El monstre de Creta de Silvio Amadio (1960)

Resultat d'imatges

LA LLEGENDA

En la mitología grega, Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i d’Etra. La ciutat d’Atenes havia de lliurar cada any un tribut a Minos, rei de Creta. Havien de lliurar cada any noies joves de les famílies més nobles de la ciutat, que serien lliurades al Minotaure que es trobava en el laberint de la ciutat construït per Dèdal.

Teseu, en tenir coneixement d’això, va decidir oferir-se com tribut anual tot i que el seu pare li insistia en no fer-ho. Al final va aconseguir convèncer-lo, afirmant-li que si tenia èxit i aconseguia tornar, posaria veles blanques en el seu vaixell, i si hi havia fracassat, les veles serien negres.
En arribar a Creta, el propi rei Minos els va examinar per confirmar que servien com sacrificis humans. Teseu, al trobar-se en la cort, va conèixer la filla d’aquest, Ariadna. Ella es va assabentar de l’objectiu que tenia Teseu i, havent-se enamorat d’ell, va decidir ajudar-lo, ja que tot i que aconseguís matar el Minotaure, sortir del laberint era una tasca impossible. Per això, li va lliurar un cabdell de fil d’or.
Quan va entrar al laberint, Teseu va anar desenrotllant el cabdell per després trobar la sortida. Quan per fi va trobar el Minotaure, el primer que va fer va ser donar voltes per intentar esgotar  la bèstia. Després s’hi va enfrontar i va donar mort al mInotaure. Tot seguit, va anar seguint el fil que li havia donat la seva estimada per trobar la sortida.

Després de la victòria, Teseu es va reunir amb els joves que l’havien acompanyat i amb Ariadna es van embarcar i posar rumb a Atenes. Durant el trajecte, es van aturar a  l’illa de Naxos. Ariadna, que es trobava indisposada, va baixar del vaixell, i el vaixell va partir deixant  Ariadna a l’illa.

Teseu, a causa de l’eufòria del triomf, es va oblidar de canviar les veles negres per les blanques. Egeu, veient les veles negres que significaven que el seu fill havia fracassat, va creure que el seu fill havia mort. No va poder suportar-ho i es va llançar al mar que rep el nom en honor seu. Gràcies al seu nomenament com a rei, va aconseguir unir els pobles formant l’estat atenès.

DÈDAL

Dèdal era un atenès bandejat a Creta. Va ser el constructor del laberint, on Minos va fer tancar el terrible Minotaure, que era aplacat periòdicament amb sacrificis humans.

Dèdal per desgràcia, va ser tancat, amb el seu fill Ícar, en el mateix laberint. Però Dèdal va construir per a ell i per al seu fill unes ales de cera amb les què, salvant els murs de presó, van sobrevolar Mar Mediterrani. Ícar, desobeint els consells del seu pare, va volar tan a prop del sol que els raigs van fondre la cera de les ales, i va caure al mar que porta el seu nom,mar d’Icària.

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Basada en la llegenda del Minotaure. El Minotaure és un ésser monstruós meitat home i meitat toro amb hàbits caníbals. Aquest és fill de Minos,(rei de Creta) qui  mana construir a Dèdal un laberint per tancar al minotaure i ocultar-ho. Minos, que té subjectes diverses ciutats de la Grècia continental, entre elles Atenes, obligà al pagament d’un tribut (anual) de deu donzelles i deu joves de les millors famílies d’aquesta ciutat per a aliment del minotaure. Com els atenesos estan farts d’aquesta tirania, Teseu, príncep de la ciutat, es presenta voluntari amb la intenció de matar el Minotaure. Quan  arriba al palau de Minos, una de les seves filles, Ariadna, s’enamora perdudament d’ell i, després amb la promesa d’emportar-se-la, l’ajuda per aconseguir el seu objectiu donant-li un cabdell de llana que li serveix de guia per sortir del laberint un cop hagi executat el monstre.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Silvio Amadio fa una adaptació italiana poc fidel al mite grec, ja que la presència de un dels personatges principals de la llegenda, el Minotaure, es gairebé inexistent, i el film es centra en la subtrama de conspiració política pel poder entre Freda i Ariadna, i les histories amoroses entre la parella protagonista (Teseu i Ariadna), deixant de banda el mite.

Sembla que el director hagi agafat el mite de Teseu i el Minotaure només com a pretext per a poder explicar (amb una ambientació que no correspon a l’antiga Grècia) la lluita del poble per la alliberació de governants injustos, situació que succeïa en la societat italiana del moment.

Rosanna Schiaffino a El monstre de Creta (1960)

Aspectes a destacar són la caracterització del Minotaure, que és bastant ridícula ja que resulta ser un ésser agradable de veure, “monu” fins i tot,  i, no terrorífic i amenaçador com hauria de ser la imatge d’un monstre, i la poca emoció i sentiments que expressen els actors, sobre tot Freda, personatge molt rígid amb la mateixa expressió per a totes les escenes. Tot aquests factors fan que la història tingui menys credibilitat.

Tot i així, la pel·lícula és molt dinàmica i entretinguda en les escenes d’acció i lluites, però en les altres escenes, és bastant lenta i llarga, provocant que sigui difícil la continuació  del film.

Una curiositat d’aquest és que el protagonista, Bob Mathias, és un atleta olímpic, primer decatleta en guanyar dos ors olímpics consecutius. Tot i el prestigi que donava aquest actor-atleta a la pel·lícula, sembla que aquesta tingués intenció de ser un film Hollywodienc amb molt d’èxit, per l’ús d’ escenaris senzills però grans amb capacitat per a molts extres, i un bon repartiment d’actors coneguts en el món del cinema com Rosana Schiffiano, però sense èxit.

Per últim dir, que no és recomanable per aquells que vulguin entendre el mite de Teseu i el Minotaure, ja que no és fidel, ni els personatges ni la història estan ben representats.

Alexia Àlvarez

Segon de batxillerat Humanístic

Immortals de Tarsem

“Immortals” ens explica la història de Teseu, un jove que amb un exèrcit molt limitat s’enfronta a Hiperió. És una pel·lícula creada pels productors de “300”, un intent de la que va ser la millor pel·lícula del 2006. Té un estil molt semblant amb els gràfics i les formes que han utilitzat per fer els efectes especials. Amb escenes com :

 

Aquesta escena de 300 és molt similar a una que surt a la dels Immortals.

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: “Immortals”(War of the gods).
  • Director i guionistes:
  • Director: Tarsem Singh
  • Guionistes: Vlas Parlapanides i Charley Parlapanides
  • Any d’estrena: 2011.
  • Durada:110 minuts.
  • Repartiment:Henry Cavill, Mickey Rourke, Luke Evans, Kellan Lutz, Isabel Lucas, John Hurt, Freida Pinto, Robert Maillet, Stephen Dorff, Anne Day-Jones.
  • País d’origen: EE.UU .
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Acció, Drama i Fantasía.

HISTÒRIA

Teseu és un pobre pagès grec, reconegut per Zeus per les seves qualitats en la lluïta i que haurà de liderar el seu poble contra les hordes despiadades  del rei Hyperion, que busca un arc creat pels déus, que el farà molt poderós i el farà alliberar els immortals.

Teseu lluita contra el gran exèrcit d’Hiperió que va equipat amb un arc màgic, aquest arc era capaç d’alliberar els Immortals . El propòsit d’Hiperió era alliberar els Immortals per tal d’aconseguir el màxim poder a la terra i ser invencible.

QUÈ SÓN ELS IMMORTALS?

Va ser el nom donat per Heròdot a una força d’elit dels soldats que van lluitar per l’Imperi Aquemènida. Aquesta força fa la doble funció de Guàrdia Imperial i l’exèrcit de peu durant l’expansió de l’imperi persa i durant la Guerres Mèdiques.

A la pel·lícula trobem que són serfs que en el seu moment van estar empressonats en una gàbia , aquests sers eren  capaços de destruir el món. Els immortals tenien poders sobrenaturals i només podien ser exterminats pels déus.

TRÀILER

Aquí us deixo el tràiler:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Diferents crítics consideren que aquesta pel.lícula és una barreja entre “300” i “Fúria de Titanes”, també es diu que és una mica més descafeïnada, això vol dir que no hi ha tanta lluïta i per tant no hi h tanta acció. Tot i això  podem afirmar que és el mateix model de pel·lícula que porten  fent els darrers quatre anys sobre la mitologia grega i sobre els fets històrics de la pròpia Grècia i Roma.

Les batalles, tant d’exèrcits com duels, llueixen gràcies a la utilització de moviments ben orquestrats i accions precises que en veritat impacten, encara que de sobte pogués semblar que la pel·lícula exagera en el vessament de sang i les escenes d’explícita violència, el ritme de la pel·lícula no decau i manté l’espectador més o menys interessat i identificat amb la problemàtica dels protagonistes.

Per la meva part, crec que és una pel.lícula que  està ben estructurada i que té una bona història. No hi ha un excessiu diàleg ni excessiva acció. Recomano aquest film ja que podeu aprendre una mica més de la mitologia grega i que us serà de bon ús per un futur pròxim.

Iván Zapico Fernández  
2n Batxillerat C Llatí