Zoo.
Hi ha una ciutat dels Estats Units molt important en la història de la música: New Orleans, Louisiana. Aquesta ciutat va ser fundada com a colònia francesa el 1718. El 1720 van arribar els primers esclaus africans a la ciutat, que anava creixent lentament amb immigrants francesos, alemanys, suïssos. Nova Orleans (New Orleans) va esdevenir un important port d’entrada per als esclaus africans que eren transportats a Amèrica del Nord.
L’esclavitud africana als Estats Units es considera que va començar el 1619, quan els primers esclaus africans van arribar a Jamestown, Virgínia. El tràfic d’esclaus va ser promogut per diverses potències colonials, incloent-hi els britànics, els espanyols i els portuguesos.
L’any 1763 Nova Orleans va passar a ser una colònia espanyola fins que el 1800 va tornar a ser francesa. Finalment, l’any 1803 la ciutat va ser adquirida pels Estats Units. A partir de llavors, va prosperar i créixer ràpidament amb molts més immigrants europeus, la majoria francesos, alemanys e irlandesos, gràcies a un nou vehicle que va revolucionar el transport de mercaderies: el vaixell de vapor, que podia viatjar contra el corrent del riu Mississipi.
Per què New Orleans és clau en la història de la música actual
El jazz i el blues són dos gèneres musicals que van néixer a finals del segle XIX als Estats Units, específicament a la comunitat afroamericana de Nova Orleans. Aquests gèneres es van desenvolupar a partir de la fusió de la música i cultura dels esclaus africans i els immigrants europeus que es van reunir allà. Aquesta barreja cultural es va donar principalment a causa de la història d’esclavitud de la regió. Els esclaus van trobar una forma d’expressió del seu dolor que va representar, alhora, el naixement d’una nova manera de fer música.
A mesura que el jazz i el blues es van expandir per tots els Estats Units, van prendre diferents formes. A partir del segle XX, el jazz i el blues van evolucionar i es van fusionar amb altres gèneres musicals, com el rock, el soul i el funk. Aquesta evolució va ser possible gràcies a la influència de músics innovadors que van experimentar amb nous sons i estils. Per exemple, el rock and roll va néixer de la fusió del blues amb elements de la música country i del rhythm-and-blues.
El hip-hop és un altre exemple de fusió de cultures. Aquest gènere va néixer a les darreres dècades del segle XX als barris pobres de Nova York. Es va desenvolupar a partir de la cultura afroamericana i caribenya, i es caracteritza per la seva forta èmfasi en les lletres rítmiques (conegudes com a “rap”) sobre una base instrumental amb marcat caràcter rítmic.
La música urbana actual és una fusió de tots aquests estils musicals. Incorpora elements del jazz, del blues, del rock, del hip-hop i de moltíssims altres gèneres per crear un so únic que reflecteix les diverses influències culturals de les comunitats urbanes.
Robert Johnson – Crossroads – Cross Road Blues w Lyrics
Big Joe Williams – Baby Please Don’t Go
“Baby, Please Don’t Go” és una cançó de blues popularitzada pel músic nord-americà “Big” Joe Williams. És una de les cançons més reconegudes en la història del blues nord-americà, i ha estat versionada per quantitat d’artistes i bandes.
John Lee Hooker And Van Morrison: “Baby Please Don’t Go” (1992)
Muddy Waters & The Rolling Stones – Baby Please Don’t Go (Live At Checkerboard Lounge)
John Lee Hooker, Eric Clapton and The Rolling Stones: “Boogie Chillen'” Live, 1989
John Lee Hooker Boogie Chillen original 1948 version
B.B. King – The Thrill Is Gone [Crossroads 2010]
B. B. King – The Thrill Is Gone (Live at Montreux 1993) | Stages
B.B. King és conegut com el “Rei del Blues” i és un dels músics més influents de la història del blues. La seva música incorpora elements del blues i del jazz, que són característics del rhythm-and-blues.
Muddy Waters – Mannish Boy (Live)
John Lee Hooker – Boom Boom (from “The Blues Brothers”)
Per escoltar més música:
Artistes de blues i hot-jazz són originaris de Nova Orleans:
Blues:
Johnny Adams: Va ser un cantant de blues i soul conegut com “The Tan Canary” per la seva veu de tenor d’una octava i mitja.
James Booker: Anomenat “el millor pianista de blues de Nova Orleans”.
Snooks Eaglin: Va ser un cantant i guitarrista de blues de Nova Orleans.
Hot-Jazz:
Louis Armstrong: És una de les majors llegendes del jazz, que va marcar un abans i un després en la improvisació i en el concepte del swing.
Jelly Roll Morton: Va ser un pianista, director d’orquestra i compositor de jazz.
Kid Ory: Va ser un trombonista, compositor i líder de banda de jazz.
Més exemples de cantants i cançons importants de blues i hot-jazz:
Blues:
B.B. King: Conegut com el “Rei del Blues”, B.B. King és un dels músics més influents de la història del blues. Una de les seves cançons més conegudes és “The Thrill Is Gone”.
Muddy Waters: Considerat el “Pare del Blues de Chicago”, Muddy Waters va ser una figura clau en la transició del blues del Delta al blues elèctric. Un dels seus temes més populars és “Hoochie Coochie Man”.
John Lee Hooker: Va ser un influent cantant i guitarrista de blues. Una de les seves cançons més famoses és “Boogie Chillen”.
Etta James: Coneguda per la seva veu potent i emotiva, Etta James és una de les grans dames del blues. La seva versió de “At Last” és una de les seves interpretacions més recordades.
Hot-Jazz:
Louis Armstrong: És una de les majors llegendes del jazz, que va marcar un abans i un després en la improvisació i en el concepte del swing. “Hot fives and sevens” és un dels seus discos més emblemàtics, format per 4 cds que contenen 89 cançons. Una de les cançons que hauries d’escoltar és “Gut bucket blues”.
Django Reinhardt: Va ser un dels primers grans solistes de jazz a la guitarra. Algunes de les seves cançons més conegudes són “Minor Swing”, “Djangology” i “Nuages”.
És molta la música que existeix al món, i s’agrupa per estils i gèneres musicals. Els principals supergèneres són:
– Música tradicional (o folklòrica o del món)
– Música clàssica (o culta)
– Música urbana (o moderna o popular)
Us deixem avui una activitat per veure si recordeu les característiques de cada gènere musical.
(Cliqueu a les dues fletxes [cantonada inferior-esquerra de l’activitat] per ampliar i començar)
Antonio Vivaldi va ser un important compositor molt vinculat a la ciutat de Venècia, i és un exemple de la música barroca (característica del segle XVII fins a la primera meitat del segle XVIII [1600-1760]).
Les quatre estacions
A “Les quatre estacions” l’objectiu de Vivaldi era “pintar” les escenes típiques de cada estació de l’any, com si fos un quadre musical on el vent, la pluja, la neu, els ocells, un dia de cacera… hi quedessin representats. “Les quatre estacions” és un conjunt de quatre concerts per a violí, cadascun dels quals representa una estació de l’any, i a cada estació li va dedicar tres moviments (un moviment és una peça musical).
L’estiu
Al concert de “L’estiu”, la música descriu el despertar de la naturalesa després del fred hivern i inclou melodies animades i alegres:
El primer moviment és calorós i agitat, i representa el sol abrasador i els llamps que anuncien una tempesta.
El segon moviment és més lent i melancòlic, i representa el cant d’una tórtora i el plor d’un camperol que veu els seus camps arrasats pel granís.
El tercer moviment és més ràpid i dramàtic, i representa la fúria de la tempesta.
A l’audició, fixeu-vos en aquests elements:
– Quin estil musical és i com van vestits.
– Qui dirigeix el concert.
– Quins instruments toquen.
– Quina emoció ens transmet.
– Qui toca en cada moment, si toquen fort (f), mig fort (mf) o piano (p), ràpid o lent…
L’estil barroc, en música clàssica, es caracteritza, entre altres coses, per:
L’ús del contrapunt (la combinació de diverses línies melòdiques independents i relacionades entre si per l’harmonia).
La polarització de la textura cap a les veus extremes (aguda i greu), amb el predomini de la veu superior i el baix continu, que consisteix en una línia de baix amb xifres que indiquen els acords que s’han de tocar per acompanyar-la.
L’aparició de la tonalitat com a sistema organitzador de la música, basat en l’ús de modes major i menor i en la successió de tensions i resolucions harmòniques.
La creació de noves formes musicals com la sonata, el concert, la suite i l’òpera, que combinen elements vocals i instrumentals, solistes i conjunts, i diferents tipus de moviments.
La riquesa d’ornamentació, la tendència a les variacions i la importància de la improvisació, que permeten als intèrprets mostrar el seu virtuosisme i el seu gust personal.
L’expressivitat i l’emotivitat com a objectius principals de la música, que busca reflectir els sentiments i les passions humanes, tant en la música religiosa com en la profana.
Hi ha diversos gèneres de música moderna que poden tenir alguna relació amb la música barroca, ja sigui per la seva estructura, el seu ritme, l’ús de la línia de baix, la seva ornamentació o l’ús d’instruments barrocs. Per exemple:
El rock progressiu és un gènere de rock que es caracteritza per la seva complexitat i experimentació musical, incorporant elements de la música clàssica, el jazz i altres gèneres. Alguns grups de rock progressiu, com Yes, Genesis o King Crimson, han fet servir instruments típics de la música barroca, com el clavecí, l’òrgan (o el mellotrón!), i han creat peces amb formes similars a les de la música barroca, com suites, concertos o fugues.
El reggae és un gènere musical originari de Jamaica que es basa en un ritme sincopat i repetitiu anomenat skank. El reggae té influències de la música africana, caribenya i americana. Alguns exemples de reggae són “Get Up Stand Up” de Bob Marley o “Legalize It” de Peter Tosh.
El hip hop és un gènere musical que combina rap amb ritmes electrònics i mostres de diferents fonts sonores. El hip hop té les seves arrels en la cultura afroamericana dels Estats Units, però també ha incorporat elements de la música clàssica i barroca. Alguns artistes de hip hop, com Nas, Jay-Z o Kanye West, han fet servir mostres de peces barroques, com el “Canon en Re Major” de Pachelbel o el “Aleluya” del Messies de Händel, per crear cançons amb contrastos i textures interessants.
Yes – Cans and Brahms (2003 Remaster)
Gryphon – Opening Move (Red Queen To Gryphon Three)
Pachelbel’s Canon D Dur, Quintet and Rap
Estil clàssic i pop?
Les característiques més importants de l’estil clàssic són:
La desaparició del baix continu i el seu reemplaçament per un acompanyament amb acords repetits o en arpegis, que donen més transparència i claredat a la textura musical.
El ritme del acompanyament es torna més suau i natural que en el barroc, sense tantes síncopes ni contrastos. El ritme també es fa més regular i previsible, seguint un esquema de fortalesa i debilitat.
La melodia principal es construeix gairebé sempre de forma simètrica, amb frases de quatre u vuit compassos, que es repeteixen o varien. La melodia també busca la bellesa i l’equilibri, sense tants ornaments ni salts.
La harmonia es basa en el sistema tonal, que estableix una jerarquia entre els tons i els graus de l’escala. La harmonia també segueix unes normes de conducció de les veus i de resolució de les dissonàncies.
La forma musical es perfecciona i s’estandarditza, creant models que es repeteixen amb petites variacions. Les formes més representatives de l’estil clàssic són la sonata, el concert i la simfonia, que consten de diversos moviments contrastats.
L’expressivitat i l’emotivitat es manifesten de manera més subtil i moderada que en el barroc o el romanticisme. La música clàssica busca reflectir els ideals de la Il·lustració, com la raó, l’ordre i el gust.
hi ha alguns gèneres de música moderna que poden tenir alguna relació amb la música clàssica, ja sigui per la seva influència, la seva inspiració o la seva similitud. Per exemple:
El pop és un gènere musical que es caracteritza per la seva senzillesa, la seva accessibilitat i el seu atractiu comercial. El pop té influències de diversos gèneres musicals, entre ells la música clàssica. Alguns artistes de pop, com Madonna, Lady Gaga o Adele, han fet servir elements de la música clàssica, com ara melodies, harmonies o instruments, per crear cançons amb un toc sofisticat i elegant. Alguns exemples de pop són “Material Girl” de Madonna, “Bad Romance” de Lady Gaga o “Rolling in the Deep” d’Adele.
El jazz és un gènere musical que es basa en la improvisació, la creativitat i la interacció entre els músics. El jazz té influències de la música africana, americana i europea, entre elles la música clàssica. Alguns artistes de jazz, com Duke Ellington, Miles Davis o John Coltrane, han fet servir elements de la música clàssica, com ara formes, temes o contrapunts, per crear peces amb una gran riquesa i complexitat musical. Alguns exemples de jazz són “Take the A Train” de Duke Ellington, “Sketches of Spain” de Miles Davis o “Giant Steps” de John Coltrane.
El metal és un gènere musical que es caracteritza per la seva intensitat, la seva agressivitat i el seu virtuosisme. El metal té influències de diversos gèneres musicals, entre ells la música clàssica. Alguns artistes de metal, com Iron Maiden, Metallica o Nightwish, han fet servir elements de la música clàssica, com ara orquestracions, corals o solos, per crear cançons amb un gran impacte i dramatisme. Alguns exemples de metal són “The Number of the Beast” d’Iron Maiden, “One” de Metallica o “Ghost Love Score” de Nightwish.
Estil romàntic i blues?
Les característiques més importants de l’estil romàntic, en música clàssica, són:
La llibertat i la diversitat en l’ús dels recursos musicals, com el ritme, la melodia, l’harmonia, la forma, el timbre i la dinàmica. La música romàntica busca crear efectes expressius i contrastants, sense seguir unes normes estrictes.
L’ampliació del rang tonal, que permet explorar noves tonalitats i modulacions, i crear tensions i resolucions més complexes. La música romàntica també fa servir acords més dissonants i cromatismes més freqüents.
L’enriquiment de la textura musical, que pot ser des de molt simple a molt densa, segons el propòsit expressiu. La música romàntica també fa servir tècniques com el contrapunt imitatiu, el polifonisme o l’homofonia.
El desenvolupament i la innovació de les formes musicals, que poden ser des de molt breus a molt extenses, segons el contingut temàtic. La música romàntica també crea noves formes musicals com el poema simfònic, el concert per a piano o el cicle de cançons.
L’expansió i la transformació dels instruments musicals, que augmenten el seu registre, el seu volum i la seva varietat. La música romàntica també fa servir nous instruments com el pianoforte, el saxòfon o la tuba.
L’expressivitat i l’emotivitat com a objectius principals de la música, que busca reflectir els sentiments i les passions dels seus creadors, tant en la música instrumental com en la vocal. La música romàntica també s’inspira en temes com la natura, l’amor, la mort, el sobrenatural o el nacionalisme.
Hi ha alguns gèneres de música moderna que poden tenir alguna relació amb la música romàntica, ja sigui per la seva expressivitat, la seva emotivitat o la seva diversitat. Per exemple:
El blues és un gènere musical que té el seu origen en la música afroamericana dels Estats Units, especialment dels esclaus del sud. El blues es caracteritza per l’ús de l’escala pentatònica, els blue notes, el call and response i el ritme shuffle. El blues expressa els sentiments i les experiències dels seus intèrprets, sovint relacionats amb el dolor, la tristesa, l’amor o la protesta. Alguns artistes de blues, com Robert Johnson, B.B. King o Muddy Waters, han influenciat altres gèneres musicals com el rock, el jazz o el soul.
El rock és un gènere musical que sorgeix a mitjans del segle XX com una evolució del blues, el country i el rhythm and blues. El rock es basa en l’ús de la guitarra elèctrica, el baix, la bateria i la veu, i té una gran varietat d’estils i subgèneres. El rock reflecteix les actituds i les idees dels seus creadors, sovint relacionats amb la rebel·lia, la llibertat, la innovació o la crítica social. Alguns artistes de rock, com Elvis Presley, The Beatles o Led Zeppelin, han marcat la història de la música i la cultura popular.
Clica aquí per tornar a la pàgina de la Família de corda
Clica aquí per tornar a la pàgina principal de Les famílies d’instruments.
INSTRUMENTS MUSICALS
Piano
Família de corda percudida
El piano és un instrument de teclat i de cordes percudides que va ser desenvolupat per Bartolomeo Cristofori al segle XVIII a partir del clavicèmbal. El piano es diferencia dels seus predecessors per la seva capacitat de produir sons amb diferents intensitats, d’aquí el seu nom original de pianoforte. El piano va tenir una gran influència en la música clàssica, romàntica i moderna, i va donar lloc a diferents estils musicals com el jazz, el blues, el rock o el pop.
En tenim de verticals i d’horitzontals (de cua o mitja cua). Però tots ells, per dins, són sorprenents!
Com funcionen els pianos? (David González Sánchez)
Cómo funciona el piano – Discovery MAX
Como funciona un piano – Como es un piano por dentro
The Fascinating World Inside of a Piano
Alguns dels pianistes més famosos de la història són:
Maria Anna Mozart (1751-1829, Àustria): També se la coneixia com a Nannerl. Va ser una pianista i una compositora molt talentosa, que va tocar i va viatjar amb el seu germà quan eren nens. Quan va créixer, però, va haver de deixar la música per complir amb els rols socials de l’època. Moltes de les seves obres es van perdre o es van atribuir al seu germà. És una pena que no se la reconegui més, oi?
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791, Àustria): Considerat un dels primers grans mestres del piano, va ser un compositor prodigiós que va crear obres mestres de la música clàssica com les seves sonates, concertos i simfonies.
Ludwig van Beethoven (1770-1827, Alemanya): Innovador i talentós, Beethoven va començar a tocar el piano sota les ordres del seu pare i va esdevenir un dels compositors més influents de la música occidental. Va crear obres immortals com la Simfonia núm. 5, la Simfonia núm. 9 o la Sonata per a piano núm. 14 “Clair de Lune”.
Frédéric Chopin (1810-1849, Polònia): Conegut com el “poeta del piano”, Chopin va ser un compositor i pianista virtuós que va revolucionar el gènere del nocturn, el vals, l’estudi i la masurca. Les seves obres són plenes de sensibilitat, elegància i expressivitat.
Franz Liszt (1811-1886, Hongria): Considerat un dels pianistes més tècnics i virtuosos de tots els temps, Liszt va ser un compositor prolífic que va crear obres de gran dificultat i originalitat, com els seus estudis transcendentals, les seves rapsòdies hongareses o els seus poemes simfònics.
Clara Schumann (1819-1896, Alemanya): Considerada una de les primeres pianistes virtuoses de la història, va ser també una compositora i una pedagoga. Va ser l’esposa del compositor Robert Schumann i va interpretar i difondre les seves obres, així com les de Chopin, Brahms o Mendelssohn.
Teresa Carreño (1853-1917, Veneçuela): Coneguda com la “valquíria del piano”, va ser una pianista, compositora i cantant que va tenir una carrera internacional plena d’èxits. Va interpretar obres de Liszt, Beethoven, Chopin o Schumann, i va crear obres pròpies com el vals “Mi Teresita” o el “Himno a Bolívar”.
Scott Joplin (1868-1917, Estats Units): Conegut com el “rei del ragtime”, Joplin va ser un compositor i pianista afroamericà que va crear un estil musical basat en ritmes sincopats i melodies contagioses. Les seves obres més famoses són “The Entertainer”, “Maple Leaf Rag” o “The Easy Winners”.
Art Tatum (1909-1956, Estats Units): Considerat un dels pianistes de jazz més genials i innovadors de tots els temps, Tatum va ser un virtuós que va combinar una tècnica prodigiosa amb una gran creativitat i sentit de l’harmonia. Les seves improvisacions són considerades veritables obres d’art.
Alicia de Larrocha (1923-2009, Espanya): Considerada una de les millors pianistes del segle XX, va ser una intèrpret magistral que va destacar per la seva tècnica, el seu fraseig i el seu sentit del ritme. Va interpretar obres de diversos compositors, especialment els espanyols com Granados, Albéniz o Falla.
Jerry Lee Lewis (1935 – 2022, Estats Units): Va ser un cantant i pianista estatunidenc de rock and roll, bugui-bugui i country entre altres estils. També va ser conegut amb el sobrenom de “The Killer”.
Martha Argerich (1941-, Argentina): Considerada una de les millors pianistes vives del món, Argerich és una intèrpret excepcional que destaca per la seva energia, passió i brillantor. Ha interpretat obres de diversos compositors com Chopin, Liszt, Schumann o Prokófiev.
Daniel Barenboim (1942-, Argentina): És pianista i director d’orquestra. Va debutar com a pianista als set anys. És conegut per la seva defensa de la pau al Pròxim Orient i per la seva col·laboració amb músics àrabs i jueus. Ha dirigit orquestres com la Filharmònica de Berlín, la de Viena, la de Chicago i la de París. És un dels músics més respectats del món.
Hélène Grimaud (1969-, França): Considerada una de les millors pianistes vives del món, és una intèrpret apassionada que busca la profunditat i la intensitat en la música. Ha interpretat obres de diversos compositors com Bach, Beethoven, Brahms o Rakhmàninov.
Lang Lang (1982-, Xina): Considerat un dels pianistes més populars i carismàtics del món actual, Lang Lang és un virtuós que combina una tècnica impecable amb una gran expressivitat i comunicació amb el públic. Ha interpretat obres de diversos compositors com Mozart, Beethoven, Chopin o Rakhmàninov.
Yuja Wang (1987-, Xina): Considerada una de les millors pianistes originàries de la Xina, és una intèrpret virtuosa que combina una tècnica prodigiosa amb una gran expressivitat i comunicació amb el públic. Ha interpretat obres de diversos compositors com Mozart, Beethoven, Chopin o Rakhmàninov.
AUDICIÓ – PIANO: Daniel Barenboim, Jerry Lee Lewis, Hélène Grimaud, Scott Joplin…
Comparem els diferents estils.
Daniel Barenboim plays Beethoven Sonata No. 8 Op. 13 (Pathetique)
Jerry Lee Lewis – Whole Lotta Shakin Goin’ On , Real Wild Child , Great Balls Of Fire – Live Concert
Hélène Grimaud – Chopin Berceuse in D Flat Major, Op. 57 (excerpt, 2005)
The Entertainer on a 1915´s Piano
The Making of a Steinway – A Steinway & Sons Factory Tour Narrated by John Steinway
Antonio Vivaldi va ser un important compositor molt vinculat a la ciutat de Venècia, i és un bon exemple de la música barroca (característica del segle XVII fins a la primera meitat del segle XVIII [1600-1760]).
En aquest enllaç us deixem imatges de la ciutat de Venècia, per acompanyar l’obra de Vivaldi.
I també un article per saber una mica més sobre la seva vida.
Breu biografia
Antonio Lucio Vivaldi va néixer el 4 de març de 1678 a Venècia, fill d’un barber i violinista (Giovanni Battista Vivaldi). De la seva mare (Camilla Calicchio) en sabem molt poc, tan sols que era filla d’un sastre i que va tenir nou fills. Va aprendre a tocar el violí amb el seu pare i va començar a compondre des de jove. Va ser ordenat capellà el 1703, segurament per poder millorar el seu estatus, però va deixar de dir missa poc després per problemes de salut. Se’l coneixia com Il prete rosso(El cura roig) per la seva cabellera vermella.
Va treballar com a mestre de violí i director musical a l’Ospedale della Pietà, un orfenat per a nenes, on va escriure moltes obres per a les seves alumnes, educades exclusivament en música, i que cantaven i tocaven de meravella qualsevol instrument (flauta, violí, cel·lo, orgue, oboè…).
Va ser un dels principals representants del Barroc venecià, un estil musical ric i expressiu que reflectia la prosperitat i el cosmopolitisme de la ciutat. Va destacar per la seva producció de concerts, peces instrumentals per a solista i orquestra, com les famoses Quatre estacions. També va escriure moltes òperes, algunes de les quals es van representar arreu d’Europa.
Va morir el 28 de juliol de 1741 a Viena, on havia anat a buscar oportunitats musicals, però va ser oblidat durant molt de temps fins que al segle XX es va redescobrir la seva obra.
Les quatre estacions
Les quatre estacions de Vivaldi és la seva obra més famosa. La va compondre l’any 1723. En ella, Vivaldi “pinta” les escenes típiques de cada estació de l’any, com si fos un quadre musical on el vent, la pluja, la neu, els ocells, un dia de cacera… hi queden representats. “Les quatre estacions” és un conjunt de quatre concerts per a violí, cadascun dels quals representa una estació de l’any, i a cada estació li va dedicar tres moviments (un moviment és una peça musical).
Però, tot i que “Les quatre estacions” és la seva obra més famosa, Vivaldi té moltes altres obres que es consideren excel·lents i importants. Aquí en teniu cinc exemples:
Gloria RV 589
Composta l’any 1713, és un cant religiós per a cor i orquestra.
Vivaldi Gloria en re mayor R.V. 589 Grupo Cámara Boecio
L’estro armonico
Composta l’any 1711, és una col·lecció de dotze concerts per a violins i orquestra.
Vivaldi – L’estro armonico – Concerto No. 10 in B minor for 4 violins, Op. 3 Ospedale della Pietà
L’Olimpiade RV 725
Composta l’any 1734, és una òpera basada en un text clàssic de Metastasio.
Vivaldi L’Olimpiade RV 725
Concert per a dues trompetes i orquestra RV 537
Composta l’any 1720, un dels primers concerts per a trompeta escrits.
Antonio Vivaldi – Concerto for 2 Trumpets in C RV 537 (David & Manuel)
Concert per a fagot i orquestra RV 484
Aquesta potser no és tan important com les altres, però és original.
Vivaldi – Concerto in E minor for Bassoon, RV 484 Klaudia Abramczuk – bassoon
Versions i adaptacions de l’obra de Vivaldi
Amazing Dance BIRDS – Vivaldi/Max Richter
Tràiler | Les Quatre Estacions, de Max Richter – Coreografia de Ilya Jivoy
Recomposed by Max Richter: Vivaldi Recomposed – The Four Seasons, The Unsung Collective
A. Vivaldi – Summer Presto guitar cover
Vivaldi`s Four Seasons: Winter I – Allegro non molto, by Sinfonity
Ara Malikian. 15. El Verano. Vivaldi. (Latin Grammys 2015)
Vivaldi – Storm | Amazing Bandura and Accordion Cover!!!
Antonio Vivaldi va ser un important compositor molt vinculat a la ciutat de Venècia, i és un exemple de la música barroca (característica del segle XVII fins a la primera meitat del segle XVIII [1600-1760]).
Les quatre estacions
A “Les quatre estacions” l’objectiu de Vivaldi era “pintar” les escenes típiques de cada estació de l’any, com si fos un quadre musical on el vent, la pluja, la neu, els ocells, un dia de cacera… hi quedessin representats. “Les quatre estacions” és un conjunt de quatre concerts per a violí, cadascun dels quals representa una estació de l’any, i a cada estació li va dedicar tres moviments (un moviment és una peça musical).
La tardor
Al concert de “tardor”, la música descriu el despertar de la naturalesa després del fred hivern i inclou melodies animades i alegres:
El primer moviment és alegre i rítmic, i representa la celebració de la collita amb cançons i ball.
El segon moviment és més lent i suau, i representa el son dels borratxos després del banquet.
El tercer moviment és més viu i juganer, i representa la cacera del cérvol amb els gossos, els trets i les banyes.
Recordeu els elements en què ens vam fixar:
– Quin estil musical és i com van vestits.
– Qui dirigeix el concert.
– Quins instruments toquen.
– Quina emoció ens transmet.
– Qui toca en cada moment, si toquen fort (f), mig fort (mf) o piano (p), ràpid o lent…
Antonio Vivaldi – Le quattro stagioni (The Four Seasons)
*Concerto No. 1 in E major, Op. 8, RV 269, “Spring” (La primavera) 1. Allegro (00:30) 2. Largo e pianissimo sempre (03:37) 3. Allegro pastorale (06:25)
*Concerto No. 2 in G minor, Op. 8, RV 315, “Summer” (L’estate) 1. Allegro non molto (10:22) 2. Adagio e piano – Presto e forte (16:02) 3. Presto (18:03)
*Concerto No. 3 in F major, Op. 8, RV 293, “Autumn” (L’autunno) 1. Allegro (20:37) 2. Adagio molto (26:14) 3. Allegro (28:47)
*Concerto No. 4 in F minor, Op. 8, RV 297, “Winter” (L’inverno) 1. Allegro non molto (32:40) 2. Largo (35:56) 3. Allegro (38:34)
Encore: J. S. Bach – Air for Violin, Harpsichord and Strings (45:28)
(Anne-Sophie Mutter, violin and direction Mutter Virtuosi Ensemble)
Vivaldi Four Seasons: Autumn (L’Autunno) 3rd mvt. Allegro. Carla Moore & Voices of Music RV 293 4K
