Hi ha una ciutat dels Estats Units molt important en la història de la música: New Orleans, Louisiana. Aquesta ciutat va ser fundada com a colònia francesa el 1718. El 1720 van arribar els primers esclaus africans a la ciutat, que anava creixent lentament amb immigrants francesos, alemanys, suïssos. Nova Orleans (New Orleans) va esdevenir un important port d’entrada per als esclaus africans que eren transportats a Amèrica del Nord.

L’esclavitud africana als Estats Units es considera que va començar el 1619, quan els primers esclaus africans van arribar a Jamestown, Virgínia. El tràfic d’esclaus va ser promogut per diverses potències colonials, incloent-hi els britànics, els espanyols i els portuguesos.

L’any 1763 Nova Orleans va passar a ser una colònia espanyola fins que el 1800 va tornar a ser francesa. Finalment, l’any 1803 la ciutat va ser adquirida pels Estats Units. A partir de llavors, va prosperar i créixer ràpidament amb molts més immigrants europeus, la majoria francesos, alemanys e irlandesos, gràcies a un nou vehicle que va revolucionar el transport de mercaderies: el vaixell de vapor, que podia viatjar contra el corrent del riu Mississipi.

Per què New Orleans és clau en la història de la música actual

El jazz i el blues són dos gèneres musicals que van néixer a finals del segle XIX als Estats Units, específicament a la comunitat afroamericana de Nova Orleans. Aquests gèneres es van desenvolupar a partir de la fusió de la música i cultura dels esclaus africans i els immigrants europeus que es van reunir allà. Aquesta barreja cultural es va donar principalment a causa de la història d’esclavitud de la regió. Els esclaus van trobar una forma d’expressió del seu dolor que va representar, alhora, el naixement d’una nova manera de fer música.

A mesura que el jazz i el blues es van expandir per tots els Estats Units, van prendre diferents formes. A partir del segle XX, el jazz i el blues van evolucionar i es van fusionar amb altres gèneres musicals, com el rock, el soul i el funk. Aquesta evolució va ser possible gràcies a la influència de músics innovadors que van experimentar amb nous sons i estils. Per exemple, el rock and roll va néixer de la fusió del blues amb elements de la música country i del rhythm-and-blues.

El hip-hop és un altre exemple de fusió de cultures. Aquest gènere va néixer a les darreres dècades del segle XX als barris pobres de Nova York. Es va desenvolupar a partir de la cultura afroamericana i caribenya, i es caracteritza per la seva forta èmfasi en les lletres rítmiques (conegudes com a “rap”) sobre una base instrumental amb marcat caràcter rítmic.

La música urbana actual és una fusió de tots aquests estils musicals. Incorpora elements del jazz, del blues, del rock, del hip-hop i de moltíssims altres gèneres per crear un so únic que reflecteix les diverses influències culturals de les comunitats urbanes.

Robert Johnson – Crossroads – Cross Road Blues w Lyrics

Big Joe Williams – Baby Please Don’t Go

“Baby, Please Don’t Go” és una cançó de blues popularitzada pel músic nord-americà “Big” Joe Williams. És una de les cançons més reconegudes en la història del blues nord-americà, i ha estat versionada per quantitat d’artistes i bandes.

John Lee Hooker And Van Morrison: “Baby Please Don’t Go” (1992)

Muddy Waters & The Rolling Stones – Baby Please Don’t Go (Live At Checkerboard Lounge)

John Lee Hooker, Eric Clapton and The Rolling Stones: “Boogie Chillen'” Live, 1989

John Lee Hooker Boogie Chillen original 1948 version

B.B. King – The Thrill Is Gone [Crossroads 2010]

B. B. King – The Thrill Is Gone (Live at Montreux 1993) | Stages

B.B. King és conegut com el “Rei del Blues” i és un dels músics més influents de la història del blues. La seva música incorpora elements del blues i del jazz, que són característics del rhythm-and-blues.

Muddy Waters – Mannish Boy (Live)

John Lee Hooker – Boom Boom (from “The Blues Brothers”)

Per escoltar més música:

Artistes de blues i hot-jazz són originaris de Nova Orleans:

Blues:

• Johnny Adams: Va ser un cantant de blues i soul conegut com “The Tan Canary” per la seva veu de tenor d’una octava i mitja.
• James Booker: Anomenat “el millor pianista de blues de Nova Orleans”.
• Snooks Eaglin: Va ser un cantant i guitarrista de blues de Nova Orleans.

Hot-Jazz:

• Louis Armstrong: És una de les majors llegendes del jazz, que va marcar un abans i un després en la improvisació i en el concepte del swing.
• Jelly Roll Morton: Va ser un pianista, director d’orquestra i compositor de jazz.
• Kid Ory: Va ser un trombonista, compositor i líder de banda de jazz.

Més exemples de cantants i cançons importants de blues i hot-jazz:

Blues:

• B.B. King: Conegut com el “Rei del Blues”, B.B. King és un dels músics més influents de la història del blues. Una de les seves cançons més conegudes és “The Thrill Is Gone”.
• Muddy Waters: Considerat el “Pare del Blues de Chicago”, Muddy Waters va ser una figura clau en la transició del blues del Delta al blues elèctric. Un dels seus temes més populars és “Hoochie Coochie Man”.
• John Lee Hooker: Va ser un influent cantant i guitarrista de blues. Una de les seves cançons més famoses és “Boogie Chillen”.
• Etta James: Coneguda per la seva veu potent i emotiva, Etta James és una de les grans dames del blues. La seva versió de “At Last” és una de les seves interpretacions més recordades.

Hot-Jazz:

• Louis Armstrong: És una de les majors llegendes del jazz, que va marcar un abans i un després en la improvisació i en el concepte del swing. “Hot fives and sevens” és un dels seus discos més emblemàtics, format per 4 cds que contenen 89 cançons. Una de les cançons que hauries d’escoltar és “Gut bucket blues”.
• Django Reinhardt: Va ser un dels primers grans solistes de jazz a la guitarra. Algunes de les seves cançons més conegudes són “Minor Swing”, “Djangology” i “Nuages”.

Per saber-ne més:

• Historia de la esclavitud en los Estados Unidos
• Nueva Orleans, la sensual reina del Mississippi
• Quehistoria – Breve historia de Nueva Orleans resumida
• Historia-National Geographic – El sur esclavista
• Wikipedia – Jamestown, Virginia

Estil barroc i rock progressiu?

L’estil barroc, en música clàssica, es caracteritza, entre altres coses, per:

• L’ús del contrapunt (la combinació de diverses línies melòdiques independents i relacionades entre si per l’harmonia).
• La polarització de la textura cap a les veus extremes (aguda i greu), amb el predomini de la veu superior i el baix continu, que consisteix en una línia de baix amb xifres que indiquen els acords que s’han de tocar per acompanyar-la.
• L’aparició de la tonalitat com a sistema organitzador de la música, basat en l’ús de modes major i menor i en la successió de tensions i resolucions harmòniques.
• La creació de noves formes musicals com la sonata, el concert, la suite i l’òpera, que combinen elements vocals i instrumentals, solistes i conjunts, i diferents tipus de moviments.
• La riquesa d’ornamentació, la tendència a les variacions i la importància de la improvisació, que permeten als intèrprets mostrar el seu virtuosisme i el seu gust personal.
• L’expressivitat i l’emotivitat com a objectius principals de la música, que busca reflectir els sentiments i les passions humanes, tant en la música religiosa com en la profana.

Hi ha diversos gèneres de música moderna que poden tenir alguna relació amb la música barroca, ja sigui per la seva estructura, el seu ritme, l’ús de la línia de baix, la seva ornamentació o l’ús d’instruments barrocs. Per exemple:

• El rock progressiu és un gènere de rock que es caracteritza per la seva complexitat i experimentació musical, incorporant elements de la música clàssica, el jazz i altres gèneres. Alguns grups de rock progressiu, com Yes, Genesis o King Crimson, han fet servir instruments típics de la música barroca, com el clavecí, l’òrgan (o el mellotrón!), i han creat peces amb formes similars a les de la música barroca, com suites, concertos o fugues.
• El reggae és un gènere musical originari de Jamaica que es basa en un ritme sincopat i repetitiu anomenat skank. El reggae té influències de la música africana, caribenya i americana. Alguns exemples de reggae són “Get Up Stand Up” de Bob Marley o “Legalize It” de Peter Tosh.
• El hip hop és un gènere musical que combina rap amb ritmes electrònics i mostres de diferents fonts sonores. El hip hop té les seves arrels en la cultura afroamericana dels Estats Units, però també ha incorporat elements de la música clàssica i barroca. Alguns artistes de hip hop, com Nas, Jay-Z o Kanye West, han fet servir mostres de peces barroques, com el “Canon en Re Major” de Pachelbel o el “Aleluya” del Messies de Händel, per crear cançons amb contrastos i textures interessants.

Yes – Cans and Brahms (2003 Remaster)

Gryphon – Opening Move (Red Queen To Gryphon Three)

Pachelbel’s Canon D Dur, Quintet and Rap

Estil clàssic i pop?

Les característiques més importants de l’estil clàssic són:

• La desaparició del baix continu i el seu reemplaçament per un acompanyament amb acords repetits o en arpegis, que donen més transparència i claredat a la textura musical.
• El ritme del acompanyament es torna més suau i natural que en el barroc, sense tantes síncopes ni contrastos. El ritme també es fa més regular i previsible, seguint un esquema de fortalesa i debilitat.
• La melodia principal es construeix gairebé sempre de forma simètrica, amb frases de quatre u vuit compassos, que es repeteixen o varien. La melodia també busca la bellesa i l’equilibri, sense tants ornaments ni salts.
• La harmonia es basa en el sistema tonal, que estableix una jerarquia entre els tons i els graus de l’escala. La harmonia també segueix unes normes de conducció de les veus i de resolució de les dissonàncies.
• La forma musical es perfecciona i s’estandarditza, creant models que es repeteixen amb petites variacions. Les formes més representatives de l’estil clàssic són la sonata, el concert i la simfonia, que consten de diversos moviments contrastats.
• L’expressivitat i l’emotivitat es manifesten de manera més subtil i moderada que en el barroc o el romanticisme. La música clàssica busca reflectir els ideals de la Il·lustració, com la raó, l’ordre i el gust.

hi ha alguns gèneres de música moderna que poden tenir alguna relació amb la música clàssica, ja sigui per la seva influència, la seva inspiració o la seva similitud. Per exemple:

• El pop és un gènere musical que es caracteritza per la seva senzillesa, la seva accessibilitat i el seu atractiu comercial. El pop té influències de diversos gèneres musicals, entre ells la música clàssica. Alguns artistes de pop, com Madonna, Lady Gaga o Adele, han fet servir elements de la música clàssica, com ara melodies, harmonies o instruments, per crear cançons amb un toc sofisticat i elegant. Alguns exemples de pop són “Material Girl” de Madonna, “Bad Romance” de Lady Gaga o “Rolling in the Deep” d’Adele.
• El jazz és un gènere musical que es basa en la improvisació, la creativitat i la interacció entre els músics. El jazz té influències de la música africana, americana i europea, entre elles la música clàssica. Alguns artistes de jazz, com Duke Ellington, Miles Davis o John Coltrane, han fet servir elements de la música clàssica, com ara formes, temes o contrapunts, per crear peces amb una gran riquesa i complexitat musical. Alguns exemples de jazz són “Take the A Train” de Duke Ellington, “Sketches of Spain” de Miles Davis o “Giant Steps” de John Coltrane.
• El metal és un gènere musical que es caracteritza per la seva intensitat, la seva agressivitat i el seu virtuosisme. El metal té influències de diversos gèneres musicals, entre ells la música clàssica. Alguns artistes de metal, com Iron Maiden, Metallica o Nightwish, han fet servir elements de la música clàssica, com ara orquestracions, corals o solos, per crear cançons amb un gran impacte i dramatisme. Alguns exemples de metal són “The Number of the Beast” d’Iron Maiden, “One” de Metallica o “Ghost Love Score” de Nightwish.

Estil romàntic i blues?

Les característiques més importants de l’estil romàntic, en música clàssica, són:

• La llibertat i la diversitat en l’ús dels recursos musicals, com el ritme, la melodia, l’harmonia, la forma, el timbre i la dinàmica. La música romàntica busca crear efectes expressius i contrastants, sense seguir unes normes estrictes.
• L’ampliació del rang tonal, que permet explorar noves tonalitats i modulacions, i crear tensions i resolucions més complexes. La música romàntica també fa servir acords més dissonants i cromatismes més freqüents.
• L’enriquiment de la textura musical, que pot ser des de molt simple a molt densa, segons el propòsit expressiu. La música romàntica també fa servir tècniques com el contrapunt imitatiu, el polifonisme o l’homofonia.
• El desenvolupament i la innovació de les formes musicals, que poden ser des de molt breus a molt extenses, segons el contingut temàtic. La música romàntica també crea noves formes musicals com el poema simfònic, el concert per a piano o el cicle de cançons.
• L’expansió i la transformació dels instruments musicals, que augmenten el seu registre, el seu volum i la seva varietat. La música romàntica també fa servir nous instruments com el pianoforte, el saxòfon o la tuba.
• L’expressivitat i l’emotivitat com a objectius principals de la música, que busca reflectir els sentiments i les passions dels seus creadors, tant en la música instrumental com en la vocal. La música romàntica també s’inspira en temes com la natura, l’amor, la mort, el sobrenatural o el nacionalisme.

Hi ha alguns gèneres de música moderna que poden tenir alguna relació amb la música romàntica, ja sigui per la seva expressivitat, la seva emotivitat o la seva diversitat. Per exemple:

• El blues és un gènere musical que té el seu origen en la música afroamericana dels Estats Units, especialment dels esclaus del sud. El blues es caracteritza per l’ús de l’escala pentatònica, els blue notes, el call and response i el ritme shuffle. El blues expressa els sentiments i les experiències dels seus intèrprets, sovint relacionats amb el dolor, la tristesa, l’amor o la protesta. Alguns artistes de blues, com Robert Johnson, B.B. King o Muddy Waters, han influenciat altres gèneres musicals com el rock, el jazz o el soul.
• El rock és un gènere musical que sorgeix a mitjans del segle XX com una evolució del blues, el country i el rhythm and blues. El rock es basa en l’ús de la guitarra elèctrica, el baix, la bateria i la veu, i té una gran varietat d’estils i subgèneres. El rock reflecteix les actituds i les idees dels seus creadors, sovint relacionats amb la rebel·lia, la llibertat, la innovació o la crítica social. Alguns artistes de rock, com Elvis Presley, The Beatles o Led Zeppelin, han marcat la història de la música i la cultura popular.

Per saber-ne més:

• REDDIT – Any baroque influenced progressive rock?