Qui no ha fumat mai un porro? Qui no coneix algú que hagi pres tranquil·litzants? Qui no ha begut per a sentir-se millor? Només han escoltat parlar de les drogues sintètiques i creuen que les coneixen? o les coneixen de forma propera? Encara se senten estimulats per l’últim cafè que han pres? Fins quin punt té la droga transcendència en el nostre món?…

La droga, aquesta gran desconeguda, d’on ve? Què és? Què pretén? Grecs i romans la coneixien?…

Les drogues són més antigues que l’home, i l’home les coneix des que existeix. L’opi i el cànem més conegut com cànnabis o marihuana (del náhuatl malihuana, paraula composta per mallin que vol dir “presoner” i hua que significa “propietat”, i la terminació ana,” agafar”) són les drogues de les quals es té una constància més antiga, se sap que fa 5.000 anys l’opi ja s’usava en l’actual Europa amb un enfocament medicinal, en zones com l’actual Espanya i Suïssa. A l’altre costat del món, en el “Shu-king” llibre xinès de 2350 a.C es parla de la riquesa de la província de Shantung, on abundava el cànnabis, que alhora era usat per a teixir. De fet, un dels grans invents de la història, el paper, atribuït a la Xina del 105, va ser elaborat amb fibres de marihuana. La droga, però, que caracteritza la Roma dels emperadors: Neró, Titus, Nerva, Trajà i Adrià és l’opi. Petroni l’esmenta juntament amb el vi, descrivint el famós “Sopar de “Trimalció”. El gran emperador Aureli és probablement un dels primers “drogodependents” d’opi dels quals es té notícia. Durant molts anys va consumir opi quotidianament en forma de “theriaka”, una preparació prescrita per Galè, el seu metge personal, és necessari recordar que Marc Aureli era un gran filòsof, encara que no sabem si requeria dels efectes de l’opi per a filosofar.

Marc Aureli. Foto de S.Giralt

No només ara les drogues són motiu de comerç, ja fa 2000 anys l’opi tenia un preu controlat amb el que no es podia especular a l’Imperi romà. Es impactant saber que en l’any 312, un cens revela que hi ha 793 botigues dedicades a vendre el producte en la ciutat de Roma, i que el seu volum de negoci representa el 15% de tota la recaptació fiscal.

Els grecs també coneixien els efectes de les drogues i sembla ser què sabien els efectes que produïen les drogues, per ells les drogues ja no són coses sobrenaturals, sinó -com diu el Corpus Hippocraticum– `substàncies que actuen refredant, escalfant, assecant, humitejant, contraient i relaxant, o fent dormir´. Els grecs com a grans intelectuals que eren  coneixien ja el que actualment sabem de les drogues. Els grecs van percebre també el fenomen que avui anomenem tolerància, encara que en comptes de veure allí les petjades d’un hàbit indesitjable van veure, més aviat, un mecanisme de autoinmunització. Segons Teofrast: “Sembla que algunes drogues són tòxiques a causa de la falta de familiaritat, i potser sigui més exacte dir que la familiaritat els hi treu el seu verí, perquè deixen d’intoxicar quan la nostra constitució mai ha acceptat i preval sobre elles”. A més de vins i cerveses, els grecs van usar amb fins cerimonials i lúdics el cànem i altres solanàcees (belenyo, belladona, mandràgora), en ocasions mitjançant encens. Coneixien també un extracte d’haixix amb vi i mirra per a estimular reunions privades.

Sembla ser que les drogues estan aquí per quedar-se, i la història demostra que sempre les hem usat, els antics exèrcits romans bevien vi pur amb fongs al·lucinògens per a acréixer la seva valentia enfront de l’enemic, perdre la por, i sentir menys dolor, però la pregunta és: Haguessin batallat millor serens? O no haguessin aconseguit conquistar mig món?

A marge de l’ús medicinal, una de les característiques que més xoca de la droga és la seva estreta relació amb la religió, la història dicta que ambdós conceptes gairebé sempre han anat junts de la mà. Remuntant-nos al segle XIII aC trobem els misteris d’ Eleusis on es realitzaven ritus secrets en els quals calia preparar-se durant sis mesos abans per a poder realitzar-los. El que allí s’esdevenia no podia ser explicat a ningú, però se sap que compartien una beguda de característiques psicoactives anomenada kyqueón, aquesta beguda estava composta per espigues de cereals pertanyents al temple i altres substàncies, Plató i Sòcrates, entre altres grans filòsofs, van passar per aquest ritu alucinògen, en el qual els practicants sofrien visions místiques, suors, vertigen… Es creu que aquests símptomes es devien al parasitisme de l’ordi per un fong, el Claviceps purpurea o bé el Claviceps paspaldi.

Durant la història, la droga s’ha mantingut limitada al consum especial, ja sigui en la medicina, la religió o les guerres. En l’antiga Roma, ja havia lleis contra aquells que consumien alcohol en la seva vida quotidiana i entre hores, el vi per exemple estava reservat a les festivitats religioses. L’opi, i el cànem eren consumits per via oral en infusions i tan sol en cas de malaltia, i els al·lucinògens de forma molt puntual el que disminuïa considerablement el risc d’addicció.

En conclusió,  és possible que el pas del temps hagi trencat amb les pautes de l’equilibri del consum.

Marc Pelegrín García

2n batxillerat grec i llatí