Arxiu de l'autor: valentina98

Ben-Hur, de Timur Bekmambetov (2016)

Publicat el per
Respon

Ben-HurFITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Judah Ben-Hur (Jack Huston) és un noble de Jerusalem que té idees oposades a les dels romans. En un temps en què  l’Imperi romà és amo i senyor del món conegut, i governa amb mà de ferro els seus vasts territoris, aquestes diferències polítiques del jove Judah van a tenir les seves conseqüències. Així, Ben-Hur serà falsament acusat de traïció per negar-se a delatar les persones que es consideren enemics de l’estat. A més, el responsable d’aquesta infàmia és el seu millor amic de la infància, Messala (Toby Kebbell), un tribú de l’exèrcit romà. I és que, amb els anys, l’amistat que mantenia amb ell el noble jueu es va acabar convertint en una terrible rivalitat.

Desposseït del seu títol, separat de la seva família i d’Esther, la dona a la que estima (Nazanin Boniadi), Ben-Hur haurà de viure com un esclau, aïllat durant molt de temps en un vaixell. Després de sobreviure diversos anys en el mar, Judah torna a la seva terra. Serà llavors quan decideixi buscar venjança i reclamar el que li pertany. En el seu ferotge intent per guanyar la seva llibertat, i per venjar-se del seu antic amic de la infantesa, acabarà a la sorra del circ, competint en les carreres de quadrigues.

TRÀILER

CRÍTICA

Aquesta pel·lícula, dirigida per Timur Bekmambetov, és una nova versió de la pel·lícula de 1959, que alhora era un remake de Ben-Hur  de Fred Niblo de 1925 i al seu torn adapta la famosa novel·la homònima de Lewis Wallace el 1880.

Si un no en sap res, aquesta pel·lícula planteja una història molt interessant i et deixa amb molta intriga durant tota l’estona, ja que al final és quan s’aconsegueix la victòria; i en tot moment no saps què passarà. La pel·lícula et va deixant poc a poc escenes que fan que et fiquis en el drama, el qual és directe i concret. Les escenes d’acció són fantàstiques, els efectes especials també i els monuments que surten són meravellosos. Crec que s’ha sabut adaptar molt bé als nostres temps, tot i qui ha que li retreu que també ho hagués pogut fer amb els falsos dilemes morals. Què en destaqueu els errors o els encerts?

Si heu llegit la novel·la o heu vist  les versions anteriors, sobretot la mítica de William Wyler,  segurament la cosa canvia. Quina versió us agrada més?

Aparte de la duración, más ajustada, de una hora menos, el guion de Keith R. Clarke y John Ridley, el diseño de producción y la dirección de Bekmambetov abogan por una imagen hiperrealista en los escenarios y las salvajes batallas (Judea, la guerra de los romanos contra los germanos), un toque más político (el movimiento revolucionario de los zelotes, defensores de su tierra frente al invasor, Roma, adquiere un novedoso protagonismo, lo que puede dar pie a numerosos paralelismos con el conflicto actual en la misma tierra, aunque con distintos protagonistas), y una rebaja en las dosis de melodrama. La de Wyler era una película de aventuras con un esencial toque melodramático que desembocaba en una parábola bíblica, y la de Bekmambetov es una película casi bélica, asentada de nuevo en un conflicto entre hermanos que trasciende la individualidad para alcanzar a la colectividad, y que rebaja un tanto el elemento milagroso encarnado por Jesucristo, en beneficio de su mensaje moral (¡y político!).

Wyler era un director especializado en dramas, comedias y melodramas que, con su mayúsculo conocimiento del cine, también se supo mover en el espectacular territorio de la acción. Bekmambetov es un especialista de la tralla, que se mueve a la perfección en secuencias tan espectaculares como las de la batalla de barcos y la carrera de cuadrigas. Ni mejores ni peores; distintas, de otra época del cine. El personaje de Arrio (casi) desaparece, Ilderín toma el papel de segundo padre y, en el último minuto, se les va la pinza con una canción a trasmano. Pero este Ben-Hur nada tiene de fracasado.

Rumores y certezas de un mito, crítica de Javier Ocaña, El País 1 de setembre de 2016

El primer dia de la cinquena temporada del programa despertador d’iCat “Els experts”. “Les pel·lícules de romans són gais?” és el primer clixé que s’encarrega de desmuntar el cinèfil Joan Pons partint de l’estrena  de Ben-hur. I vosaltres, què en penseu de les pel·lícules de romans? i de Ben-hur?

Si voleu saber secrets del rodatge de Ben-Hur no us perdeu aquest documental de rtve:

Valentina Restrepo

1r Batxillerat Humanístic

Requisitos para ser una persona normal (2015)

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

María de las Montañas és una dona de trenta a qui la vida li somriu poc: no té feina, la fan fora del seu pis, no té parella i viu lluny de la seva família. En una entrevista de treball li pregunten el tipus de persona que és i s’adona que no és una persona que compleixi els requisits per ser “normal”, i a partir d’aquest moment fa tot el possible per ser-ho. Un dia coneix en Borja per casualitat i els dos fan una promesa: ella l’ajuda a baixar de pes i ell l’ajudarà a convertir-se en una persona normal. La pel·lícula es desenvolupa veient les coses per les quals passen per acomplir aquesta promesa.

TRÀILER

CRÍTICA

Leticia Dolera, amb la seva primera pel·lícula, ha demostrat complir els requisits necessaris per a fer-se lloc entre els cineastes a tenir en compte en els pròxims anys.
“Requisitos para ser una persona normal” no és una feina renovadora ni tampoc ho pretén. Perquè tot flueixi amb naturalitat són molt importants els actors, i aquí Leticia Dolera ha encertat de ple: tant els rostres més de moda (Alexandra Jiménez o Miki Esparbé) com els debutants (fantàstic Manuel Burque) han interioritzat els seus personatges i el discurs que proposa el film, delectant-nos amb un treball divertit i molt tendre. Leticia Dolera es pregunta per què ens costa tant ser feliços, tan fàcil com és! La seva pel·lícula ens aporta almenys una mica d’aquesta felicitat.

  • Al llarg de la pel·lícula es va repetint el llatinisme Quid pro quo, aquesta expressió llatina vol dir “una cosa per una altra”. Aquesta comèdia l’utilitza pel fet que els dos personatges principals fan una promesa: si ell l’ajuda a ser una persona normal, ella també l’ajudarà a baixar de pes, llavors aquí es pot veure perfectament que aquesta expressió llatina és el fil argumental d’aquesta pel·lícula.
  • Sabies el que volia dir Quid pro quo? És un dels llatinismes de les PAU Llatí Catalunya!
  • Ha vist la pel·lícula? Si la has vit digues si t’havies fixat enquesta expressió llatina.
  • Sabeu més llatinismes que s’utilitzin en les pel·lícules?

Valentina Restrepo Rodríguez

1r Batxillerat Humanístic

Elysium de Neill Blomkamp (2013)

Publicat el per
2

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FITXA TÈCNICA:

      Aquí us deixo l’enllaç de la pel·lícula: Elysium

ARGUMENT

Elysium és una pel·lícula que ens situa a l’any 2159, on una (¿realitat?) Terra saturada per la contaminació i els humans ja no és un lloc apte per viure i d’on els poderosos han fugit cap a Elysium, un nou món, una nova vida sense complicacions, delictes i en pau. Un contrast amb la terra, a la qual a la seva pol·lució i condicions insalubres se li sumen els problemes socials, provocats per la gent desesperada, que tracta d’arribar per tots els mitjans a aquest paradís volant que els obriria les portes de la nova vida, que salvaria  les seves famílies i els donaria un futur als seus fills. El protagonista d’aquest món on els estaments socials tornen a ser bandera és Max De Costa (Matt Damon) un exconvicte que busca rescabalar-se en una societat derruïda, però les coses es torcen i ha de sacrificar-se per un bé major, posant en risc la seva pròpia vida en la recerca de la igualtat en dos mons oposats, s’enfrontarà a una determinada i agressiva secretària de defensa (Jodie Foster), la qual buscarà protegir Elysium, la seva llar, a qualsevol preu.

TRÀILER

CRÍTICA:

L’opinió general de la gent no és molt bona, però com tot, primer hem d’experimentar, veure… tot el que per poder opinar.

Vaig arribar a la sala de cinema esperant veure una bona posada en escena de mans de Neill Blomkamp qui podríem dir, em va conquistar amb el seu Districte 9, amb la qual va presentar credencials i va mostrar un gran film. Elysium m’ha deixat una sensació més freda ja que ho veig com una pel·lícula que busca la taquilla fàcil sense massa complicació. La pel·lícula comença amb bon ritme però es dilueix cap a la meitat d’aquesta, visualment molt atractiva; és al seu torn molt predictible, boníssim que posa en risc per tot i el dolent dolentíssim que tracta de impedir-ho. Amb un final mal resolt la pel·lícula no convenç com hauria, els temps estan ben marcats, una història clàssica del salvador del poble, l’heroi al qual tots busquen però en un pla futurista, però fluixa. Matt Damon fa un bon paper, però està lluny de Jason Bourne (trilogia de Bourne) o Linus Caldwell (trilogia Oceans), Jodie Foster es mostra sòlida i la seva actuació, encara que simple, no defraudarà. Els altres personatges com Sharlto Copley (Districte 9), Alice Braga (Sóc Llegenda) o William Fichtner (Prison Break) completen un planter que executa el guió com se’ls exigeix ​​i salvant algun detall, realitzen una bona actuació.

Elysium em recordava per moments al mític videojoc Halo on els anells són vies de fuites per a una societat col·lapsada i en decadència juntament amb un heroi s’alça per lluitar contra la tirania i la destrucció que s’acosta, sacrificant pels seus éssers estimats i el seu poble. Un film que no omplirà sales però que rendibilitzarà la inversió, oferint una dosi d’acció estiuenca per passar la tarda.

Una pel·lícula en la qual Blomkamp demostra una vegada més ser un narrador extraordinari. Té un excel·lent sentit del ritme, ens va submergint en el seu món del futur més que atacar-nos amb escenes d’acció, i imagina el món amb els ulls d’un arquitecte dels detalls més petits; no és perfecta, però és una pel·lícula sobre la Terra devastada molt més satisfactòria que ‘Oblivion’ o ‘After Earth’. És una mica més convencional que ‘Districte 9’, però confirma a Blomkamp com una de les grans figures de la ciència-ficció de la dècada, carregada d’acció, gran part d’ella ideada de manera molt emocionant, ‘Elysium’ compta amb molts dels punts forts de l’anterior èxit de ciència ficció del cineasta sud-africà Blomkamp!

El significat d’Elysium, prové dels camps Elisis (en grec, Ἠλύσιον πεδίον), és una de les denominacions que rep la secció paradisíaca de l’Inframón  (Hades, els Inferns o la Ultratomba); el lloc sagrat on les ” ombres ” (ànimes immortals) dels homes virtuosos i els guerrers heroics han de passar l’eternitat en una existència joiosa i feliç, enmig de paisatges verds i florits, per contraposició al Tàrtar (on els condemnats patien eterns turments). Una altra denominació en la mitologia grega per a la regió dels Camps o Planes Eliseanes és la d’illes Afortunades o dels Benaurats. Han estat sovint identificats amb el Cel cristià. 

Dins de la pel·licula, la gent pobra que vivia a la Terra volia anar a l’Elysium, que era el lloc més ric i on es vivia millor, como l’Elysium, l’inframón, el lloc sagrat; on hi havia una exitència feliç i sagrada i tot era bonic.

  • Has vist la pel·lícula? Què t’ha semblat?
  • Havies escoltat alguna vegada el significat d’elisi ( Elysium)?
  • Què opines de la situació en la qual es troben les diferents societats?
  • Què vol dir el títol de la pel·lícula?
  • Heu vist alguna altra pel·lícula semblant a aquesta? Quina?
  • Què en sabeu dels camps elisis? del Tàrtar?
  • Com ens descriu la literatura clàssica els camps elisis (l’Odissea, Treballs i dies d’Hesíode…)?

 Valentina Restrepo Rodríguez

1r Batxillerat Llatí