Hi ha cançons que no només sonen, sinó que ressonen en el cor de generacions senceres. Una d’aquestes és Dream On, el primer gran èxit de la banda nord-americana Aerosmith. Però el que potser no sabíeu és que aquesta cançó va començar com un somni literal… d’un adolescent de 17 anys.
Steven Tyler, el vocalista d’Aerosmith, va començar a compondre Dream On inspirat pel seu pare, que era pianista clàssic. De petit, Steven s’amagava sota el piano mentre el seu pare tocava peces de Chopin, Bach o Beethoven. Aquelles notes van sembrar en ell una passió musical que, anys més tard, es convertiria en una melodia que ha superat els 1000 milions de reproduccions.
La cançó va veure la llum el 1973, com a part del primer àlbum de la banda. Tot i que inicialment no va ser un èxit rotund, amb el temps va guanyar força i es va convertir en una de les peces més emblemàtiques del rock. La seva lletra parla de seguir somiant, de no rendir-se mai, i això la fa especialment poderosa per a joves que comencen a descobrir el món i les seves possibilitats.
El procés creatiu d’una cançó
A continuació podeu escoltar una versió amb piano, que captura l’essència original de la composició.
Aerosmith – Dream On | Piano Cover + Sheet Music (#Montechait)
How to Play Dream On (Aerosmith) at the Piano?Accompaniment Version (#Online Rock Piano Lessons)
Al minut 21:15 podem escoltar al piano amb un altre so, i acompanyat d’una mica de guitarra, la veu… de manera que podem veure com va agafant forma i ens la podem imaginar dalt d’un escenari amb més músics. És la versió d’estudi de la cançó.
Aerosmith – Dream On (Audio) (#Aerosmith)
Una idea íntima pot convertir-se en una producció poderosa. Aquí tens algunes versions que poden ajudar a explicar aquest viatge:
Aerosmith – Dream On (Live At Capitol Center, Largo, MD / November 9, 1978) (#Aerosmith)
Steven Tyler va començar amb una idea petita, una emoció expressada amb un piano. Amb constància, creativitat i passió, aquell somni es va convertir en una cançó que ha inspirat milions de persones. Dream On ens recorda que cada somni, per petit que sigui, pot arribar molt lluny si el cuidem i hi creiem.
Aquesta setmana hem començat a practicar aquesta coreografia per a la cançó “APT” de Rose & Bruno Mars.
El ball ens fa sentir bé. Diuen que no és possible ballar i estar enfadat, què opineu?
Ens fixem en els moviments i intentem imitar el que fan al vídeo, amb efecte mirall. Si hi ha moviments que se’ns fan complicats, podem fixar-nos només en el moviment de peus o només de mans i progressivament anar sumant-los.
A ballar!
APT by Rose, Bruno Mars | Zumba | TML Crew Charly Esquejo
“Baby, Please Don’t Go” és una cançó clàssica del blues. Va ser escrita per Big Joe Williams, un dels grans noms del blues dels anys 30 i 40. Williams va néixer el 1903 a Mississipi i va ser conegut per la seva veu poderosa i el seu estil de guitarra slide distintiu.
El blues és un gènere musical que va sorgir a finals del segle XIX als Estats Units, a la regió del Delta del Mississipi, una zona marcada per la pobresa, la segregació racial i les dures condicions de vida. Els primers cantants de blues es guanyaven la vida treballant en plantacions de cotó o en la construcció i manteniment de les vies del tren. A més, molts d’ells també tocaven música en juke joints (bars rurals) i esdeveniments comunitaris per aconseguir uns ingressos addicionals.
El blues va néixer com una forma d’expressió per a les persones que vivien en condicions difícils, i per això l’ús de la veu i el que explica la lletra en el blues és molt expressiva. Aquest gènere sovint aborda temes de tristesa, desamor i dificultats personals. Les característiques del blues inclouen aquesta part vocal molt expressiva, l’ús de l’escala pentatònica i una estructura de 12 compassos.
“Baby, Please Don’t Go” és una cançó que parla de la desesperació d’un home que implora a la seva dona que no se’n vagi. La lletra expressa sentiments profunds de tristesa i desesperació, amb un to emocional que és típic del blues. La cançó ha estat interpretada per molts artistes al llarg dels anys, cadascun aportant el seu propi estil:
Big Joe Williams (1935)
La versió original de Williams és una interpretació de blues clàssic amb una veu greu i una guitarra slide distintiva. La lletra expressa una desesperació autèntica i emocional, característica del blues tradicional.
Muddy Waters (1941)
Muddy Waters va donar a la cançó un so més modernitzat per a l’època, utilitzant una guitarra elèctrica i un estil de frasejament vocal que va influenciar molt el blues i el rock. La seva interpretació és més enèrgica i dinàmica.
Van Morrison (1972)
Van Morrison va incorporar elements de folk i rock a la seva versió, aportant una nova dimensió a la cançó. La seva interpretació és més melòdica i inclou una instrumentació més ampliada.
Aerosmith (1975)
Aerosmith va donar a la cançó un toc de hard rock, amb una interpretació enèrgica i una producció més polida. La seva versió és més agressiva i inclou elements de rock clàssic.
Hem escoltat a Chuck Berry, considerat per molts com el pare del rock&roll, amb la cançó “Johnny B. Goode”, una de les millors cançons de Rock&Roll de tots els temps:
Artista: Chuck Berry
Títol cançó: Johnny B. Goode
Any de publicació: 1958
Gènere: Música urbana
Estil: Rock&Roll
Johnny B. Goode – Chuck Berry amb Bruce Springsteen (1995)
Els anys 1950 van representar una revolució musical i cultural. És la dècada en que va néixer el rock’n’roll als Estats Units, canviant el panorama musical que fins aleshores estava dominat pel jazz, el blues i el country.
Els cantants melòdics que s’escoltaven a la ràdio i a la TV dels anys 40 i 50, com Frank Sinatra i Nat King Cole, es caracteritzaven per una imatge elegant (sovint vestits amb americana i corbata), i una presència escènica tranquil·la, centrada en la interpretació vocal i l’expressió emocional.
Les seves actuacions es basaven en arranjaments orquestrals sofisticats, amb instruments com el piano, les cordes i els vents. En contrast, els cantants de rock’n’roll (com Elvis Presley i Chuck Berry) van introduir una instrumentació més simple però potent, basada en la guitarra elèctrica, el baix (contrabaix o baix elèctric) i la bateria.
Havia nascut la banda de rock. El seu estil es va caracteritzar per ritmes enèrgics i lletres més atrevides, reflectint els sentiments de rebel·lió i anhel de llibertat dels joves de l’època.
La imatge d’aquest músics era més desenfadada i juvenil, amb roba més informal i moviments escènics dinàmics i provocadors, que incloïen passos de ball i gestos expressius, revolucionant així la manera com es presentava la música en directe.
A més de transformar la música, el rock’n’roll va tenir un gran impacte cultural, unint joves de diferents orígens en un moviment comú i trencant barreres racials. Figures icòniques com Elvis Presley, Chuck Berry i Little Richard van esdevenir símbols culturals tant per la seva música com per les seves actituds desafiants, marcant l’inici de l’era de les estrelles del rock i deixant una influència duradora en la història de la música.
A continuació, un vídeo on podem veure i escoltar l’evolució de la música popular al llarg dels anys 50 (i com va evolucionar durant els anys 60). A més podeu seguir escoltant l’evolució de la música al llarg de les següents dècades.
Most recognizable song of each year (1950-2022) (#boogiehead)
Als anteriors articles sobre rap i cultura hip-hop explicàvem com l’any 1979 es donava a conèixer el rap a tots els Estats Units, gràcies a l’èxit de la presentació del disc Rapper’s Delight.
A Espanya, però, es dona a conèixer una mica més tard. L’any 1984 és clau, perquè el programa “Un, dos, tres!” de TVE, presenta el grup Break Machine i el seu èxit internacional “Street Dance”. D’aquest mateix any és la pel·lícula Beat Street. El rap i el break dance entren a totes les llars espanyoles, i la cultura hip-hop inspirarà a molts artistes.
El rap en català trigarà una mica més a consolidar-se. L’any 1999 és clau, quan el programa Sputnik de TV3 presenta “Jo no soc polac, soc català”, amb el raper Dísop. A la dècada dels 2000, pocs grups feien rap en català. Un referent important va ser el grup At Versaris. No es tractava de fer una reivindicació de la llengua, sinó de poder utilitzar la llengua en què es parlava per fer rap, i fer-ho amb qualitat. A partir dels pioners en català, van seguir molts altres, com Homes Llúdriga, Lil Dami, Valtònyc, JazzWoman, La Clika Pika, Xavier Mata, Pawn Gang, Poor Tràmit, Senyor Oca, Lil Russia, Nu Drama, Pinan… De molts d’aquests artistes podem escoltar rap de qualitat, en català i en castellà.
EL DISOP “Jo no sóc Polac”
LilRussia – Hogueras
Gata Cattana – Lisístrata
Lildami, Xavibo, Sr. Chen – Mediterrani
Aspencat – Quan Caminàvem
TESA – El amor no duele feat La Prima
At versaris La il·lusio és el finikitu de les ganes feat Miki
Parlar de rap és parlar de música i cultura hip-hop.
La concepció clàssica del hip-hop se centra en l’existència de quatre aspectes o “pilars” de la cultura:
El Disc Jockey (DJ Dijei – Punxadiscos PD)
El Master of Cerimonies (MC – Mestre de Cerimònies) i el rap (rapping)
El Breakdance
El Graffiti.
Hi ha qui dona la mateixa importància a altres pilars com el beatboxing, l’activisme polític, el disseny de roba o el de complements (*1).
El hip-hop és un moviment artístic que va néixer a principis de la dècada del 1970 entre les comunitats afroamericanes i hispanoparlants del barri sud del Bronx, al districte del Bronx de Nova York. La unió de dos dels elements, el MC (Master of Ceremonies or Microphone Controller) i el DJ (discjòquei), conformen l’estil musical del hip-hop (*1).
El Disc Jockey (DJ): loops i l’scratch
DJ Kool Herc i els loops
Molts coincideixen que la música hip-hop va començar amb DJ Kool Herc. Era un adolescent que havia arribat de Jamaica, i trobava a faltar les festes amb música al carrer anomenades “Sound System“. A Jamaica la gent humil tenia pocs diners, i un únic equip de so permetia que molta gent es reunís per escoltar i ballar la música de moda que un o més discjòqueis punxaven amb un giradiscs (turntable) i feien sonar amb un potent equip de so. En Kool va comprar-se un giradiscs i també punxava música al carrer. Fins que els seus pares van decidir traslladar-se a Nova York, a un barri molt humil anomenat “Bronx“. Era l’any 1970.
Al Bronx va organitzar les seves pròpies “Sound System” i altres de seguida s’hi van afegir. Van passar uns anys, i en Kool s’adonava que la gent ballava sobretot algunes parts concretes de les cançons, però que eren molt breus. I va tenir una gran idea: utilitzar dos plats giradiscs amb la mateixa cançó per poder repetir el fragment que més agradava tantes vegades com volgués, i canviar de plat sense aturar mai la música. Era l’any 1973 i havien nascut els loops, que canviarien per sempre la història de la música!
Viva freestyle Kool DJ Herc live
Mentre sona un dels discs, fa que no soni l’altre per poder fer-lo retrocedir i preparar-lo abans de tornar a fer-lo sonar. Llavors, fa que no soni el primer, per poder fer-lo retrocedir… i així, tantes vegades com vulgui.
Samples (mostres) i loops (bucles)
D’una cançó es pot escollir una part (una mostra o sample) sobre la que t’interessa rapejar i fer-ne un loop (un bucle, que es repeteixi tantes vegades com vulguis). Aquí teniu exemples de cada any, des dels anys 70 fins a l’actualitat.
Sample Breakdown: The Most Iconic Hip-Hop Sample of Every Year (1973-2023)
Grand Wizard Theodore i l’scratch
Pocs anys més tard s’afegiria una nova tècnica: l’scratch. Es considera a Grand Wizard Theodore com el seu inventor, tot i que Grandmaster Flash també havia reclamat el reconeixement.
L’scratch consisteix a deixar sonar el disc mentre se’l fa moure amb la mà. L’efecte resultant va tenir molt èxit i aviat tots els DJ l’utilitzarien.
Escolteu en aquest vídeo la tècnica scratch amb Grand Wizard Theodore,
El Mestre de Cerimònies (MC): dominant la paraula
A més del DJ, una altra figura important acompanyava les festes, era l’anomenat Mestre de Cerimònies (MC), que presentava al DJ i animava al públic. Amb el temps, alguns MC es van fer molt populars per les seves improvisacions parlades. A partir d’aquestes primeres improvisacions sobre fragments llargs de bases sobretot rítmiques que punxava el DJ, va néixer el rap.
Es considera que el rap tal com el coneixem el va crear Anthony DJ Hollywood Holloway de Harlem (Nova York). És el que s’anomena hip hop old school. Té poques gravacions perquè creava el seu material en directe, i és considerat per molts el primer raper dins del hip-hop. A continuació teniu una gravació feta anys després per recordar les seves intervencions en directe.
Escolteu una de les poques gravacions de DJ Hollywood
Molts consideren que el primer MC (Master of Ceremonies) va ser Coke La Rock (nascut al Bronx), acompanyant a DJ Kool Herc. Però ell no escrivia els seus propis versos de manera que, tot i ser un referent del hip-hop, no es pot considerar el primer raper.
Molts altres consideren a Melle Mel (Melvin Grover), també del Bronx, com el primer raper de la història. Escrivia les cançons del grup Grandmaster Flash and the Furious Five. També n’hi ha molts que consideren com a primers rapers a DJ Hollywood, a Kurts Blow o a Grandmaster Caz.
En qualsevol cas, tots aquests artistes són referents dels inicis del hip-hop i del rap.
“Coke La Rock, Triple Ace and Dj Ice” Bronx Legends Tour 2012
Coke La Rock & Melle Mel – Hello, Merry Christmas Baby (produced by Easy Mo Bee)
És molta la música que existeix al món, i s’agrupa per estils i gèneres musicals. Els principals supergèneres són:
– Música tradicional (o folklòrica o del món)
– Música clàssica (o culta)
– Música urbana (o moderna o popular)
Us deixem avui una activitat per veure si recordeu les característiques de cada gènere musical.
(Cliqueu a les dues fletxes [cantonada inferior-esquerra de l’activitat] per ampliar i començar)
