Èdip, el fill de la Fortuna de Pier Paolo Pasolini

Enllaç

FITXA TÈCNICA:

Títol original: Oedipus Rex (Edipo re)

Director i guionistes: Pier Paolo Pasolini i Luigi Scaccianoce

Any d’estrena: 1967

Durada: 99 minuts

Repartiment: Silvana Mangano,  Franco CittiAlida ValliCarmelo BeneJulian BeckLuciano BartoliFrancesco LeonettiAhmed BelhachmiGiovanni Ivan Scratuglia, Giandomenico DavoliNinetto DavoliLaura BettiPier Paolo Pasolini, Isabel Ruth

Pais d’origen: Itàlia i Marroc

Idioma original: Italià

GènereDrama

ARGUMENT:

Laios i Iocasta, reis de Tebes, descobreixen mitjançant un oracle que llur fill Èdip serà l’assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Així doncs, ordenen un esclau que es desfaci del nadó al mont Citeró. L’esclau, però, sent llàstima del nadó i decideix no matar-lo, sinó abandonar-lo. És aleshores que el recull un pastor de Corint que el duu al rei de Corint, que l’adopta com a fill seu.

Un bon dia Èdip descobreix mitjançant l’oracle d’Apol·lo l’horrible vaticini i se’n va de Corint. Durant el viatge troba en Laios al camí. Comencen a barallar-se, i finalment Èdip mata el rei Laios i els seus guàrdies. Quan arriba a Tebes, allibera la ciutat de l’esfinx, i obté el tron de la ciutat quan es casa amb Iocasta: aleshores s’acompleix l’oracle.

Temps després, per tal d’acabar amb una gran epidèmia a la ciutat, Èdip consulta l’endeví Tirèsias, que li confirma la causa d’aquesta epidèmia: l’assassinat de l’antic rei Laios. Un cop sabuda la veritat Iocasta se suïcida penjant-se al palau i Èdip es punxa els ulls per quedar-se cec. Finalment fuig de la ciutat.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

Èdip rei és una cèlebre representació de la tragèdia grega pels sentiments de compassió, de terror, por i passió – representats com la catarsi – : Èdip , volent trobar el culpable de la seva desgràcia, de la seva veritable història va ser destinat a descobrir que ell mateix és el culpable per haver matat el seu pare i per haver-se casat amb la seva mare.

Durant la pel·lícula, em vaig adonar del problema de l’autoidentificació d’Èdip: perquè vol conèixer la veritat, costi el que costi, i en la seva recerca troba la relació amb els altres personatges: Jocasta mare seva i esposa; Creont cunyat seu  i l’endeví Tirèsias, i el seu veritable pare, Laios, etc .

Amb Èdip igualment es reflecteix la impotència de l’ésser humà davant el seu destí (amb un desenllaç catastròfic), en què els seus sentiments, debilitats i defectes superen la raó, es dicta la superioritat indiscutible de Déu sobre l’ésser humà, és com un camí per complir la nostra missió a la vida. Vol reflectir la superioritat de Déu (que en la història no és només un) enfront dels homes, la manera en què regeix el món i ens demostra per què no s’ha de reptar ja que sempre ens superarà, planteja que la naturalesa farà complir les seves normes a qui no les compleix, tot i que desconegui la seva falta. A partir del caràcter ens podem adonar del respecte i la fe que el poble tenia envers els oracles i els déus.

La pel·lícula em va fer pensar que realment hi ha un destí immutable: una línia ja traçada per a les nostres vides. Això de “predestinar el destí” potser és possible, però la nostra mania com a éssers humans per desafiar nostre Déu no està permès. Aquesta tragèdia em deixa clar que ningú no pot escapar del seu destí, que a fi de comptes s’imposa a la raó humana  i m’ha despertat la curiositat i l’interès per llegir la tragèdia en què es basa de Sòfocles.

Tenía dos objetivos: primero, hacer una especie de autobiografía completamente metafórica (y, por consiguiente mitificada); y segundo, confrontar el problema del psicoanálisis sobre el mito, pero en lugar de proyectar el mito sobre el psicoanálisis, reproyecté el psicoanálisis sobre el mito. Esta era la operación fundamental de Edipo…

José Luis Guarner, Pasolini. XXV Festival Int. de Cine San Sebastián, 1977.

Edipo Rey from cineculturalclub on Vimeo.

Rebeca Barroso

1r de Batxillerat

Grec

Medea, de Pier Paolo Pasolini

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Medea.
  • Director: Pier Paolo Pasolini.
  • Guionistes: Pier Paolo Pasolini, adaptació de la tragèdia d’Eurípides.
  • Any d’estrena: 1969.
  • Durada: 110 minuts.
  • Repartiment: Maria Callas en el paper de Medea, Massimo Girotti com a  Rei Creont, Laurent Terzieff com a Centaure, Giuseppe Gentile en el paper de Jàson, Margareth Clémenti encarnant a Glauce i Paul Jabara com a Pelias.
  • País d’origen: Itàlia.
  • Idioma original: Italià.
  • Gènere: Tragèdia.

ARGUMENT

Medea era filla del rei de la Còlquida, Eetes, i de la nimfa Idia, tot i que la seva mare real podria ser la deessa lunar Hècate, de qui Medea possiblement hagués heretat la bruixeria. Un dia, Jàson va arribar a la Còlquida a la recerca del velló d’or i Eros va llençar-li una fletxa perquè s’enamorés de l’heroi tessali i així l’ajudés a aconseguir el seu objectiu: portar el velló d’or al seu oncle, el rei Pèlias de Iolcos, perquè aquest li cedís el tron.

L’amor de Medea va ser correspost i fugiren junts després que la princesa hagués traït la seva família i la seva pàtria ajudant Jàson i matant el seu propi germà. Quan van arribar a Iolcos amb els argonautes, Pèlias es va negar a cedir el poder al seu nebot i llavors Medea va incitar les filles del rei per tal que matessin el seu pare, sense saber-ho.  A conseqüència d’això, Jàson i Medea van haver d’exiliar-se a Corint. Van viure junts deu feliços anys durant els quals tingueren dos fills,  fins que Jàson va decidir abandonar la seva esposa per casar-se amb Creüsa, la filla del rei Creont de Corint. Des d’ aquí, és des d’on comença la trama de la pel·lícula.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

El director ens mostrarà algunes de les seves constants particularitats de la seva creació cinematogràfica. Fa una interpretació subjectiva del mite clàssic, recrea a la perfecció una societat primitiva inspirada en un cert populisme, manipula artísticament els elements folklòrics i de tipus populars fins arribar a una vertadera “estètica de la lletjor” en certs moments. Juntament amb Èdip rei, Medea constitueix una incursió de Pasolini dins el món de les clàssiques. Ambdues pel·lícules s’inspiren en les tragèdies gregues del mateix títol, però en totes dues el director ofereix la seva interpretació lírica personal. En el cas de Medea va intentar recrear el món dels bàrbars amb el qual s’enfronten els grecs: Medea representa els primers, Jàson els segons.

Imatge de previsualització de YouTube

Uns crítics hi ha volgut veure una apologia de certes formes de cultura primitiva i la seva pervivència popular, i un cert menyspreu envers al racionalisme grec. D’altres han censurat Pasolini pel fet d’haver-se retut al divisme de Maria Callas, soprano excepcional que havia fet una interpretació mítica en el paper de Medea a l’òpera de Cherubini.  Consideren que l’obra cinematogràfica se ressent d’aquell llast operístic i que el director perdé el pols en dirigir l’actriu Maria Callas, desequilibrant així el ritme del film. En tot cas, es tracta d’una obra interessant, com una mostra de recreació cinematogràfica de la tragèdia i del mite en què, com sempre, Passolini mostra la seva particular iconografia, plena d’audàcia.

Imatge de previsualització de YouTube

Crítica extreta del llibre: Medea; aproximació a una cultura a través d’un mite. Autors: M. Alcover, C. Blanes i A. Font.