BLUES (Gènere musical)
VIQUIPÈDIA:
El blues és un gènere musical vocal i instrumental basat en la utilització d’unes determinades notes (notes blues), l’ús de les progressions d’acords del blues, i d’un patró repetitiu que sol seguir una estructura de dotze compassos. El terme anglès, que vol dir ‘blaus’, pren també la significació de ‘tristesa’.
Originari de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, es va desenvolupar amb els espirituals (spiritual song), les cançons de pregària (prayer song), cants de treball (work song), balades anglosaxones, i crits de camp (field holler). La utilització de les notes del blues i la importància dels patrons de pregunta i resposta, tant en la música com en les lletres, són indicatius de l’herència africana occidental d’aquest gènere. Un tret característic del blues és l’ús extensiu de les tècniques “expressives” de la guitarra (bend, vibrato, slide), que posteriorment influirien en els solos d’estils com el rock. El blues va influir en la música popular nord-americana i occidental en general, i arribà a formar part de gèneres musicals com el ragtime, el jazz, el bluegrass, el rhythm and blues, el rock and roll, el heavy metal, el hip-hop, la música country i les cançons pop.
the most common structure of blues lyrics today was established in the first few decades of the 20th century, known as the “AAB” pattern. This structure consists of a line sung over the first four bars, its repetition over the next four, and a longer concluding line over the last bars.[12] This pattern can be heard in some of the first published blues songs, such as “Dallas Blues” (1912) and “Saint Louis Blues” (1914). According to W.C. Handy, the “AAB” pattern was adopted to avoid the monotony of lines repeated three times.[13] The lyrics are often sung in a rhythmic talk style rather than a melody, resembling a form of talking blues.
El blues ha evolucionat, per una banda, a partir d’una música vocal sense acompanyament, interpretada pels treballadors negres pobres; per l’altra, amb una gran varietat de subgèneres i estils, amb varietats regionals al llarg de tot Estats Units i, posteriorment, d’Europa i Àfrica. Les estructures musicals i els estils que són considerats avui dia com a blues, així com en la música country moderna, van néixer en les mateixes regions del sud dels Estats Units durant el segle xix. Es poden trobar enregistraments de blues i de country que es remunten als anys vint, període en el qual la indústria discogràfica va crear categories de màrqueting anomenades «música racial» i «música hillbilly» per vendre cançons als negres i als blancs, respectivament.
Blues (music genre)
WIKIPEDIA:
Early traditional blues verses often consisted of a single line repeated four times. However, the most common structure of blues lyrics today was established in the first few decades of the 20th century, known as the “AAB” pattern. This structure consists of a line sung over the first four bars, its repetition over the next four, and a longer concluding line over the last bars.[12] This pattern can be heard in some of the first published blues songs, such as “Dallas Blues” (1912) and “Saint Louis Blues” (1914). According to W.C. Handy, the “AAB” pattern was adopted to avoid the monotony of lines repeated three times.[13] The lyrics are often sung in a rhythmic talk style rather than a melody, resembling a form of talking blues.
W. C. Handy. Autoproclamat “pare del blues”
Malgrat el que ell deia, no és el pare del blues, però sí va ser el primer en pasar al pentagrama els blues que escoltava. I va difondre l’estructura AAB típica del blues, en cançons com “Memphis Blues” o “St. Louis Blues”.
Mamie Smith, la primera cantant negra a ser gravada per una discogràfica (1920)
Blues rural i blues elèctric
Blues de Chicago (Big Bill Broonzy) i Blues de California (T-Bone Walker)
Blues de Memphis (B.B. King)
Robert Johnson, i la llegenda del diable
Ma Rainey (1886-1939). La mare del blues
Ma Rainey (nascuda Gertrude Pritgett 1886-1939, Geòrgia). Coneguda com “la mare del blues”, perquè va ser una de les primeres cantants de blues professionals afroamericanes i una de les primeres que van gravar, als 14 anys ja estava actuant en espectacles itinerants. Va adoptar el blues com a estil quan esdevingué cantant professional i l’introduí per tot el Sud i el Mig Oest en els seus populars espectacles. Ma Rainey explicava que el 1902, mentre actuava en un poble de Missouri, va sentir cantar a una noia del poble una estranya cançó sobre l’home que l’havia abandonada. Tant li va impressionar la cançó que la va incorporar al seu espectacle. Anys després la va definir simplement com a blues.
Posseïdora d’una veu crua i poderosa, entre els cantants masculins del blues rural i les més sofisticades i “urbanes” cantants clàssiques de blues, va destacar notòriament no sols per la seva música sinó també per la seva personalitat. Transmetia un àcid sentit de l’humor en els seus temes que parlaven de lesbianisme, prostitució, homosexualitat, violència, traïció i desamor. Desacatant els hipòcrites cànons socials de l’època, llançava a la cara del seu públic la veritat més dura i més crua, sense perdre el somriure, mentre cantava.
Fins a 1923 no va començar a gravar discos, a causa de les dificultats que les persones negres tenien per accedir als estudis de gravació i va acabar el 1928 amb un centenar de cançons del blues més clàssic i tradicional. “See See Rider,” “Bo-Weavil Blues,” “Ma Rainey’s Black Bottom” o “Prove It On Me Blues” són alguns dels temes més representatius de Ma Rainey.
Ma Rainey – See See Rider
Ma Rainey – Bo-Weavil Blues
Ma Rainey – Ma Rainey’s Black Bottom
Ma Rainey – Prove It On Me Blues
Big Bill Broonzy, blues de Chicago, anys 20
Muddy Waters (1915-1983)
VIQUIPÈDIA:
“McKinley MorganField (4 d’abril de 1915 – 30 d’abril de 1983), més conegut com a Muddy Waters, va ser un músic de blues estatunidenc generalment considerat el pare del blues de Chicago.
Els enregistraments de Waters de finals dels 1950 i principis dels 1960 són particularment bons. Moltes de les cançons que va tocar es van convertir en clàssics: “I’ve Got My Mojo Working”, “I’m your Hoochie Coochie Man”, “She’s Nineteen Years Old” i “Rolling and Tumbling” són tots grans clàssics, molt freqüentment objectes de versions per bandes de diferents gèneres.
La seva influència ha estat enorme en moltíssims gèneres musicals: blues, rythm & blues, rock, folk, jazz i country. Waters va ajudar a Chuck Berry a aconseguir el seu primer contracte d’enregistrament. Els Rolling Stones es van anomenar d’aquesta manera per la cançó de Waters de 1950: “Rollin´ Stone”, també coneguda com a “Catfish Blues”. El gran hit de Led Zeppelin “Whole Lotta Love” està basat en la cançó de Muddy Waters “You Need Love”, escrita per Willie Dixon.
Altres cançons característiques de Muddy Waters són “Long Distance Call,” “Mannish Boy,” i l’himne del rock/blues “I’ve Got My Mojo Working” (composta originàriament per Preston Foster)”.
Muddy Waters – I’m your Hoochie Coochie Man
Muddy Waters – She’s Nineteen Years Old
Muddy Waters – Rolling and Tumbling
Muddy Waters – Long Distance Call
Muddy Waters – Mannish Boy
I’ve Got My Mojo Working
Big Bill Broonzy
Compositor prolífic, va registrar més de 300 cançons
How Long Blues, Trouble in Mind, i Key to the Highway, del músic Big Bill Broonzy.
Per saber-ne més:
- Los40 – Breve radiografía del blues: origen, historia, características, tipos y cantantes famosos del género
- Bluesvibe – Una historia del blues