Literatura | La cinta de Νίκη

Bon dia, som en Raül Àlvarez i en Carlos Thiriet i en aquest apunt explicarem la perviència que té el poema èpic de La Ilíada d’Homer en el cinema i en sèries de televisió.

La Ilíada és una epopeia escrita en vers pel poeta grec Homer, del qual no es tenen clars els seus orígens. En aquesta es narren els esdeveniments de la guerra de Troia, un conflicte semi-mitològic que, segons la llegenda, va ocórrer durant el principi del segle XII a.C., encara que els historiadors antics no es van posar d’acord i alguns parlen de mitjans del segle XIII a.C.

A continuació analitzarem una sèrie de pel·lícules i sèries ambientades en la guerra de Troia, és a dir, en la Ilíada.

– Helena de Troia (1955): Pel·lícula estadounidense que es centra més en la ciutat de Troia abans de la guerra, doncs relata com Paris rapta Hèlena per la seva gran bellesa, a la qual arriba degut a un naufragi mentre viatjava a Grècia per pactar la pau. L’obra es centra sobretot en els fets de Briseida (l’esclava que Agamèmnon roba a Aquil·les, cosa que produeix el desacord entre ells dos) i el comiat d’Hèctor i Andròmaca (Hèctor sap, degut a una profecia, que morirà en la batalla, pel qual tem pel futur de la seva esposa i el seu fill, Astíanax, doncs sap que si els aqueus guanyen, acabaran com esclaus), i la mort del propi Hèctor.

– La ira de Aquil·les (1962): Pel·lícula italiana en la qual ensenya el desè any de la guerra de Troia, en el qual la tensió entre Aquil·les i Agamèmnon augmenta pel fet de Briseida. Els aqueus comencen a perdre força contra els troians pel enfrontament, cosa que produeix una profunda divisió en el campament grec.

– Hèlena de Troia (Tv, 2003): Aquesta és una sèrie estadounidense basada en La Ilíada, òbviament. Però no segueix íntegrament el procés del poema èpic, (relació entre aspecte d’un personatge en la Ilíada i en la mini-sèrie, diferents aspectes diferents entre les dues obres, etc).

Per exemple, en la sèrie, l’actor que fa d’Aquil·les és calb i de composició robusta, en canvi, en la Ilíada, Homer el descriu com un home amb cabell i poc robust.

També han canviat alguns aspectes de la seva personalitat, doncs en el poema, Aquil·les és un guerrer noble i fort, amb un codi moral molt característic i, en el fons, sent amor per Pàtrocle i els seus companys guerrers, però en la sèrie té una personalitat privada d’amor i ressentit profundament pel sentiment de venjança.

També omet personatges molt importants en la trama del poema, doncs Pàtrocle no surt, cosa bastant estranya, doncs és el desencadenant de la fúria d’Aquil·les.

Al cap i a la fi, són aspectes que no importen massa, doncs la mini-sèrie s’enfoca en la vida d’Hèlena, situada cronològicament al final de la guerra de Troia.

– Troia (Pel·lícula, 2004): Segurament aquesta és la recreació més coneguda de la Ilíada, encara que tingui moltes diferències amb el poema homèric, de les quals després parlarem.

En aquesta pel·lícula, protagonizada per Brad Pitt (Aquil·les) i Orlando Bloom (Paris), Aquil·les és un soldat de l’exèrcit d’Agamèmnon, que vol conquerir tot el món hel·lè. Per altra banda, els germans Paris i Hèctor, fills de Príam (rei de Troia), es troben a Esparta celebrant una pau que han signat amb el rei de la poderosa polis, Menelau, que és germà d’Agamèmnon.

Però llavors Paris té una trobada amorosa amb Hèlena, l’esposa de Menelau, i decideix portar-la amb ell a Troia. En cap moment es fa referència al judici de Paris, i per tant no sabem si Paris era estimat per Hèlena a causa de l’ajuda d’Afrodita o per algun altre motiu.

A l’inici de la pel·lícula podem veure una lluita interna d’Aquil·les, que no sap si escollir la glòria i la mort en Troia o una vida feliç i en pau al seu hogar. Finalment, malgrat les insistències de la seva mare Tetis, decideix anar a la guerra.

En el primer dia de guerra, Menelau va retar Paris a lluitar per Hèlena, i aquest va acceptar. Quan Menelau estava a punt de matar Paris, Hèctor l’atravessà amb la seva espasa i el matà, fet que a la història d’Homer no succeeix. També és assassinat Agamèmnon durant el saqueig de Troia per Briseida, que té un romanç amb Aquil·les.

La pel·lícula també ens mostra l’heroi Eneas com un jove que sembla no haver utilitzat mai una espasa, fet totalment contradictori amb la versió homèrica, en la qual el troià és un dels enemics més temibles dels aqueus. La diferència més important és que en la producció cinematogràfica no surt cap déu, i en la història d’Homer ells també prenen part en la lluita.

Quina us sembla la millor recreació de l’obra d’Homer? Creieu que pot tenir pervivència en altres àmbits com la literatura o l’art? Quines altres pel·lícules o sèries relacionades amb la Ilíada coneixeu?

Raül Àlvarez i Carlos Thiriet, alumnes de grec de 1r de Batxillerat

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Jason and the argonauts

Director i guionistes: Don Chaffey, Beverley Cross i Jan Read

Any d’estrena: 1963

Durada: 104 min.

Repartiment: Todd Armstrong, Nancy Kovack, Gary Raymond i Nigel Green

País d’origen: Regne Unit i Estats Units

Idioma original: Anglès

Música: Bernard Hermann

Fotografi: Wikle Cooper i Ray Harryhausen

Montatge: Maurice Rootes

Efectes especials: Ray Harryhausen

Productora: Columbia Pictures Corporation

ARGUMENT:

Aquesta pel·lícula ens narra la història de l’heroi Jàson, destinat a ser rei de Tessàlia, però Pèlias, l’usurpador del tron, l’envia a buscar el mític i misteriós velló d’or. Enfront això, Jàson organitza uns jocs i escull com a tripulació herois de tota Grècia. Entre els escollits es troben Càstor, Peleu i fins i tot el famossísim Hèrcules. Una vegada pugen a bord de l’Argo, després de passar dies i dies sense veure terra, la seva primera parada és en una illa deserta, rica en recursos. Hèrcules i el seu amic Hilas es presenten voluntaris per anar a investigar el terreny, troben el tresor dels déus. Incapaços de resistir-se, agafen una petita part, despertant la ira del guardià de l’illa, Talos, el Gegant de Bronze. Ataca la tripulació de Jàson, però l’heroi demana ajut a Hera. Aquesta li revela la debilitat del gegant, que és precisament el seu taló. Una vegada trobat, el gegant cau derrotat al terra, aplastant amb el seu pes a Hilas, provocant-li la mort. Hèrcules decideix no partir i quedar-se a terra, ja que no vol admetre la mort del seu amic. Per continuar les seves aventures, Jàson i els seus homes necessiten l’ajut d’un endeví, Fineu, que és cec. Aquest pateix el constant atac de les harpies, que no el deixen menjar. Capturades amb una forta xarxa, l’endeví els indica que han d’anar a la Còlquida. Per arribar, l’Argo ha de creuar un gegantí estret de roques que es tanca quan els vaixells s’acosten: les Simplègades. Apareix llavors Tritó, fill de Posidó, cridat per Hera amb la missió d’obrir pas als mariners.

En la Còlquida són ben rebuts i Jàson s’enamora de Medea, filla d’Eetes. Per desgràcia, tot és una trampa feta per l’argonauta traïdor Acast, fill de Pèlias, i els mariners acaben empresonats. No passa molta estona fins que són rescatats per Medea. En la foscor de la nit, s’escapen, i Jàson, juntament amb Càstor i Peleu, van a buscar el velló d’or. El màgic objecte està protegit per la temible Hidra de Lerna, que ha matat a Acast perquè aquest també volia el velló. Després d’un terrible combat, Jàson dóna mort al monstre clavant-li l’espasa al cor. Quan el rei Eetes s’assabenta, utilitza el poder de la dea Hècate, utilitzant les dents de l’Hidra, invoca set guerrers esquelets amb una agilitat i força increïbles. Càstor i Peleu moren en el combat. Finalment, Jàson es llença a l’aigua, i els esquelets, en la seva persecució, cauen pel penya-segat i es trenquen contra les roques. Encara que l’aventura no acaba aquí, Zeus decideix donar “un moment de pau” al jove aventurer i als argonautes.

TRÀILER:

CRÍTICA:

La idea original, la sinopsi i els efectes especials són obra de Ray Harryhausen. Tot i que es considera el millor treball de l’artista i el més rentable, Jàson i els Argonautes no van gaudir de massa èxit quan es va estrenar. En Harryhausen sempre es va entristir per no ser proposat candidat a l’Òscar als millors efectes especials pel magnífic enfrontament amb els set esquelets.

La pel·lícula tracta d’allunyar-se dels paràmetres del “pèplum” amb grans dosis d’aventures i bèsties mítiques, respectant fidelment la llegenda i comptant amb excel·lents actors. L’heroi del poema èpic d’Apol·loni de Rodes (recordeu la lectura en adaptació El viatge dels argonautes) és molt menys actiu, li falta inpuls propi. Sempre està ajudat per les dees Hera i Atena o per Medea que li resol el problema del velló d’or, la persecució d’Eetes, i inclús el problema del gegant Talos. En canvi, en el poema, són els seus companys els qui tenen tot el protagonisme durant el viatge. El Jàson del film, tot i que és ajudat per Hera, arriba a prendre decisions per ell mateix (passar per les Roques Fragoses o Simplègades) i es mostra com a protagonista quasi absolut de les accions: acaba amb Talos, mata l’hidra, prepara el parany per a les harpies i lluita amb els esquelets.

El prototip és el de un heroi masculí típic, deutor sobre la tradició d’heroi occidental. Medea té, en conseqüència, un paper secundari, encara que s’ompli de lluita interna entre la seva pàtria i la passió amorosa. La seva ajuda és efectiva, però secundària, i això es veu clarament en el fet que dorm els guàrdies i no rl drac com en el poema. En el cinema, el tema de la recerca del velló d’or ja sortia en la pel·lícula Hèrcules de P. Francisci (1957). Aquí, el protagonisme de l’aventura requeia en Hèrcules, més què Jàson, i que no feia acte de presència Medea. En 1960 es va fer un altre film que tocava el mateix tema: Los gigantes de Tesalia de Riccardo Freda. Tot i que l’anterior pel·lícula va aconseguir grans millores estètiques, les aventures de Jàson no seguien d’una manera fidel les dades mitològiques, sinó que creaven un nou heroi enfrontant-se a diferents perills. Així, Roland Carey interpretava un Jàson amb el deure d’anar a la Còlquida per recuperar el velló d’or que apagarien els volcans de Tessàlia, en erupció per la còlera de Zeus. En lluita contra un univers fantàstic, Jàson es reafirma com un heroi, desembarcant en una desconeguda illa, on els seus companys són transformats en ovelles per una maga anomenada Gaya (la Circe d’Ulisses). En una altra illa, la població ofereix sacrificis humans a un monstre (fusió entre goril·la i ciclop) que lluita contra Jàson.

Així doncs, el títol que més es va difondre sobre la saga dels Argonautes i el que conserva quelcom d’esperit de les fonts, és aquesta pel·lícula de Don Chaffey. El film disposa d’un doble lloc d’acció: l’Olimp i el món dels mortals en què el primer influeix en gran mesura. Aquesta producció té dos guanys: el primer és gràcies als efectes de Ray Harryhausen assistim a les transformacions dels déus. I la segona, aconsegueix una adaptació que segueix de manera més fidel que Hèrcules l’obra d’Apol·loni de Rodes, encara que existeixin diferents reelaboracions sobre l’argument de la mateixa.

Sara Bernad