Jàson i els argonautes, de Don Chaffey


FITXA TÈCNICA:

Nom original: Jason and the argonauts
Director i guionistes: Don Chaffey, Beverley Cross i Jan Read
Any d’estrena: 1963
Durada: 104 min.
Repartiment: Todd Armstrong, Nancy Kovack, Gary Raymond i Nigel Green
País d’origen: Regne Unit i Estats Units
Idioma original: Anglès
Música: Bernard Hermann
Fotografi: Wikle Cooper i Ray Harryhausen
Montatge: Maurice Rootes
Efectes especials: Ray Harryhausen
Productora: Columbia Pictures Corporation
ARGUMENT:
Aquesta pel·lícula ens narra la història de l’heroi Jàson, destinat a ser rei de Tessàlia, però Pèlias, l’usurpador del tron, l’envia a buscar el mític i misteriós velló d’or. Enfront això, Jàson organitza uns jocs i escull com a tripulació herois de tota Grècia. Entre els escollits es troben Càstor, Peleu i fins i tot el famossísim Hèrcules. Una vegada pugen a bord de l’Argo, després de passar dies i dies sense veure terra, la seva primera parada és en una illa deserta, rica en recursos. Hèrcules i el seu amic Hilas es presenten voluntaris per anar a investigar el terreny, troben el tresor dels déus. Incapaços de resistir-se, agafen una petita part, despertant la ira del guardià de l’illa, Talos, el Gegant de Bronze. Ataca la tripulació de Jàson, però l’heroi demana ajut a Hera. Aquesta li revela la debilitat del gegant, que és precisament el seu taló. Una vegada trobat, el gegant cau derrotat al terra, aplastant amb el seu pes a Hilas, provocant-li la mort. Hèrcules decideix no partir i quedar-se a terra, ja que no vol admetre la mort del seu amic. Per continuar les seves aventures, Jàson i els seus homes necessiten l’ajut d’un endeví, Fineu, que és cec. Aquest pateix el constant atac de les harpies, que no el deixen menjar. Capturades amb una forta xarxa, l’endeví els indica que han d’anar a la Còlquida. Per arribar, l’Argo ha de creuar un gegantí estret de roques que es tanca quan els vaixells s’acosten: les Simplègades. Apareix llavors Tritó, fill de Posidó, cridat per Hera amb la missió d’obrir pas als mariners.
En la Còlquida són ben rebuts i Jàson s’enamora de Medea, filla d’Eetes. Per desgràcia, tot és una trampa feta per l’argonauta traïdor Acast, fill de Pèlias, i els mariners acaben empresonats. No passa molta estona fins que són rescatats per Medea. En la foscor de la nit, s’escapen, i Jàson, juntament amb Càstor i Peleu, van a buscar el velló d’or. El màgic objecte està protegit per la temible Hidra de Lerna, que ha matat a Acast perquè aquest també volia el velló. Després d’un terrible combat, Jàson dóna mort al monstre clavant-li l’espasa al cor. Quan el rei Eetes s’assabenta, utilitza el poder de la dea Hècate, utilitzant les dents de l’Hidra, invoca set guerrers esquelets amb una agilitat i força increïbles. Càstor i Peleu moren en el combat. Finalment, Jàson es llença a l’aigua, i els esquelets, en la seva persecució, cauen pel penya-segat i es trenquen contra les roques. Encara que l’aventura no acaba aquí, Zeus decideix donar “un moment de pau” al jove aventurer i als argonautes.
TRÀILER:
Imatge de previsualització de YouTube
CRÍTICA:

La idea original, la sinopsi i els efectes especials són obra de Ray Harryhausen. Tot i que es considera el millor treball de l’artista i el més rentable, Jàson i els Argonautes no van gaudir de massa èxit quan es va estrenar. En Harryhausen sempre es va entristir per no ser proposat candidat a l’Òscar als millors efectes especials pel magnífic enfrontament amb els set esquelets.

Imatge de previsualització de YouTube
La pel·lícula tracta d’allunyar-se dels paràmetres del “pèplum” amb grans dosis d’aventures i bèsties mítiques, respectant fidelment la llegenda i comptant amb excel·lents actors. L’heroi del poema èpic d’Apol·loni de Rodes (recordeu la lectura en adaptació El viatge dels argonautes) és molt menys actiu, li falta inpuls propi. Sempre està ajudat per les dees Hera i Atena o per Medea que li resol el problema del velló d’or, la persecució d’Eetes, i inclús el problema del gegant Talos. En canvi, en el poema, són els seus companys els qui tenen tot el protagonisme durant el viatge. El Jàson del film, tot i que és ajudat per Hera, arriba a prendre decisions per ell mateix (passar per les Roques Fragoses o Simplègades) i es mostra com a protagonista quasi absolut de les accions: acaba amb Talos, mata l’hidra, prepara el parany per a les harpies i lluita amb els esquelets.
El prototip és el de un heroi masculí típic, deutor sobre la tradició d’heroi occidental. Medea té, en conseqüència, un paper secundari, encara que s’ompli de lluita interna entre la seva pàtria i la passió amorosa. La seva ajuda és efectiva, però secundària, i això es veu clarament en el fet que dorm els guàrdies i no rl drac com en el poema. En el cinema, el tema de la recerca del velló d’or ja sortia en la pel·lícula Hèrcules de P. Francisci (1957). Aquí, el protagonisme de l’aventura requeia en Hèrcules, més què Jàson, i que no feia acte de presència Medea. En 1960 es va fer un altre film que tocava el mateix tema: Los gigantes de Tesalia de Riccardo Freda. Tot i que l’anterior pel·lícula va aconseguir grans millores estètiques, les aventures de Jàson no seguien d’una manera fidel les dades mitològiques, sinó que creaven un nou heroi enfrontant-se a diferents perills. Així, Roland Carey interpretava un Jàson amb el deure d’anar a la Còlquida per recuperar el velló d’or que apagarien els volcans de Tessàlia, en erupció per la còlera de Zeus. En lluita contra un univers fantàstic, Jàson es reafirma com un heroi, desembarcant en una desconeguda illa, on els seus companys són transformats en ovelles per una maga anomenada Gaya (la Circe d’Ulisses). En una altra illa, la població ofereix sacrificis humans a un monstre (fusió entre goril·la i ciclop) que lluita contra Jàson.
Així doncs, el títol que més es va difondre sobre la saga dels Argonautes i el que conserva quelcom d’esperit de les fonts, és aquesta pel·lícula de Don Chaffey. El film disposa d’un doble lloc d’acció: l’Olimp i el món dels mortals en què el primer influeix en gran mesura. Aquesta producció té dos guanys: el primer és gràcies als efectes de Ray Harryhausen assistim a les transformacions dels déus. I la segona, aconsegueix una adaptació que segueix de manera més fidel que Hèrcules l’obra d’Apol·loni de Rodes, encara que existeixin diferents reelaboracions sobre l’argument de la mateixa.
Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.