Invictus, de Clint Eastwood

Publicat el 1 maig 2014 per moya.elisa2011

FITXA TÈCNICA

Nom original: Invictus (The Human Factor)
Director i guionistes: Clint Eastwood i Anthony Peckham
Any d’estrena: 2009
Durada: 134 min.
Repartiment: Morgan Freeman, Matt Damon, Tony Kgoroge, Julian Lewis Jones, Adjoa Andoh, Patrick Mofokeng, Matt Stern, Leleti Khumalo, Marguerite Wheatley, Scott Eastwood
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Drama

ARGUMENT

El 1990, després de ser posat en llibertat, Nelson Mandela (Morgan Freeman) arriba a la presidència del seu país i decreta l’abolició de l’Apartheid, sistema polític utilitzat a Sud-Àfrica per jerarquitzar la societat, separant-la per races. El seu objectiu era portar a terme una política de reconciliació entre la majoria negra i la minoria blanca. El 1995, la celebració a Sud-Àfrica de la Copa Mundial de Rugbi va ser l’instrument utilitzat pel líder negre per construir la unitat nacional.

TRÀILER

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=zk9lt4SkwG4[/youtube]

CRÍTICA

Després de veure aquesta pel·lícula, hem de dir que ens ha agradat, però no tant com altres de Morgan Freeman, el fet del rugbi no ens ha acabat de fer el pes però trobem que unint aquests dos elements, el rugbi i la política humanitària, ha quedat una molt bona pel·lícula. La part de la política aconsegueix el sentiment anti-racista i humanitari i els partits de rugbi que segons hem llegit, la fa una de les millors pel·lícules esportives. El fet de mostrar el pensament universal de Nelson Mandela a través d’un campionat de rugbi a Sud-Àfrica ja la fa excepcional. Qui com Mandela, amb els anys d’amargor que va viure, mai no es va rendir, va tenir la intel·ligència d’oferir tota una estratègia de valors. I per acabar, hem de dir que s’ha de ressaltar un guió brillant en una adaptació al cinema de la novel·la escrita per John Carlin, “Playing the Enemy”.

Amb relació a la pel·lícula i al nom d’aquesta, podem dir que la películ·la rep el nom del poema que Nelson Mandela quan era el presoner 466/64 a Robben Island es va convertir en company inseparable i essencial durant els seus disset llargs anys de captiveri. Invictus és un poema breu del poeta William Ernest Henley. Escrit el 1875 però publicat per primera vegada el 1881 al “Llibre de poemes”. Originalment no tenia títol però va ser Arthur Quiller-Couch qui se’l va afegir. Invictus és un poema que parla de llibertat, de coratge i de resistència davant les adversitats.

Us deixem la versió original del poema:

Out of the night that covers me,
Black as the pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds and shall find me unafraid.

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

I també una versió en català:

“Fora de la nit que em cobreix,
Negra com l’abisme de pol a pol,
Agraeixo a qualsevol déu que pogués existir
Per la meva ànima inconquerible.

A les ferotges urpes de la circumstància
Ni he gemegat ni he cridat.
Sota els cops de l’atzar
El meu cap sagna, però no s’inclina.

Més enllà d’aquest lloc d’ira i llàgrimes
És imminent l’horror de l’ombra,
I no obstant això l’amenaça dels anys
Em troba i em trobarà sense por.

No importa com estreta sigui la porta,
Que carregada de càstigs la sentència.
Sóc l’amo del meu destí:
Sóc el capità de la meva ànima. “

[youtube]https://youtu.be/WFzzqssbP_k[/youtube]

Com bé sabreu, ‘invictus’ és una paraula llatina, què vol dir en català? Amb aquest nom també trobem, entre d’altres, la fragància masculina de Paco Rabanne. Sabríeu dir més llocs on surt la paraula ‘Invictus’?

Creieu que Invictus és un bon títol per a aquesta pel·lícula? Creieu que reflecteix el llegat de Nelson Mandela?

Elisa Moya i F. Xavier Gras

2n Batx. Llatí

Titanic, de James Cameron

Publicat el 29 març 2014 per moya.elisa2011

FITXA TÈCNICA

Nom original: Titanic
Director i guionistes: James Cameron
Any d’estrena:1997
Durada:195 minuts
Repartiment: Leonardo DiCaprio, Kate Winslet, Billy Zane, Kathy Bates, Frances Fisher, Gloria Stuart, Bill Paxton, Bernard Hill, David Warner, Victor Garber, Jonathan Hyde, Suzy Amis, Danny Nucci, Jason Barry, Ewan Stewart, Ioan Gruffudd
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Drama romàntic i aventura

ARGUMENT

Jack (DiCaprio) és un jove artista i guanya en una partida de cartes un passatge per viatjar a Amèrica en el Titanic, el transatlàntic més gran i segur mai construït. A bord coneix a Rose (Kate Winslet), una jove d’una bona família vinguda a menys que va a contreure un matrimoni de conveniència amb Cal (Billy Zane), un milionari cregut a qui només interessa el prestigiós cognom de la seva promesa. Jack i Rose s’enamoren, però el promès i la mare d’ella posen tot tipus de traves a la seva relació. Mentrestant, el gegantí i luxós transatlàntic s’aproxima cap a un immens iceberg que desembocarà en un final tràgic.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=zCy5WQ9S4c0[/youtube]

CRÍTICA

Després de veure aquesta pel·lícula, que he de confessar que no havia vist, puc dir que m’ha agradat, el fet de barrejar allò conegut com és la tragèdia amb una història d’amor que ens permet estar en aquell tràgic escenari des del principi de la pel·lícula fins al últim minut, és sorprenent, Un equilibri perfecte entre amor i tragèdia que la fa especial, única, i per això és tan famosa. Aquesta famosa història d’un amor gairebé adolescent on tot té cabuda: els somnis, l’idealisme, la utopia, però que a part de somniar, haurà d’enfrontar-se no només a la catàstrofe de l’iceberg sinó a la societat avariciosa desitjosa de poder que representen els dolents, com per exemple, Cal.

James Cameron aconsegueix explicar-nos i fer-nos vibrar amb mil i una històries que ens commouen i ens porten cap a l’inamovible final. El triomf d’aquesta pel·lícula és degut a la força i al sentiment amb què està narrada. Una mostra d’això és veure el món tal com el mostren en la pel·lícula, dividit en classes. En aquest sentit, Cameron aconsegueix fer de l’accident una situació simbòlica. Un altre element a destacar és la reconstrucció fidedigna del que va passar realment. Magníficament narrada i plena de sentiments.

Aquesta pel·lícula té diverses referències amb el món clàssic, com per exemple, el RMS Titanic pertanyia al trio de Transatlantics Olympic. i tant ‘Titanic’ com ‘Olympic’ fan referència a criatures mitològiques, per què creieu que és això? També trobem un paral·lelisme entre el final del RMS Titanic i el dels Titans, per què? A què creieu que és degut això? D’on prové el nom de Titanic i per què? Podríem dir que el seu enfonsament fou una nèmesi divina, provocada per la hybris dels seus constructors? Una altra referència al món clàssic és la imatge de Leonardo Dicaprio i Kate Winslet en la proa del vaixell, a quina escultura grega us recorda això? I per últim, amb quina oda horaciana relacionem aquesta pel·lícula? Per què?

Elisa Moya

2n. Batxillerat C Llatí i Grec

Referents clàssics a Painkiller Jane

Publicat el 27 març 2014 per moya.elisa2011

El diumenge passat vàrem descobrir a la tele un capítol de la serie Painkiller Jane que tenia referents. El vam començar a veure i era bastant interessant però de cop i volta, va aparèixer un referent clàssic, demostrant un cop més que les referències al món grec i romà són ben presents.

Painkiller Jane és una sèrie de ficció i d’acció produïda per la televisió nord-americana-canadenca basat en el personatge de còmic del mateix nom. Transmès pel Sci Fi Channel als EUA a partir del 13 abril de 2007 i Global al Canadà, va estar protagonitzada per Kristanna Loken com el personatge titular. El 15 d’agost de 2007, que va ser cancel·lada després d’una temporada de 22 episodis. Segons he llegit, aquest capítol que a continuació us explicaré és el millor de la temporada, amb un argument i una intriga sorprenent.

La sèrie està protagonitzada per Loken com Jane Basco, la protagonista principal. Ella, comença com una agent de la DEA, on en el decurs del seu treball es troba amb Andre McBride (Rob Stewart), qui és el líder d’un equip d’agents que treballen per a una agència del govern no especificada. L’equip es basa en una estació de metro en desús anomenat Deckard Street. Ella es veu obligada a unir-se a l’equip després d’arribar “massa lluny” en les seves operacions. Llavors es revela que la missió de l’equip és identificar i neutralitzar “NEUROS”, mutants humans amb poders mentals paranormals. Es teoritza que les aberracions interfereixen amb la capacitat del cervell per distingir el bé del mal.
Durant l’episodi pilot, Basco descobreix que ella també té habilitats sobrehumanes, poders regeneratius sobrenaturals d’invulnerabilitat.

Doncs bé, aquest capítol correspon al quart de la primera temporada, l’única que es va emetre ja que després es va cancelar degut a que la cadena Sci Fi no estava passant per un bon moment i també, s’hi va afegir que els primers capítols eren força bons però a mesura que els capítols passaven, s’anava baixant de qualitat i per tant, d’espectadors. En baixar l’audiència, la cadena la va cancel·lar, encara que va deixar emetre una temporada sencera, és a dir, 22 episodis.

Aquest capítol, anomenat ‘Atrapame si puedes‘ tracta sobre un home que té visions sobre desastres que succeiran al seu voltant i quan les té, intenta avisar la gent per evitar el desastre però el prenen per boig i acaba succeint, fet que porta la mort de moltes persones. Com veu el futur, intenta avisar la protagonista de la sèrie, Jane, que si el seu equip l’intenta cercar, moriran i també morirà ell. Jane, el creu i intenta parar el seu equip, però no ho aconsegueixen i això porta al desenllaç tràgic amb la mort de l’home amb visions, canviant el futur dels altres homes de l’equip.

Trobem un paral·lelisme amb Cassandra (en grec, Κασσάνδρα) filla de Príam i d’Hècuba. Aquest mite ens diu que Cassandra, de petita, es va quedar adormida, juntament amb el seu germà bessó Helen, al temple d’Apol·lo. Les serps sagrades de l’altar del déu van llepar-los les orelles i així van rebre el do de la profecia. En créixer, es va fer sacerdotessa d’Apol·lo però va rebutjar l’amor d’aquest i aquest, va fer caure sobre ella la maledeccció de que ningú no cregués els seus vaticinis, igual que l’home d’aquest capítol de Painkiller. Cassandra anuncià repetidament la caiguda de Troia, sobretot després que se sabés que el seu germà Paris estava viu i després, quan aquest va dur Hèlena a Troia, però ningú no la va creure i finalment.

Lady Emma Hamilton, com Cassandra, de George Romney

Aquesta sèrie va sortir d’un còmic, com ja us he dit, anomenat igual que la sèrie, creat per Jimmy Palmiotti i Joe Quesada per Event Comics el 1995.

Després de veure aquest capítol mitjançant l’enllaç que us hem proporcionat, trobeu cap altre referent clàssic? Què en penseu d’aquest? Trobeu relació amb Cassandra o no? Com us sentiríeu si un dia us aixequéssiu i poguéssiu vaticinar desgràcies sense que ningú us fes cas?