Eurípides | La cinta de Νίκη

FITXA TÈCNICA

Nom original: Las troyanas
Director i guionistes: Director: Michael Cacoyannis Guionistes: Edith Hamilton
Any d’estrena: 1971
Durada: 106 minuts.
Repartiment: Vanessa Redgrave, Geneviève Bujold, Katharine Hepburn, Irene Papas, Patrick Magee, Brian Blessed.
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Drama èpic

ARGUMENT:

Al final de la Guerra de Troia, causada per Hèlena, la reina Hècuba i altres dones de Troia es resisteixen a lliurar la ciutat als grecs, que han guanyat al camp de batalla.

Que la ciutat caigui significa per a ells l’esclavitud. Un missatger comunica a les dones que seran el premi d’un sorteig, i que cadascuna d’elles viurà amb l’home que li hagi tocat en gràcia. Una de les dones que més interès desperta és la filla d’Hècuba: Cassandra, que és triada per Agamèmnon, màxim cabdill dels grecs, perquè sigui la seva concubina.

En rebre ella la notícia, s’amaga i, quan és trobada pels soldats grecs, insulta i crida contra Grècia, perquè sap quin serà el seu final.

TRÀILER:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Z5EB0hMh7NY[/youtube]

CRÍTICA:

Les troianes és una tragèdia escrita pel dramaturg grec Eurípides. Principalment és un llibre però hi han adaptacions a pel·lícules. És una bona pel·lícula per estar entretinguts una estona encara que té petits detalls millorables.

L’adaptació que han fet de la vida real és molt precís. Té drama, però és el que ha de tenir per expressar un fet real que ha estat molt dur per a la gent que el va viure.

És impressionant el caràcter que agafen les dones desprès de tota aquesta situació, tan destrossades. La pel·lícula ens mostra com Eurípides està desesperat després d’una guerra que acaba destrossant tot. Els actors han fet molt bé el treball que els hi pertocava.

S’ha de tenir en compte que aquesta pel·lícula, realment, és més teatre que una altra cosa. Es pot escoltar com un narrador va explicant tot el que està passant en el moment. Però una cosa que trobo que falla és que en la pel·lícula hi ha parts que t’arriba a cansar o es fa avorrida, ja que el narrador explica molt i hi ha molts trossos que els hi falta més contingut, més emoció, trossos que no parlen i està massa buit.

Judith Caballero
4t d’ESO, llatí opt.3.

FITXA TÈCNICA

Nom original: Medea.
Director: Pier Paolo Pasolini.
Guionistes: Pier Paolo Pasolini, adaptació de la tragèdia d’Eurípides.
Any d’estrena: 1969.
Durada: 110 minuts.
Repartiment: Maria Callas en el paper de Medea, Massimo Girotti com a Rei Creont, Laurent Terzieff com a Centaure, Giuseppe Gentile en el paper de Jàson, Margareth Clémenti encarnant a Glauce i Paul Jabara com a Pelias.
País d’origen: Itàlia.
Idioma original: Italià.
Gènere: Tragèdia.

ARGUMENT

Medea era filla del rei de la Còlquida, Eetes, i de la nimfa Idia, tot i que la seva mare real podria ser la deessa lunar Hècate, de qui Medea possiblement hagués heretat la bruixeria. Un dia, Jàson va arribar a la Còlquida a la recerca del velló d’or i Eros va llençar-li una fletxa perquè s’enamorés de l’heroi tessali i així l’ajudés a aconseguir el seu objectiu: portar el velló d’or al seu oncle, el rei Pèlias de Iolcos, perquè aquest li cedís el tron.

L’amor de Medea va ser correspost i fugiren junts després que la princesa hagués traït la seva família i la seva pàtria ajudant Jàson i matant el seu propi germà. Quan van arribar a Iolcos amb els argonautes, Pèlias es va negar a cedir el poder al seu nebot i llavors Medea va incitar les filles del rei per tal que matessin el seu pare, sense saber-ho. A conseqüència d’això, Jàson i Medea van haver d’exiliar-se a Corint. Van viure junts deu feliços anys durant els quals tingueren dos fills, fins que Jàson va decidir abandonar la seva esposa per casar-se amb Creüsa, la filla del rei Creont de Corint. Des d’ aquí, és des d’on comença la trama de la pel·lícula.

TRÀILER

CRÍTICA

El director ens mostrarà algunes de les seves constants particularitats de la seva creació cinematogràfica. Fa una interpretació subjectiva del mite clàssic, recrea a la perfecció una societat primitiva inspirada en un cert populisme, manipula artísticament els elements folklòrics i de tipus populars fins arribar a una vertadera “estètica de la lletjor” en certs moments. Juntament amb Èdip rei, Medea constitueix una incursió de Pasolini dins el món de les clàssiques. Ambdues pel·lícules s’inspiren en les tragèdies gregues del mateix títol, però en totes dues el director ofereix la seva interpretació lírica personal. En el cas de Medea va intentar recrear el món dels bàrbars amb el qual s’enfronten els grecs: Medea representa els primers, Jàson els segons.

Uns crítics hi ha volgut veure una apologia de certes formes de cultura primitiva i la seva pervivència popular, i un cert menyspreu envers al racionalisme grec. D’altres han censurat Pasolini pel fet d’haver-se retut al divisme de Maria Callas, soprano excepcional que havia fet una interpretació mítica en el paper de Medea a l’òpera de Cherubini. Consideren que l’obra cinematogràfica se ressent d’aquell llast operístic i que el director perdé el pols en dirigir l’actriu Maria Callas, desequilibrant així el ritme del film. En tot cas, es tracta d’una obra interessant, com una mostra de recreació cinematogràfica de la tragèdia i del mite en què, com sempre, Passolini mostra la seva particular iconografia, plena d’audàcia.