Alexander, d’Oliver Stone

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Alexander

Director: Oliver Stone

Guionistes: Oliver Stone, Christopher Kyle, Laeta Kalogridis

Música: Vangelis

Any d’estrena: 2004

Durada: 175 min.

Repartiment: Colin Farrell, Angelina Jolie, Anthony Hopkins, Val Kilmer, Jared Leto, Rosario Dawson, Jonathan Rhys-Meyers, Brian Blessed, Ian Beattie, Rory McCann, Elliot Cowan, Connor Paolo, Joseph Morgan, Gary Stretch, John Kavanagh, Raz Degan, Annelise Hesme, Nick Dunning, Toby Kebbell, Neil Jackson, Denis Conway, Féodor Atkine, Tim Pigott-Smith, Bin Bunluerit i Francisco Bosch

País d’origen: Estats Units amb la col·laboració dels Països Baixos, Alemània i França

Idioma original: Anglès

Gènere: Aventura, Històric, Acció, Biogràfic, Drama Històric, Romàntic i Bèl·lic

ARGUMENT:

La pel·lícula comença amb la mort del protagonista, en el 323 a.C., quaranta anys més tard, el seu amic i general Ptolomeu va relatant la seva vida. La història se situa a l’antiguitat, a l’època on Alexandre era rei de Macedònia. Va començar a regnar als vint anys. Es va apoderar primer de Grècia i, després de conquerir l’immens Imperi Persa, va seguir avançant cap a l’Índia. Va ser un gran estrateg que mai no va perdre una batalla, un home que va deixar empremta a la història de la humanitat gràcies als seus somnis i gestes al camp de batalla. Quan va morir, als 33 anys, havia forjat un imperi sense precedents en la història. Els personatges més influents de la seva vida van ser: Filippo, el seu pare; Olímpia, la seva mare; Hefestió, el seu gran amic; Roxana, la seva ambiciosa dona, i el general Ptolemeu, confident i lleial company d’armes.

TRÀILER:

CRÍTICA:

A banda dels premis que va rebre, la pel·lícula dirigida pel director Oliver Stone va tenir 3 versions. Una primera, que era el muntatge original, d’uns 175 minuts de durada. En la primera, el muntatge del director va sortir el 2005, quasi un any després que la primera versió s’estrenés en el cinema. La segona versió va ser realitzada pel mateix director de la pel·lícula i aquesta tenia una durada d’uns 167 minuts, és a dir, va fer una retallada a l’original. La tercera i última versió es tracta de la més extensa, gràcies als 214 minuts de durada que té, i va ser la versió “final”.

Parlant del tema econòmic de la pel·lícula, veiem que amb un pressupost de 155.000.000 de dòlars no va aconseguir triomfar a la taquilla americana, la més potent del món, on tan sols va aconseguir recaptar 34.000.000 de dòlars. La recaptació a la resta del món va fer de balança, ja que va guanyar uns 167.300.000 dòlars americans.

A grans trets, la pel·lícula intenta “explicar” la vida d’Alexandre, les relacions amb les persones més pròximes a ell, el seu caràcter, les batalles èpiques que va viure…La pel·lícula se centra massa a explicar el comportament d’Alexandre amb la seva família i els seus companys, deixant una mica d’una banda la part més d’acció que solen tenir aquestes pel·lícules. Per tant, podem dir que s’allunya dels trets característics del cinema de Hollywood, ja que poden fer una pel·lícula amb moltíssimes escenes de lluites, guerres… prefereixen centrar-se en el tema de relacions personals.

La pel·lícula intenta centrar-se en els seus aspectes més humans, en especular sobre els seus comportaments i sobre la influència que poguessin haver tingut en les seves decisions tots aquells que el van envoltar durant la seva existència.

A la pel·lícula, es fa entendre de moltes maneres que Alexandre té tendències homosexuals, és a dir, li agraden els homes. Aquest fet està basat en les creences que es tenen en relació al gènere sexual pel qual Alexandre se sentia atret. Tant a la pel·lícula com a la vida real es diu d’una manera relativament explícita que Alexandre se sent atret per Hefestió. A causa d’aquesta escena, un grup d’advocats grecs va amenaçar amb posar una demanda a la productora Warner Bros i el director Oliver Stone per insinuar la bisexualitat d’Alexandre el Gran, tot i que va renunciar a fer-ho després d’assistir a una visualització privada de la pel·lícula, com un pas exclusiu.

Fascinat per Alexandre des de la infància, Stone somiava realitzar la seva història des de fa molts anys. Aquesta realització la va aconseguir en part gràcies a Robin Lane Fox que va exercir com a assessor històric. Autor del reeixit Alexander the Great, i professor d’història clàssica al New College (Oxford), des de 2002 va treballar estretament amb el director Oliver Stone tant en el guió com en la producció en general de la pel·lícula, assessorant als diferents caps de departament sobre una àmplia gamma de detalls històrics i arqueològics, des de vestuari fins a armes.

Com a curiositat, dotze cavalls de pura de raça espanyola i quatre frisons negres holandesos, propietat de Ricardo Cruz, van ser protagonistes de la pel·lícula. El protagonista Colin Farrell va passar una llarga temporada abans del rodatge en una finca de Madrid per aprendre a muntar a cavall de la mà de Ricardo Cruz, un dels millors domadors i especialistes de cavalls del món.

En conclusió, crec que el director fa un intent d’allunyar-se del que és típic a l’època, adaptar un mite clàssic per fer-ho més comercial, amb molta sang, guerres, batalles… i crec que ho aconsegueix, però a la pel·lícula li fa falta una bona retallada en relació a la duració, ja que bona part de la pel·lícula se la passen expliquen coses sense rellevància per l’acció de la pel·lícula. Finalment, opino que el personatge d’Olímpia, la mare d’Alexandre té un protagonisme massa gran a la pel·lícula, arribant al punt de fer-se molt monòtona la seva aparició.

Si em diguessin de puntuar la pel·lícula, li donaria un 6 raspat, i només per les escenes bèl·liques, que són les que més m’agraden amb diferència i la classe d’Aristòtil.

Quin vers del poeta romà Virgili apareix com a lema en aquesta pel·lícula (part inferior del títol)? Busqueu-lo en llatí.

Víctor Huete

Batxillerat Humanístic

Peabody i Sherman a la Guerra de Troia

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: “Mr. Peabody and Sherman”
  • Director i guionistes: Rob Minkoff
  • Any d’estrena: 2014
  • Durada:93 minuts
  • Repartiment: Max Charles, Ty Burrell, Ariel Winter, Stephen Tobolowsky
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Comèdia d’aventures

ARGUMENT

 El gos més conegut del món, un tità dels negocis, inventor, premi nobel, medallista olímpic, un geni…, el Sr. Peabody, i el seu fill trapella Sherman amb la seva màquina del temps -el Vueltatrás en castellà- s’embarquen en l’aventura més estrambòtica mai vista i coneixen, entre d’altres, Maria Antonieta durant la revolució francesa.

 Tanmateix, Sherman vol impressionar la seva amiga Penny i li mostra la màquina. Sense voler acaben creant un forat a l’univers, tot provocant el caos en els esdeveniments cabdals de la història entre els quals hi ha l’antic Egipte, la guerra de Troia i el cavall de fusta… Coneixen personatges famosos com Van Gogh, Einstein, Lincoln i Shakespeare. Abans que passat, present i futur quedin tocats, el Sr. Peabody hi ha de posar solució i ha d’asumir un gran repte: el de ser pare. Acabaran deixant junts petjada en la història.

TRÀILER

CRÍTICA

Les aventures de Peabody i Sherman és una comèdia d’aventures que combina ciència ficció, viatge en el temps, personatges excèntrics, referents mitològics de la guerra de Troia i un diàleg intel·ligent, enllaçats amb la relació estranya d’un gos i el seu fill, un nen.

Si l’aneu a veure, ja ens explicareu què us ha semblat i quins personatges i esdeveniments de la història de l’antiguitat clàssica hi surten. Com? Per què?

Creieu que els infants poden, a més de passar-s’ho d’allò més bé, aprendre història i mitologia amb Les aventures de Peabody i Sherman?…

Dins del cavall de fusta, coneixen Agamèmnon, Menelau, Ulisses i els guerrers grecs!

Per cert qui creieu qui són? Fàcil!

Èria
2n ESO

Titanic, de James Cameron

FITXA TÈCNICA

  • Nom originalTitanic
  • Director i guionistes: James Cameron
  • Any d’estrena:1997
  • Durada:195 minuts
  • Repartiment: Leonardo DiCaprio, Kate Winslet, Billy Zane, Kathy Bates, Frances Fisher, Gloria Stuart, Bill Paxton, Bernard Hill, David Warner, Victor Garber, Jonathan Hyde, Suzy Amis, Danny Nucci, Jason Barry, Ewan Stewart, Ioan Gruffudd
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama romàntic i aventura

ARGUMENT

Jack (DiCaprio) és un jove artista i guanya en una partida de cartes un passatge per viatjar a Amèrica en el Titanic, el transatlàntic més gran i segur mai construït. A bord coneix a Rose (Kate Winslet), una jove d’una bona família vinguda a menys que va a contreure un matrimoni de conveniència amb Cal (Billy Zane), un milionari cregut a qui només interessa el prestigiós cognom de la seva promesa. Jack i Rose s’enamoren, però el promès i la mare d’ella posen tot tipus de traves a la seva relació. Mentrestant, el gegantí i luxós transatlàntic s’aproxima cap a un immens iceberg que desembocarà en un final tràgic.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=zCy5WQ9S4c0[/youtube]

CRÍTICA

Després de veure aquesta pel·lícula, que he de confessar que no havia vist, puc dir que m’ha agradat, el fet de barrejar allò conegut com és la tragèdia amb una història d’amor que ens permet estar en aquell tràgic escenari des del principi de la pel·lícula fins al últim minut, és sorprenent, Un equilibri perfecte entre amor i tragèdia que la fa especial, única, i per això és tan famosa. Aquesta famosa història d’un amor gairebé adolescent on tot té cabuda: els somnis, l’idealisme, la utopia, però que a part de somniar, haurà d’enfrontar-se no només a la catàstrofe de l’iceberg sinó a la societat avariciosa desitjosa de poder que representen els dolents, com per exemple, Cal.

James Cameron aconsegueix explicar-nos i fer-nos vibrar amb mil i una històries que ens commouen i ens porten cap a l’inamovible final. El triomf d’aquesta pel·lícula és degut a la força i al sentiment amb què està narrada. Una mostra d’això és veure el món tal com el mostren en la pel·lícula, dividit en classes. En aquest sentit, Cameron aconsegueix fer de l’accident una situació simbòlica. Un altre element a destacar és la reconstrucció fidedigna del que va passar realment. Magníficament narrada i plena de sentiments.

Aquesta pel·lícula té diverses referències amb el món clàssic, com per exemple,  el RMS Titanic pertanyia al trio de Transatlantics Olympic. i tant ‘Titanic’ com ‘Olympic’ fan referència a criatures mitològiques, per què creieu que és això? També trobem un paral·lelisme entre el final del RMS Titanic i  el dels Titans, per què? A què creieu que és degut això? D’on prové el nom de Titanic i per què? Podríem dir que el seu enfonsament fou una nèmesi divina, provocada per la hybris dels seus constructors? Una altra referència al món clàssic és la imatge de Leonardo Dicaprio i Kate Winslet en la proa del vaixell, a quina escultura grega us recorda això? I per últim, amb quina oda horaciana relacionem aquesta pel·lícula? Per què?

Elisa Moya

2n. Batxillerat C Llatí i Grec

Atila l’Hun de Dick Lowry

FITXA TÈCNICA

  • Nom originalAttila the Hun
  • Director i guionistes: Dick Lowry i Robert Cochran
  • Any d’estrena: 2001
  • Durada: 177 min.
  • Repartiment
  • País d’origen: USA
  • Idioma original:Anglès
  • Gènere: Acció, Aventura, Biografia

SIPNOSI:

Durant els últims dies de l’Imperi Romà, els bàrbars huns estan fent el seu camí cap a Europa. Un guerrer, anomenat Atila, assumeix el lideratge dels huns i uneix els clans bel·ligerants sota la seva bandera. Però això no és suficient per a ell, Atila pretén formar un imperi, i ell veu Roma, estarrufat sota el lideratge de  l’incompetent Valentinià Caesar, al seu abast. En un intent de sufocar una invasió dels huns, l’ambiciós general romà Flavi Aeci intenta formar una aliança amb Atila contra el seu enemic comú, Teodoric, el rei visigot. Però aquest pla fracassa, i aviat arriba a estar clar que és inevitable un enfrontament violent entre els tres exèrcits.

 TRÀILER:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=IUT10dZY5OI[/youtube]

 

CRÍTICA:

Aquesta mini sèrie està bé si es vol passar una bona estona, però si un vol saber sobre el veritable Atila, rei dels huns (406-453) seria millor buscar un llibre d’història o una enciclopèdia. Entenc que s’hagin pres llibertats, tant per qüestions de temps com pel fet que desconeguem molt sobre Atila i dels huns, però hi ha altres que fan que es perdi credibilitat.

1- L’home de confiança del rei hun es diu Orestes (un nom grec) .

2- Encara que els romans s’havien cristianitzat feia un temps (es fa esment d’això), encara veiem escenes d’orgies i hi ha estàtues de déus pagans. No apareix el papa sant Lleó en cap moment . A més la capital de l’Imperi d’Occident estava a Ravenna en aquesta època.

3- Aparentment la manera de vestir és anacrònica, especialment la dels soldats.

4- Les atrocitats hunes van ser molt més grans. Crec que van voler rentar la imatge a Atila.

5- El regnat d’Atila va ser més gran i tenia més de 40 anys en morir.

6- Hi ha un gran canvi en els últims anys d’Atila, que pot causar confusió.

Tot i això, el telefilm rescata fets o personatges que probablement la majoria de l’audiència no conegués abans, com el conflicte entre Àtila i el seu germà Bleda, la seva aliança inicial amb Roma, les seves campanyes inicials contra l’Imperi d’Orient i la figura de Flavi Aeci. Les actuacions, l’escenografia i la fotografia són bones. Les “coreografies” de les escenes de combats (encara que els exèrcits huns eren molt més grans) també estan ben fetes i emocionen (no sé si s’ajusta a com van ser les veritables batalles).

Pel·lícula del Youtube

[youtube]http://youtu.be/CCrbxHA2Qjw[/youtube]

Espero que us hagi agradat i que sentiu la necessitat de buscar més informació sobre aquest període de la història i sobre la relació dels romans amb els huns.
Sergio Fernández i Dani Jarque

 

Hércules encadenado, de Pietro Francisci

FITXA TÈCNICA:
Nom original: Ercole e la regina di Lidia
Director i guionistes: Pietro Francisci i Ennio De Concini
Any d’estrena: 1959
Durada: 105 min.
Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Sylvia Lopez
País d’origen: Itàlia, Espanya i França
Idioma original: Italià i Francès
Gènere: Pèplum
ARGUMENT:
La base de la trama és una espècie de barreja entre diferents llegendes i obres de teatre gregues: en particular, de les tragèdies Els set contra Tebes, d’Èsquil i Èdip a Colonos, de Sòfocles. La història d’Hèrcules i la reina Omfàlia està agafada directament de la mitologia grega, si bé es suprimeix tota referència al travestisme, a l’intercanvi de rols sexuals entre Hèrcules i Omfàlia i l’ambigüitat de l’heroi en aquest terreny. L’única referència a les tasques de filament i costura a les que es dedicava Hèrcules amb les assistents d’Omfàlia en la tradició clàssica es limita a aquesta frase: “Tejí los hilos (de mi memoria) juntos”. El film s’allunya molt de la tradició, barrejant tots els esdeveniments a l’atzar i presenta un conjunt de personatges diferent de les fonts clàssiques.
De camí a Tebes, Hèrcules, Íole i Ulisses arriben a Colonos. L’heroi ha d’impedir una disputa entre els germans Etèocles i Polinices pel dret d’ocupar el tron de Tebes. Abans de completar aquesta tasca, l’heroi beu del que seria la Font de l’Oblit i perd la memòria. És hipnotitzat per una dona que representa la dansa de Shiva i queda captiu d’Omfàlia, reina de Lídia. La reina acostuma a mantenir els homes fins que es cansa d’ells i els converteix en estàtues. El jove Ulisses tractarà que Hèrcules recobri la memòria. Etèocles pretén fer de Íole víctima de les feres en l’amfiteatre. Hèrcules mata tres d’ells, rescata la seva esposa i ajuda l’exèrcit tebà a lluitar contra uns assaltants enviats per Polinices. Els dos germans, en última instància, lluiten l’un amb l’altre per quedar-se amb el tron i acaben matant-se. Més tard, és escollit per aclamació el sacerdot Creont. Omfàlia, en veure perdut l’amor d’Hèrcules, es treu la vida.
TRÀILER:
[youtube]http://youtu.be/KUmTP4GtJvk[/youtube]

CRÍTICA: Ja en el moment de l’estrena, la crítica de l’època entenia i interpretava correctament la pel·lícula (i el pèplum, en general ). El desembre de 1960, l’Heraldo del cinema deia d’ella: Tiene las mismas características que Hércules, aunque tal vez la supera en puerilidad y en motivos para que el público se ría, a veces porque está hecha un poco en broma, y a veces porque las exageraciones son divertidas. La distribució internacional va dotar a la pel·lícula amb diferents noms, contradictoris entre sí de vegades. A Argentina fou titulada Hércules sin cadenas i que, fins i tot, es va convertir a Omfàlia en reina de Saba i de les amàzones. En l’especial sobre el pèplum en la revista Fotogramas ( número 1.849 ), es deia que Sylvia López, intèrpret en el personatge d’Onmàlia, donava vida a “la más excitante mantis religiosa del género, a medio camino entre Ayesha de Rider Haggard y la Antinea de Pierre Benoît, y encarnada con equilibrio entre la grosería y la prestancia”.
Poc va poder gaudir de la popularitat de la pel·lícula Sylvia López, ja que morí a causa d’una leucèmia pocs mesos després de l’estrena. En definitiva, Hércules encadenado o també ben dit Hércules y la reina de Lidia, és un film que pertany al subgènere del Pèplum, dirigit per Pietro Francisci. Podem dir que es tracta d’una seqüela  continuació de la pel·lícula Hércules ( Le fatiche di Ercole, 1958 ) i també està lliurament  basada en diverses obres clàssiques.
[youtube]http://youtu.be/Z0fWTwhz3cU[/youtube]
Sara Bernad
2n de Batxillerat de Grec i Llatí

Preestrena d’Hèrcules, l’origen de la llegenda de Renny Arlin

Divendres 17 de gener vaig assistir al passi de premsa que la distribuidora DeAplaneta va fer a Madrid de la pel·lícula “Hércules: El origen de la Leyenda (The legend of Hercules), producció nordamericana dirigida per Renny Arlin (La jungla 2, Máximo riesgo) i encapçalada en el repartiment per actors habituals d’algunes de les últimes produccions d’acció: Kellan Lutz, Scott Adkins , Liam McIntyre i Liam Garrigan.

Cartel pel·lícula

FITXA TÈCNICA:

  • Nom original:

The legend of Hercules

  • Director i guionistes:

Renny Arlin, Daniel Giat, Giulio Steve, Renny Harlin i Sean Hood

  • Any d’estrena:

2014

  • Durada:

99 minuts

  • Repartiment:

Kellan Lutz, Gaia Weiss, Scott Adkins, Roxanne McKee, Liam Garrigan, Liam McIntyre, Johnathon Schaech, Rade Šerbedžija

  • País d’origen:

USA

  • Idioma original:

Anglès

  • Gènere:

Pèplum, acció

ARGUMENT:

Tal com ja ens deixa entreveure el títol d’aquesta pel·lícula, la nova posada en escena d’Hèrcules pretén recrear en l’espectador la maduració i transformació de l’heroi grec, des que un jove, intrèpid i enamorat Hèrcules (Kellan Lutz), absolutament desconeixedor del seu origen diví, pren finalment consciència de la seva excepcional naturalesa i del rol que li pertocarà jugar entre els homes com a fill de Zeus. Una assumpció que, a Hèrcules, li serà un camí molt cruent i sacrificat, atès que el seu padrastre, el rei Amfitrió (Scott Adkins), el discrimina en favor del seu germà Íficles, conscient des d’un primer moment que no es tracta d’un fill natural. Pel mateix motiu, Amfitrió també destesta la seva esposa Alcmena (Roxanne McKee), ja que en ella Zeus engendra el seu fill entre els homes, després de les súpliques que Alcmena dirigeix als déus amb la fi de frenar la set de sang del seu marit. El jove Hèrcules, enamorat de la bellíssima princesa Hebe (Gaia Weiss), és enviat pel seu pare a una emboscada al desert d’Egipte, acompanyat d’una escapçat batalló de soldats dirigit pel capità Sotiris (Liam McIntyre). Hèrcules i Sotiris són fets esclaus i enviats a Sicília a lluitar com a gladiadors, des d’on tramen el seu retorn a Grècia i l’alliberament del seu poble de la tirania d’Amfitrió.

TRÀILER:

CRÍTICA:

Fet l’obligat repàs sinòptic de la cinta, ara em resultarà molt complicat trobar-li algun atribut artístic, històric o argumental com per recomanar-la als lectors més cinèfils, tret que no sigui del visionat accidental en alguna taquilla de TV d’abonament. Amb “Hércules: El orígen de la leyenda“, ens trobem davant d’una mera passarel·la en 3D de la fornida més frapant de models de Hollywood que, com és previsible, s’enfilen en la lluita i el combat per fer més llaminera aquesta exhibició gratuïta de músculs, bíceps i cossos, a voltes empastifats d’una enlluernadora crema solar factor 90, a voltes arrebossats amb l’arena del sòl on lluiten. Potser així, els actors masculins afarten els deliris més voluptuosos de la imaginació de les seves o els seus fans. Però difícilment deixen entreveure cap signe de la seva vàlua artística o interpretativa. Unes lluites i uns combats que, mancats de tot rigor documental, són un mer recurs coreogràfic per emfatitzar encara més l’atractiu físic dels protagonistes, en la seva majoria masculins, a banda de ser el focus on s’han abocat la majoria d’efectes tècnics i especials. Combats cos a cos i una acció bèl·lica dominada per un exagerat registre a capoeira brasilenya, ja vist en altres produccions precedents del mateix gènere, farcit d’acrobàcies atlètiques i claus marcials.

L’inici de la pel·lícula, amb un plànol a vol d’ocell sobre la ciutat en disputa d’Argos, recorda més la resolució que proporcionaven els videojocs de la primera PlayStation que no pas el d’una pretesa producció de cine èpic actual. A Hèrcules no hi manca l’habitual tunejat dels escenaris i el grafisme virtual 3D generats per ordinador (el “plastilina-ground”, si em permeteu l’expressió), però en algunes escenes com l’explicada anteriorment els resultats són bastant mediocres. Una arrancada del film que, a banda de la decebedora consecució estètica, fa inevitable que l’espectador la vinculi amb l’inici de Troia, dirigida el 2004 per Wolfgang Petersen, en què els reis Agamèmnon i Tessàlia posen fi a les seves disputes enfrontant els dos millors guerrers de cada exèrcit. En el cas que ens ocupa, és el mateix Amfitrió qui medeix la seva força amb el rei d’Argos per posar fi a la conquesta de la ciutat per part del primer. Aquest nexe amb pel·lícules de renom del mateix gènere, com Troia o 300, ens el retrobem també a l’instant en què l’esquinçada falange grega, capitanejada per Sotiris, cau en una emboscada per terres d’Egipte. La seqüència, la morfologia del lloc i el desenvolupament del combat duu les senyes d’identitat del final de 300, quan el reducte d’espartans és finalment massacrat pels perses a l’estret pas de les Termòpiles. I no acaba pas aquí la tasca d’aprofitar-se de cèlebres seqüències de films anteriors, amb l’objectiu, suposo, de generar certa empatia a l’espectador, més o menys inconscient. Després de ser esclavitzats a Egipte, Hèrcules i Sotiris són venuts com a gladiadors i transportats en galeres a Sicília, on s’hauran de guanyar la seva llibertat combatent contra ferotges contrincants (algun amb estètica skin!). Aquest episodi també s’emparella amb la seqüència dels primers combats del general Màximus, ja esclavitzat com a gladiador, als amfiteatres romans del nord d’Àfrica, que Ridley Scott va plasmar a l’oscaritzada Gladiator (2000). En definitiva i pel que fa al guió, “Hércules: el origen de la leyenda” no deixa de ser una macedònia feta amb diferents retalls fílmics d’èxit provat, al paladar de l’espectador, que no arrisca res ni ens aporta cap instant digne de deixar un mínim registre a la memòria. És inevitable, per tant, sortir de la sala amb aquella agre sensació que et diu això ja ho he vist. I potser més d’un cop!

A tot això, i des del punt de vista de la realització tècnica, en moltes escenes s’abusa del recurs a la relantització sobtada del moviment, ara molt de moda en totes les cintes d’acció. Una tècnica propiciada, per una banda, per les càmeres d’última generació que permeten la captació de fins a 1000 quadres per segon, i després perquè la digitalització de les sales està implantant la projecció estàndard entre 60 i 100 quadres per segon. Sens dubte, la qualitat que aporten els recursos més moderns en la captació i la projecció d’imatges, conjuntament amb el tractament digital de les imatges, és un autèntic delit als sentits per a tots els amants del cinema. Però de la mateixa manera que, a l’inici dels anys 50 de la passada dècada, la introducció del Cinemascope (l’actual Panavision) va propiciar el sorgiment d’algunes pel·lícules totalment prescindibles per guió i interpretació, meres exhibicions de paisatges i deserts en pantalla panoràmica, no dubto que, amb el pas dels anys, aquesta nova adaptació d’Hèrcules anirà al calaix de la pura recreació plàstica dels ulls de l’espectador, tot i que ara agraden els herois atordits entre els seus sentiments i les seves oblidacions, com serà The Thracian Wars dirigida per Brett Ratner (X-Men: la decisión final) i interpretada per Dwayne Johnson, una adaptació a la gran pantalla de la homònima noveL·la gràfica de Steve Moore. Dividida en cinc còmics a l’estil de 300 de Frank Miller, narra les aventures d’Hèrcules com a soldat en l’exèrcit de Tràcia i s’estranarà també enguany. Més lluita, més acció, més sang i esperem que hagin consultat més fonts clàssiques per fer-ne el guió.

És veritat que, d’entrada, d’aquesta pel·lícula no esperava gaire cosa més, potser perquè que el filó de la mitologia grega presenta símptomes d’estar-se exhaurint per a la indústria de Hollywood, després de gairebé deu anys d’ús intensiu com a font d’inspiració, per a unes quantes produccions (Troia-2004). I potser ara, toca deixar-la descansar una temporada llarga, almenys fins que algú sigui capaç de fer-ne una relectura fílmica i argumental renovada, i que ens aporti quelcom més que el lluïment gestual de fornits actors al ritme de danses afroamericanes.

Gaby, des de Madrid!

Jàson i els argonautes, de Don Chaffey


FITXA TÈCNICA:

Nom original: Jason and the argonauts
Director i guionistes: Don Chaffey, Beverley Cross i Jan Read
Any d’estrena: 1963
Durada: 104 min.
Repartiment: Todd Armstrong, Nancy Kovack, Gary Raymond i Nigel Green
País d’origen: Regne Unit i Estats Units
Idioma original: Anglès
Música: Bernard Hermann
Fotografi: Wikle Cooper i Ray Harryhausen
Montatge: Maurice Rootes
Efectes especials: Ray Harryhausen
Productora: Columbia Pictures Corporation
ARGUMENT:
Aquesta pel·lícula ens narra la història de l’heroi Jàson, destinat a ser rei de Tessàlia, però Pèlias, l’usurpador del tron, l’envia a buscar el mític i misteriós velló d’or. Enfront això, Jàson organitza uns jocs i escull com a tripulació herois de tota Grècia. Entre els escollits es troben Càstor, Peleu i fins i tot el famossísim Hèrcules. Una vegada pugen a bord de l’Argo, després de passar dies i dies sense veure terra, la seva primera parada és en una illa deserta, rica en recursos. Hèrcules i el seu amic Hilas es presenten voluntaris per anar a investigar el terreny, troben el tresor dels déus. Incapaços de resistir-se, agafen una petita part, despertant la ira del guardià de l’illa, Talos, el Gegant de Bronze. Ataca la tripulació de Jàson, però l’heroi demana ajut a Hera. Aquesta li revela la debilitat del gegant, que és precisament el seu taló. Una vegada trobat, el gegant cau derrotat al terra, aplastant amb el seu pes a Hilas, provocant-li la mort. Hèrcules decideix no partir i quedar-se a terra, ja que no vol admetre la mort del seu amic. Per continuar les seves aventures, Jàson i els seus homes necessiten l’ajut d’un endeví, Fineu, que és cec. Aquest pateix el constant atac de les harpies, que no el deixen menjar. Capturades amb una forta xarxa, l’endeví els indica que han d’anar a la Còlquida. Per arribar, l’Argo ha de creuar un gegantí estret de roques que es tanca quan els vaixells s’acosten: les Simplègades. Apareix llavors Tritó, fill de Posidó, cridat per Hera amb la missió d’obrir pas als mariners.
En la Còlquida són ben rebuts i Jàson s’enamora de Medea, filla d’Eetes. Per desgràcia, tot és una trampa feta per l’argonauta traïdor Acast, fill de Pèlias, i els mariners acaben empresonats. No passa molta estona fins que són rescatats per Medea. En la foscor de la nit, s’escapen, i Jàson, juntament amb Càstor i Peleu, van a buscar el velló d’or. El màgic objecte està protegit per la temible Hidra de Lerna, que ha matat a Acast perquè aquest també volia el velló. Després d’un terrible combat, Jàson dóna mort al monstre clavant-li l’espasa al cor. Quan el rei Eetes s’assabenta, utilitza el poder de la dea Hècate, utilitzant les dents de l’Hidra, invoca set guerrers esquelets amb una agilitat i força increïbles. Càstor i Peleu moren en el combat. Finalment, Jàson es llença a l’aigua, i els esquelets, en la seva persecució, cauen pel penya-segat i es trenquen contra les roques. Encara que l’aventura no acaba aquí, Zeus decideix donar “un moment de pau” al jove aventurer i als argonautes.
TRÀILER:

CRÍTICA:

La idea original, la sinopsi i els efectes especials són obra de Ray Harryhausen. Tot i que es considera el millor treball de l’artista i el més rentable, Jàson i els Argonautes no van gaudir de massa èxit quan es va estrenar. En Harryhausen sempre es va entristir per no ser proposat candidat a l’Òscar als millors efectes especials pel magnífic enfrontament amb els set esquelets.

La pel·lícula tracta d’allunyar-se dels paràmetres del “pèplum” amb grans dosis d’aventures i bèsties mítiques, respectant fidelment la llegenda i comptant amb excel·lents actors. L’heroi del poema èpic d’Apol·loni de Rodes (recordeu la lectura en adaptació El viatge dels argonautes) és molt menys actiu, li falta inpuls propi. Sempre està ajudat per les dees Hera i Atena o per Medea que li resol el problema del velló d’or, la persecució d’Eetes, i inclús el problema del gegant Talos. En canvi, en el poema, són els seus companys els qui tenen tot el protagonisme durant el viatge. El Jàson del film, tot i que és ajudat per Hera, arriba a prendre decisions per ell mateix (passar per les Roques Fragoses o Simplègades) i es mostra com a protagonista quasi absolut de les accions: acaba amb Talos, mata l’hidra, prepara el parany per a les harpies i lluita amb els esquelets.

El prototip és el de un heroi masculí típic, deutor sobre la tradició d’heroi occidental. Medea té, en conseqüència, un paper secundari, encara que s’ompli de lluita interna entre la seva pàtria i la passió amorosa. La seva ajuda és efectiva, però secundària, i això es veu clarament en el fet que dorm els guàrdies i no rl drac com en el poema. En el cinema, el tema de la recerca del velló d’or ja sortia en la pel·lícula Hèrcules de P. Francisci (1957). Aquí, el protagonisme de l’aventura requeia en Hèrcules, més què Jàson, i que no feia acte de presència Medea. En 1960 es va fer un altre film que tocava el mateix tema: Los gigantes de Tesalia de Riccardo Freda. Tot i que l’anterior pel·lícula va aconseguir grans millores estètiques, les aventures de Jàson no seguien d’una manera fidel les dades mitològiques, sinó que creaven un nou heroi enfrontant-se a diferents perills. Així, Roland Carey interpretava un Jàson amb el deure d’anar a la Còlquida per recuperar el velló d’or que apagarien els volcans de Tessàlia, en erupció per la còlera de Zeus. En lluita contra un univers fantàstic, Jàson es reafirma com un heroi, desembarcant en una desconeguda illa, on els seus companys són transformats en ovelles per una maga anomenada Gaya (la Circe d’Ulisses). En una altra illa, la població ofereix sacrificis humans a un monstre (fusió entre goril·la i ciclop) que lluita contra Jàson.
Així doncs, el títol que més es va difondre sobre la saga dels Argonautes i el que conserva quelcom d’esperit de les fonts, és aquesta pel·lícula de Don Chaffey. El film disposa d’un doble lloc d’acció: l’Olimp i el món dels mortals en què el primer influeix en gran mesura. Aquesta producció té dos guanys: el primer és gràcies als efectes de Ray Harryhausen assistim a les transformacions dels déus. I la segona, aconsegueix una adaptació que segueix de manera més fidel que Hèrcules l’obra d’Apol·loni de Rodes, encara que existeixin diferents reelaboracions sobre l’argument de la mateixa.
Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.

Las crónicas de Narnia: el león, la bruja y el armario, d’Andrew Adamson

    FITXA TÈCNICA:

    Any d’estrena: 2005

    Durada: 137 min.

    Repartiment: Georgie Henley, Skandar Keynes, William Moseley, Anna Popplewell, Tilda Swinton, James McAvoy, Jim Broadbent, James Cosmo, Kiran Shah, Liam Neeson i Rupert Everett.

    País d’origen: Estats Units

    Idioma original: Anglès

    Gènere: Aventura, Fantasia i Acció

     

    ARGUMENT:

    Durant la Segona Guerra Mundial, s’està vivint un dels pitjors conflictes: La Batalla d’Anglaterra, en què la força aèria alemana bombardeja Londres. Davant això, els quatre germans Pevensie (Peter, Susan, Edmund i Lucy) són enviats a la casa d’un vell professor per estar sans i estalvis. Avorrits per les estrictes normes imposades per l’ama de claus, decideixen fer un cop d’ull a la mansió. Un dia, la Lucy troba un armari bellament decorat i entra per curiositat, transportant-s’ha en una màgica terra coberta de neu anomenada Narnia. Allà coneix a un faune, el Senyor Tumnus. L’invita a casa seva i intenta adormir-la amb una dolça melodia per portar-la a la Bruixa Blanca, reina de Narnia. En efecte, havia ordenat que l’hi portessin tot ésser humà. Però el faune s’apiada de la Lucy i l’hi ajuda a tornar al seu món. Al sortir, ella intenta convèncer els seus germans de la seva aventura però ningú l’hi creu. Una nit, ella torna a Narnia i el seu germà Edmund la segueix. Lucy va a casa del faune, però el noi es perd i es troba amb la Bruixa Blanca, i promet convertir-lo en príncep de Narnia si condueix als altres nens al seu castell. Al sortir els dos de l’armari, Peter i Susan l’hi pregunten a Edmund si aquell món màgic existeix. Ell ho nega i Lucy es posa molt trista. Però, temps després, al fugir de l’ama de claus, els germans Pevensi estan junts en l’armari. La primera criatura amb la que es troben és un castor que parla, el Senyor Castor. Ell els porta a casa seva. Juntament amb la seva esposa, explicant que el món en el que es troben és Narnia i que la guàrdia de la Bruixa Blanca s’han emportat al senyor Tumnus per ajudar a la Lucy. Els germans s’assebenten que existeix una profecia narniana en la que diu que dos fills d’Adàn i dos filles d’Eva (éssers humans) arribarien a Narnia per derrotar a la Bruixa Blanca i així convertir-se en els vertaders reis i reines, i els castors pensen que els germans Pevensie són els destinats. Els hi comuniquen que Aslan, el gran Lleó, està a Narnia i que tenen que trobar-se amb ell. Mentres parlen, Edmund s’escapa per reunir-se amb Jadis.

    Peter, Susan, Lucy i els senyors Castor comencen el seu viatge per trobar-se amb Aslan, i la Bruixa Blanca, en assabentar-se, els segueix. Degut a la presència del lleó, l’encanteri de l’hivern etern comença a trencar-se, la qual és obligada a desplaçar-se per trineu. Per fi els nens arriben al campament d’Aslan. Després, un destacament parteix per alliberar a Edmund de la bruixa. En assabentar-se del fet, la bruixa es dirigeix al campament i l’hi recorda que, segons els convenis establerts, tot traïdor té que ser entregat a ella. Aslan discuteix amb ella en privat i acorden que ell serà sacrificat per salvar al noi. Per la nit, la Lucy i la Susan acompanyen a Aslan fins a la Taula de Pedra, on la bruixa el mata. No obstant, degut a la Gran Màgia, Aslan no mor i les noies el descobreixen pel matí. Mentrestant, es lliure una batalla entre els exèrcits de Peter i la bruixa. Aslan i les noies arriben amb reforços: Els éssers que abans havien estat convertits en pedra són finalment salvats pel lleó. Finalment, derroten a la Bruixa Blanca. Peter, Susan, Edmund i Lucy són coronats reis i reines de Narnia, i Aslan se’n va. 15 anys després, sent els Pevensie ja adults, surten de caça, i es troben amb el fanal en que anys enrere es varen Lucy i Tumnus es varen conèixer. Arriben llavors fins al lloc per on havien arribat a aquell món. Tornan al seu, convertits un altre vegada en nens i descobrint que no ha passat ni tant sols un minut a la terra des de que es varen anar. A la nit següent, Lucy es dirigeix a l’armari per tornar a Narnia, però el professor Kirke, present a l’habitació, l’hi diu que ja no podrà tornar a Narnia per mitjà de l’armari, però que possiblement Lucy i els seus germans tornin d’una altra manera, en el moment menys esperat.

    TRÀILER:

    [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=cqKgpNB-rtY[/youtube]

     

    CRÍTICA:

    La pel·lícula fou aclamada per la crítica amb comentaris molt positius. La pàgina Rotten Tomatoes, l’hi va donar un 76% de critiques positives basada en 202 comentaris de crítics professionals amb una qualificació de 6.9/10. El crític Rogert Ebert va donar una qualificació de 3 estrelles sobre 4. El crític Leonard Martin també li va donar 3 estrelles de 4, afirmant:  “una valiosa e impresionante película familiar”, encare que també digué: “que se enciende un poco y los efectos especiales son extremadamente variables.” Duane Dudak del Millwaukee Journal Sentinel li va atorgar 3/4. Elizabeth Weitzman del New York Daily News li va donar 4 estrelles de 4 i digué: “Un viaje que atraviesa la generación, que se siente cómodamente familiar tanto emocionante y original.” La pàgina Metacritic li va atorgar una puntuació de 75/100 punts, basat en 39 crítiques. Inclús el crític Mick LaSalle del San Francisco Chronicle apareix com la segona millor pel·lícula de l’any 2005.

    En la meva opinió, aquesta pel·lícula em va agradar força. Trobo que les escenes de lluita, sobretot la batalla final, són increïblement realistes, aconseguint aquella sensació d’endinsar al propi espectador en el film, fent que es senti partícip del moment. Té una molt bona ambientació i posseeix uns grans efectes especials. És apte per passar una bona estona de cinema amb la família.

    Aquest film va obtenir diverses nominacions i dos premis en total. Són els següents:

    Premis Óscar:

    2005- Al millor maquillatge per Howard Berger i Tami Lane. Guanyadors.

    2005- Al millor so per Terry Porter, Dean A. Zapancic i Tony Johnson. Nominats.

    2005- Millors efectes especials per Dean Wright, Bill Westenhofer, Jim Berney i Scott Farrar. Nominats.

    Globos d’Or:

    2006- Millor Banda Sonora per Harry Gregson-Williams. Nominat.

    2006- Millor cançó original de Alanis Morissette. Nominada.

    Premis BAFTA:

    2005- Millor disseny de vestuari per Isis Mussenden. Nominada.

    2005- Millor maquillatge per Howard Berger, Gregory Nicotero i Nikki Gooley. Guanyadors.

    2005- Millors efectes visuals per Dean Wright, Bill Westenhofer, Jim Berney i Scott Farrar. Nominats.

    D’aquesta pel·lícula, vull destacar especialment el gran reguitzell de monstres mitològics que fan acte d’aparició. Podem trobar centaures, sàtirs, minotaures, grifos i molts altres éssers més.

    Per cert, si heu vist la pel·lícula i us va agradar, recomano el joc, on els jugadors es posaran a la pell dels protagonistes i viuran les mateixes aventures del film.

    Què us sembla?. Creieu que amb aquest film podem arribar a aprendre sobre els monstres mitològics?.

    Sara Bernad

    2n de Batxillerat de Llatí i Grec.

El rei lleó

Enllaç

 

FITXA TÈCNICA:

TÍTOL ORlGINAL: The Lion King, El rei lleó

DIRECTOR I GUIONISTES: Rob Minkoff i Roger Aller, (Director) Irene Mecchi, Jonathan Roberts i Linda Woolverton

ANY D’ESTRENA: 1994

DURADA: 88 minuts

REPARTIMENT:

Matthew Broderick (Simba)

Jeremy Irons (Scar)

Ernie Sabella (Pumba)

Nathan Lane (Timón)

Moira Kelly (Nala)

Robert Guillaume (Rafiki)

Rowan Atkinson (Zazu)

James Earl Jones (Mufasa)

PAIS D’ORIGEN: Estats Units
IDIOMAS ORIGINAL: Anglès
GÈNERE: comèdia, aventura i animació

 

ARGUMENT:

Simba és un cadell de lleó i successor al tron ​​de la selva, cosa que no agrada al seu oncle Scar i per això prepara un pla per ocupar el tron. Amb l’ajuda de tres malvades i ximples hienes, Scar ordeix un estratagema en què el seu germà i rei Mufasa mor. Simba creu que ha estat per culpa seva i decideix fugir a la selva. Allà coneix un suricata anomenat Timó i un facoquer anomenat Pumba. Aquests l’adopten i, a més de fer amistat, li ensenyen la filosofia de viure sense preocupacions: el Hakuna Matata. Mentrestant, el seu oncle Scar, al funeral de Mufasa i el seu fill Simba, pren el tron i anuncia el naixement d’una nova era.

Anys després, un Simba ja adult rescata Pumba de ser menjat per una lleona. Aquesta resulta ser la seva antiga amiga d’infància Nala, que en reconèixer-lo li demana que torni per recuperar el tron. El regne s’ha convertit en un autèntic despropòsit, mal governat i sense menjar ni aigua. Simba, que en un primer moment no vol renunciar al seu actual estil de vida, finalment accepta després d’entaular conversa amb un mandril anomenat Rafiki, el qual li parla sobre el seu pare. En aquest moment, l’ànima del seu pare apareix al cel, dient-li que ha de recordar qui és i d’on ve. Després que l’ànima de Mufasa desaparegui, Simba, juntament amb Rafiki, reflexiona sobre el que ell ha de fer i així se’n va immediatament a la seva llar a reclamar el tron.

Simba, a qui en un primer moment confonen amb el seu pare, és testimoni de la decadència del seu regne i enfurismat decideix actuar. És en aquest moment quan Simba obliga Scar a revelar el secret que guardava tots aquests anys: ser el responsable de la mort de Mufasa. Tot i que Simba al·lega que havia estat un accident, Scar se n’aprofita, i juntament amb les hienes, el porta fins a la vora d’un precipici. En aquest moment, un tro cau sobre el pasturatge sec i inicia un incendi. Simba rellisca. Llavors Scar confessa que ell va ser el veritable assassí del seu pare. Simba ple de ràbia salta sobre Scar i l’obliga a confessar públicament, traint i culpant les hienes del seu pla. Després d’una batalla final en què Scar acaba sent assassinat per unes furioses hienes, el cicle de la vida es tanca amb l’ascens al tron ​​de Simba, amb la rematada final d’un epíleg, en què Simba i Nala es casen i Rafiki presenta la nova i futura successora de tots dos.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=SCk6x1BXObY[/youtube]

 

 

CRÍTICA:

És una divertida, entretinguda i entranyable pel·lícula de dibuixos animats, ideal per als nens, que va suposar un gran èxit per a la Disney ja que es va convertir en pocs mesos en un dels films més taquillers de la història del cinema. A més, al llarg de la tardor del 2011-2012 es va reestrenar a tot el món en 3D amb gran èxit (va estar dues setmanes consecutives en el número 1 als EUA) sumant gairebé 400 milions de dòlars només als Estats Units per a un total mundial superior als 950 milions .

Tothom recorda i canta d’aquesta pel·lícula el Hakuna Matata, no us recorda el Carpe diem d’Horaci? Ara bé la trama d’aquesta pel·lícula és una autèntica tragèdia, és a dir, tracta arguments seriosos de tema mític. No us recorda a Hamlet de Shakespeare? Coincideixen també en el tòpic somnis imago mortis. Però, Hamlet alhora beu en la tradició clàssica i s’inspira en Orestes. Què tenen en comú, doncs, Simba i el fill d’Agamèmnon? Quin paral·lelisme podeu establir entre El rei lleó i l’Orestíada d’Èsquil?

En aquesta pel·lícula, hi podem observar que és una aventura d’animals per a un públic infantil, però dins d’ella podem veure fragments seriosos com quan es mor el pare de Simba o quan el regne va al naixement de Simba com si fos un déu.

També podem veure que la vida no és sempre tan bonica sinó que hi ha obstacles que hem de superar i demostrar que nosaltres podem superar, costi el que ens costi, i això que explico el podem relacionar a la part en què Scar li treu el tron ​​i Simba ho acaba aconseguint.

He escollit aquesta pel·lícula, ja que he vist el musical de “El Rey León” a Madrid i em va semblar una obra espectacular i molt ben interpretada, les decoracions eren fabuloses, tots els personatges (els animals) estaven molt ben representats. Em va encantar aquest espectacle i no només per com està fet sinó per la decoració que és sorprenent.

[youtube]http://youtu.be/JImpdt97Pm4[/youtube]

Rebeca Barroso
1r Batx. Grec i Llatí

Hèrcules, de Pietro Francisci

Le fatiche di Ercole

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Le fatiche di Ercole

Director i guionistes: Pietro Francisci, Ennio De Concini, Gaio Frattini i Age & Scarpelli

Any d’estrena: 1959

Durada:

Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Fabrizio Mioni

País d’origen: Itàlia i Espanya

Idioma original: Italià

Gènere: Pèplum

ARGUMENT:

La princesa Íole va en un carro tirat per uns cavalls desbocats. Hèrcules, que va de camí a la cort del rei Pèlias de Iolcos per instruir en l’ús de les armes al príncep Ífit, agafa un arbre i, posant-se davant, aconsegueix aturar-los. En agraïment, la noia li explica la història de l’arribada al poder del seu pare i el saqueig d’un dels més meravellosos tresors: el velló d’or. Alguns sospiten el que al final se sabrà: El rei Pèlias ha ocupat el tron fent servir el fratricidi. Hèrcules i la princesa se senten atrets mútuament, i es desenvolupa el romanç.

Una Sibil·la avisa el monarca que el seu poder serà posat en perill per un desconegut que, enlloc de portar dues sandàlies, en calci. En l’intent de matar un lleó per emular Hèrcules en les seves conquestes, parteix Ífit. L’heroi aconsegueix matar la fera i porta el cadàver del príncep mort a palau. El rei mana a Hèrcules de buscar Quiró per redimir-se. A punt de morir, Quiró parla a Hèrcules del velló d’or i li demana que es faci càrrec de Jàson, que l’ha tingut des que era un nen. Quan Jàson, nebot de Pèlias i legítim rei de Iolcos, arriba a la ciutat portant tan sols una sandàlia, l’usurpador s’espanta i dóna per bo l’encàrrec que es fa al recent vingut de recuperar el velló d’or, que es troba en la llunyania de la terra de la Còlquida.

Per poder arribar, Jàson i Hèrcules naveguen a bord de l’Argo, amb Ulisses i el seu pare Laertes, Argos, Càstor i Pòl·lux, el cantautor Orfeu, el metge Asclepi, entre d’altres. Després d’una tempesta en el mar, els Argonautes s’entretenen en un exuberant jardí juntament amb les amazones, governades per la reina Antea. Jàson s’enamora d’ella però més tard descobreixen que les amazones tenen l’objectiu de matar-los mentre dormin i fugen per la nit amb l’Argos. A les costes de la Còlquida, els Argonautes lluiten amb uns homes-mico mentre que Jàson aconsegueix matar un drac i recuperar el velló d’or.

Més tard, se celebra la tornada dels herois. Pèlias i el seu ajudant Euristeu es neguen a la petició de Jàson i roben el velló. Durant la batalla final, Hèrcules aconsegueix derrotar la infanteria del monarca fent malbé el pòrtic del palau. Finalment, Pèlias es mata amb verí i l’heroi ocupa el tron. Hèrcules i la princesa reprenen el seu romanç.

TRÀILER:

CRÍTICA:

Hèrcules és una pel·lícula de tema mitològic-fantàstic que es considera l’inici del subgènere del pèplum. Es base en la participació d’Hèrcules en el Viatge dels Argonautes segons explica les Argonàuticas, de l’autor grec Apol·loni de Rodes. Encara així, la història difereix molt entre la pel·lícula i el poema. Aquesta producció va llançar a la fama a l’aixecador de pesas Steve Reeves, qui ha quedat com a heroi del pèplum per antonomàsia. Tan Reeves com Koscina, l’amor d’Hèrcules en la pel·lícula, tornarien a interpretar els papers principals en la continuació: Hèrcules encadenat. A més a més, es poden observar moltes diferències entre els personatges de les històries tradicionals i les corresponents de la pel·lícula. Per exemple:

Amazones: El desenvolupament d’aquest passatge de la pel·lícula és completament diferent de la tradició clàssica; en ella, la reina de les Amazones que apareix en les aventures d’Hèrcules és Hipòlita, mentre que en el film és Antea. Quan els viatgers escapen amb l’Argos, les Amazones els criden des de la riba. En canvi, Hèrcules mana a Orfeu que canti i la resta que l’acompanyi per apagar el cor de les dones; en la tradició antiga, el músic fa servir la veu i la lira per apagar la veu de les sirenes.

Euristeu: En la tradició clàssica, és cosí d’Hèrcules i rei de l’Argòlida; en la pel·lícula és el còmplice del rei Pèlias.

Hèrcules: En l’àmbit clàssic, els dotze treballs van ser encarregats per Euristeu, a petició de la Sibil·la de Delfos, per purgar l’heroi d’haver matat els seus fills durant un atac de bogeria provocat de la dea Hera. En la pel·lícula, aquests treballs es limiten a dos: matar el Lleó de Nemea i el Toro de Creta, i són realitzats per Hèrcules de manera espontània i voluntària. En la tradició clàssica, Hèrcules abandona l’expedició en perdre el seu protegit i eròman Hilas; en el film, el protegit és Ulisses. Hèrcules renuncia a la seva condició immortal per estar a la mateixa alçada que els seus companys. La participació d’Hèrcules en el poema és molt anecdòtica, però en la pel·lícula té un gran pes.

Íole: En la tradició clàssica, és filla d’Èurit, rei d’Ecàlia; en la pel·lícula, és filla de Pèlias i per tant germana d’Ífit i cosina de Jàson.

Quiró: En la tradició clàssica, és un centaure el qual Hèrcules acaba matant per accident amb una fletxa coberta de verí. En la pel·lícula, Quiró és un home i no és mort per l’heroi.

Ulisses: No va ser mai un Argonauta, sinó el seu pare Laertes, rei d’Ítaca.

Deixant de banda tot l’anterior, comentaré la producció del film. Per als escenaris d’Hèrcules es van aprofitar els de Ulisses, pel·lícula de 1954 dirigida per Mario Camerini, amb Kirk Douglas com a protagonista. Aquesta pel·lícula va ser la primera filmada a Itàlia amb el sistema francès Dyaliscope per pantalla panoràmica. Per la factura general, es pot dir que és una producció de baix pressupost. Steve Reeves era un consumat genet i, per això, les escenes d’acrobàcies a cavall són seves. El productor Joseph E. Levine (1905-1987) va adquirir els drets de distribució de la pel·lícula als Estats Units i la va fer projectar en moltes sales (en 175 tan sols en l’àrea de Nova York); va ser un gran èxit en taquilla. Levine va portar a terme una campanya de saturació amb més de 600 anuncis visuals i una inversió de 120.000 dòlars de l’època, procediment llavors un tan novedós que s’ha convertit en quelcom habitual en els nostres dies.

Segons comentava Steve Reeves, les cadenes de la pel·lícula eren de fusta, però que van ser pintades perquè semblés metall. Es va contenir amb els seus moviments quan es balancejava per no fer mal als actors que interpretaven els enemics d’Hèrcules. Això va molestar el director, qui va donar instruccions a Reeves perquè colpejarà tan fort com pugués. Quan Reeves va contestar que no els volia fer cap mal, el director va exclamar:  !”Si ellos no se lastiman, entonces no se les paga!”.

Tot i que hi ha certes diferències entre aquesta i el mite clàssic, des del meu punt de vista crec que està força ben elaborada. Els decorats, a càrrec de Mario Serandrei, i el vestuari, de Giulio Coltellacci, estan molt ben aconseguits. Per altra banda, dintre de l’àmbit bèl·lic, els combats són bastant realistes. Tenint en compte l’època en què es va estrenar, va ser tota una innovació. Recomano aquest film a tots aquells a qui els agradi el cinema aventurer i històric.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí.